dissabte, 26 de desembre del 2009

Fotografies i vídeo dels actes d'homenatge a F. Macià i els germans Badia per UNC i Reagrupament

http://annanoticies.com/2009/12/25/17338/
http://annanoticies.com/2009/12/25/els-patriotes-republicans-catalans-dunitat-nacional-catalana-aquest-mati-reten-homenatge-a-francesc-macia/
http://annanoticies.com/2009/12/25/els-dos-rams-de-flors-dels-independentistes-catalans-republicans-dunitat-nacional-catalana/
http://annanoticies.com/2009/12/25/17334/
http://annanoticies.com/2009/12/25/lhomenatge-a-macia-de-reagrupament-independentista/



dijous, 17 de desembre del 2009

dijous, 26 de novembre del 2009

Restauració de la tomba de Pere II el Gran



Especial informatiu sobre el projecte de restauració del monestir de Santes Creus. En parlem amb una de les responsables del projecte, Marina Miquel, cap de l'àrea de Gestió de Monuments del Museu d'Història de Catalunya.

dilluns, 23 de novembre del 2009

L'activista cultural Feliu Matamala mor als 97 anys a Girona

cEl fundador de l'emblemàtica llibreria Les Voltes de Girona va ser reconegut aquest any amb la creu de Sant Jordi

El conegut llibreter i activista cultural Feliu Matamala i Teixidor (Amer, 1912) ha mort aquest diumenge a Girona a 97 anys.

Casat i pare de sis fills, era una persona compromesa per la defensa de la llengua i la cultura catalana i l'administrador i president de l'emblemàtica llibreria Les Voltes de Girona. Com a empresari, també va fundar les empreses Stein i Establiments Linel.

Entre els guardons rebuts, destaca la Creu de Sant Jordi que aquest mateix any li va donar la Generalitat, "per la seva contribució a la catalanització de la vida gironina i a la consolidació de les llibertats". Aquest guardó reconeixia així la seva faceta com a activista cultural i impulsor d'iniciatives a favor del català, ja durant el franquisme i fins als últims anys de la seva vida. La seva delicada salut van fer que el lliurament no es fes a Barcelona sinó a Girona, de mans del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras. La seva filla, Rosa Maria Matamala, va recordar durant l'entrega el seu caràcter "lluitador", "fins i tot en els moments més foscos en què ningú tenia esperances que la situació de la llengua pogués prosperar".

L'any 2004 va rebre la Medalla Francesc Macià de la Generalitat i aquest 2009, va ser condecorat amb la distinció de Ciutadania de l'Ajuntament de Girona.

L'enterrament serà aquest dimarts a la tarda a l'església de Santa Susana del Mercadal de Girona.

Avui.cat

diumenge, 22 de novembre del 2009

En record dels Maquis

Germans Gasull i Gil.

dimarts, 10 de novembre del 2009

El bisbe més proper

La societat civil i eclesiàstica homenatja Joan Carrera un any després de la seva mort. Destaca la seva catalanitat i el seu paper de comunicador

La societat civil i eclesiàstica catalana va retre ahir a la basílica de Santa Maria del Mar un sentit homenatge a qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, un any després de la seva mort.

L'acte, organitzat pel Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels drets humans, tenia el suport de quasi un centenar d'entitats del país, que van voler recordar un home proper a tothom i respectat per tots els sectors socials, i a qui comparen amb el bisbe Torras i Bages.
L'homenatge va començar a dos quarts de vuit del vespre, quan la Coral Sant Jordi va entonar El cant de la senyera, i bàsicament va consistir a dibuixar el perfil d'un home que, com va dir el seu amic i deixeble, el filòsof Josep Maria Esquirol, va defensar els seus ideals amb fermesa, no va tenir mai afany de poder i que, d'una manera senzilla, "responia a tothom qui el demanava, sense jutjar mai ningú".

En l'acte es va fer èmfasi de les quatre passions del bisbe Carrera: l'Església, els mitjans de comunicació, el seu compromís social i obrer i Catalunya.

Especialment aplaudida va ser la intervenció de Teresa Pou, periodista i exdirectora de Ràdio Estel, emissora fundada per Carrera, que va recordar la fermesa amb què el bisbe va defensar aquest mitjà, la seva filosofia i la seva catalanitat i com, a la seva mort, els sectors més conservadors de l'Església instal·lada a Catalunya van intentar fulminar-lo.

Pou va recordar el bisbe més mediàtic, el que no tenia pèls a la llengua i no va dubtar en enfrontar-se a la Conferència Episcopal Espanyola per la COPE i pel seu "maridatge" amb el PP. També va destacar el "paper difícil" que va haver de viure Carrera quan va ser objecte de ferotges atacs després d'opinar en veu alta que l'Església espanyola havia de demanar perdó per la Guerra Civil. "Mai no passarà de bisbe auxiliar", va recordar Pou que va escriure aleshores La Razón. I així va acabar sent.

Antonio Balmon, alcalde de Cornellà, ciutat on va néixer i viure el bisbe, va recordar que Carrera va conèixer en aquesta i altres ciutats del voltant de Barcelona, on va treballar fermament sempre al costat de la classe obrera, "la ciutat inacabada". "No només la va conèixer -va dir Balmon-: la va entendre, la va comprendre. Va saber de l'amargor de molta gent que havia de viure lluny de casa seva. I va prendre partit". "Va tenir l'audàcia i el coratge d'implicar-se".

L'expresident Jordi Pujol, coetani i amic de Carrera, va parlar de l'amor del bisbe per aquest país que, va dir, "viu un moment difícil, igual que l'Església catalana". Pujol va recomanar l'últim llibre d'escrits de Carrera, que justament es presentava ahir, Els que ens han precedit, sobre personatges que el van influir. "És un tresor. Llegeixin-lo ara que un tel de tristesa plana sobre el país", va recomanar. I amb el llibre de Carrera a la mà Pujol va citar Joan Sales: "Cap poble sòlid ha de dubtar d'ell mateix per la feblesa d'uns pocs".

www.avui.cat

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Esquerra l'Hospitalet: "Francesc Macià, per una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa

El proper dimecres 4 de Novembre a les 20:30h Esquerra l'Hospitalet inaugurem l'exposició "Francesc Macià, per una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa" a la sala Barradas de la Rambla Just Oliveras de l'Hospitalet. En l'acte hi intervindran Eduard Suàrez, president local i Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya. Hi haurà un petit refrigeri. Us esperem a totes i tots!

Podeu confirmar assistència al facebook

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Aniversari naixement Francesc Macià, l'Avi

Avui es compleix el 150è aniversari del naixement de Francesc Macià, tot i que realment va ser el 21 de setembre i degut a un error del Registre civil va quedar com a data oficial el 21 d'octubre.
Ara mateix a RAC1 estan entrevistant la néta de l'Avi. Si no podeu escoltar-la en directe, podeu escoltar-la després a http://www.rac1.cat/

divendres, 16 d’octubre del 2009

69 anys d'ençà de l'afusellament de Lluís Companys


Avui fa exactament 69 anys d'ençà de l'afusellament del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, l'únic president d'una nació democràtica d'Europa afusellat pel feixisme. Companys moria a cara descoberta i descalç al crit de "Per Catalunya!!" a dos quarts de set de la matinada del 15 d'octubre de 1940, afusellat per l'exèrcit franquista al fossar de Santa Eulàlia del castell de Monjuïc. Tenia 58 anys, i acabava d'escriure el seu testament polític, amb les seues darreres paraules. "A tots els qui m'han agreujat perdono; a tots els qui hagi pogut agreujar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor".

"Donaré gràcies a Déu que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí, i li dec encara la gratitud d'aquesta placidesa i serenitat que m'omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya i tot el que representa de Pau, Justícia i Amor".

Més informació:
- Biografia de Lluís Companys i Jover, a la Viquipèdia
- Article de l'historiador Oriol Junqueras sobre Companys
- Plana web d'homenatge a Lluís Companys, al servidor de Racó Català
- Homenatge a Lluís Companys, llibre d'El Jonc

dijous, 15 d’octubre del 2009

Homenatge als represaliats pel franquisme

Prop de 5.000 persones homenatgen els represaliats pel franquisme al Palau Sant Jordi


'Poètiques de resistència. Somnis de llibertat', organitzat pel Memorial Democràtic, ha comptat amb la lectura de poemes d'autors catalans com ara Joan Vinyoli o Manuel Vázquez Montalbán i amb l'actuació de Joan Manuel Serrat i Quico Pi de la Serra. L'Orfeó Català, rebut amb forts aplaudiments, ha tancat l'acte

LLegir més

dissabte, 5 de setembre del 2009

Actes del 10 i 11 de Setembre per UNCat

Unitat Nacional Barcelonès Nord: ofrena floral a La Plana en homenatge als patriotes morts en combat, el matí de l'onze. http://uncat-badalona.blogspot.com/

10 de setembre
22'00h

Acte d'Homenatge, ofrena floral i parlament al monument a Josep Moragues situat a la Plaça Palau, entre el Passeig Nacional i l'Avinguda Icària, just darrera l'Escola de Nàutica del Pla de Palau.
24'00h de la nit

Acte d'Homenatge al Fossar de les Moreres en record dels patriotes que van deixar la vida defensant la ciutat de Barcelona de les tropes franco-espanyoles el 1714.

Dia 11 de setembre
8'00 h del matí

Trobada al monument a Rafael de Casanova per assistir a les ofrenes dels diferents partits i instal·lar la nostra parada a la Ronda de Sant Pere, on es podrà adquirir el nostre material oficial aixi com el darrer número de la revista Pàtria.

Convoquem als nostres militants i simpatitzants als actes convocats per Reagrupament

Unitat Nacional Catalana - 5 de setembre de l'any 2009.
http://www.unitat.cat/

dimecres, 2 de setembre del 2009

Mor el patriota Antoni Turró

Nota redactada per Robert Surroca

Mor el 26 d'agost el patriota Antoni Turró, de 94 anys, veterà de les milícies d'Estat Català, milità després en el Front Nacional de Catalunya.

Antoni Turró (*Barcelona, 1915), des de ben jove, milità en el Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i en Nosaltres Sols. Participà en el Sis d'Octubre del 1934, dins dels escamots de Nosaltres Sols i, detingut, aconseguí de fugir. En el Dinou de Juliol del 1936 participà en l'assalt a la caserna revoltada de les Drassanes i, arran d'això, s'allistà, com d'altres membres de Nosaltres Sols!, a les milícies d'Estat Català. Com a milicià participà en l'expedició que provà infructuosament d'alliberar Mallorca (en mans dels facciosos des del 18 de juliol). Lluità després en el Front d'Aragó i en la Batalla d'Ebre, on fou ferit. Després del febrer del 1939 passà pels camps de refugiats i, després de l'ocupació del juny del 1940, va participar en les tasques de resistència de la "xarxa Alibi-Maurice" i, des de 1942, en el Front Nacional de Catalunya (FNC). Als 50 anys, el 1965, tornà a Catalunya. El 1989, sempre militant del FNC, formà part de les llistes de Catalunya Lliure en les eleccions europees.

Cal destacar també les seves contribucions en la preservació i estudi del paper moneda en llengua catalana que s'edità durant la guerra del 36, esforç que el va portar a contribuir a la fundació de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics.

divendres, 28 d’agost del 2009

HOMENATGE AL GENERAL MORAGUES

12:00 hores HOMENATGE AL GENERAL MORAGUES

Hi intervindran:

Francesc Xavier Hernàndez i Cardona.
És catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials.

Especialitzat en història militar, desenvolupa treballs i investigacions diverses en aquest camp. La seva obra més reconeguda és els 4 volums de la Història Militar de Catalunya.

Toni Strubell i Trueta.

És filòleg. Amb un llarg historial de compromís cívic i patriòtic, Creu de Sant Jordi l'any 2002, actualment és el coordinador de la Comissió de la Dignitat.

Joan Carretero.

És metge. Ha estat alcalde de Puigcerdà i Conseller de Governació. Actualment lidera el moviment per una candidatura independendentista i de regeneració democràtica d'ampli espectre, que representa Reagrupament.Després de les intervencions de l'acte, tindrà lloc la ofrena floral al monument a Moragues.Lloc: Monument a Moragues, Pla de Palau (al costat de la Plaça Pau Vila). Barcelona.(metro: L4, Barceloneta. Autobusos: 64, 14, 17, 36, 57 i 157)_____________________________________________

14:00 hores. DINAR POPULAR

Arrossada popularPreu: 15 eurosCal reservar i fer el pagament previ ABANS DEL 9 DE SETEMBRE. Podeu fer-ho:Associats a Reagrupament: a través dels respectius coordinadors territorials (de comarca o districte).Ingressant l'import del dinar en el compte corrent de La Caixa: 2100-3031-83-2200604441, fent-hi constar nom i cognoms i el concepte: "dinar".Lloc: Parc de la Barceloneta (a 7 minuts a peu del monument a Moragues)

diumenge, 9 d’agost del 2009

73 anys de l'afusellament de Josep Sunyol

Aquest 6 d'agost va fer 73 anys de l'assassinat del president màrtir del Barça afusellat pel colonitalisme espanyol

06 / 08 / 2009
El màrtir del Barça 73 anys de l'afusellament de Josep Sunyol

Aquest 6 d'agost es compleixen 73 anys de l'afusellament del president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, a mans de l'exèrcit liderat per Francisco Franco, que unes setmanes abans s'havia aixecat en contra del govern de la República. Sunyol havia estat diputat a les Corts de Madrid per Esquerra Republicana (ERC) i a Guadarrama va ser interceptat per les tropes franquistes. Sense judici previ, Sunyol va ser afusellat el 6 d'agost de 1936. Amb el president del Barça també van ser detinguts el periodista Ventura Virgili, el xofer i un oficial. Sunyol va ser president del FC Barcelona des del 27 de juliol de 1935 fins al seu afusellament.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Sir Bobby Robson

El motiu per el qual el nombro en aquest blog és per aquesta frase: "Deixo el Barça perquè jo sé de futbol. I el Barça no és un equip, és l'exèrcit de Catalunya".

Sir Robert William Robson CBE (Sacriston, 1933 - County Durham, 2009), més conegut com Bobby Robson, fou un futbolista i entrenador de futbol anglès.
Va néixer el 18 de febrer del 1933 a Sacriston, Anglaterra. En els seus anys de futbolista jugà al Fulham F.C. i al West Bromwich Albion F.C.. Fou vint cops internacional amb la selecció anglesa entre 1957 i 1962.
Ha destacat principalment com a entrenador on assolí un gran prestigi. Dirigí importants clubs del futbol europeu com els portuguesos Sporting de Lisboa i FC Porto, el PSV Eindhoven holandès o el FC Barcelona, on en una temporada guanyà la Copa del Rei i la Recopa d'Europa. També dirigí la selecció anglesa de futbol entre 1982 i 1990.
L'any 2002 va ser nomenat cavaller. A més a més, fou membre del Saló de la Fama del futbol anglès i president d'honor de l'Ipswich Town.
El 31 de juliol de 2009 morí a la seva casa de County Durham al nord d'Anglaterra, després de lluitar durant anys contra un tumor cerebral.

Edito: un usuari ens fa saber que va ser soci de l'Europa.

DESCANSI EN PAU SIR BOBBY ROBSON!

dimarts, 21 de juliol del 2009

El foc mata quatre bombers




Hi ha dos més que es troben ferits greus per l'incendi forestal dels Ports

Quatre dels sis bombers que aquest dimarts a la tarda han resultat ferits durant les tasques d'extinció de l'incendi que afecta el Parc Natural dels Ports han mort posteriorment, i els dos altres estan en estat greu. Els bombers s'han vist sorpresos per un canvi sobtat de la direcció del vent mentre es trobaven en una zona de difícil accés.

El foc s'ha descontrolat a la tarda i, empès pel vent, ha avançat cap al nucli urbà d'Horta de Sant Joan i ha obligat a confinar els veïns d'aquest municipi. Hores abans ja s'havien desallotjat diverses cases i masos de la carretera de Tortosa. Les flames han calcinat fins ara una cinquantena d'hectàrees de vegetació i han travessat la carretera T-330, que ha quedat tallada. El vent ha fet retirar part dels mitjans aeris. Hi ha una cinquantena de dotacions terrestres.

El conseller d'Interior, Joan Saura, ha abandonat la reunió de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que tenia a Madrid per desplaçar-se cap a la Terra Alta. També s'ha trasladat el president de la Generalitat, José Montilla. Al migdia, l'absència de vent feia pensar als bombers que al cap de poques hores tindrien controlat el foc. A la tarda, però, les flames han revifat i han avançat en direcció cap a Horta de Sant Joan.

Com a mesura de precaució, els bombers han confinat els habitants d'aquest municipi i han desallotjat les cases i masos que hi ha a la carretera de Tortosa. A més, el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya ha activat la fase d'emergència del Pla Infocat, el pla d'emergència per incendis.

S'han incorporat als treballs d'extinció els mitjans aeris catalans, així com dues unitats de les Brigades de Reforç en Incendis Forestals del ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, que tenen base a Daroca, a Saragossa, i un hidroavió també aragonès. A la tarda, però, el vent ha fet que alguns mitjans aeris s'haguessin de quedar a terra

. Després ha millorat la situació i a mitja tarda s'han pogut enlairar sis helicòpters bombarders i quatre avionetes, que estan treballant amb l'helicòpter de comandament dels bombers i l'hidroavió del ministeri de Medi Ambient.

DESCANSEU EN PAU.

GUILLEM AGULLÓ

PARE DEL MILITANT DE MAULETS ASSASSINAT PER NEONAZIS

«El mataren per independentista»

En la recent presentació del darrer informe Raxen, Guillem Agulló va denunciar l'abandó institucional de les víctimes dels grups ultra i la impunitat amb què actuen. L'assassí del seu fill, condemnat a 16 anys de presó, només en va complir 4 i es presenta a les eleccions per Alianza Nacional
El Moviment contra la Intolerància va convidar-lo a la presentació del darrer Informe Raxen que denuncia l'activitat racista, homòfoba i neonazi, però no va confirmar la seua assistència i aparegué espontàniament. Tenia reticències a unir la seua imatge a aquesta associació?
–«Guillem és un símbol de la lluita antifeixista, però té una vessant que el fa diferent. El van assassinar perquè era independentista. Era de Maulets i tenia relació amb el PSAN. La filosofia del Moviment contra la Intolerància és la de la defensa dels drets humans en el seu concepte més universal. Guillem és altra cosa. És la defensa, radical, de la identitat nacional catalana, sense que això supose deixar de respectar i tolerar els altres. El Moviment contra la Intolerància no aplica eixe sentit. Però coincidim: l'ésser humà està per damunt de tot, cap ideologia no val la mort de ningú. Lamentablement l'informe Raxen constata que la violència de signe ultra continua al dia.»

–Eixe informe torna a situar el País Valencià al front de l'activitat neonazi i feixista. Hi ha algun germen especial que ho explique?
–«Hi ha un gran sediment antidemocràtic, major que en cap altre lloc. Les bombes contra Joan Fuster i la quantitat d'agressions que es produïren en la transició van ser la manifestació d'una violència feixista que encara hui perdura sense que es produïsca cap reacció institucional.»

–En l'època que assassinaren el seu fill considerava perillós que fóra dels Maulets?
–«En plena democràcia costa assumir que els ideals polítics et poden costar la vida. Però entrava dins del possible. Els catalanistes han sigut i continuen sent víctimes ben identificables. A mesura que Guillem augmentava el seu compromís i acció política, més perill hi vèiem, i ens feia patir. Sovint tornava a casa marcat per les topades amb grups de la ultradreta. La violència existent era un fet encara que no eixia a la llum pública. Tot es reduïa a ‘baralles entre grups de joves' o es deia que era cosa de ‘tribus urbanes'.»

–Eixa versió va prevaldre també en el procés judicial per l'assassinat del seu fill malgrat les proves de les connexions dels acusats amb els grups d'ideologia neonazi. Què haguera significat el reconeixement d'eixa relació?
–«Haguera comportat la denúncia explícita, per part d'un tribunal, de l'existència d'organitzacions paramilitars, nazis i feixistes emparades per la policia i les institucions polítiques. Però no volgueren entrar en eixa via d'investigació i s'anà a jutjar estrictament l'autoria de la ganivetada. S'esforçaren molt a despolititzar el crim del meu fill. El reconeixement del seu assassinat per la seua militància nacionalista era traure a la llum les misèries de la transició valenciana, l'opressió del fet identitari amb els pactes de Manuel Broseta i Emili Attard que ens abocaren a un estatut de segona, i al conflicte no resolt de l'anomenada Batalla de València que ha servit d'aliment al manteniment de l'entramat feixista.»

–Considera que l'actual degoteig d'assalts a les seus d'entitats culturals i partits nacionalistes valencians tenen arrels comunes amb la violència que va posar fi a la vida del seu fill?
–«Té un fil absolutament directe. El blaverisme, el GAV, Espanya 2000, Alianza Nacional, Democracia Nacional, etcètera... són el mateix. La connexió és clara. Tots arranquen de la teoria del falangisme: la unitat d'Espanya és fonamental, per damunt de les regions, i els qui vulguen trencar-la i no facen seus els símbols espanyols, són els seus enemics.»

–Acusa la delegació del govern d'evitar donar resposta policial a eixe tipus de crim, que anomena de baixa intensitat?
–«Les víctimes de crims feixistes només tenim el suport dels més pròxims i algunes organitzacions d'esquerra, però no de les institucions. La sensació d'impunitat és total. La llei de partits polítics, per exemple, s'aplica només a l'esquerra abertzale, però també hauria de servir per il·legalitzar els partits de l'extrema dreta que tampoc no condemnen la violència i fan apologia del genocidi.»

La mort del seu fill, Guillem Agulló, en 1993, per un grup de joves d'extrema dreta, el va sumir en una esgotadora lluita pel reconeixement polític d'aquell assassinat, convertit en símbol del moviment antifeixista nacionalista al País Valencià.

dimecres, 17 de juny del 2009

El pintor Antoni Miró homenatja Miquel Martí i Pol


Recrea en una exposició la relació que van mantenir durant dos anys a través de cartes i trobades. Les obres reflecteixen l'admiració del pintor pel poeta

El pintor alcoià Antoni Miró homenatja el poeta català Miquel Martí i Pol en tres exposicions que hi ha repartides entre Barcelona i Bellaterra. La que més directament aborda l'obra i persona de Martí i Pol és Mirades creuades, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En aquesta mostra, el pintor presenta una col·lecció que inclou, entre d'altres, 16 collages que daten de l'any 1994, fotografies, un quadre en format gran i una vitrina plena de cartes que recorden la relació epistolar entre ambdós artistes.Antoni Miró confessa que, quan el va conèixer, ja sentia admiració "per Martí i Pol des de feia molts anys". Tot i això, la mostra del IEC se centra més en la proximitat que van compartir entre els anys 1992 i 1994 que en la fascinació prèvia.Miró, que accepta l'etiqueta de "realisme social" per a la seva obra, també ha dedicat a Martí i Pol dues exposicions més. La primera, Copsar la realitat, no té cap relació amb l'obra del poeta ni amb l'amistat entre tots dos. Simplement, l'hi dedica. I passa el mateix amb la tercera mostra, Ciutats. A Copsar la realitat, en paraules de l'especialista Floriano de Santi, intenta desmitificar els objectes per copsar la realitat més autèntica. En canvi, a Ciutats fa un recorregut per diferents capitals del món i en cada una hi denuncia algun fet o problema social específic de la zona. Generacions perdudesEncara que a hores d'ara es puguin visitar tres mostres seves a la ciutat, Miró critica que Barcelona oblida "els artistes de la seva generació", per als quals el pintor reivindica que calen "més sales i més possibilitats". Opina que a la capital catalana el MNAC acaba massa aviat i que el MACBA comença massa tard i proposa que hi hagi una "extensió per les dues bandes d'aquests museus", i al mateix temps que "creixi el nombre d'espais expositius".Cartes entre artistesMiró admet que sempre l'ha seduït la poesia. Per aquest motiu ha mantingut relacions epistolars amb Espriu i Martí i Pol, entre d'altres. Tot i això, confessa que de Martí i Pol l'atreia la seva "expressió humil" i la seva manera de ser: "un proletari". "El llarg temps que va viure molt malalt" i "sempre irradiant tanta felicitat" assenyala Miró que podrien captivar tothom.Barreja de llenguatgesActualment, Miró combina en les seves col·leccions pintura i escultura. Amb ferro, acer i acer corten elabora les peces en tres dimensions que acompanyen els quadres i obra gràfica, que pinta amb acrílic o crea digitalment. I combina literatura i arts plàstiques amb l'esperança que "algun seguidor de la poesia s'acosti al món de la pintura". Tot i això, creu que aquests llenguatges són "molt similars" i que ja comparteixen bona part del públic.L'artista alcoià va abandonar l'expressionisme figuratiu "a principis dels anys 70". Des de llavors diu que ha cultivat més el realisme. "Pinto per comunicar-me i allò que més em preocupa és el que passa en la societat que m'envolta" afirma Miró, sense oblidar que les etiquetes sempre són relatives.


dissabte, 13 de juny del 2009

Xesca Ensenyat

Era autora del bloc de MésVilaWeb l'Hidroavió Apagafocs

L'escriptora Xesca Ensenyat, autora del bloc L'Hidroavió Apagafocs, va morir el dijous, 14/05/2009 .

Ensenyat havia escrit els llibres 'Canvi de perruqueria i altres misèries' (Moll), 'Moda fresqueta, una -N 19-' (Empúries) i 'Quan venia l'esquadra' (Moll). En el seu bloc, l'escriptor Biel Mesquida es lamenta de la mort de Xesca Ensenyat.

Descansa en pau.

dijous, 21 de maig del 2009

Anna Català i Dalmau

Ens ha deixat l'Anna Català i Dalmau (1965-2009) d'editorial Dalmau.

L'Anna havia estat una treballadora incansable dintre del món editorial català i digne successora de la nissaga Dalmau, l'avi de la qual, en Rafael Dalmau, militant de Nosaltres Sols!, va crear Rafael Dalmau Editor, editorial compromesa, com poques, en la Cultura Catalana i en Llibertat de la nostra Pàtria.

Anna, et recordarem!

dissabte, 9 de maig del 2009

Joan Baptista Basset i Ramos


Joan Batiste Basset i Ramos (Alboraia, 1654 - Segovia >1725). Militar que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al front dels maulets.
Nascut en el si d'una família d'artesans, el seu pare, Joan Basset, era fuster, escultor i daurador d'imatges i retaules. La seva mare es deia Esperança Ramos.
Fou un militar professional de l'exèrcit austríac de l'Arxiduc Carles i formava part de la flota angloholandesa que envià el pretendent austríac per a prendre possessió com a rei a Madrid el 1704. Després de prendre la vila de Gibraltar i bombardejar Alacant[1], desembarcaren a la ciutat de Dénia el 17 d'agost del 1705. Allí restà Basset com a General de les forces austriacistes que, en poques setmanes, arribaren a la ciutat de València, on proclamaren rei a Carles d'Àustria. El febrer del 1706 organitzà la defensa de Xàtiva que rebutjà victoriosament les tropes borbòniques.
Va capitanejar la revolta valenciana, que contra el govern absolutista i centralitzador de Felip V, sumat a les reivindicacions dels camperols contra els nobles, i les dels comerciants i menestrals de les ciutats contra el poder dels francesos i a favor del lliure comerç amb Holanda i Anglaterra. Així esdevingué cap dels maulets, els lluitadors per la causa de la terra i del rei Carles, en contra dels «botiflers», nobles i partidaris del borbó Felip.
El fet d'haver promès als llauradors valencians (maulets) l'exempció de càrregues i tributs senyorials va fer que fos jutjat i empresonat pel mateix rei Carles. Arran de la derrota d'Almansa (25 d'abril del 1707) fou posat en llibertat per tal d'organitzar les poques forces fidels als austriacistes, cosa que no fou possible i només pogué reunir-les per la defensa de la ciutat de Barcelona, on va romandre fins a la caiguda de la ciutat l'11 de setembre del 1714.
Deu dies després de la capitulació de Barcelona, una vintena de caps militars austriacistes (entre els quals hi havia els valencians Joan Batiste Basset i Ramos, Josep Bellver, Sebastià Dalmau, Josep Torres i Eiximeno, i Francesc Maians) van ser detinguts per les tropes castellano-franceses, malgrat la promesa del duc de Berwick -conqueridor de Barcelona- que no hi hauria repressió contra els resistents en el setge de la ciutat. Empresonat pels borbons, van ser traslladats a Alacant[2] i des d'ací, en el cas de Basset a diverses presons com Ondarribia i Segòvia.
Anys després, el tractat de pau de 1725 entre Espanya i Àustria acordava l'alliberament de tots els presoners d'ambdós bàndols en la guerra de Successió. Tanmateix, Basset va ser privat d'abandonar la presó de Segòvia contràriament als seus companys que sí que ho feren i pogueren arribar fins a Viena [3].

[edita] Referències
Joaquim Escrig, Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies
La narració dels fets a càrrec de Saint-Simon
Les darreres investigacions sobre la seva etapa final contradiuen l'afirmació en la que es donava per segura la presència del general maulet a la cort austriacista a Viena una vegada finalitzada la guerra de Successió. El descobriment d'una carta, enviada des de Segòvia al secretari d'estat de Felip V, Juan Orndain, ha canviat totes les teories sobre el final de Basset.

[edita] Enllaços externs
Dossier sobre Basset, de Jordi Querol.
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Baptista_Basset_i_Ramos»

dilluns, 27 d’abril del 2009

Homenatge als germans Badia, crònica.

Acte d'homenatge als germans Badia organitzat per Unitat Nacional Catalana.


Aquest passat diumenge 26 d'abril, com cada any, ens vàrem trobar un grapat de catalans a la cantonada de Muntaner amb Diputació per homenatjar els germans Badia.
En aquesta ocasió, a banda de membres d'UNCat i de l'Associació Germans Badia, vàrem comptar també amb la presència de dos militants de la JNC i un membre de reagrupament.

Malgrat la pluja que amenaçava a fer suspendre l'acte, aquest es va dur a terme amb normalitat. Un cop situats al lloc aproximat on varen ser assassinats els dos germans, va començar l'homenatge.


En Roger Lluís del Secretariat Nacional va ser l'encarregat aquest any de fer de mestre de cerimònies i, després d'un emotiu discurs on es va fer un petit resum de la vida germans Badia, vàrem reviure, gràcies a les explicacions d'en Roger, les circumstàncies i l'execució dels dos assassinats.

L'acte va concloure amb el cant dels Segadors i amb la promesa de continuar amb l'homenatge any rere any, i no permetre que la seva mort a mans de l'anarquisme espanyolista de la FAI sigui oblidada.

divendres, 24 d’abril del 2009

Homenatge als Germans Badia


Els Germans Josep i Miquel Badia foren assassinats el 28 d'abril de 1936 a les 15'20 hores.

Aquest any Unitat Nacional Catalana retrà homenatge als nostres màrtirs els proper Diumenge 26. Com cada any es convoca la militància, simpatitzants i compatriotes a assistir a l'acte anual d'Homenatge que Unitat Nacional Catalana fa als germans Josep i Miquel Badia.

Dia: 26/04/2009
Hora: 19 hores
Lloc: Cantonada Diputació amb Muntaner.

diumenge, 29 de març del 2009

Pere Català i Roca


Pere Català i Roca (Valls, 1923 - Barcelona, 2009) fou un fotògraf i historiador català, fill de Pere Català i Pic i germà de Francesc Català Roca. Estudiós dels castells catalans, també fou autor d'obres sobre la catalanitat de Colom.
Obtingué el premi Ciutat de Barcelona de fotografia el 1954. Estudià els castells catalans, sobre els quals va dirigir la monumental obra de referència Els castells catalans (1966) i reuní una important documentació fotogràfica. Els castellers van estar un altre tema de la seva fotografia. Col·laborà sovint amb l'Institut d'Estudis Vallencs i promogué les relacions culturals amb l'Alguer. Fou membre de la Societat Catalana de Geografia, de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i del Centre d'Estudis Colombins, amb el suport del qual investigà sobre la catalanitat de Cristòfor Colom. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2000 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I.
Morí a Barcelona el 10 de febrer de 2009, a l'edat de vuitanta-sis anys, degut a una insuficiència renal.

diumenge, 15 de març del 2009

Girona homenatja l'escriptor afusellat pel franquisme Carles Rahola

L'escriptor va ser afusellat el 15 de març del 1939 a les cinc de la matinada, hora en què han començat els actes. Entre el 1936 i el 1944 van ser afusellades 582 persones

Unes 150 persones han participat aquesta matinada de diumenge en una concentració d'homenatge a l'escriptor, historiador, polític republicà i catalanista Carles Rahola i Llorens, que va morir afusellat pels franquistes el 15 de març de 1939. Per tal d'honorar la seva memòria i també la dels 582 afusellats pels feixistes entre els anys 36 i 44, els participants han resseguit a la inversa el recorregut exacte, els últims passos que Rahola va fer just fa 70 anys.

L'assassinat es va consumar a les cinc del matí d'aquell fred 15 de març i per això la concentració silenciosa s'ha reunit a la mateixa hora però set dècades després a les portes del cementiri per tal de llegir la darrera carta de l'escriptor i dipositar alguns clavells a l'entrada del recinte. Seguidament, la comitiva s'ha dirigit a peu cap al centre de Girona a través del carrer del Carme fent una parada al Jardí de la Infància, un dels indrets preferits de l'escriptor. En aquest racó, a tocar de la Muralla i de la plaça Catalunya, s'ha llegit l'article Refugis i Jardins i s'ha interpretat la peça Damunt de tu només les flors, de Frederic Mompou.

L'acte central s'ha celebrat al monument a la Rambla dedicat a la figura de Carles Rahola, on el filòsof Josep Maria Terricabras ha reivindicat la figura de Rahola, la dels més de 580 afusellats pel feixisme "i també la de totes les persones que varen ser marginades, vilipendiades, empresonades i torturades pel règim franquista" .


Quim Curbet, de la comissió cívica organitzadora de l'homenatge, ha recordat que "Rahola va ser executat per donar exemple i això els gironins ho hem de tenir ben viu perquè ens hi podem tornar a trobar". L'acte ha aplegat una nodrida representació política, encapçalada pel delegat del Govern, Jordi Martinoy, l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, i el delegat del govern de l'Estat, Francesc Francisco Busquets. "Per això, ara no podem oblidar Carles Rahola, l'exemple de la seva vida i també de la seva mort", ha finalitzat Curbet.

dimarts, 10 de març del 2009

Santa Eulàlia

Segons la tradició cristiana, Santa Eulàlia de Barcelona fou una noia barcelonina (més concretament, del Desert de Sarrià),[1] del segle III o IV, que per defensar la seva fe va patir diferents turments i va morir a la creu, si bé hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri, i fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de Santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se'n té és un himne del bisbe de Barcelona Quirze, de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època. La tradició que la fa originària de Sarrià encara és posterior.

D'acord amb la tradició, un dels turments que va patir va consistir a llançar-la rodolant dins una bóta plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Un altre turment fou el del foc, però miraculosament les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins.

Diu la llegenda que la van clavar tota despullada en una creu en forma de 'X' (forma coneguda com a creu de Santa Eulàlia). En aquell moment per preservar la seva intimitat li van créixer els cabells i va començar a nevar. És co-patrona de Barcelona.
Les seves despulles foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí i traslladades solemnement a la catedral.

Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom "Eulàlia", que en grec significa "ben parlada".

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Eul%C3%A0lia

dimarts, 3 de març del 2009

Pere el Gran

Pere el Gran al Coll de Panissars.

Pere el Gran, III d'Aragó, I de València i II de Barcelona ( València 1240 - Vilafranca del Penedès 1285 ), Rei d'Aragó, de València (1276-1285) i de Sicília (1282-1285); Comte de Barcelona.
Fou el fill de Jaume el Conqueridor i la seva segona muller, Violant d'Hongria, i successor al tron de la Corona d'Aragó.
El seu pare el nomenà primer, hereu (1243) i procurador general de Catalunya (1257), i definitivament de Catalunya, Aragó i València (1262). El seu germà Jaume, per la seva part, fou nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com la ciutat de Montpeller.

Núpcies i descendents
Es casà el 13 de juny de 1262 a Montpeller amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília. D'aquest matrimoni tingueren:
l'infant Alfons (1265-1291), rei d'Aragó i comte de Barcelona
l'infant Jaume (1267-1327), rei d'Aragó i comte de Barcelona
la infanta Elisabet d'Aragó (1271-1336), casada el 1288 amb Dionís I de Portugal
l'infant Frederic (1272-1337), rei de Sicília
la infanta Violant d'Aragó (1273-1302), casada el 1297 amb Robert I de Nàpols
l'infant Pere d'Aragó (1275-1291)
La seva filla natural Teresa Pérez es casà amb Artal II d'Alagó

Viquipèdia

diumenge, 15 de febrer del 2009

Avel·lí Artís - Gener "Tisner".

Escriptor, traductor, periodista, enigmista, ninotaire, escenògraf, publicitari, corrector i lluitador per Catalunya. Avel·lí Artís-Gener, 'Tísner', va morir el dia 7 de Maig del 2000 a Barcelona a l'edat de 87 anys a causa d'un atac de cor.
Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts, però va exercir una pila d'oficis. Va fer d'escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic de publicitat i corrector, a més a més de ser escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa de no-ficció. Per si fos poc, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara l'AVUI, el Diario Mercantil, L'Opinió, La Publicitat, Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa, El Be Negre, Canigó, Quaderns de l'Exili i Tele-Exprés.

Durant la Guerra Civil espanyola es allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte, es va exiliar a Mèxic amb altres catalans com ara el seu cunyat, Pere Calders. Va col·laborar amb el seu pare, el dramaturg Avel·lí Artís, en la publicació de La Nostra Revista, que, després, sota la seva direcció, es va transformar en La Nova Revista. Torna a Catalunya l'últim dia de l'any 1965, després de vinc-i-cinc anys d'exili. A Catalunya, participa en l'Assemblea de Catalunya, engega la recuperació del Centre Català del PEN, del qual és el primer secretari general, i col·labora en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser president del 1990 al 1994, per després passar a ser-ne soci d'honor. El retorn el va fer reprendre el contacte amb el món del periodisme amb una secció fixa al diari Tele-Exprés, per més endavant tenir una secció fixa de mots encreuats al diari La Vanguardia.
Pseudònim de caricaturista

Conegut popularment amb el pseudònim de Tísner en la seva faceta de caricaturista satíric a revistes com ara Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa i El Be Negre, posteriorment també utilitza el nom de Tísner per firmar la seva obra literària. 556 brigada mixta va ser la seva primera novel·la, escrita a l'exili i que parla de la guerra. A Mèxic va fer de publicitari amb Pere Calders, i durant 4 anys va ser escenògraf al Canal 4. Precisament una novel·la entre la ciència-ficció i el realisme sobre aquest canal de televisió li va servir per guanyar el premi Sant Jordi l'any 1972. També guanya el Prudenci Bertrana el 1969 amb Prohibida l'evasió. Altres novel·les destacades són: Paraules d'Opoton el Vell, Els gossos d'Acteó, L'arriscada expedició dels pitecàntrops del Montgrony i L'invent més gran del segle XX. Una obra pel conjunt de la qual va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1997.
A més a més, de la seva memòria prodigiosa i de la seva habilitat narrativa han sorgit obres com Al cap de vint-i-sis anys, El pla de la Calma, Guia inútil de Barcelona, llibres a mig camí entre la biografia i la ficció.

Una de les millors aportacions a la literatura i a la història vénen a través de les seves memòries en els reculls Viure i veure, on apareix l'Avel·lí Artís-Gener amb tota la seva grandesa, amb els fets importants i amb les anècdotes que adquireixen la qualitat de categoria, amb milers de personatges i de detalls. I és que, vital i d'un fi humor, Tísner va ser un personatge polifacètic que a més a més de les professions esmentades va pilotar avions i va ser corredor de ral·lis. Obert i afable, l'autor va portar una vida plena d'incidències que el van ajudar a construir un món literari propi. La seva obra completa ajuda a copçar la força narrativa de Tísner. Cinquanta anys després de ser escrita, s'hi detecta una alenada potent de frescor, d'actualitat, d'ironia i de vitalitat. Però no només això, sinó que els seus últims treballs recopilen també anècdotes de la seva vida a través de diferents personalitats amb els llibres Ciris trencats i Més ciris trencats.
Traductor i activista

Entre les mil cares de Tísner també hi ha la de traductor. Va traslladar al català obres d'autors tan reconeguts com ara Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, i L'Aleph, de Jorge Luis Borges, entre d'altres.

Al marge de la seva activitat literària, Avel·lí Artís-Gener va ser també un lluitador incansable per les llibertats de Catalunya, per la democràcia i el progrés. Home nacionalista i d'esquerres, es va involucrar en política i el 1982 va ser candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra i la seva política va ser sempre defensar la Independència de la Nació Catalana.

divendres, 6 de febrer del 2009

Daniel Cardona i Civit, de Fermí Rubiralta


RUBIRALTA i CASAS, F., Daniel Cardona i Civit, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008, 229 p.


Durant la darrera dècada, l'estudi del separatisme català que es va desenvolupar entre els anys vint i els noranta del segle passat ha vist com es publicaven una destacada llista d'estudis nous i necessaris. Des de les primeres anàlisis realitzades entre finals dels setanta i principis dels vuitanta pel professor nord-americà establert a Catalunya, Enric Ucelay-Da Cal, sobre la figura de Francesc Macià, el partit que aquell fundaria, Estat Català, i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i la deriva d'aquest durant la II República, el pes específic de la temàtica separatista dins de la historiografia catalana havia passat desapercebut. La matèria, tractada com un element marginal de l'estudi del nacionalisme català contemporani, va sofrir un oblit, potser intencionat, que deixava sense amb prou feines anàlisi un moviment que, encara que certament no de masses, no deixaria d'influir en l'evolució de la construcció del catalanisme. D'aquesta manera, en els últims deu anys, coincidint amb l'ascens polític de l'independentisme català en els diferents escenaris parlamentaris catalans i espanyols, els títols s'han anat succeint un després de l'altre. Des de l'estudi sobre el Front Nacional de Catalunya dels primers anys del franquisme fins a la violència terrorista de la banda armada Terra Lliure que es prolongaria des del tardofranquismo fins a la ressaca postolímpica de 1992. Obres que han iniciat un camí que sembla ja definitivament obert i que, lluny de certes publicacions anteriors editades des d'un caire marcat partidista i ideològicament definit, han començat ha interessar a l'àmbit acadèmic. És en aquest context que cal situar la biografia acabada de publicar pel professor català de la Universitat del País Basc, Fermí Rubiralta, sobre la figura d'un dels líders separatistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX: Daniel Cardona i Civil (1890-1943). Obra que resulta el fruit de més de vint anys d'investigacions i que aporta, per primera vegada, un estudi monogràfic d'una de les organitzacions del separatisme català radical més interessants de la centúria passada: Nosaltres Sols! (traducció literal del moviment independentista irlandès Sinn Féin). Així, l'obra de Rubiralta, que anteriorment ja va publicar una biografia sobre un altre líder del separatisme català com va ser Joan Cornudella i Barberà (2003), és interessant per diferents aspectes. D'una banda, perquè ens apropa sense apriorismes a una organització molt singular dins de l'evolució del catalanisme radical del període d'entreguerras. I és que seguint la figura de Daniel Cardona podrem visualitzar d'una manera clara l'itinerari seguit pel nacionalisme radical des de principis del segle XX fins al primer franquisme: la seva formació, la seva consolidació precària, les seves contradiccions i, evidentment, les seves escissions. La lectura atenta de la trajectòria de Cardona ens ofereix un mapa detallat del camí de constants fracassos que recolliria un moviment polític com el separatisme català que mai no va aconseguir imposar-se en el catalanisme més ampli i indefinit. Amb una quantitat ingent de documentació aconseguida a múltiples arxius particulars fins al moment no explorats o no explorables, Rubiralta ens dibuixa un Daniel Cardona marcat per l'obsessió de la independència de Catalunya des de la seva joventut. I el contextualitza en certs aspectes destacables: d'una banda en la seva pròpia vida privada i per un altre en la visió d'un separatisme sense cap caire social. D'una banda, des de la visió personal de la vida individual, Cardona es presenta com un exemple clàssic d'home de comarques arribat a Barcelona com a saltataulells i que caracteritzaria gran part del nacionalisme-separatisme català de la primera meitat del segle XX. Encara que en el seu cas, el retorn a l'àmbit agrícola i rural de Sant Just Desvern (en aquell moment no tan a prop com avui de Barcelona), el transformessin en una figura influent a distància. Un verdader líder de petits cercles que acudiran al seu feu on exercirà una de les poques alcaldies separatistes de Catalunya. Qüestió, la de la seva "tornada de la ciutat al camp", que es conjugaria amb una obsessionant necessitat de lluita separatista constant fins al punt d'anar debilitant constantment la seva economia familiar per la consecució del seu ideal polític. D'altra banda, la constància de Cardona en definir un moviment separatista voluntàriament apartat de les lluites socials d'una Catalunya extraordinàriament convulsa (amb l'ús increïblement longeu d'una entitat apolítica com l'Unió Catalanista ja cadàver polític en el període d'entreguerras) el situen com un personatge particular. I és que la voluntat de construir un moviment d'alliberament nacional català sense implicar-se o decantar-se cap a una o altra tendència social, esquerra o dreta per molt moderada o centrada que pogués ser, el van propulsar a una marginalitat absoluta dins d'una mínima presència política. Com ens explica detalladament Rubiralta, Cardona semblava seguir una visió potser romàntica del que hauria de ser un moviment nacionalista que deixés per a més endavant les problemàtiques socials i s'aboqués a les qüestions referents exclusivament a l'estatus quo polític català respecte a Espanya. En aquest sentit, l'obra de Rubiralta és especialment útil per conèixer aquests sectors del nacionalisme radical català que no es van moure de l'ideal separatista i que no derivarien les seves posicions cap el federalisme o l'autonomisme a partir de 1931.

En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik.

Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.

dijous, 5 de febrer del 2009

La ruta de l’exili. Dia a dia 70 anys després.

Exiliats a la frontera francesa al febrer de 1939. (Arxiu José Vilamosa).

Blog en homenatge a tots aquells que van tindre que fugir del seu país, Catalunya.
Aquest bloc recull les dades més importants de l’exiliada dels escriptors vinculats a la Institució a partir dels seus propis testimonis i els dels seus acompanyants. Agrairem que hi participeu i aporteu dades documentades que en puguin ampliar la informació.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Esteve Fortuny

Esteve Fortuny va néixer a Barcelona el 22 de febrer de 1954. A l'edat de deu anys va començar a tocar la guitarra. La música es convertí en una obsessió per a ell i els estudis començaren a resentir-se'n.

Amb els seus germans començà a preparar un repertori de cançons més o menys Rock (la inevitable "Casa del sol naixent" i coses dels Beatles i els Stones). S'interessà vivament pel "Blues" i va incloure en el repertori cançons d'aquest estil en les quals ell s'engrescava amb llargs solos de guitarra. El trio aconseguí una certa reputació com a grup en directe en el circuit de casals i instituts. Acabava de néixer la Dharma.

El 1968 entrà al Conservatori que abandonà el 1972. Autodidacte, va preferir l'aventura de la composició a l'academicisme de les aules. En aquella època començà a interessar-se pel Jazz, afició que es va veure incrementada quan Miles Davis actuà a Barcelona.

El 1974 la Dharma es convertí en comuna i marxaren a viure plegats a una masia de Girona. Des d'aleshores la seva vida està lligada a la història del grup. Amb ells va trepitjar tots els escenaris del país i enregistrà deu elapés. L'Esteve estava convençut que el Rock no consistia només en música, sinó en intentar imaginar un món diferent.

La mort el buscà a l'escenari. Mentre actuava a Cardedeu va sofrir una hemorràgia cerebral i moria, a l'Hospital Clínic de Barcelona, el 19 d'agost de 1986.


Cliqueu la imatge per signar

La jove ‘Mirèlha’ fa cent cinquanta anys

El gran poema de l’escriptor provençal Frederic Mistral es va publicar el 2 de febrer de 1859

En la llarga llista de guardonats amb el prestigiós premi Nobel de literatura, no hi ha cap autor en català. Però una llengua bessona i veïna de la nostra, l’occità, sí que ha estat reconeguda per l’Acadèmia Sueca, gràcies a la figura de l’escriptor provençal Frederic Mistral (8 de setembre de 1830-25 de març de 1914). El 1904 va compartir el Nobel amb el dramaturg espanyol José Echegaray y Eizaguirre ‘en reconeixement de l’originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica.’, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l’esperit nadiu de la seva gent, i, a més, la seva significativa tasca filològica’.


En aquest últim terreny, la gran aportació de Mistral va ser el diccionari ‘Lo Tresaur dau Felibritge’ (1878-1886: consulta en línia), encara ara el més ric de la llengua occitana. I, literàriament, el jurat del Nobel va valorar sobretot ‘Mirèlha’ (1859: versió en pdf), un poema en dotze cants que explica un amor impossible entre Mirèlha, la filla d’uns rics pagesos, i Vincènt, un modest cisteller, amb el paisatge de la Camarga de fons. Ara, cent cinquanta anys després de la seva publicació, es preparen dos centenars de manifestacions a tot Occitània per recordar la figura de Mistral i la seva gran obra. Demà a Malhana, el seu poble d’origen, es detallarà el programa d’actes de l’Any Mirèlha.

A banda la seva obra major ‘Mirelha’, Mistral és autor de grans títols de la literatura occitana com ‘Calendau’, ‘Nèrta’ i ‘Lo poèma dau Róse’, en poesia, i ‘Memórias e racontes’ i ‘Prósa d’armanac’, en prosa.


Felibratge


Però la importància de Mistral va més enllà de l’obra estrictament literària. Ell va ser, de fet, un dels set artífexs de la renaixença cultural occitana del segle XIX, al capdavant del moviment del Felibratge. Tal com explica August Rafanell a ‘La il·lusió occitana’ (Quaderns Crema, 2006), ‘a instàncies del mestre Josèp Roumanille, el 21 de maig de 1854 (diada de Santa Estela) es reuneixen al castell de Font Segunya de Gadanha, propietat de Pau Giéra, set ‘trobaires’. A part del promotor i l’amfitrió, hi conflueixen Frederic Mistral, Teodòr Aubanel, Ansèume Mathieu i Anfós Tavan. Aquell dia es funda el Felibrige o, per dir-ho segons una certa tradició catalana, el Felibratge’. El primer objectiu és ben clar, tal com consta als estatuts del moviment: conservar a la Provença la seva llengua.

‘Els set inspiradors del nou moviment s’anomenaran felibres’, explica Rafanell, i ‘encara avui no sabem del cert quin és l’origen d’un mot tan estrany’. D’entre les moltes teories al voltant del misteriós nom, Rafanell aposta per una: ‘El terme felibre designaria l’home que és de ‘fe libre’, o sigui, de fe lliure. En aquest cas, els de Font Segunya s’haurien autodefinit com a lliurepensadors, amb tot el que això representava en ple segle XIX’. El misteri del nom, la complexa simbologia adoptada pel moviment i la jerarquització dels seus membres donen al Felibratge un innegable caràcter quasi maçònic. El símbol és un estel de set puntes, la Santa Estela, cadascuna de les quals es correspon amb una regió dialectal: la Provença, el Llenguadoc, Alvèrnia, el Llemosí, la Guiena-Perigord, Gascunya-Bearn i Catalunya-Rosselló. I és que per Mistral, la indiscutible cara pública del Felibratge, el català era un dels grans dialectes de l’occità. A la segona meitat del XIX, la teoria mistralenca va agafar entre alguns intel·lectuals de la Renaixença catalana, com Víctor Balaguer, que van simpatitzar temporalment amb el Felibratge.


.

.