divendres, 25 de desembre del 2015

Fotografies dels actes de Macià

Avui s'ha fet l'homenatge anual a Francesc Macià que va morir el dia de Nadal de 1933

retrat del 1931 del President Macià

Els Mossos d'Esquadra
























Convergència Democràtica de Catalunya

Josep Rull “estem a punt de tocar el somni i els ideals del president Macià”. “Si alguna cosa hem après de Macià, és que la els grans reptes i els grans objectius s’afronten amb unitat. Quan es trenca la unitat, guanyen els que precisament estan en contra d’aquests ideals” enllaç
Esquerra Republicana de Catalunya




dijous, 24 de desembre del 2015

BON NADAL

Us vull desitjar un bon Nadal amb la mateixa targeta que el Sr. Antoni Batlle i Mas (20 de juliol del 1919 - 27 de juny del 2002) va utilitzar el Nadal del 1999






dilluns, 21 de desembre del 2015

Actes en memòria de Francesc Macià


  • L'ajuntament de les Borges Blanques convida a tothom a anar a l'ofrena floral per commemorar el 82è aniversari de la mort del president Francesc Macià i Llussà que es realitzarà davant de l'Espai Macià a les 11.30 h el dia de Nadal. No hi falteu!

    • Cementiri de Montjuïc, a la seva tomba (plaça de la Fe):

    Ofrena floral, El cant dels ocells al violoncel

    A les 10: Esquerra Republicana de Catalunya

    A 1/4 d’11: Ajuntament de Barcelona

    A 2/4 d’11: Parlament de Catalunya

    A 3/4 d’11: Govern de la Generalitat de Catalunya 

    • Al monument a Francesc Macià, a la plaça de Catalunya:

    A les 11 del matí, acte organitzat per ERC:

    Ofrena floral, actuació musical, parlaments, cant d’Els Segadors.

dissabte, 12 de desembre del 2015

Mor Albert Sans, veterà militant independentista, en un accident laboral al Ripollès

Albert Sans, a la dreta, amb Josep Guia i Montserrat Bascompte en una imatge del 1989 Foto: Arxiu La Marxa



Albert Sans i Puig, veterà militant independentista des dels anys setanta, va morir als 63 anys d'edat en un accident laboral a Fornells de Muntanya (el Ripollès). Quan estava tot sol tallant troncs en un bosc proper a aquest poble on vivia, el xerrac li va causar una gravíssima ferida amb molta pèrdua de sang. Pels indicis localitzats, Sans va provar de baixar cap al poble amb la seva camioneta, però aquesta es va desviar del camí i va quedar mig tombada. Dos dies després, el passat dilluns dia 7, uns veïns van trobar-ne el cadàver, estranyats que Sans no hagués tornat al poble i que tampoc no hi fossin els seus gossos, que sempre l'acompanyaven.
La cerimònia fúnebre es fa aquest dissabte, 12 de desembre, a les 10 del matí a Fornells de la Muntanya, a Toses. Hi assistiran grups de Miquelets, entre d'altres.
Nascut a Barcelona, Sans es va iniciar des de la seva adolescència en la lluita per la independència de Catalunya tot militant al Front Nacional de Catalunya (FNC). El 18 d'abril de 1974 va ser detingut per la policia espanyola franquista durant una acció al barri de Sant Andreu, essent maltractat i després empresonat a la Model. Des de llavors, Sans va ser un constant i impetuós activista en diferents organitzacions del moviment català d'alliberament nacional. La seva vinculació amb Osona va començar ja als anys setanta, quan va passar alguns estius a Tona. Més tard, es va establir en una masia de Seva, on treballava de pagès i ramader.
Sans era militant de Catalunya Lliure quan el 8 de juliol de 1991 va ser detingut juntament amb sis persones més a Osona acusats de formar part de l'organització independentista armada Terra Lliure, i a conseqüència d'això se'ls va aplicar la Llei Antiterrorista, Tres dels detinguts, entre els quals Albert Sans, van sortir de la presó en llibertat sota fiança de mig milió de pessetes el maig de 1992.

Font

dimarts, 8 de desembre del 2015

Flora Marquès i Carreras: la militància oculta


Neix i mor a Begur (Baix Empordà)
1928 - 8 de desembre de 1987




La militància oculta

El seu pare, d'ofici paleta, va ser alcalde de Begur durant la República. La Flora va venir a treballar i viure a Barcelona, on a través d'en Josep Ma. Casablancas, va ingressar al Front Nacional de Catalunya a mitjans dels anys cinquanta.

Va assumir la responsabilitat de tenir a casa seva, al C/ Mahó de la ciutat comtal, una multicopista per fel els papers clandestins que el Front utilitzava per les seves activitats i campanyes. Ella es cuidava de picar els clixés i, sola o amb en Casablancas, se'n cuidaven d'imprimir-ho treien la màquina d'un amagatall on estava camuflada junt amb el paper i la tinta.

Amb la "Montse" -nom amb la que la vaig conèixer durant setze anys- havíem establert un mecanisme per recollir els papers, que jo encarrilava pels canals de distribució i difusió que teníem muntats. Aleshores jo tenia una cansaladeria i ella telefonava dient: "envieu-me la comanda que vaig fer, tal dia sobre tal hora, que seré a casa". Això volia dir un dia i una hora abans que l'indicat per telèfon. Ens trobàvem en un lloc convingut en l'últim trobada i que anàvem variant constantment. 

La recordo arribant amb uns paquets d'un pes inversemblant pels seus febles braços. Dintre d'ells la feina prèviament encomanada i que, en la solitud de casa seva, s'havia fet: butlletins, manifestos, octavetes de la FNEC, del Front, de les campanyes a favor de l'Abat Escarré amb motiu de les seves declaracions a "Le Monde" i després, pels fets del seu enterrament, el butlletí "Esquerra" que el FNC imprimia pel País Valencià i un llarg etcètera.

Era a començaments dels seixanta i allò va durar anys. La Flora sempre puntual, eficient amb  un treball impecable. Aquella va ser una tasca fosca, amagada desconeguda de gairebé tota la gent militant, una tasca que no rebia l'escalf dels companys amb els que la Flora no tenia -per raons elementals de seguretat- cap relació.

Homes i dones com la "Montse", han estat uns herois de la catalanitat. Sense esperar res, sense demanar mai, res. Gent del poble lluitant en defensa de les llibertats d'aquest poble.

La Flora Marquès  és un dels millors exemples d'aquests patriotes dels que Catalunya no en sabrà mai res. I, tot i que amb aquests modestos tríptics no pagarem el deute que amb ells tenim, almenys que quedi constància de que el país s'ha recuperat en gran part, per la gent de a peu. Siguem dignes del seu esforç en la nostra tasca de cada dia.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, abril de 2002


Breu resum i punts importants per estelada.cat

Flora Marquès i Carreras: Begur, 1928- Begur, 1987
  • Nascuda a Begur (Baix Empordà) l’any 1928, filla de l’alcalde de la vila durant la República.
  • Es va traslladar a Barcelona per treballar, ingressant de la mà de Josep Maria Casablancas al Front Nacional de Catalunya.
  • Va acollir a casa seva una multicopista que el FNC utilitzava per editar les seves publicacions clandestines, els clixés de les quals eren picats per ella.
  • A casa seva es van editar butlletins, manifestos, octavetes i altres textos d’organitzacions com la Federació d’Estudiants de Catalunya (FNEC), campanyes com la de suport a l’Abat Escarré, revistes com Esquerra que el FNC va editar pel País València i moltes altres.
  • Durant prop de vint anys va dur a terme les tasques encomanades per la direcció del FNC d’editar el material i dur-lo al seu contacte. Va emprar el sobrenom de “Montse”.
  • El 8 de desembre de 1987 va morir a la seva vila natal de Begur.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Ens ha deixat Joan Pujol

Aquest matí ens ha deixat Joan Pujol qui va dedicar la seva vida a la cultura catalana. Nascut el desembre de 1955 ,fou el col·laborador més antic de Ràdio Arrels (emissora que s'emet des de Catalunya del nord) i va ser un dels fundadors de la Cobla Mil·lenària



dilluns, 23 de novembre del 2015

Ens ha deixat Clementina Gómez i Cortés

L'Esquela al diari El PuntAvui amb el llibre L'Exèrcit Popular Català en el que ella hi va col·laborar amb l'autor.

Ahir ens va deixar la Clementina Gómez i Cortés, històrica militant independentista, secretària d'en Ballester i Canals, adjunta de l'advocat del FNC Casas Salat, integrant del l'associació Roca i Farreras, Ipecc i Memorial 1714.

El diumenge 29 de novembre a les 12h es farà un acte d'homenatge al Fossar de les Moreres dedicat a ella.

Descansi en Pau.

Clementina Gómez on els alemanys van capturar al President Companys



dimarts, 17 de novembre del 2015

Enric Garriga Trullols, en pau descansi

Enric Garriga Trullols ens va deixar el 17 de novembre del 2011. Ell fou un activista polític català que va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya i al reconeixement de la nació occitana.



Us deixem amb el comunicat que va fer  a Prats de Molló (Vallespir) 8 d'octubre de 1995 en raó de l'edició XIX de l'aplec excursionista dels Països Catalans organitzada pel Grup Pirinenc Excursionista Nord-català:



Enguany tenim aniversaris molt significatius per commemorar:
El de Verdeguer, el de Prat de la Riba, el de Batista i Roca i de les Victòries catalanes de les Illes Formigues i Panissars, fa 710 anys.
Tots som i continuem essent catalans gràcies a aquests homes i aquests fets històrics.
Macià ho tingué difícil, però sense la Victòria de Panissars, ell mateix no hauria existit, perquè els catalans no existiríem amb aquest nom i amb aquesta llengua. Seríem simplement francesos.
No descobreixo res en dir que sense la Renaixença catalana, representada en part molt important per Verdaguer, no s'hauria pogut produir l'avenç polític que obrí Prat de la Riba i que coronà Francesc Macià. Això no treu cap mèrit a aquests capdavanters, perquè el mèrit no està en conservar, sinó  en saber donar un pas endavant i aquests patriotes el donaren amb risc de perdre la vida o d'enfrontar-se a una part de la societat catalana, que ja li està bé parlar castellà i col·laborar en la pròpia destrucció de la identitat catalana.
Criticar els idealistes és molt fàcil perquè no tenen el present. Però Macià també era un idealista i a partir de la seva idea idealista construí un present real , que ara per nosaltres, és un passat gloriós.
Molts en voldria tenir d'aquests idealistes catalans i en canvi me'n sobren moltíssims d'aquells que sempre toquen de peus a terra. Hi són tan agafats, fins i tot de mans, que qualsevol programa que es pregunti on anem els catalans, ja els fa frisança o por.
Macià quan agafà les armes aquí, a Prats de Molló, no es preguntà on anem els catalans. Ja ho sabia. Anem a cercar, a prendre'ns la llibertat. La llibertat de tot un poble, que no vol ser esclau, que vol conservar la seva llengua i cultura i especialment treure'ns de sobre les cadenes que ens limiten.
Volem tenir la llibertat d'acció  per anar endavant, encara que els nostres "socis" (que cobren i no treballen) vulguin quedar-se enrere.
El dijous passat l'escriptor gal·lès Ronald Stuart Thomas deia que "quan una nació petita intenta sobreviure al costat d'una de gram, el perill que la gran es mengi la petita és enorme".
Des d'aquest punt de vista nosaltres ho tenim molt pitjor encara, perquè si Anglaterra es vol menjar Gal·les no deixa de ser un gran enemic pels Gal·lesos. Però el que passa és que els catalans en tenim dos de peixos grossos que se'ns  vol menjar: França i Espanya.
Vencérem França el 1285 i el Papa de Roma, que havia decretat una croada contra Catalunya, però Espanya ens vencé el 1714. Després guanyàrem batalles culturals i democràtiques, però la guerra encara no l'hem guanyat.
El dijous passat és el propi Papa, que en el seu discurs davant de l'Assemblea General de l'ONU, ha proclamat el dret de l'existència de totes les nacions, que tenen dret a modelar la seva pròpia vida segons les seves pròpies tradicions llengua i cultura. També declarà que cap estat, ni cap organització internacional estan legitimats per a decidir que una determinada nació no té dret a existir i proclamà el dret a la lliure determinació dels pobles. En canvi l'estat espanyol prepara el nou codi penal on es contempla el dret d'autodeterminació o independència com un delicte penal, tot tractant com a reus de delicte de rebel·lió els que s'aixequin públicament i pacíficament per declarar independent una part de l'estat espanyol actual.
De vegades, se'ns demana perquè els catalans no volem ser espanyols. Doncs perquè tenim mil raons. Però ara els en podríem donar només una: perquè llegim els diaris i tenim vergonya aliena de tots els escàndols polítics, econòmics, judicials, militars i policials, en què estan enfangats fins el coll. I tampoc volem ser francesos perquè França nega, al seu interior, els drets més elementals a les llengües dels pobles i el dret de les minories. Són dues convencions del Consell d'Europa que França es nega a signar.

Pel que fa a l'exterior, França ha aplicat el seu mateix sistema assimilador, anorreador i destructor de les cultures de pobles, allà on hi hagi anat: Vietnam, Conxinxina, Argelia,  Mozanbic, Jamaica o Moruroa, on hi fa esclatar les bombes nuclears, que li dóna la gana, sense que ningú ho impedeixi. No gràcies, no volem ser ni francesos ni espanyols.
L'estructura político-econòmica d'Europa no existia a l'època de Macià, però si ara fos aquí no diria allò de Catalunya independent dins un estat federal espanyol sinó independents dins d'una Europa dels pobles lliures. No diria nomes: Catalunya pot ser lliure i independent des del punt de vista econòmic, sinó que afirmaria que podem ser lliures, pesi qui pesi. És evident que això espantaria molts mussols ben aferrats a l'arbre protector  de les seves tenebres mentals, però també estic segur que això  despertaria el nostre poble, que treballa de dia i dorm de nit, i que té una visió molt més llarga que els mussols nocturns que només ens conten monsergues apocalíptiques, perquè estiguem quiets i no ens movem de la reserva índia perquè sinó vindrà el setè de cavalleria.
El que vindrà serà la dreta dura espanyolitzant, que enyora el temps del franquisme. Només cal veure les quantitats d'antics franquistes que militen al PP.
Si la democràcia espanyola, havent durat molts més anys dels que conegueren Macià i Companys, encara no ens ha pogut treure de sobre les institucions estatals que ja havien desaparegut aleshores, com són les diputacions i els governs civils o les forces de seguretat traspassades a la Generalitat (Policia i Guàrdia civil), aleshores que cal esperar que ens donin aquests nous que vindran?
Oblidem-nos dels espanyols i no visquem estamordits vers Madrid, com deia Batista i Roca, perquè els catalans tenim d'altres camps per córrer per Europa.

Adéu Espanya, adéu França!
Visca Catalunya lliure!
Enric Garriga Trullols
Prats de Molló
08.10.1995

diumenge, 1 de novembre del 2015

En record i homenatge de Josep Pineda i Fargas



Nat a Centelles (Osona) el 1894 
Mort a Hato Rey (Puerto Rico) el 1973

Els catalans de fora

El 1914 interrompé els seus estudis universitaris i es traslladà a Cuba per fer-se càrrec del negoci familiar.
S'adscriu al Centre Català de l'Havana que arribà a presidir el 1922 i, després, del 1944 al 1960, donant un gran impuls a l'entitat.

Va ser un dels fundadors del Club Separatista núm. 1 amb Claudi Mimó, Marià Grau, J. Conangla i Fontanilles, Joaquim Muntal, Francesc Molla, Pere Pons i Cercós, Josep López i Franc, Emili Sanchez i Martí i Josep Murillo. L'objectiu d'aquests clubs era crear-ne una xarxa a nivell internacional i de caire secret per avançar vers l'objectiu de la República Catalana.

Va ser el secretari de l'Assemblea Constituent del Separatisme Català que presidida per Francesc Macià, tingué lloc a la capital cubana el setembre-octubre de 1928, on s'aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana i, dins la Constitució, s'oficialitzà la bandera estelada amb els fons del triangle blau i l'estel blanc.

Retorna a Catalunya el 1931 amb la intenció de que els seus sis fills arrelin a la Pàtria. El 1936 torna a Cuba on va ser delegat de la Generalitat.

Va assumir la secretaria dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili de l'Havana el maig de 1944.

Dirigí la revista "La Nova Catalunya" portaveu del Centre Català. Fundà i també dirigí la publicació "Combat", que amb un nom prou significatiu, duia el subtítol "Editat per un grup de catalans d'Amèrica, en defensa dels països de llengua catalana: Principat de Catalunya i els regnes de València i de Mallorca. 558.532 Km. 1804 Municipis, 5.901.000 habitants".

El 1958 escriu el "Missatge català a València: València pels valencians!!" que tingué una gran circulació tant a l'exili com a l'interior. Per la seva col·laboració  i suport als grups valencianistes de de fora els de l'Ordre Internacional Valencianista de Sao Paulo li atorgaren la distinció de "València Honorari" i, a la vegada, el títol de "Membre Honorari del Gran Consell del Tribunal de les Aigües". Dins aquest camí de recolzar la idea de Països Catalans, va mantenir una prolífica relació amb activistes de l'interior, sobretot amb Joan Ballester i Canals.

El 1949 mor la seva mare a Catalunya mentre ell seguia a l'exili, drames personals que molts catalans han patit com a conseqüència de l'opressió del nacionalisme espanyol.

Des de Cuba mantingué una copiosa correspondència amb tot el món de l'exili, amb unes cartes que titulava "Cartes Patriòtiques", i que numerava enviant còpies a diversos destinataris. Hem vist la número 998, amb data del 2 de gener de 1960, feta abans d'instal·lar-se temporalment a Barcelona per posar solució a uns problemes visuals des que ja se'n lamenta en aquesta lletra, una de les últimes -sinó la última- que escrigué.

Va publicar "Puntos de vista del nacionalismo catalán" el 1928, "Himnes i salms de Catalunya" editat a Mèxic el 1955 i "Breve historia de Cataluña", obra molt difosa i adreçada al lector de l'Amèrica Llatina, que va tenir dues edicions: una a Mèxic el 1957 i l'altra a Buenos Aires el 1962, apareguda, aquesta darrera, amb presudònim.

Si Cuba va ser un dels focus més importants del separatisme a les Amèriques, el motiu és que va haver-hi homes combatius i activíssims com Pineda Fargas.


Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, abril del 2001

Per  amés informació:
  •  "Catalans d'Amèrica per la independència" Víctor Castell, Ed. Pòrtic, 1986. 
  • "El valencianisme republicà a l'exili" de Santi Cortés, Generalitat Valenciana, 1933.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

S’ha mort l’històric líder valencianista Francesc de Paula Burguera



Francesc de Paula Burguera, un dels líders històrics del valencianisme, s’ha mort a vuitanta-set anys. Francesc de Paula Burguera i Escrivà havia nascut a Sueca i era periodista. A la fi del franquisme va fundar el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV) juntament amb Joaquim Muñoz Peirats, del qual va ser secretari general, i va ésser elegit diputat al congrés el 1977 formant part de la coalició UCD.

Quan la coalició UCD es va convertir en un partit, Burguera deixà el grup parlamentari centrista i passà al grup mixt.

Tot seguit va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) l’octubre del 1978, que el 1982, junt a l’Agrupament d’Esquerres, donà lloc al naixement de la Unitat del Poble Valencià (UPV), embrió de l’actual Bloc Nacionalista Valencià.

Burguera es va retirar de la política l’any 1983 i va seguir la seua tasca deperiodista, però les seues opinions i la seua referència van continuar essent molt importants per al nacionalisme valencià. Entre el 2005 i el 2008, Burguera va presidir la plataforma cívica Valencians pel Canvi.

La Intersindical Valenciana i Escola Valenciana s’han afanyat a lamentar la pèrdua d’aquest referent polític i cultural valencià i a expressar la condol a la família.

La cerimònia de comiat serà dilluns a Sueca.


Notícia de Vilaweb

dijous, 15 d’octubre del 2015

Recordem a Lluís Companys i Jover amb un poema de Joan Brossa

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català d'ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya (1932 – 1933), ministre del Govern Espanyol (segon semestre del 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936 – 1940) durant la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933 – 1934). És l'únic president de govern del món, escollit democràticament, que ha mort executat.

El President Companys besant una nena que anà a ofrenar-li un ram de flors al Quarter General d'Alcanyís.
A continuació us deixem l'escrit de l'edició especial d' Emprius club d'opinió del 27 d'abril de 1989, dia del lliurament del "Femall Emprius" a Joan Brossa que consta d'una introducció del poeta Joan Brossa i un poema d'ell dedicat a la figura de Companys.

Si els poetes sempre tenen raó, Joan Brossa en tenia dues vegades quan escrivia contra l'oblit damunt les parets glaçades del franquisme la seva "Oda al president Companys". Era l'any 1971. Les seves paraules d'homenatge al victoriós vençut feien de tornaveu al silenci d'un poble derrotat. Però no mut, gràcies al poeta. Avui l'homenatge li rebot a les mans, com un bumerang. Modest, sincer.

Oda al president Companys:

Poc escau de girar-se al vendaval:
els mots no han d'ordir una sola pausa;
alegra el fons de la meva fe total
en la justesa de la nostra causa.

El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre de l'abisme,
i tot té la sortida en aquell cim,
un dels més vils, dels nazis i el franquisme.

Quan l'horitzó es tancava entre volcans
tothom t'exhorta a anar-te'n de la plaga.
M'hi nego mentre restin catalans
pels camps de França, dius. I el drac et draga.

En el parlar no hi ha renec prou fort 
per a la infàmia d'aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i el fil de fotes de la tirania.

D'un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de la Llibertat,
de la noblesa en bé de Catalunya.

Punt per punt (dotze cops empresonat: 
 prop de quatre anys de reixa) ets una vida
que va seguint la llum des del passat
i desplaçant la fosquedat podrida.

El poble et va elegir. No t'han vençut.
Aquesta pau -que és pau de cementiri-
només raona els mots en un embut
i res no arxiva el clam del teu martiri.

Un bosc desprèn la neu dels teus botxins,
que el temps -aliat nostre- distancia:
fanàtics cremaran el poder fins
al moment que, per fi, naixerà el dia.

Cuito a cantar-te, President Companys;
la feina de govern que de tu resta,
tan curta, arriba per damunt dels anys,
arbre arrelat al fort de la tempesta.

Dura el teu pas enllà del desencís;
portes la pàtria a l'hora que toca;
saps fer-te d'aigua en el moment precis
o esdevenir, si cal, serra de roca.

Saps portat al puny la rosa d'aquells vents
i en les dificultats cap tors no et torça;
el curs de la foguera que tu estens
trasmuda el plany dels catalans en força.

Reviuen Casanova i Fiveller.
Hereu, vas cloure un cicle de la vella
lluita del nostre poble; tu vas fer
que el munt de reixes es mudés en rella.

Com cal que t'alci el nostre agraïment!
Quin monument de rels promet la terra!
Quin broll de mars al cim del monument
que Catalunya et deu des de la guerra!

Deixes de ser bandera de partit:
tu, President, damunt les quatre barres,
prens la paraula dins la immensa nit.
Rompen d'una vegada les amarres!

El teu esforç titànit fruita ja;
tornaran a lluitar els teus rabassaires;
la roca d'un foc nou retrunyirà
i esclataran carenes de mals aires.

Tots els abismes que portem a dins 
serpegen, verds, i articulen els ferres, 
però el futur enllaça els teus camins,
i el nostre sol serà centre de terres.

Aquí Castella és Prússia, a remolc
seu han trencat el ritme  de les places;
han arrencat la planta del seu solc
i destruït els vincles que tu enllaces.

I així es féu fosc en ple migdia. Amics,
¿quin llop no neda, tot guardant la roba,
si els qui ordenen desorde són els rics,
i el cel completa el compte de qui roba?

Un foc de cendres calma fugitiu,
i al mar declina l'ombra de les bótes;
ens administra plebs de senyoriu;
pel nostre temps s'escola un fil de gotes

de sang. L'onada muda. President:
l'exemple del teu ordre resta; totes
les primaveres ens el fan present
i en la seva riquesa no t'esgotes.

S'acaba a salts el metall militar,
la nit no calla més les seves cintes;
passa per vell el nou poder del mar,
i la mentida imposa mitges tintes.

Els tirans juren en fals. Tenen set
d'equivocar amb orgull les calaveres.
Poc saben madurar. Se'n van de dret
a convertir els cavalls en cuques feres.

I fan seva la pàtria al femer;
ajuden al teatre més innoble;
es venen el capvespre a l'estranger
i enterren viu el contingut del poble.

Cert. La realitat és il·legal.
Però el casal no muda de bandera;
no confonguem les fustes , només cal
que mots i muts recobrin la parlera.

Obrim el crit, i sempre enllà; si anell
el sentiment, la voluntat anella.
La teva sang aboca el seu ramell
i ens fa cercar més cares de l'estrella.

Que el poble vegi, tot alçant el puny,
tenyir l'espina d'una santa eufòria.
La teva veu indòmita retruny:
Tornarem a lluitar per la Victòria!

No oblidarem les coses que hem après
en aquests anys de fosca tramuntana;
les ribes ens uniran homes de pes
i obrirà solcs l'Esquerra Catalana.

(Quan els profits de classe entren en joc
la dreta sol tornar-se servidora
del centralisme espanyol: crida foc,
i el seny i l'ordre fan de tapadora.)

Defensors de la terra, segador
de cadenes, la llei serà complerta.
Bon cop de falç! Visca la Nació
catalana! Ara és hora d'estar alerta.

Lluitem en la certesa d'ensorrar 
d'un cop de falç tota lludrigada
de l'imperialisme castellà,
que ens arracona el sol i que ens degrada.

Lliure a recer del Fur rau el destí
de tots; la llum poc llustra altre missatge,
i al capdamunt del Far veiem lluir
el teu coratge immens, el teu coratge!

Divers et dreces en un sol llorer
i símbol d'una lluita sempre nova:
ets Rafael Companys, el Conseller,
i el President En Lluís Casanova.

Solstici d'hivern de 1971
Joan Brossa

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Homenatges a Lluís Companys pel 15 d'octubre d'enguany

A mesura que anem recopilant diferents actes anirem actualitzant aquest fil. Si voleu ens els podeu enviar a homenatgenacional@gmail.com

Actes: 
  • a Santiago de Xile amb la xerrada "Cataluña, Lluís Companys y los hechos de octubre de 1940" a les 7 de la tarda al Café Literario Parque Balmaceda (metro Salvador). Organitzat per l'ANC Xile i l'APOC (Agrupación de Profesionales de Origen Catalán).
 
  •  
  •  El 15 d'octubre a São Paulo (Brasil) al local de l'Associació Catalonia de São Paulo amb la projecció del documental de TV3 "13 dies d'octubre"

  • A Badalona
  •  Barcelona

  •  Acte institucional a Sitges d'homenatge a Lluís Companys davant el`monòlit al barri d'Els Molins 15/10/2015 20:00h Carrer de Lluís Companys. Aquest acte es realitza a la via pública
  • Acte institucional a Capellades 
  • 'Lluís Companys i la justícia universal', conferències d'Alfred Bosch, Joan Tardà Coma i més! T'esperem el proper dimecres 14 d'octubre al Col·legi d'Advocacia de Barcelona
  •  

Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran

  •  
Més informació. Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran

 
Cliqueu sobre la imatge per veure-la més gran
Iniciatives individuals:
  • Òmnium fa una crida a encendre una espelma i deixar-la al balcó de totes les llars de Catalunya el vespre del 14 d'octubre. Amb aquest gest es vol mantenir viu el record del president afusellat i, alhora, reclamar simbòlicament l'anul·lació de la seva sentència de mort de Companys. Aquestes accions s'emmarquen dins dels actes que Òmnium prepara sota el títol 'Justícia pels crims del franquisme'.
Exposicions: 

En record i homenatge a Jordi Cardona i Gelabert

Nat a Sant Just Desvern (Barcelonès) el 13 de desembre de 1919
mort el 7 d'octubre de 1999



En Jordi va néixer a Sant Just Desvern, on transcorregué tota la seva vida, al sí d'una família pagesa.

El compromís patriòtic del seu pare, fundador i líder de l'organització "Nosaltres Sols!", va fer que, de ben jove, conegués el camí de l'exili, durant la dictadura del general Primo de Rivera.

Amb només quinze anys, quan els fets del 6 d'octubre, en Jordi ensinistra en el funcionament d'armes a homes que formarien part dels escamots que van sortir al carrer en suport del govern de Catalunya.  Durant l'exili a Perpinyà havia après, d'amagat del seu pare, aquesta mecànica d'un coronel de l'exèrcit colonial francès que estava retirat.

El març del 1938 entra, per lleva, a l'Exèrcit Popular i, des de Transmissions de Divisió, està als fronts del Jarama, Alcázar de San Juan i Sarrión. L'agost del mateix any, a Nules (Plana Baixa) l'explosió d'un morter mata a quatre dels seus companys, i a ell el fereix greument deixant-lo inútil pel servei actiu. Tota la seva vida arrossegaria trossos de metralla dins el seu cos. Quan els feixistes parteixen el territori republicà, arribant a Vinaròs, és detingut encara hospitalitzat, però gràcies a un salvaconduït que va fer-li el director de l'hospital, aconsegueix arribar al seu poble després de diverses vicissituds.

S'incorpora al Front Nacional de Catalunya des del primer moment. Ell va ser un dels membres de l'equip que va entrar, de França, les armes que utilitzarien els militants de l'Organització Militar per a la seva defensa. En aquest viatge va acompanyar-lo la seva dona, Maria Pere i Rafart, companya de tantes fatigues i sempre al seu costat en les tasques que en Jordi feia al servei de la llibertat i la catalanitat.

Per un temps, a casa seva, s'hi va imprimir el portanveu del Front "Per Catalunya", que devia el seu títol a les últimes paraules pronunciades pel President Companys davant del piquet d'execució.

Va participar en el món excursionista i orfeonístic de l'Ateneu Santjustenc.

Ja a final dels 60, quan l'equip de pas de fronteres del FNC tenia alguna problema per cobrir alguna carència, va participar en algun dels passos clandestins. Sempre disposat a col·laborar quan se'l requeria, deixant obligacions o compromisos familiars, sense fer-ne cap esment.

Casa seva va servir de refugi a gent perseguida per la dictadura.

L'any 1983 i en les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya, és elegit regidor del seu Ajuntament.

En Jordi, com tants d'altres, no tindrà un lloc en els llibres d'història, però és d'aquests patriotes anònims que han mantingut dia a dia, sense afluixar mai, amb persistència, les ànsies de llibertat de Catalunya, la nostra Pàtria.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans , febrer de 2001


divendres, 25 de setembre del 2015

Francesc Macià

Tal dia com avui però de 1859 va néixer Francesc Macià 



dimecres, 16 de setembre del 2015

Antoni Malaret Amigó

Antoni Malaret Amigó: Sant Just Desvern, 5/03/1917 - Sant Just Desvern, 16/09/2001


Nascut el 5 de març de 1917 a Sant Just Desvern. Als vint anys va començar a treballar a l’Ajuntament com auxiliar de secretaria de l’alcalde d’aleshores, Daniel Cardona. Va ingressar a Nosaltres Sols! i posteriorment es va convertir en el cap del casal d’Estat Català a la seva vila natal.

Durant la Guerra Civil va ser secretari del Comitè local de les Milícies Antifeixistes, participant també en l’ofensiva per alliberar Terol, on per mèrits de guerra va rebre l’ascens a sergent. 
Va ser traslladat a Madrid on va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, però de resultes d’un error burocràtic, va ser absolt.

L’any 1940 va ser un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya. Enviant informació als aliats des d’Orense, on complia el servei militar.
Es va reincorporar novament a l’Ajuntament de la seva vila, on també va aprofitar el seu càrrec per sostreure documents i donar identitats falses a altres membres del FNC.

El 1946 va facilitar el local per celebrar la 1ª Conferència del FNC a Sant Just Desvern, a més de posar a disposició de l’organització el seu mas de Can Patiràs situat al Montseny com a refugi de perseguits.
L’any 1979 es va presentar com a candidat a l’alcaldia de Sant Just liderant una coalició del FNC i ERC, resultant vencedor, després d’haver estat detingut dins l’operació policial de l’anomenat Cas Batista i Roca, essent alliberat sense càrrecs. 

Va abandonar l’alcaldia de resultes dels problemes econòmics que patia la seva empresa de construcció, mantenint-se com a regidor entre 1982 i 1991, dins les llistes de Convergència i Unió com a independent.
També va ser secretari general en diverses ocasions de l’Ateneu de Sant Just, fundador de l’Orfeó Enric Morera, de l’escola de l’Ateneu i del Centre d’Estudis Santjustencs entre altres. Va col•laborar amb publicacions com Per Catalunya, portaveu del FNC, El Llamp o La Vall del Verç.

Com a reconeixement a la seva trajectòria va rebre la Creu de Sant Jordi quan va fer 75 anys.


El 16 de setembre de 2001 va morir a Sant Just Desvern.

Text original de Comissió 100 anys de l'estelada

.

.