Jaume Fortuny: alliberar companys

Tal dia com avui però de 1988 ens va deixar en Jaume Fortuny, enguany el recordem amb la carta publicada per Robert Surroca a Vilaweb a la seva memòria

 l’Hospitalet de Llobregat, 12/10/1917- Ripollet 01/04/1988

En Jaume Fortuny Fontanet, el comissari de Propaganda de la 67a Divisió, l’home que intentà alliberar el president Companys, el militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, el lluitador per la llibertat nacional i social de la nostra Pàtria, va morir a començament d’any [1987] a l’Hospital de Sant Pau. El seu cor que havia suportat les condemnes a mort, les pallisses i les persecucions, estava massa cansat.

Vam conèixer en Jaume quan plegats iniciàrem les tasques, l’any 1984, del «Grup per a l’Anu¡’¡ació del Procés al President Companys», ell fou un dels motors del Grup, l’home de les iniciatives més entusiastes; tenia un tracte afable però ferm, el seu estil era directe, deia les coses pel seu nom; per això, algunes vegades, fou titllat de poc polític.

Ell, l’home que intentà arrabassar de les urpes dels franquistes el president Companys, volia mitjançant la seva reivindicació, salvar-lo de l’oblit i de la ignomínia d’haver estat condemnat

pel «delito de rebelión militar» pels mateixos que es rebel·laren en contra de la legalitat democràtica.

En els diversos actes de presentació del Grup, a diferents llocs de Catalunya, vam comprendre el perquè el nomenaren comissari de Propaganda, posseïa la paraula inflamada, tenia l’art de l’oratòria del míting, pujava la tensió del públic en un crescendo continuat, fins arribar a l’esclat, la conclusió final, la consigna breu i concisa que explotava com un espetec, enmig de la sala.

En Jaume Fortuny havia nascut ara fa setanta anys, i viscut a la Torrassa, coneixia fil per randa tots els detalls que diferenciaven Sants de Collblanc, de la Torrassa, era un enamorat i un extraordinari coneixedor del seu barri.

El combatent de primera hora que fou en Jaume es defineix a ell mateix en la seva autobiografia Tornarem a morir? com «un noi [que] sortí a lluitar, obeint la consciència d’un home llibertari, amerat d’influències cenetistes interposades entre un profund sentit de nacionalisme català, profusament sindicalista amb submissió a les arrels del catalanisme difós per Francesc Macià».

Aquest noi ingressà a l’Escola de Guerra de la Bonanova, d’on en sortí amb el grau de tinent de l’Exèrcit Popular i als dinou anys és ascendit a comandant.

Ferit greument en dues accions de guerra, és detingut i condemnat a mort tres vegades, dues per responsabilitats polítiques i l’altra per intentar l’evasió del president Companys, del Castell de Montjuïc, poc abans del seu afusellament.

Ell fou l’home que amb un coratge fora mida li trameté tres missatges els dies 6, 9 i 12 d’octubre, confeccionats amb papers de fumar, i dissimulats entre el menjar que portaven al president, el darrer deia:

«President,

avui arriba l’hora de la llibertat. Ànim. Visca Catalunya lliure!

(C.P.67D)»

L’atzar de la història féu que el darrer missatge fos descobert, multiplicant-se, així, les mesures de vigilància que existien al castell i fent impossible la fugida que en Jaume Fortuny tenia preparada per al president Companys.

Podem pensar, fent una mica d’història ficció, com s’hauria desenvolupat la política catalana de l’exili, si el president Companys aconsegueix escapolir-se de les mans dels seus botxins?

En Jaume Fortuny, l’home que en gesta heroica, intentà modificar el curs de la història, tampoc no ha aconseguit de veure, abans de morir, l’anul·lació del procés del que fou president de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, una vegada més el Parlament català ha ajornat pronunciar-se sobre el fet d’honorar com calla figura de qui presidí aquella cambra.

Lluny dels compromisos polítics fets entre passadissos, en Jaume, mantenia viu en el seu cor, cansat de la lluita per la llibertat, la figura del qui representà la nostra dignitat col·lectiva enfront dels que intentaren esborrar-nos del mapa com a nació.

Amic Jaume, que la terra et sigui lleu! que ella a tu, que tant vas estimar-la, et rebi amb braços amorosos de mare i et permeti de reposar en pau. EI teu exemple ha sembrat la llavor que fecunda el terrer de la Pàtria.

*.
Article mai no publicat que havia d’aparèixer al núm.
74 de la revista El Llamp (el
darrer núm., el 73, va sortir el maig
del 1987); el signaven Agustí Barrera Puigví i
Robert Surroca Tallaferro.

Jaume Fortuny i Fontanet: Tres condemnes a mort

Avui fa 30 anys que ens va deixar el patriota Jaume Fortuny i Fontanet. El recordarem en aquest blog amb una adaptació de l'escrit que va fer R. Surroca.

Hospitalet del Llobregat 12 d'octubre de 1917

Ripollet 1 d'abril de 1988

La seva naixença al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat -zona d'influència cenetista- li va formar la seva consciència llibertària barrejada amb un fort sentiment nacional abrandat de macianisme. Milità a Esquerra Republicana de Catalunya.

El 19 de juliol de 1936 surt al carrer a enfrontar-se als militars sublevats contra la legalitat republicana. Intenta entrar a l'Exèrcit de l'Aire, aprofitant que tenia el títol de vol a vela, però la seva adscripció a la CNT ho va frustrar, doncs l'estament militar de l'Aeri Popular de Barcelona estava en mans comunistes.

Ingressa a l'Escola de la Guerra de la Bonanova barcelonina, d'on surt com a tinent.

És nomenat comissari polític del 864è batalló de la 216a. Brigada Mixta de la 67a. Divisió de l'exèrcit Popular. Posteriorment és ascendit, amb 19 anys, a comandant i anomenat Comissari de Propaganda de tota la Divisió. És ferit greument dues vegades. L'acabament  de la guerra el troba a Alacant des d'on, amb altres companys emprenen una llarga fugida,  cap a Barcelona uns i cap a França altres. S'amaga  a casa de la seva promesa i posteriorment,  aprofitant coneixences familiars, s'incorpora a l'exèrcit franquista quan es cridara a la seva lleva.

En un permís és reconegut per un falangista que intenta detenir-lo, però ell aconsegueix fer-se escàpol. Aprofitant la documentació del permís i amb l'uniforme de soldat, intenta el camí de la frontera, però és detingut a Vic per la guàrdia civil. Portat al local de la Falange de l'Hospitalet és brutalment apallissat.

Se l'empresona a Montjuïc, i jutjat en Consell de Guerra pel càrrec de Comissari Polític, és condemnat a mort.

Mentre es trobava al castell, hi porten al President Companys. En Jaume, amb la col·laboració de la seva promesa que participava en tasques de resistència -i que posteriorment va morir en una topada amb la guàrdia civil, a prop de Llívia- va empescar-se un pla per tal d'alliberar el President i dur-lo a l'ambaixada anglesa o americana. Descobert un dels tres missatges que va fer arribar a Companys -amagats en el menjar- Fortuny torna a ser torturat, i en un nou consell de guerra, per aquest fet rep un altre "cantimplora" (com deien en argot a la pena màxima).

Traslladat a la presó Model viu l'infern de les "saques" dels companys condemnats, com ell, a la darrera pena. Com per exemple el sadisme d'alguns funcionaris que quan, anaven a buscar  els que havien de dur al Camp de la Bota pel seu afusellament, si a la cel·la n´hi havia dos amb el mateix nom de pila, feien un temps entre el nom i el cognom.

El desembre de 1942, torna a ser jutjat. Aquest cop culpat d'haver estat Comissari de Propaganda, amb el resultat de sempre: pena de mort. Per ell, però, un dia va arribar l'indult i, més tard, la llibertat. La recull a Talavera de la Reina el 1949. Havia passat 10 anys tancat i el seus pares havien mort durant la seva estada a la presó.

Totes aquestes vicituds no van fer perdre el tremp a en Jaume i quan l'any 1984, amb Ignasi Pontí, Agustí Barrera, Enric Borràs i Robert Surroca crearen el "Grup per l'anul·lació  del procés al President Companys" es convertí en un dels motors de la iniciativa. Quan explicaven els objectius  del Grup, en Jaume era imprescindible pel seu verb fàcil, amb una oratòria vibrant i inflamada, molt dels anys 30.

En Jaume Fortuny  fou un home afable i directe, amb la vivacitat i empenta d'un jove, alhora crític i entusiasta, sempre honest i bon amic.

Que el seu exemple sembri la llavor que fecundi el terrer de la Pàtria.

Robert Surroca i Tallaferro

Barcelona, desembre de 2000

Eduard Tell i Nohet: la lluita a la universitat

Barcelona 1936

Barcelona, 2 de febrer de 2000

L'Eduard ingressa a la Universitat de Barcelona per seguir-hi estudis de Dret. Forma part de les noves generacions que es desperten, en la consciència de la llibertat i el catalanisme, en les lluites universitàries dels anys cinquanta.

El 1956 l'exèrcit soviètic envaeix Hongria per tallar un govern filodemocràtic; Eduard Tell pren part activa en les manifestacions de protesta dels estudiants, els quals les transformen en crits contra la dictadura espanyola, i escridassen els policies amb el nom de "russos".

També actua en la segona vaga de tramvies, de l'any 1957, en què es llencen per les finestres de la Universitat Central, les fotografies de Franco i de José Antonio que,  de forma obligatòria, presidien tots els edificis públics, És un dels promotors de l'Assemblea del Paraninf.

Per tot això, i per ser un dels editors de la "Fulla Clandestina dels Estudiants" és detingut i processat. A més se'l culpa d'haver posat un explosiu prop de la comissaria de la policia de la Rambla.
S'exilia el 1957. A l'interior, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) es revitalitza clandestinament, de la mà dels estudiants, alhora, militen al Front Nacional de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya i al Moviment Socialista de Catalunya.

L'Eduard Tell s'incorpora, a l'exterior, al Moviment Socialista de Catalunya i esdevé, des de Brusel•les, el representant de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya als organismes internacionals, junt amb Manuel Visuà, del Front Nacional de Catalunya, que vivia a París; aquests organismes internacionals donaven el seu reconeixement a la delegació catalana de la FNEC, al marge de la delegació espanyola que era representada per la Federación Universitaria Democrática Española (FUDE).

Tota la documentació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya d'aquest període es pot consultar a l'Arxiu Nacional de Catalunya, on l'Eduard la va dipositar.
L'Eduard Tell va dur una vida personal molt agitada, amb estades al Perú i Algèria, on es trobà enmig d'una revolta de la Kabília en què, per poc, no hi deixa la vida.
En l'última etapa de la seva vida militava a Estat Català.
Creiem que cal deixar constància d'aquests resistents que, com l'Eduard Tell, en els temps difícils van lluitar  per Catalunya i la seva llibertat.

Robert Surroca i Tallaferro
Barcelona, febrer de l'any 2000

 

Abelard Tona i Nadalmaí: La Catalunya exiliada

 Barcelona, 25 de febrer de 1901

Tijuana (Mèxic), 25 de desembre de 1980

De ben jove, l'Abelard s'afilià al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que era un fogar de catalanitat. Milità a Acció Catalana.

Durant la dictadura del general Primo de Ribera, ingressa a la Societat d'Estudis Militars (SEM) que, clandestinament formava el jovent català preparant-lo per una insurrecció armada. Va ser un dels membres del Complot del Garraf (1925), intent de regicidi contra el Borbó Alfons XIII, rei d'Espanya, que recolzava el dictador i els seus desmans. L'atemptat va fracassar.

Col•laborà amb el secretariat d'Estat Català que estava a París, dirigit per Francesc Macià. Ell fou qui introduí a Catalunya els Bons de l'Emprèstit Pau Claris, la venda dels quals -junt amb l'ajut dels catalans d'Amèrica- serví per finançar l'acció coneguda com a Fets de Prats de Molló (1926). En Abelard Tona  en aquests viatges, que generalment feia sol (condició indicativa del seu coratge) per la muntanya, també entrava els butlletins d'Estat Català, que s'editaven a París i, per una vegada, el seu carregament va ser de pistoles.


Avortada l'entrada a Catalunya del grup armat que havia de sortir del poble de Prats de Molló, l'Abelard que en formava part, és detingut per la policia francesa, processat i expulsat a Bèlgica.
Junt amb en Josep Rovira, Manuel Manonelles, Eudald Carbonell i Alfred Pla, amb passaports Nansen d'apàrtides, aconseguits per Jaume Mir, català resident a Bèlgica d'un gran prestigi en aquell país pels serveis prestats durant la Gran Guerra, van embarcar cap a Cuba primer i després cap a Mèxic. Des d'allà  envià articles per a "La publicitat" i L'Opinió"
Amb la col•laboració de J. Vidal i Enric Mauri edità la revista "Catalunya a Mèxic" que escrivia ell integrament.
Proclamada la República, torna a Catalunya i forma part de la guàrdia Cívica del President Macià.
Home d'idees socials progressistes, ingressà a la Unió Socialista de Catalunya, i després al Bloc Obrer i Camperol, comptant-se més tard com un dels membres fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Quan la revolta feixista, l'Abelard s'hi enfrontà amb les armes a la mà. És ferit  greument, el mateix 19 de juliol de 1936, en l'assalt a Telefònica de la Plaça de Catalunya barcelonina. La ferida l'impossibilità per anar al front i, aleshores, es fa càrrec de la secretaria del Secretari General del PSUC, Joan Comorera, que lluitava per evitar el control del seu partit, per part del "Partido Comunista de España".

Amb la derrota va a parar, com tants, als camps de concentració francesos i, des d'allà, emprèn el seu exili definitiu, altre cop a Mèxic.
S'instal•la a Guadalajara on viu d'una modesta botiga de queviures. El 1941 és un dels fundadors del Moviment Social d'Emancipació  Catalana, amb un grup que s'havia escindit del PSUC per no estar d'acord amb la supeditació d'aquest partit al seu homòleg espanyol que el pretenia desnaturalitzar.
Més tard ingressa al Partit Socialista Català, fundat a la Capital asteca. Membre també del Consell Nacional Català, el 1945 és un dels promotors de la Conferència Nacional Catalana.
Col•labora a diverses revistes de l'exili: "Ressorgiment", de Buenos Aires, i "Quaderns de l'Exili", "La nostra revista" i "Pont Blau" de Mèxic, entre d'altres.

Deixa escrites diverses obres.
Morí lluny d'aquella Catalunya per la qual tant havia lluitat i patit.
Recordem-lo, perquè com s'ha dit "l'oblit és l'única mort que mata de veritat"

 Robert Surroca i Tallaferro

Països Catalans, gener de 2001

Jordi Arbonés i Montull

Neix a Barcelona el 17 de juliol del 1929

Mor a Buenos Aires el 6 d'octubre del 2001

Jordi Arbonés va fer els estudis primaris al "Colegio Pelayo" del c/ Portal Nou de Barcelona, amb un mestre amb guardapols i palmeta. Degut a la derrota de la República, en la guerra 1936-1939, el seu pare s'exilià a França. Per subsistir, la mare es dedicà a fer feines domèstiques. Ell, amb 14 anys, es posa a treballar en una distribuïdora de material elèctric. Fa la teneduria de llibres, estudia anglès pel seu compte i després durant un any té un professor particular. També estudia català i literatura catalana amb el mestre Antoni Jaume. El desembre de 1956 fa un viatge, per perfeccionar l' idioma a Anglaterra.

Als 15 anys havia fet teatre a "Germanor Barcelonina", que estava al C/ Carders del seu barri. Als 22 anys s'integra a la Comissió de Cultura, que dirigia Marià Altamiras, de la "Penya Cultural Barcelonesa". Comença a fer traduccions teatrals de l'anglès. En Ricard Salvat li posa en escena l'obra que l'Arbonés havia traduït, "L'home que va néixer per morir penjat" d'en Ricard Hughes i, també, li escenifica " Poema de Nadal" de Josep Ma. de Sagarra, en la qual el mateix Jordi hi participa com a recitador. Això el va animar a dedicar-se professionalment a les traduccions.

El 1956, marxa a Buenos Aires per casar-se, ja que la família de la que seria al seva dona -la Isabel, amb qui va tenir dos fills- s'havia traslladat a viure allà. A la capital argentina treballa en un despatx i, dos anys més tard, a l'Editorial Poseidon de Joan Merlí i Pahissa, on fa de corrector i supervisa originals. S'incorpora al Casal de Catalunya fent de secretari de redacció  de la revista "Catalunya". També  col·labora a "Ressorgiment" i "Aplec". Tradueix obres d'Arthur Miller, Tennesse Williams i molts altres que representen el quadre escènic del Casal. A partir de 1962 fa de director, posant en escena obres d'autors catalans.

Publica diverses obres: "El teatre català de postguerra", "El teatre català a Buenos Aires", "Pedrolo contra els límits" i un llarg etcètera. Deixa diferents treballs inèdits. Ha escrit pròlegs a obres d'autors americans i anglesos. Ha publicat articles a revistes a l'interior i de l'exili. Ha traduït al català un gran nombre de novel·les i obres teatrals. Fer només una breu pinzellada de tots els seus treballs ens ocuparia tot l'espai del que disposem. Ha rebut els premis de periodisme "Casa Nostra" de Suïssa, de traducció de la Generalitat de Catalunya, el Nacional de traducció de la Institució de les Lletres Catalanes, ajuts i accèssits diversos, alguns en els Jocs Florals de l'exili.

Però el que volem destacar d'en Jordi Arbonés és que, el 1966, és un dels fundadors, a Buenos Aires, de l'Obra Cultural Catalana, conjuntament amb Josep Font, Jaume Garriga, Ricard Marco, Fivaller Seras, Jordi Soler i Eduard Vidal. Aquesta entitat està -encara ara- portant a terme una gran activitat de projecció de cara als catalans afincats a la capital argentina, per un costat de projecció cultural  amb conferències, vídeos, etc. però sobretot d'afirmació de la nostra identitat.

La distància no ha estat un impediment per mantenir una actitud constant de fidelitat i servei a la catalanitat, cosa molt meritòria si tenim present que molts d'aquests compatriotes són nascuts a l'Argentina. La ideologia de Jordi Arbonés, completament afí a l'independentisme, va fer que es trobés entre aquests homes i dones, no colonitzats, plenament identificat.

Rober Surroca i Tallaferro

Països Catalans, gener de 2002
(Agraïm a l'amic Fivaller Seras de l'Obra Cultural Catalana, la informació aportada)

El fons Jordi Arbonès es conserva a la Biblioteca d'Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Podeu consultar-lo aquí

Alguns enllaços més sobre Jordi Arbonés

• “Record de Jordi Arbonès”, per Antoni Clapés i Matthew Tree
• “Entrevista a Jordi Arbonés” – maig 2001. Alba Pijuan
• “Identidad nacional y traducción. Entrevista con Jordi Arbonés”. Marcos Rodríguez Espinosa
• “Aproximació a l’obra assagística de Jordi Arbonés i Montull sobre traducció”. Alba Pijuan Vallverdú
• “Les traduccions de Jordi Arbonès: una visió de conjunt”. Ramon Farrés.
• “Jordi Arbonès, traductor de La fira de les vanitats (1984) de William M. Thackeray”. Marcos Rodríguez Espinosa 
• « Jordi Arbonès. Les traduccions de Jane Austen ». Victòria Alsina
• “Arbonès, Miller i Nin”. Matthew Tree
• “Jordi Arbonès i Montull a la universitat”. Joaquim Carbó.
• Visat.cat

Comiat a un amic i company

En Robert Surroca i Ton Ribas, el 1971, al País Basc, quan van anar a connectar amb els independentistes bascos

Es fa difícil dir-li adéu a un company amb el que hem compartir tantes vivències; crec que el millor homenatge es donar a conèixer, somerament, les seves activitats. Fill de L'Hospitalet del Llobregat, on va viure sempre –al carrer Rossend Arús- de ben jove es va integrar al mon excursionista, concretament a la UEC; allà va fundar un agrupament escolta.

Treballava a la Farga, ell era modelista, li entregaven els planós de les peses i els feia amb fusta, tenia una gran habilitat manual i, a la vegada, era molt bon dibuixant, recordo haver-li vist fer, de memòria, el dibuix d’una casa de pagès que ens interessava per les nostres activitats amb una fidelitat fotogràfica. A L’Hospitalet va encarregar-se d’introduir la publicació infantil Cavall Fort quan, aquestes tasques eren estrictament voluntaristes. Vivia amb la seva mare, vídua.

Ens vam conèixer per la nostra militància al Front Nacional de Catalunya. A la manifestació convocada la Diada de 1964 amb motiu del 250 aniversari de l’11 de Setembre, va ser un dels detinguts. Va ser el cap del grup que pujà a Núria per endur-se'n la imatge de la Verge per evitar que fos profanada pel nacional-catolicisme franquista; tant es així que de no ser-hi ell, amb les seves eines, l’acció hagués fracassat; sobre aquest fet va mantenir un silenci total fet, que tot i conèixer de seguida la seva participació a la de un altre militant del FNC, Xavier Margais, vaig respectar escrupolosament; es més ara que s’ha fet un documental explicant-ho ell no va voler participar-hi tot i que li van oferir una compensació econòmica que necessitava i molt.

El 1965, vaig crear l’equip de fronteres del FNC, en el qual el Ton es va incorporar el 1971; a partir d’aleshores ell i jo vam fer pràcticament tots els passos que es van presentar. Vam passar de tot: butlletins, revistes, les armes del FAC, les d’EPOCA, persones perseguides a Catalunya, bascos, etc. l’últim pas va ser la sortida de l'Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó als quals se'ls havia anul·lat l’amnistia per gestions de Martin Villa.

Durant les accions del FNC al carrer, amb ell ens cuidàvem de protegir als militants que les duien a terme de possibles entrebancs. Quan vam posar els altaveus a l’Hotel Duval de Barcelona, la Diada de 1971, va cuidar-se de fer la darrera vigilància al bar de l’hotel per detectar si es presentava algun problema, un bar en què va arribar a coincidir casualment amb els caps de la brigada politico social, Olmedo i Peña.

Posteriorment es va comprometre amb EPOCA, i quan aquest grup es va dissoldre passà a Terra Lliure; el 1986 és detingut, torturat i condemnat a tres anys i nou mesos, ja que no hi havia cap prova dels fets que li atribuïen.

Una vida entregada al servei de Catalunya i que el país no ha sapigut agrair-li. Posteriorment havíem passat temps sense veure’ns, va telefonar-me i vam tindre diversos contactes, el darrer abans de la Setmana Santa. Estava en una situació econòmica molt precària, i en un estat de salut delicat li vaig donar el meu suport que no volia acceptar. En aquests moments que es donen Creus de Sant Jordi a persones que han estat al servei d’Espanya es lamentable que, els veritables lluitadors per la democràcia, Catalunya, i les seves classes populars, sota la ferotge tirania franquista, no rebin el reconeixement de les nostres institucions.

Jo perdo un amic i company entranyable, Catalunya un dels seu millors soldats.

Robert Surroca i Tallaferro

Aquest article ha aparegut a llibertat.cat

El patriota Ton Ribas i Sala, membre del FNC, ÈPOCA i TLL ha mort.

Hospitalet l’any 1933 - 

25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya - Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a la Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.
En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.
Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

Ton Ribas (dreta) a la seva sortida de la presó
 amb Montserrat Tarragó i Robert Surroca.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.
Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.

 L’acomiadament d’en Ton serà demà dissabte 29/04/17 a les 10h al Tanatori de l’Hospitalet de Llobregat de Gran Via.

Camí de Pau Redó, 205

Telf 93 263 02 02

Emili Darder Cànaves: la lluita a les illes

Avui fa 80 anys de l'afusellament per part de l'estat espanyol d'Emili Darder, en record i homenatge:

 

Palma de Mallorca 1985

24 de febrer 1937

En Darder es llicencià en medicina i cirurgia per la Universitat de València el 1915, es doctorà a Madrid en anàlisis clíniques. Fou membre de les Acadèmies de Medicina i Cirurgia de Palma ( 1926) i de Barcelona (933) i vocal de la junta dels Congressos de Metges de Parla Catalana. Fou cap de la secció d'epidemiologia del Institut Provincial d'Higiene de les Balears. Com a metge, divulgà els avenços sanitaris i treballà per la higiene social.

Fou un dels fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca el 1923, de la qual fou president de 1925 al 1931. Va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma pel Partit Republicà Federal de Mallorca que havia estat fundat a Palma el juliol de 1930 i que agrupava la pràctica totalitat dels republicans mallorquins. El gener de 1932, el PRFM s'adherí al Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, cosa que provocà l'escissió del sector més nacionalista -entre ells en Darder- que constituïren l'Acció Republicana de Mallorca  que perdurà fins l'abril de 1934, i que junt amb el Partit Republicà Radical Socialista, funden Esquerra Republicana Balear, organització de la que en Darder és un dels principals dirigents. Formà Part de la comissió redactora de l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears el 1931.

Col·labora a "La Nostra Terra", revista literària que, com totes les catalanes, fou prohibida pels militars colpistes el juny de 1936.

El desembre de 1933, fou elegit batlle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavegueres per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars. Continua la reforma dels serveis sanitaris de l'Ajuntament i obrí noves seccions de la casa de Socors. També es preocupà pel correcte funcionament dels mercats i per trobar feina pels treballadors aturats.

Amb motiu dels fets d'octubre de 1934 és suspès de les seves funcions, però amb el triomf electoral del Front Popular torna a l'alcaldia de Palma. En esclatar la revolta dels militars feixistes és detingut i tancat al Castell de Bellver i se li embarguen tots els seus béns.

Sotmès a Consell de Guerra és condemnat a mort, tot i que el fiscal havia demanat, com a pena màxima, la de 20 anys de presó. El 24 de febrer 1937, trobant-se greument malalt, és afusellat, pels franquistes, en el cementiri de Palma.

Avui una fundació cultural, un premi de l'Obra Cultural Balear i un carrer de Palma s'honoren portar el seu nom.

Robert Surroca i Tallaferro

Països Catalans, octubre de 2002

Fèlix Cucurull i Tey: Un intel·lectual compromès

Arenys de Mar (El Maresme) 12 de gener de 1919

4 de febrer de 1996

Estudia al parvulari "Xifre" de les monges de la Presentació, el batxillerat a l'institut de Mataró i durant la guerra fa un curs de magisteri a al CENU (Consell de l'Escola Nova Unificada). És designat director d'un grup escolar a Terrassa però renúncia per anar de mestre a Arenys. Es va casar amb Maria-Teresa Coll i van tenir quatre fills.

El 1931 funda, amb Daniel Fontrodona, Benet Maimi, Josep Montmany i en Jordi Palomer la "Joventut Catalanista d'Arenys". El 1936 s'afilia a Estat Català, arribant a secretari del Casal d'aquesta organització a Arenys. A la vegada és responsable de propaganda del Maresme i, amb Joan Grau Pera -President del Casal-, és delegat per anar al Congrés que Estat Català fa a Barcelona (22-25 de maig de 1936).

El 1938 és cridat a files essent destinat al gabinet de censura de l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant. Després és "milicià de la cultura" i posteriorment passa a primera línia de foc.

En acabar la guerra intenta entrar a la Universitat però, degut als seus antecedents, se li demana un document d'adhesió al "Glorioso Movimiento Nacional". Finalment no accepta aquesta imposició.

A començaments dels 40 ingressa al Front Nacional de Catalunya, arribant a ser membre del Consell Nacional. El deixa per fundar  l'Acció Socialista Independentista de Catalunya (1968) que, dos anys més tard, es dissolgué dins del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional). És membre fundador de l'Assemblea Nacional de Catalunya (1971), on  hi va com a representant de les Comissions d'Activitats Cíviques del Maresme, la Selva i el Gironès. De ben antuvi forma part del Secretariat i de la Permanent de l'Assemblea. És detingut en la caiguda de 67 membres de l'Assemblea que estaven reunits en el col·legi de les Reverendes Mares Escolàpies de Sabadell.

L'11 de setembre de 1977 és un dels oradors en la primera diada independentista celebrada al Fossar de les Moreres després de la mort del dictador. Membre del Consell Nacional Català, forma part de l'Executiu (1977-1981). Candidat a les Corts pel BEAN (Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional) (1979). Presideix l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana) (1980). És membre de la Crida a la Solidaritat en defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana (1981). A les eleccions municipals de 1983 és elegit regidor de l'Ajuntament de la seva vila nadiua. 

Escriptor, articulista, conferenciant, poeta, la seva obra és ingent, ha estat traduïda a diverses llengües -al blog Llibres Nacionalistes podreu trobar alguns dels seus llibres (Nota de l'autor d'aquest blog)-. Cal destacar "Panoràmica del nacionalisme català" en sis volums editada a París (1976). "Consciència nacional i alliberament" (1978), "El fet nacional català a través de la història" (1980), "Catalunya nació sotmesa" (1981). Coordina la secció d'història de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada (Conflent). Durant dos anys (1963-65) es trasllada a Portugal per estudiar literatura d'aquest país, amb una beca de la Fundació Glubenkian. És membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, del jurat del Premi Víctor Català, del dels Jocs Florals celebrat a l'exili, a Munic (1977). Recupera la figura  de Roca i Farreras, personatge del segle XIX, que formula els inicis del nacionalisme català, progressista i independentista i que ha donat nom a una Associació que Cucurull presidí (1989). És un dels fundadors amb Josep Benet, Agustí Barrera, Joan Crexell, Josep M. Ainaud, Muñoz Espinalt, Josep Millàs, Jordi Romaguera i Robert Surroca i Tallaferro, entre d'altres, del Centre de Documentació i Estudis sobre el Nacionalisme, sota els auspicis de l'Òmnium Cultural (1983).

La seva trajectòria al servei del país li ha valgut diversos reconeixements: en els Jocs Floralrs (1935), Personatge Cultural de l'Any (Brasil 1980), el Josep Ixart (1966), Creu de Sant Jordi (1985) Guardó del CIEMEN, en un homenatge pòstum, l'Ajuntament d'Arenys l'anomena Fill Predilecte de la Vila, etc.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, maig de 2003

Pere Seras i Isern: Els catalans de fora

 nascut a Figueres (Alt Empordà) el 1892  

mort a Lima (Perú) el 22 de gener de 1985

De ben jove milità a les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Es trasllada a Barcelona i, quan és cridat a quintes, emigra a l'Argentina per tal de no fer el servei militar espanyol.

Tot just desembarcat s'incorpora al Casal Català de Buenos Aires que, amb el temps, arribaria a presidir. Pren part en la fundació, el 1916, de la Comissió Delegada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Participa en l'Associació Catalana de Socors Mutuals "Monte Pio de Montserrat", de la qual va ser-ne secretari. En intentar reconduir l'entitat  cap a posicions catalanistes, ell i altres companys van ser-ne exclosos. Posteriorment, el mateix grup i, a redós del Casal Català, organitzen la "Germanor Mutualista"

Funda i presideix, l'any 1922, el Comitè LLibertat, una federació d'entitats defensores dels drets  de Catalunya que es va estendre a diversos països americans. La de Buenos Aires tingué una gran activitat de denúncia de la dictadura del general espanyol Primo de Rivera.

Quan el periple de Macià per Amèrica després dels fets de Prat de Molló, Seras el feu entrar clandestinament de l'Uruguai a l'Argentina travessant en una fràgil barca l'immens riu de la Plata. Quan en Macià és expulsat, repeteix l'operació.

Col·labora a les publicacions catalanes de l'Argentina "Ressorgiment", "Catalonia" i "Nación Catalana". D'aquesta darrera en seria director i, sempre, el seu puntal. Va representar a Buenos Aires la revista "Germanor" de Santiago de Xile.

Durant la guerra del 1936-39, el Comitè Llibertat treballà intensament per la causa de Catalunya, Feren actes de suport a la Generalitat republicana. Varen recol·lectar diners, queviures i roba per ajudar els combatents. Les aportacions personals d'en Pere Seras desestabilitzaren, fins i tot, la seva economia familiar, doncs va posar per davant de tot l'ajut a la Catalunya en guerra.

L'any 1940 participa destacadament en la creació de la Comunitat Catalana de la República Argentina, de suport al Consell Nacional Català de Londres. Moviment -el de les comunitats catalanes- que es proposava la defensa, supervivència i recobrament de la catalanitat des de l'exterior.

La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi com a reconeixement de la seva tasca ininterrompuda, de més de 70 anys, a favor de Catalunya. La seva vila nadiua el va honorar dedicant-li un carrer.

Pere Seras, no tan sols va mantenir la catalanitat durant tota la seva vida, sinó que la va transmetre als fills -Nuri, Fivaller, Manelic, Guifré i Mireia- que tingué amb Concepció Lleonart, nascuda a l'Argentina de pare català i mare santanderina, que sempre va estar frec a frec amb ell en les lluites que va dur a terme. Els fills van crear a Buenos Aires el Grup Joventut Catalana. En Fivaller és, avui, l'ànima de l'Obra Cultural Catalana.

Com molt bé deia el lema d'un  Casal d'Amèrica: "Tenim la Pàtria lluny dels ulls i prop del cor". Nosaltres que la tenim a tocar prenguem exemple d'en Pere Seras i la seva família, en l'esforç i la brega de casa dia. Sense febleses, sense renúncies.

Robert  Surroca i Tallaferro.

Països Catalans , març  de 2001

Per més informació: "Catalans d'Amèrica per la independència" Victor Castells, Ed. Pòrtic, 1986. "Macià, la seva actuació a l'estranger" Ramon Fabregat, Edicions Catalanes de Mèxic, 1952. "Pere Seras Isern" J. Garriga i Blanca Lorenzo, Ed. Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. 2000.