dimecres, 27 de març de 2019

En memòria del General Moragues

(Sant Hilari Sacalm, 1669 – 27 de març Barcelona, 1715) 

Va ser un militar, que va lluitar pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i Fill Il·lustre de Sant Hilari Sacalm.

Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà Josep Moragues i Mas, va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies, es veié implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d’aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català.

Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, per parentiu es relacionà amb grups d’Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entroncà amb els que s’anomenaren “vigatans”, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l’exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s’accentuà amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d’Espanya a la mort, sense descendència, del darrer Àustria, Carles II, l’any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.


Mini-documental: podeu veure aquest documental/entrevista a l'historiador Antoni Pla de Vall aquí

La Guerra de Successió
Sota els auspicis de mantenir una política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s’havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió.

Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte dels Vigatans a la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, el compromís dels catalans d’aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). D’aquesta manera els Vigatans prenien una posició contrària a la dels filipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats.

Fins el 1707 formà part del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, el regiment d’elit català de l’exèrcit, i ben aviat ascendí en l’escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort (Pallars Sobirà).

La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota a la batalla d’Almansa (1707) l’avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d’Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats a aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.

El Tractat d’Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l’aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d’aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se’ls presentaven de mantenir l’estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als borbons però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué després del Setge de Barcelona l’11 de setembre del 1714.


Acabada la guerra
En acabar la guerra es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort, on es mantenia allunyat de la política. Al cap de poc, fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Menorca, recentment esdevinguda possessió britànica. És reconegut pel capità del vaixell, que el retorna al port de Barcelona. Amagat a Montjuïc, a l’espera d’un segon vaixell, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març.


Judici i mort
Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip, foren jutjats, torturats i morts de manera infamant el dia 27 de març de 1715. Se’ls van retirar públicament tots els honors militars, se’ls descalçà i foren vestits amb una camisa de penitent, arrossegats posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, on foren morts a la forca i esquarterats.

El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció en llatí que deia:

“Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”
Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (març del 1727).


El record del general Moragues
Josep Moragues és recordat com a un dels mes importants defensors de la causa catalana a la guerra de successió. Això fa que molts l’hagin considerat com a heroi i màrtir de Catalunya. Encara avui, es un símbol de catalanitat per molta gent. El 1991 el poble de Sant Hilari Sacalm erigí l’actual monument que es pot veure a la plaça Josep Moragues, obra de l’escultor Domènec Fita.


dissabte, 2 de març de 2019

Gregori Font i Catibiela



1913 - 1991

Gregori Font fou l’amic de tota la vida de Jaume Martínez i Vendrell, que era dos anys més gran que el primer.

Tots dos van viure a la Colònia Güell; G. Font en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda com a Ca la Facunda, el nom de la seva mare, una aragonesa d’Egea de los Caballeros, on ell va néixer i J. Martínez al carrer Reixac, a Cal Quico. Des dels 4 anys van compartir els jocs d’infants.

Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.

Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: Nadal a la Presó Model (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: en Gregori Font era físicament un minyó de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època. Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred, els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme. Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.

Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb d’altres militants d’Estat Català, de la Columna ( 8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca ( 16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.

Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes( El Port de la Selva- Alt Empordà).

Quan la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a l’altura de Malgrat.

És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (EC,NS!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. G. Font recorda sovint a J. Martínez el que els havia dit en travessar la frontera: passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu tornarem a casa. Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà, amb el líder de NS! Daniel Cardona.

Quan es forma després d’un seguit de converses el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres : Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.

En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice (I) d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.

G. Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.

El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia de l’àrea, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació.
Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries.

És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.

El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades, acusats del delito de espionaje y actividades subversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang, dolor,esperança, segona edició, 2010, pàgina 212, : l’espectacle és lascinant. Està recargolat (G.Font), la cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança , com si tingués fred.

A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.

El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius ( El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominància de la línia política sobre la militar.

La caiguda de la SM del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.

Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tancà en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.

En G. Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Ll.Llach: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.

Agustí Barrera

PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb  la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare. També fer extensiu el meu agraïment a l’amic Llibert Seguí, per haver valorat la importància del biografiat. 

Article de llibertat.cat

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.