dissabte, 24 de febrer de 2018

Antoni Mateu Ferrer

  Inca, 1901 
 Palma, 24 de febrer del 1937

Antoni Mateu Ferrer, de Can Rinya, va ser fill d'una  família humil que va treballar per donar-li estudis. Va ocupar un lloc en el registre de la propietat al mateix temps que desenvolupava una intensa vida política local i regional.

Era un cavaller ben plantat, amb molta personalitat i carisma. Fou batle d'Inca el 1932-1933. Durant la seva administració es crearen la banda municipal, la biblioteca municipal i el laboratori de la casa Bressol, es construïren l'Escola Graduada, l'Escola d'Arts i Oficis i el dispensari de la Casa de Socors. També es va comprar un solar en el camí vell de Llubí per construir-hi una altra escola i es va fer un projecte de conservació dels molins d'Inca.Com a polític no hi ha dubte que sempre va ser un republicà convençut. Així es desprèn dels seus escrits en un diari que portava durant la seva etapa d'estudiant a Madrid. Malgrat el seu anticlericalisme, era de tarannà moderat i per sobre de tot molt demòcrata. Va protestar enèrgicament davant el ple consistorial quan en un acte d'irracionalitat es van enderrocar les creus de terme d'Inca per la manifestació d'incultura i intolerància que suposaven aquests actes. El 1934, fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana Balear i en féu part del comitè executiu.


L'aixecament feixista del General Francisco Franco el va sorprendre passant uns dies de descans a Pollença. Allí va tenir oportunitat de fugir a Menorca en una llanxa al costat de dos diputats socialistes, José Ruiz del Toro i Amós Ruiz de Lecina, encara que va declinar fer-ho al considerar-se poc important com per interessar als colpistes.

Es va equivocar; va ser detingut i empresonat fins al seu afusellament el 24 de febrer de 1934 juntament  amb Emili Darder, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Maria Ques Ventanyol. Va passar angoixants mesos a l'antic magatzem de fustes de Can Mir de Palma, reconvertit en presó. Va ser jutjat per un tribunal militar que va usar proves falsejades, segons un testimoni que molts anys després va reconèixer davant l'historiador Josep Massot i Muntaner que va veure "fabricar" les proves.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Manuel Viusà i Camps: l'independentisme irreductible

Barcelona, 14 de desembre de 1917
París, 11 de febrer de 1998

Manuel Viusà fou un pintor i nacionalista militant. Neix, el 1917, a una família obrera d'origen republicà i catalanista: el pare era descarregador al port i la mare planxadora.  Viu a la Barceloneta. Quan esclata la revolta franquista es presenta de voluntari per defensar la República i Catalunya. Lluita al front d'Aragó amb la Brigada Roja i Negra, en una unitat de transmissions. Quan es retiren van a parar al Cinca amb uns altres companys que es queden amb la missió  de recuperar el material, però són detinguts per les forces del "Campesino", pensant-se que volien desertar. Després d'un temps tancats al castell de Lleida, s'aclareixen els fets i immediatament s'incorpora a una Brigada Mixta de Carrabiners i gent del PSUC a Bell-lloc d'Urgell. El dia de Nadal del 1938 cau presoner dels italians per la Division Littorio, a la zona del Seròs, i és internat a un camp de concentració de Valladolid. Al cap d'un any aconsegueix tornar a Barcelona.

A través de Sixt Blasco, antic membre de la FNEC -com ell- es posa en contacte el 1939 amb, els qui incien el que després seria el Front Nacional de Catalunya,  Enric Pagès i Montesut i amb en Lluís Sabaté i Rossignol -que va morir al camp d'extermini de Mauthausen. És en aquesta època quan es casa i té quatre fills amb Gertrudis Galí.

Munta al carrer dels Correus Vells de Barcelona un taller de fabricació de papers falsos per a fugitius de camps de concentració francesos. Més endavant lloga un local al C/ Morabos i  allà és on s'edit ala documentació  que fan servir els guies del FNC que es dediquen a passar clandestinament a gent perseguida.

En aquesta tasca Viusà és qui facilita la impremta, una Boston, amb que es van fer els tiratges dels butlletins i documents del FNC. Amb nom suposat, la família Viusà, es trasllada a Terrassa. Gràcies als seus contactes artístics aconsegueix diners per finançar les activitats de resistència del Front, que subsistia gràcies a gent com en Fontanals, d'Acció Catalana, o Pau Farnés. Viusà es feia dir Manuel Camps, nom amb el qual té obres signades. Tenia cura dels dibuixos i fotogravats del Per Catalunya, portaveu del FNC. Llavors de la caiguda del 46, la policia el va anar a buscar però es va escapar i s'amaga a Barcelona. Reapareix, uns mesos després, a l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947. És qui munta l'acció llançada de fulls volants, per mitjà de coets, damunt la gent que es va  concentrar en aquell acte.

L'any 1948 surt cap a l'exili amb la seva família i s'instal·len a la Platja de Canet de la Marenda (Rosselló). També  coordina i serveix de pont entre la direcció del Front, que es troba a l'interior, i les delegacions de l'exterior. Fins el 1951 s'està a Catalunya Nord, a partir de llavors viu a París i el 1956 torna a editar Per Catalunya. 

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes















A la dècada dels 60 escriu i edita biografies d'en Macià i en Companys que són enviades a Perpinyà a cura d'en Jaume Cornudella, i un cop aquí són recollides per l'equip de fronteres del Front. Viusà també és un dels primers en organitzar a Montllor recitals d'Ovidi,
Llach i Raimon. En motiu de les "Caputxinades" edita unes publicacions en nom de la FNEC en francès i anglès, per fer conèixer la lluita que es duia a terme a la universitat contra la dictadura.
Viusà va conèixer la viuda de Lluís Companys, Carme Ballester. Aquesta, arrel d'una malaltia es trobava en una situació complicada econòmicament i abans de trobar-se en una situació precària Viusà es va encarregar de canalitzar tota l'ajuda econòmica. Així aconsegueix que els Casals Catalans d'Amèrica i França  lliurin un ajut de (7.500 francs). Quan Batista i Roca se n'assabenta suma la mateixa xifra  i entre els dos promouen una reclamació al govern alemany, d'una pensió per la responsabilitat del segrest i l'assassinat del seu marit. Aquesta gestió és un èxit.

Un altre referent a destacar d'en Manuel Viusà és que sempre tingué  la casa de París -19 rue Clauzel- oberta a tots els patriotes forçats a exiliar-se.

El 1979 el govern espanyol acusa Viusà d'haver comprat, juntament amb el catalano-suís Sporri, les amres que va utilitzar l'anomenat Exèrcit Popular Català, sota la suposada direcció d'en Batista i Roca (aquí ho explica de manera distorsionada el diari El País). Fruit d'aquesta acusació, l'estat espanyol va demanar-se l'extradició. Quan es fa a París la vista sobre l'extradició, les autoritats espanyoles de la Jonquera, barren el pas els autocars, plens de gent, que volien assistir al judici en suport a Viusà. L'absoluta manca de proves aportades per justificar l'extradició va fer que el fiscal retirés els càrrecs, demanant excuses a l'acusat i agraint-li el seu passat de resistent en el Réseau Albi-Maurice, durant l'ocupació de França. A finals de 1980, ingressa a Esquerra Republicana de Catalunya, el 82 viuen la desgràcia de perdre la filla Núria i la néta Meritxell en les riuades d'Andorra i el 88 se li concedeix la Creu de St. Jordi.

Home actiu, entusiasta i vital, condicions que va posar al servei de Catalunya i el seu alliberament del jou espanyol.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, març de 2002

divendres, 2 de febrer de 2018

Eduard Tell i Nohet: la lluita a la universitat


Barcelona 1936
Barcelona, 2 de febrer de 2000

L'Eduard ingressa a la Universitat de Barcelona per seguir-hi estudis de Dret. Forma part de les noves generacions que es desperten, en la consciència de la llibertat i el catalanisme, en les lluites universitàries dels anys cinquanta.

El 1956 l'exèrcit soviètic envaeix Hongria per tallar un govern filodemocràtic; Eduard Tell pren part activa en les manifestacions de protesta dels estudiants, els quals les transformen en crits contra la dictadura espanyola, i escridassen els policies amb el nom de "russos".

També actua en la segona vaga de tramvies, de l'any 1957, en què es llencen per les finestres de la Universitat Central, les fotografies de Franco i de José Antonio que,  de forma obligatòria, presidien tots els edificis públics, És un dels promotors de l'Assemblea del Paraninf.

Per tot això, i per ser un dels editors de la "Fulla Clandestina dels Estudiants" és detingut i processat. A més se'l culpa d'haver posat un explosiu prop de la comissaria de la policia de la Rambla.
S'exilia el 1957. A l'interior, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) es revitalitza clandestinament, de la mà dels estudiants, alhora, militen al Front Nacional de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya i al Moviment Socialista de Catalunya.

L'Eduard Tell s'incorpora, a l'exterior, al Moviment Socialista de Catalunya i esdevé, des de Brusel•les, el representant de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya als organismes internacionals, junt amb Manuel Visuà, del Front Nacional de Catalunya, que vivia a París; aquests organismes internacionals donaven el seu reconeixement a la delegació catalana de la FNEC, al marge de la delegació espanyola que era representada per la Federación Universitaria Democrática Española (FUDE).

Tota la documentació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya d'aquest període es pot consultar a l'Arxiu Nacional de Catalunya, on l'Eduard la va dipositar.
L'Eduard Tell va dur una vida personal molt agitada, amb estades al Perú i Algèria, on es trobà enmig d'una revolta de la Kabília en què, per poc, no hi deixa la vida.
En l'última etapa de la seva vida militava a Estat Català.
Creiem que cal deixar constància d'aquests resistents que, com l'Eduard Tell, en els temps difícils van lluitar  per Catalunya i la seva llibertat.

Robert Surroca i Tallaferro
Barcelona, febrer de l'any 2000





.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.