dimecres, 25 de desembre de 2013

diumenge, 27 d’octubre de 2013

XII Retrobament Català a Prats de Molló

L'IPECC va editar aquests fulletons el 2001 en el XII Retrobament a Prats de Molló per commemorar l'acte de valentia que tingueren els patriotes catalans comandats per Frances Macià

Parlament d'Enric Garriga Trullols (Barcelona , 1926 - 2011)

Fragments del llibre La Batalla de Prats de Molló
de Josep Fontbernat (1897-1977)



Editat per Proa
Primera edició el setembre de 1930


Declaració de Francesc Macià






divendres, 25 d’octubre de 2013

Quan el cos del president Irla va tornar on va nèixer

Aquesta notícia es va publicar a La Vanguardia el diuemnge 25 d'octubre de 1981 quan el cos del tercer president de la Generalitat recuperada, Josep Irla, va arribar a la seva ciutat, Sant Feliu de Guixols.

dijous, 24 d’octubre de 2013

Cartell d'homenatge a Macià el 1992

Cartell de l'homenatge a Francesc Macià 24 i 25 d'octubre del 1992 a Prats de Molló organitzat per l'Ajuntament



dimarts, 22 d’octubre de 2013

Fundació President Macià

Targetó de la Fundació President Macià per la seva creació



diumenge, 20 d’octubre de 2013

Mor un independentista

Mor un home de mitjanaedat a Mollerussa mentre penjava l'estelada al balcó.
Al Cel Sigui



dissabte, 19 d’octubre de 2013

Homenatge al General Moragues

Vull agrair públicament i amb tota la intensitat de que sóc capaç que l'actual consistori de Barcelona, encapçalat per l'alcalde, sr. Xavier Trias, hagi fet possible finalment que la ciutat de Barcelona restitueixi amb tots els honors la figura del General Moragues, Heroi de Catalunya, amb la inauguració que avui hem fet del monument a Pla de Palau.

Han estat 30 anys des que la societat civil va impulsar aquest monument. L'ajuntament de Barcelona en mans del PSC, i amb els seus diferents aliats, MAI va autoritzar-ne la instal·lació.

Avui s'ha posat fi a aquesta vergonya. I el General Moragues té, a la ciutat de Barcelona, al mateix lloc on el seu cap va ser exposat vilment durant 12 anys dins una gàbia, al Pla de Palau, on hi havia el Portal del Mar, el monument que restitueix l'honor col·lectiu als qui el seu únic pecat va ser i és ser fidels a Catalunya.

Avui, el primer tinent d'alcalde de la ciutat, sr. Joaquim Forn, i el regidor de cultura, sr. Jaume Ciurana, han inaugurat solemnement el monument. L'amic Quim Forn ha recordat als presents la vilesa de l'execució del General Moragues. En les capitulacions de Barcelona i de Cardona es va establir el respecte per la vida del nostre general, que havia combatut des del 1705 les tropes invasores felipistes.

Els invasors no van respectar els acords i el van executar amb gran escarni, fins al punt de tenir immisericòrdiament penjat d'una gàbia el seu cap durant 12 anys com a venjança i avís a tots els catalans.

Avui, finalment, la ciutat de Barcelona ha fet justícia i hem restituït la memòria i l'honor d'un dels grans herois de Catalunya. Gràcies a tots els que ho han fet possible. I, com deia al començament, gràcies específicament a la majoria de CiU a l'Ajuntament, que és la que ha acabat amb la vergonya a que els ajuntaments socialistes havien condemnat el nostre heroi, i amb ell, la nostra història i la nostra causa. Gràcies, alcalde Trias, gràcies Quim Forn, gràcies Jaume Ciurana, gràcies Jordi Martí, gràcies de tot cor.

Avui també hi eren els impulsors del monument i homenatge, gràcies sempre per ser-hi i els amics del Memorial1714. I els responsables del tricentenari a Catalunya i a Barcelona, senyos Miquel Calçada i Toni Soler. També hi era el director del Centre Cultural del Born, el sr. Quim Torra, una altra de les enormes realitzacions d'aquest consistori, que ha demostrat el seu compromís inequívoc amb Catalunya i amb la nostra història.



Escrit de Francesc Abad.








dimarts, 15 d’octubre de 2013

Lluís Companys


dilluns, 14 d’octubre de 2013

S'ha mort Max Cahner, gran impulsor de la cultura catalana



Max Cahner, ex-conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, s'ha mort aquesta matinada a setanta-sis anys. La contribució de Cahner a la cultura del país és extraordinària: va impulsar la nova època de la revista Serra d'Or, el 1961 va crear Edicions 62, va contribuir a la promoció de la Gran Enciclopèdia Catalana i fou un dels impulsors del Congrés de Cultura Catalana. Del 1980 al 1984, en el primer govern Pujol, fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació dela Generalitat.
Durant aquest període Cahner, seguint el pensament de Prat de la Riba, va posar les bases institucionals per estructurar culturalment el país: recuperà la xarxa de museus, biblioteques i arxius i va impulsar una política lingüística contundent.
En l'acte d'homenatge que hom li va retre el 2010, Jordi Pujol va dir que havia estat un encert nomenar Max Cahner, 'perquè tenia una idea molt clara d'allò que calia fer per a estructurar un país'.
Max Cahner i Garcia va néixer a Bad Godesberg (Renània) el 3 de desembre de 1936, en el si d'una família que des del 1890 s'havia establert a Catalunya. El seu pare, Max Cahner i Bruguera, era català de naixement, però durant la guerra del 1936-1939 va ésser expulsat del país amb la família i enviat a Alemanya. L'any 1939 la família va tornar a Barcelona. 
El 1952, quan tenia tan sols quinze anys, es va matricular a les facultats de química i de dret de la Universitat de Barcelona, on va conèixer Albert Manent, que el va introduir en els ambients de la catalanitat resistent. Va participar en el moviment estudiantil antifranquista com a membre de l'Assemblea Lliure del Paranimf (1957) i posteriorment fou expulsat del país (1964) per la seva activitat nacionalista. 

Va impulsar la nova època de la revista Serra d'Or (1959) i creà Edicions 62 (1961), que va dirigir fins el 1969; el 1972 fundà Curial Edicions Catalanes. Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del català al carrer. Alhora va treballar per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià i la consciència de Països Catalans, sobretot com a rector de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent del 1985 al 1987. També fou director de la nova etapa de la Revista de Catalunya. Així mateix, va ser molt significativa la seva col·laboració amb el filòleg Joan Coromines.

Políticament, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya el 1976, i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Des d'aquest càrrec, va crear i reconstruir les infrastructures necessàries per al desenvolupament d'una cultura normalitzada: Arxiu Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, adquisició del teatre Poliorama, llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, Centre d'Art Santa Mònica, creació de biblioteques... També fou comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori fins que en va dimitir, el 1992, per divergències amb Josep Maria Flotats. El 1994 es va donar de baixa com a militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i va crear un partit propi, Acció Catalana.
Font: Vilaweb
ENTREVISTA DE L'ABRIL DEL 2007


Max Cahner va fer setanta anys a final de l'any passat. Per celebrar aquest aniversari una colla d'amics i antics col·laboradors seus van escriure uns textos d'homenatge, que s'han aplegat en un llibre, 'Servir Catalunya' (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). La Fundació Ramon Trias Fargas, dirigida per Antoni Vives, n'ha assegurat l'edició i ha organitzat un dinar que s'ha fet avui a Barcelona. VilaWeb va entrevistar Max Cahner ahir.
ENTREVISTA 

Sant Vicenç de Montalt, ahir a mig matí. Fa un dia assolellat. Max Cahner s'està a tocar de l'església, en una casa gran i antiga. 'Al segle XVI ja hi era', em comenta mentre pugem escales amunt. Seiem en un racó de la biblioteca, que és una de les estances de la casa on hi ha llibres. Al soterrani n'hi ha cinquanta mil més, a les parets del garatge n'hi ha caixes plenes i la resta són a Barcelona. Començar parlant de llibres sembla inevitable. 

Ara, de temes, no en manquen pas: l'home que tinc al davant, que tothom coincideix a qualificar d'hereu del noucentisme, ha estat un gran activista polític i cultural. Ha impulsat molts dels grans projectes editorials i culturals del país de les últimes dècades, o hi ha participat: Serra d'Or, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, Curial, Revista de Catalunya, Teatre Nacional de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, MNAC, Avui, Universitat Catalana d'Estiu, Acció Catalana, Fundació Acta... Va ser també conseller de Cultura del primer govern de Pujol i editor i col·laborador de Joan Coromines. 


Els llibres van ser la vostra via d'entrada al catalanisme? 

En certa manera, sí. La meva família era d'origen foraster i a casa parlaven català, però no tenien una tradició catalanista. La meva mare va néixer a Madrid i el meu pare era fill d'un jueu alemany. La meva entrada al catalanisme va ser a través de la política i de la llengua. De la persecució lingüística, per a ser exactes. Però hi va haver llibres, també, és clar. Jordi Maluquer, per exemple, bon amic i aleshores veí de replà, em va regalar la 'Primera història d'Esther' d'Espriu, en una primera edició que devia ser del 1951, quan jo tenia catorze anys. Era un dels primers llibres interessants que es va editar després de la guerra. Tot i que era un llibre difícil, aquest em va portar a uns altres. També recordo un llibret que em va regalar la meva germana quan va partir peres amb el seu xicot, perquè era un regal d'ell. Era un recull de normes per a escriure bé en català, i quan vaig estar malalt de tuberculosi el vaig estudiar. Després, a la universitat, hi vaig conèixer gent com l'Albert Manent, Ramon Bastardes, Jordi Carbonell, Josep Benet... Ens vam fer amics i parlàvem molt de catalanisme. La politització va venir a través d'aquests amics de la meva època universitària. 

Una politització que d'entrada va desembocar en la fundació d'Edicions 62... 

Bé, de primer vam agafar Germinabit, que era un senzill butlletí dels escolans de Montserrat, i per iniciativa de Josep Benet, que era ex-escolà de Montserrat, el vam modernitzar. Després Germinabit es va fusionar amb Serra d'Or, sempre sota el paraigua de l'Església per a evitar la censura. El director era un monjo, però la fèiem a Barcelona. La portàvem a les llibreries per vendre-la i aleshores vam veure que les llibreries tenien poquíssims llibres en català, com a molt, restes d'abans de la guerra. I gairebé sense adonar-nos-en ens vam ficar en el món de l'edició. La idea va ser de Jordi Pujol i de Josep Benet, i Ramon Bastardes i jo la vam dur a la pràctica. Era l'any 1961 i s'havia de dir Edicions 61, però no vam poder registrar aquest nom perquè ens van dir que a Logronyo ja existia Ediciones 61. Vam dir-ne Edicions 62, i si també hagués estat ocupat, n'hauríem dit Edicions 63. 

El primer llibre que vau publicar, per Sant Jordi de 1962, va ser 'Nosaltres els valencians', de Joan Fuster. Ja teníeu el país sencer al cap? 

Sí, sí, és clar. Jo sempre he cregut en els Països Catalans i els he defensat. El llibre, a més, va tenir un èxit espectacular. Per poder-lo editar em vaig vendre un cotxe que m'havia regalat el meu pare, pel qual crec recordar que em van donar 30.000 pessetes. Durant uns quants anys l'editorial va funcionar molt bé. Vam engegar moltes col·leccions i vam publicar títols importants, com els quatre volums de 'Catalunya dins l'Espanya moderna', de Pierre Vilar, i 'Els altres catalans', de Francesc Candel. 

I com és que va deixar de funcionar bé? 

Perquè vam decidir fer una enciclopèdia universal en català, l'Enciclopèdia Catalana. Amb Ramon bastardes, Jordi Carbonell i Enric Lluch. La inversió econòmica per a aquell projecte era molt alta i, tot i que vam treure el primer volum i teníem gairebé 20.000 subscriptors, Edicions 62 en va patir les conseqüències econòmiques i els directius de Banca Catalana ens van frenar els crèdits. Encara sort que Jordi Pujol ens va perdonar els crèdits directes, però els que teníem amb els altres bancs sí que els vam haver de pagar i el meu pare va perdre una torre que tenia a Sarrià, que ens havia servit d'aval. 

Us hauria agradat continuar fent d'editor? 

No especialment. Jo no feia llibres per fer negoci i no volia transformar-me en un empresari de l'edició. Jo feia pàtria, entre cometes. L'editorial era una eina al servei del país. A més, no és fàcil. Planeta té un imperi perquè té un mercat molt gran: l'espanyol i l'americà. Amb això, cap editorial catalana pot competir-hi. Ni tan sols 62 no se'n surt. Jo ara tinc Curial, on faig els llibres que crec que he de fer, i els meus. Però no tinc capital per a fer expansions i procuro no perdre-hi diners. Ja no arrisco: a la meva edat, no em toca. 

I un bon dia, Jordi Pujol us fa conseller... 

Recordo que jo m'estava en aquesta casa i un bon dia, l'any 1980 suposo, va aparèixer Pujol amb bicicleta, que venia des de Premià. No va telefonar. Es va presentar aquí, tot suat, i em va demanar d'anar a la cuina per refrescar-se i beure aigua. 'Et venia a veure perquè vénen eleccions i he pensat que podries ser conseller de Cultura, si he de formar govern', em va dir. Li vaig respondre que m'ho havia de pensar i vam quedar que ja en tornaríem a parlar. Cal tenir en compte que les relacions amb ell arran de la crisi de 62 i Enciclopèdia Catalana havien estat complicades, i tot i que em va perdonar els crèdits, no tot havien estat flors i violes. En vam tornar a parlar al seu despatx del passeig de Gràcia i allà vaig explicar com m'imaginava jo la conselleria. En aquella època, el pare dels Maragall era director general de Cultura, que depenia d'Ensenyament, i també incloïa Joventut i Esports. A Pujol, li vaig dir que, a mi, d'Esports no me'n parlés, i que Joventut tampoc no m'interessava. En canvi, li vaig dir que volia Política Lingüística, que era bàsica. I ell m'hi va afegir temporalment Mitjans de comunicació, com passa ara, mentre es creava TV3, per passar les competències, després, a Presidència. Jo crec que hi vam fer una feina positiva, amb l'Arxiu Nacional, el MNAC, el futur del Liceu, l'ajut genèric als llibres, la renovació del sistema de biblioteques, la restauració de monuments... 

La Llei de Normalització Lingüística de 1983, impulsada per Aina Moll, era tan ambiciosa com permetia el moment? 

Vam haver de cedir una mica, és clar, i no podíem proclamar el català única llengua oficial, però sí que vam dir que el català era la llengua de la Generalitat. Era ambiciosa i en aquell moment no hi va haver conflictes. Ni tan sols en Vidal-Quadras no hi va fer oposició frontal. I va restar clar que no eren dues llengües idèntiques. Al principi Pujol em donava la raó, tot i que després vaig tenir la sorpresa que no va renovar el meu mandat... 

A què ho atribuïu? 

A les pressions que va rebre, és clar. Tot i que ell, per amor propi, no acceptarà que va cedir, però em va treure sense raons. 

L'heu tractat molt i heu declarat en alguna ocasió que mai no heu estat pujolista. Quina valoració feu de la figura de Jordi Pujol? 

Jo diria que Pujol no és el millor del món, però també crec que era el millor que ens podia passar en aquell moment. A més, no hi havia alternatives. Raventós era una bellíssima persona, però no tenia caràcter, el tombava qualsevol. Benet és un gran intel·lectual, però no és un home d'acció. No hi havia cap altre líder... I després, la seva personalitat no va deixar que sortís un successor al seu partit. Roca i Junyent hauria pogut ser-ho, però no lligava gens amb Pujol, eren de tradicions molt diferents. En relació amb mi, ell sabia que jo feia allò que em deia, però també sabia que sempre li posava pegues. Ara, m'ha tractat sempre bé. Ha estat una relació de sí, però. 

Al cap d'uns quants anys, el 1996, vau fundar Acció Catalana. Estàveu desencantat de la situació política? 

Sí, érem una colla de gent que vèiem que hi havia una certa desil·lusió. Era l'època en què en Roca feia política espanyola, que no tenia ni cap ni peus. Esquerra eren uns xicotets molt nacionalistes, però no els veia governant (tampoc no els hi veig ara), els mancava experiència. En definitiva, era un moment de poca trempera nacionalista. Pujol va anar cedint massa, l'actuació de Josep M. Cullell va crear molt de desànim i Convergència va perdre tremp, com passa a Esquerra ara. Hi ha partits que són punta de llança en un moment i després acaben acostumant-se a sous i poltrones. És llei de vida. Jo crec que Acció Catalana va ser un projecte que, en un moment en què la política era poc atractiva, va fer que alguna gent, com l'Antoni Vives, s'hi enganxés. I ara tornem a estar en un moment molt difícil de la política catalana. Vam començar amb els pactes entre Pujol i Aznar, però després el tripartit encara ha estat pitjor, per a desanimar políticament la gent. De totes maneres, són etapes, ara pugen i ara baixen. 

Algunes persones, com el president Pujol mateix, al llibre d'homenatge diuen que no sou de tracte fàcil i ho atribueixen al vostre component germànic... 

Això del caràcter germànic és un tòpic. Jo sóc de família jueva, que no és ben bé igual que germànica. I l'àvia era francesa i ma mare de Madrid, de classe popular, de Lavapiés. El germanisme de la meva sang és molt difícil de trobar. És cert que jo era dur en les negociacions, tal com va escriure en Prenafeta al seu llibre. Són estils: en Sanuy feia moltes giragonses i jo anava més al gra. Per això he tingut disgustos i fracassos. Pel camí que vaig prendre ja es veia que tindria embolics. No vaig ser prou caut, però tampoc no volia ser-ho. Segurament que amb més habilitat hauria pogut evitar els conflictes a Enciclopèdia. Em resta la frustració d'haver perdut el capital del meu pare, que era important, però no he deixat de fer res per aquest motiu. Amb aquests diners m'hauria fet una altra casa o un viatge al voltant del món? No m'interessa, en tinc prou per a viure i segurament que amb menys també hauria passat. Les coses que m'han passat, me les he mirades amb fredor. No he volgut entrar en un pessimisme destructiu, de l'estil de 'Catalunya no m'estima'. No serveix de res. 


En acabat, abans de baixar al soterrani per veure els 50.000 llibres emmagatzemats, Max Cahner em demana, si us plau, que no li faci dir res que pugui ofendre o molestar ningú, encara que ho hagi dit. D'acord. En tot cas, si ningú se sent ofès o molest, n'assumeixo la responsabilitat. 

Martí Estruch Axmacher

diumenge, 6 d’octubre de 2013

Fa 79 anys Lluís Companys proclamava l'Estat Català

Avui, sis d'octubre, fa 79 anys Lluís Companys proclamava l'Estat Català.

Durant la lluita varen morir en combat Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina entre molts altres.

Al cel siguin.



divendres, 4 d’octubre de 2013

L'homenatge a Joan Fuster el 1981

El 4 d'octubre de 1981 el Diario de Barcelona publicava l'homenatge que es va fer a Joan Fuster (Sueca, 23 de novembre de 1922 - Sueca, 21 de juny de 1922)  i a la llibertat d'expressió després de que l'escriptor fos víctima d'un atac terrorista i sortís il·lès. 


imatge de la portada del diari




La policia i inclús el diari intenta fer-nos creure que l'atac a J.F. va ser fet per TLL.

Carta signada per Tirant y Xontal, ha sigut impossible descobrir qui era

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Adéu Tomàs Bartolí

Aquesta notícia ha sigut trobada de la revista Xàfec del Casal Català de Vancouver





El Casal ha rebut la trista noticia de la mort , el passat dia 2 de febrer , a Barcelona, del Sr. 

Tomàs Bartrolí. Ell va ser el primer fundador de les trobades de catalans residents a 

Vancouver. 

El seu entusiasme es feia encomanadís i els aplecs a la seva casa-cabana al bell mig del 

bosc de Maple Ridge eren tot un esdeveniment per a grans i petits .

En Tomàs havia nascut a Claravalls, Lleida el 1914. Havia sigut d'aquella generació de 

Mestres de la República, capdavanters en les noves corrents pedagògiques, que després del 

39, es van exiliar per Europa i les amèriques. Un cop a Vancouver, va ensenyar a la UBC, 

juntament amb l'anyorat Arseni Pacheco.

Va ser un gran estudiós de les exploracions de la costa Nord del Pacífic d’aquells vaixells 

espanyols, que sortint del port de St.  Blas, a l' estat mexicà de Nayarit, reseguien i 

cartografiaven aquestes costes entre el 1774 i el 1776, uns tres anys abans de les 

exploracions del Captain Cook .

Descansa en Pau amic Tomàs i gràcies per tot lo que vas fer  per unir-nos.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Mor Josep Fortuny, membre fundador, bateria i ideòleg de l'Elèctrica Dharma als 60 anys



Josep Fortuny, un dels membres fundadors, bateria i ideòleg de l'Elèctrica Dharma, ha mort aquesta matinada als 60 anys mentre dormia per causes naturals, segons ha comunicat la seva agència de representació artística.
El grup de Sants, estava treballant en la gira de 40 anys, que celebren al 2014, i que suposava el seu retorn als escenaris. Elèctrica Dharma és un dels grups més importants de casa nostra, pioners en la fusió de la música tradicional catalana, amb el jazz, el rock i la psicodèlia, que els han dut a realitzar gires i concerts arreu de tot el món i a vendre milers de discos.
L'Elèctrica Dharma han creat himnes que han passat a formar part de la memòria col·lectiva com:La presó del rei de FrançaInanahihé i Stella Splenders, entre d'altres . La seva darrera aparició va ser al Concert per la Lliberta del passat 29 de juny al Camp Nou.

Font: Avui

dilluns, 30 de setembre de 2013

Ha mort Josep Vidal Vilellas ‘Marinu’


Sant Andreu (Barcelona), 1953 – Caldes de Montbui, 31/08/2013
Josep Vidal va entrar en contacte amb l’incipient independentisme de finals dels 60 a l’acadèmia DEMOS, de Sant Andreu. Aquesta acadèmia havia estat impulsada pels joves del FNC que pocs anys després fundarien el PSAN, com els germans Castellanos i les germanes Serra. Allà hi va conèixer Josep de Calassanç Serra i Puig ‘Cala’, amb qui va establir una forta amistat i amb qui durtant anys col·laboraria en diferents projectes polítics.
A la universitat va formar part dels GIC (Grups pro Independència de Catalunya), que es dedicaven a fer tasques d’agitació independentista. Anys més tard, Josep Vidal va tenir un paper destacat en l’aparell de propaganda del PSAN-Provisional, sobretot en l’edició i la redacció de la revista Lluita. Posteriorment, va col·laborar activament amb Terra Lliure, com a responsable de realitzar falsificacions de documentació i també tasques de correu entre el nord i el sud.
A partir del naixement de la ràdio i l’escola Arrels de Catalunya Nord va fundar, juntament amb Blanca Serra i Puig, l’associació Arrels Països Catalans, a través de la qual han treballat per a donar suport al projecte nordcatalà.
A nivell professional, Josep Vidal ha estat implicat en l’àmbit de la pedagogia i l’educació ambiental, entre altres projectes va impulsar l’Aula Natura Cortadiu Cadí.
Recentment també ha participat en el documental ‘LLAVORS DE LLIBERTAT. Cala i la generació oblidada’, on és entrevistat.
text del blog homenatge d'en Cala

diumenge, 29 de setembre de 2013

Antoni Rovira, teòric del nacionalisme

Recordarem a Antoni Rovira i Virgili amb aquest article escrit per A. Baldé Desumvila del diari El Correu del Dijous del setembre de 1979


dissabte, 21 de setembre de 2013

Blog d'homenatge a en Cala




Macià una vida en imatges

La Generalitat de Catalunya va publicar aquest tríptic l'any 1983 en record a Francesc Macià.
Avui fa 154 anys que va nèixer Francesc Macià








dilluns, 16 de setembre de 2013

Homenatge al Cala

Els 21 de setembre a les 18:00 tindrà lloc l’acte d’homenatge a Josep de Calassanç Serra i Puig ‘Cala’ amb la presentació del documental "LLAVORS DE LLIBERTAT". Cala i la generació oblidada’. Al Museu d’Història de Catalunya (Barcelona) i comptaran amb la participació de diferents persones vinculades a la trajectòria del Cala, tant en l’àmbit més polític, com en l’activisme cultural i associatiu.




Fill de l'arqueòleg Josep de Calassanç Serra i Ràfols i germà d'Eva Serra i Puig i Blanca Serra i Puig. Militant en l'independentisme radical de ben jovenet, va participar de la fundació del PSAN el1969. El 1975 es va exiliar a la Catalunya del Nord. Fou un dels membres fundadors de Terra Lliure[1], amb Jaume Fernàndez i Calvet i Pere Bascompte. Després de la mort de Fèlix Goñi el 1979tornà a exiliar-se al Rosselló aquest cop definitivament. El novembre de 1983 fou expulsat de Terra Lliure[2] i des del 1984 es dedicà a treballar com a impressor de llibres en català, a col·laborar a ràdio Arrels i com a ànima del Centre Cultural Català de Perpinyà i del Casal Jaume I de Perpinyà. Fou coordinador de Qui sem els catalans del nord. El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.

El 18 de desembre de 2011 va morir a l'hospital de Montpeller en el transcurs d'una operació de cor.

diumenge, 15 de setembre de 2013

Miquel Serra i Pàmies, l’heroi oblidat de 1939. L’home que va evitar la destrucció de Barcelona


© Manel Andreu
Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. A Barcelona van projectar volar fàbriques, vies de comunicació, túnels de metro, punts d’abastament energètic i conductes d’aigua potable: es preveia la destrucció d’una quarta part de la ciutat, i un cost de centenars de vides humanes que s’estimava “acceptable”. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.
D’ideologia marcadament catalanista, el reusenc Miquel Serra i Pàmies va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos de Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.
© Josep M. Sagarra / ANC

Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.








El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902 a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, marcadament catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques.
Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió per uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.
El Komintern ordena arrasar la ciutat
Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es va convocar una reunió de membres del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de l’URSS, en la qual es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es disposava d’uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d’artilleria, que serien suficients per volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d’abastament d’aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.
Cap dels assistents a la reunió no va gosar qüestionar els plans presentats pels agents del Komintern. Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir Barcelona. Lluny de dur a terme la tasca encomanada, Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell s’hi jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.

© David Seymour / Magnum Photos

Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.













El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, perquè així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona i l’havia lliurat als franquistes, i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa. Gràcies a la seva estratègia dilatòria, Barcelona seguia intacta. Els mateixos franquistes van mostrar una gran sorpresa quan es van trobar les obres d’enginyeria civil i gran part de les fàbriques en bon estat, ja que preveien que els comunistes hi aplicarien la tàctica de terra cremada.
De França als calabossos de Stalin
Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.

© Apic / Getty Images

Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
















Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista. Tot i que el secretari general els havia dit que es tractava d’una mera formalitat i que en poques setmanes tornarien a ser a casa, Serra i Pàmies va escriure algunes cartes als seus amics en forma de comiat. Era conscient que potser no tornaria mai de Moscou.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del qual feia temps que s’havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”,  Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se. Sabia que res del que digués no serviria per canviar una sentència que ja havia estat dictada abans que arribés a Moscou. No obstant això, va decidir plantar cara als assistents argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de boicotejar l’estratègia de terra cremada a Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin. Finalment, el Komintern va considerar que destruir Barcelona hauria comportat una matança civil que hauria provocat una condemna internacional, greument perjudicial per a la imatge del comunisme.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat d’haver incomplert l’ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent-hi el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company Josep del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus.
En el moment en què es va dictar la sentència de condemna els dos companys de partit van quedar totalment desconcertats. Els ordenaven que viatgessin a Xile per crear-hi la seu del PSUC a l’exili. No s’explicaven com podien confiar aquesta missió a dos culpables de tants delictes contra la causa comunista. Al cap de poc van començar a entendre què passava: la ruta que el Komintern havia preparat per fer-los arribar a Xile començava amb un viatge en tren en direcció a Sibèria. Tan aviat com van poder, els catalans van abandonar el tren burlant els dos agents secrets que els vigilaven. En un viatge dur i penós van aconseguir arribar pel seu compte a Vladivostok, el port més oriental de l’URSS, des d’on van passar al Japó, on van agafar un vaixell cap a Los Angeles. Després tots dos van viatjar a través del continent americà fins a Xile, on s’havien exiliat diferents amics i membres del PSUC. Però Miquel Serra i Pàmies temia que la seva vida corregués perill en aquell país i va decidir refer gran part del camí per acabar instal·lant-se a Mèxic, on també s’havia instal·lat una important colònia d’exiliats.

© Pérez de Rozas / AFB

L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.












L’exili a Mèxic
Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut  una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai. Encara avui són molt pocs els que saben com de prop va estar Barcelona de convertir-se en una ciutat devastada. Com de més difícil hauria estat la postguerra a Barcelona sense subministrament elèctric, sense aigua potable i sense teixit industrial? Què seria avui Catalunya si la seva capital hagués quedat reduïda a runes? Gràcies als esforços d’un home que hem oblidat, no coneixerem mai les respostes a unes preguntes tan esgarrifoses.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.