diumenge, 30 d’abril del 2017

Emotiu acte de comiat i homenatge a Ton Ribas

Aquest dissabte, familiars, amics i companys de lluita i de l'excursionisme català van omplir la sala del Tanatori de l'Hospitalet de Llobregat per retre homenatge a Ton Ribas. En una ceromonia senzilla però plena d'emotivitat

L'acte va començar amb la música d'Els Segadors per un violinista que ho feia suament sabent la força que irradia aquest himne i més tenint en compte a la persona a qui es dedicava, s en Ton Ribas. Moment aquest on tothom es va posar en peus i molts van tancar els ulls per recordar aquells moments conviscuts, en la lluita, en la muntanya o simplement observant una posta de sol...

Carles Sastre, amic i company de lluita va elogiar la persona d'en Ton Ribas. Va dir que amb ell es tancava una generació en la lluita pels drets nacionals i socials del nostre poble i que el considerava com el darrer soldat de català.

A continuació, el president de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), va recordar que en Ton va ésser un dels fundadors de l'entitat i va destacar la seva afició pel món de l'excursionisme a casa nostra. També va destacar, seguint la divisa escolta "Sempre a punt" per ajudar o anar a rescatar a excursionistes que havien patic algun accident. Com que a l'acte, hi havien membres de la UEC, li van dedicar el cant del Virolai amb la participació dels assistemts.

Rober Surroca, amic i company de lluita, va ser el darrer en intervenir, fent una petita biografia d'en Ton. Tots tres van destacar la generositat d'en Ton, no només pels amics i companys de lluita, sinó per també i sobretot pel país.

L'acte es va tancar, tal com es va començar, però aquest els assistents van prendre el protagonisme amb el cant dels Segadors, per acompanyar-lo i recordar-lo sempre.

dissabte, 29 d’abril del 2017

Comiat a un amic i company

En Robert Surroca i Ton Ribas, el 1971, al País Basc, quan van anar a connectar amb els independentistes bascos


Es fa difícil dir-li adéu a un company amb el que hem compartir tantes vivències; crec que el millor homenatge es donar a conèixer, somerament, les seves activitats. Fill de L'Hospitalet del Llobregat, on va viure sempre –al carrer Rossend Arús- de ben jove es va integrar al mon excursionista, concretament a la UEC; allà va fundar un agrupament escolta.

Treballava a la Farga, ell era modelista, li entregaven els planós de les peses i els feia amb fusta, tenia una gran habilitat manual i, a la vegada, era molt bon dibuixant, recordo haver-li vist fer, de memòria, el dibuix d’una casa de pagès que ens interessava per les nostres activitats amb una fidelitat fotogràfica. A L’Hospitalet va encarregar-se d’introduir la publicació infantil Cavall Fort quan, aquestes tasques eren estrictament voluntaristes. Vivia amb la seva mare, vídua.

Ens vam conèixer per la nostra militància al Front Nacional de Catalunya. A la manifestació convocada la Diada de 1964 amb motiu del 250 aniversari de l’11 de Setembre, va ser un dels detinguts. Va ser el cap del grup que pujà a Núria per endur-se'n la imatge de la Verge per evitar que fos profanada pel nacional-catolicisme franquista; tant es així que de no ser-hi ell, amb les seves eines, l’acció hagués fracassat; sobre aquest fet va mantenir un silenci total fet, que tot i conèixer de seguida la seva participació a la de un altre militant del FNC, Xavier Margais, vaig respectar escrupolosament; es més ara que s’ha fet un documental explicant-ho ell no va voler participar-hi tot i que li van oferir una compensació econòmica que necessitava i molt.

El 1965, vaig crear l’equip de fronteres del FNC, en el qual el Ton es va incorporar el 1971; a partir d’aleshores ell i jo vam fer pràcticament tots els passos que es van presentar. Vam passar de tot: butlletins, revistes, les armes del FAC, les d’EPOCA, persones perseguides a Catalunya, bascos, etc. l’últim pas va ser la sortida de l'Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó als quals se'ls havia anul·lat l’amnistia per gestions de Martin Villa.

Durant les accions del FNC al carrer, amb ell ens cuidàvem de protegir als militants que les duien a terme de possibles entrebancs. Quan vam posar els altaveus a l’Hotel Duval de Barcelona, la Diada de 1971, va cuidar-se de fer la darrera vigilància al bar de l’hotel per detectar si es presentava algun problema, un bar en què va arribar a coincidir casualment amb els caps de la brigada politico social, Olmedo i Peña.

Posteriorment es va comprometre amb EPOCA, i quan aquest grup es va dissoldre passà a Terra Lliure; el 1986 és detingut, torturat i condemnat a tres anys i nou mesos, ja que no hi havia cap prova dels fets que li atribuïen.

Una vida entregada al servei de Catalunya i que el país no ha sapigut agrair-li. Posteriorment havíem passat temps sense veure’ns, va telefonar-me i vam tindre diversos contactes, el darrer abans de la Setmana Santa. Estava en una situació econòmica molt precària, i en un estat de salut delicat li vaig donar el meu suport que no volia acceptar. En aquests moments que es donen Creus de Sant Jordi a persones que han estat al servei d’Espanya es lamentable que, els veritables lluitadors per la democràcia, Catalunya, i les seves classes populars, sota la ferotge tirania franquista, no rebin el reconeixement de les nostres institucions.

Jo perdo un amic i company entranyable, Catalunya un dels seu millors soldats.

Robert Surroca i Tallaferro
Aquest article ha aparegut a llibertat.cat

Crònica de l'acte d'homenatge als germans Badia

L'historiador Lluís Duran durant l'acte. Foto: Sergi Alcàzar
81 anys després de l'assassinat dels germans Badia, polítics del partit independentista Estat Català durant la Segona República, unes 20 persones s’han reunit com a símbol de record. L’acte d’homenatge a Miquel i Josep Badia s’ha donat davant el número 38 del carrer Muntaner, el mateix lloc on els germans van ser morts, víctimes d’un atemptat terrorista inicialment relacionat amb les FAI -sindicat anarquista.

Tot i la seva mort prematura, ambdós comptaven amb una extensa carrera política. Miquel Badia va ser dirigent d’Estat Català i cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, càrrec que li va fer guanyar-se el sobrenom de "Capità Collons”. El germà gran dels Badia, molt proper a la figura de Francesc Macià, va ser també un dels fundadors de les joventuts d’Esquerra Republicana que, 81 anys després de la seva mort, segueixen assistint a l’acte en símbol de record.

Les JERC han estat aquest divendres representades pel seu secretari d’organització, Joan Solà, que ha portat un ram de clavells vermells. També hi ha assistit una delegació de Demòcrates de Barcelona, encapçalada pels membres de l’executiva de la capital catalana, Salvador Bonada i Manu Sitges, i també Albert Latorre, membre del Comitè Demòcrata Nacional.

L’acte ha comptat amb els parlaments de Francesc Abad, de Palestra, i l’historiador Lluís Duran, que han relacionat el patriotisme dels germans Badia amb el procés independentista. Ambdós han acabat els seus discursos amb un crit de “visca Catalunya lliure” i l'esdeveniment ha conclòs amb amb la interpretació del Cant dels Segadors.

Ton Ribas: estelada, memòria i lluita independentista


En conèixer la mort de Ton Ribas i Sala als 84 anys d'edat diverses persones pertanyents als  moviment independentista han mostrat el dol per la seva mort i el dol per l'oblit d'aquest lluitador entregat i anònim. D'altres tants l'han recordat com era: senzill, fidel, amb fermes conviccions independentistes, generós i arrelat a la terra, al seu poble, a la seva classe social: aquest veí de l'Hospitalet del Llobregat i treballador manual de la metal·lúrgia coneixia pam a pam els passos de muntanya i els camins per a fugitius i combatents gràcies a l'experiència com a excursionista i la vinculació a l'escoltisme.

L'Aleix Renyé, periodista nord-català provinent de la mateix tradició política del FNC i EPOCA que en Ton, ha piulat avui: "Un dia, potser, la Catalunya independent farà justícia a homes com en Ton Ribas, obrer i independentista, que ha mort en l'anonimat." i "D'independentistes, per sort, n'hi ha de tota mena. Fins i tot d'amnèsics." Uns comentaris que resumeixen la paradoxa del moment polític en què vivim: hegemonia de l'independentisme polític i amnèsia del llegat resistent de l'estelada; una amnèsia o negligència intencionada que esborra del mapa la lluita de les dones i dels homes que van eixamplar la lluita independentista des de les catacumbes, abans i després de la mort física del dictador el 1975.

En Ton Ribas encarna el fil roig i la continuïtat de la lluita contra la dictadura feixista: una generació d'independentistes que venia de més lluny, sorgits de classes populars i lliurats al compromís, que es va enfrontar al feixisme, a la Restauració borbònica i a la Constitució espanyola que negava i que nega les llibertats nacionals i els drets socials i democràtics.

Avui, aquesta lluita continua debatent-se entre la Ruptura i la Reforma, entre la independència i la dominació espanyola i francesa: en Ton va mantenir aquestes conviccions fins al darrer dia tal i com era: senzill, fidel, amb fermes conviccions independentistes, generós i arrelat a la terra, al seu poble, a la seva classe social...

Homentge als represaliats independentistes del Casal Independentista de Sants: 1998. Ramon Subirats, Carles Sastre i Ton Ribas
Aquest article ha aparegut a Llibertat.cat

divendres, 28 d’abril del 2017

El patriota Ton Ribas i Sala, membre del FNC, ÈPOCA i TLL ha mort.


Hospitalet l’any 1933 - 
25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya - Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a la Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.
En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.
Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.
Ton Ribas (dreta) a la seva sortida de la presó
 amb Montserrat Tarragó i Robert Surroca.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.
Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.


 L’acomiadament d’en Ton serà demà dissabte 29/04/17 a les 10h al Tanatori de l’Hospitalet de Llobregat de Gran Via.
Camí de Pau Redó, 205
Telf 93 263 02 02

Germans Badia












Tal dia com avui però de 1936 els germans Badia foren assassinats per membres de la FAI. Des d'Homenatge Nacional els recordem amb aquesta fotografia on el poble es va llançar al carrer per acomiadar-los després de tal injustícia.




ENTERRAMENT DELS GERMANS BADIA.
Aspecte de la comitiva al seu pas per Ronda Sant Pere

dilluns, 24 d’abril del 2017

Homenatge a Macià, Badia i Carrasco

7 de maig a les 12h a la pl. de la Fe del cementiri de Montjuïc.

 





diumenge, 23 d’abril del 2017

Ens ha deixat Carles Feiner



Una de les grans icones del món dels castells, a Terrassa i a Catalunya, i exassessor de ERC a la Diputació de Barcelona, el sociòleg Carles Feiner (1964), va morir ahir dia 22 d'abril.

La Colla Castellera Minyons de Terrassa ja ha lamentat el traspàs d'una de les seves grans veus històriques. Carles Feiner, “Negre”, membre de la Colla des dels seus inicis, ex-cap de colla les temporades 1983, 1984, 1986, 1987, 1988, 1991, 1992, 2005 i 2006 i president de la Colla el 1996, 1997 i 1998. Per la colla malva avui és un dia trist. El món casteller perd a un dels personatges claus per entendre l'evolució i creixement d'aquesta expressió de la cultura catalana.

Fa només uns dies, unes paraules dures de Carles Feiner van encendre el PP i van acabar amb el seu cessament a la Diputació.

Les seves aportacions a l’anàlisi de la cultura popular i tradicional terrassenca i la seva participació directa també van ajudar a construir la Festa Major de Terrassa tal com la coneixem avui dia.

Feiner que havia estat un dels homes forts de la secció local d'ERC a Terrassa i va ser Coordinador de l’Àrea d’Acció Social a l’Ajuntament de Terrassa durant el mandat 2007-2011 va incidir directament en el desenvolupament del Pla Local d’Inclusió Social, entre molts altres projectes. Va ser cap del Servei d’Empreses i Promoció econòmica a l’Ajuntament de Santa Perpètua de la Mogoda del 2011 al 2016


Josep Llaudó i Majoral: La catalanitat a les muntanyes







Olopte (La Cerdanya) 5 d'octubre de 1923
Vilafranca del Penedès 23 d'abril de 1984

La derrota de Catalunya, a la guerra civil 1936-39, va presentar l'ensulsiada de moltes de les organitzacions cíviques del nostre país. Unes perquè foren prohibides; altres per al pèrdua d'una gran part de la joventut que les formaven.

Els homes i dones de les entitats excursionistes van patir les vicissituds d'aquells anys tràgics de tal manera que de 236 agrupacions que existien l'any 1936 en quedaren només 29 l'any 1940.

En Llaudó, que havia perdut dos germans morts a la guerra, va formar part d'aquest món on, de sempre, l'esport s'ha barrejat amb l'amor a la terra catalana, doncs aquests homes i dones que trescaven descobrint la nostra terra, conreaven la millor forma d'estimació: el coneixement de la nostra realitat nacional.


L'estiu de 1949, en Josep Llaudó amb en Joaquim Cabeza i Valls, tots dos del centre Àgila de les corts i de la UEC (Unió Excurcionista de Catalunya), acompanyats  dels germans Josep i Cosme Mila i Atset del JEV (Joventut Excurcionista Vilafranquina) de Vilafranca del Penedès, van fer una sortida al Pallars i Vall d'Aran. En diversos cims d'aquests indrets, i dins delllibre-registre, van anar deixant unes targetes, amb les quatre barres on van escriure "Visca Catalunya", "Per damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que ens farà més catalans" i altres frases del mateix caire, signant amb el seu nom i l'adscripció als Centres que pertanyien.


Van tenir la desgràcia que, al mateix lloc, hi havia un campament del "Frente de Juventudes de Falange Española" acompanyats de membres de la "Guardia de Franco", que feien pràctiques de tir amb pistoles. En trobar-se amb les targetes, els falangistes van anar recollint-les dels diversos pics, perseguint els nostres protagonistes per tota la zona. Els van localitzar a Cellers on els van agredir a cops de puny -eren uns 30 falangistes contra ells quatre- per, finalment, acabar ells a la presó de Balaguer.

Processats per "propaganda il·legal", els jutges de l'Audiència de Lleida -que havien rebut un ofici de la Falange demanant la seva condemna- els hi van posar sis mesos i un dia i una multa de 10.000 pessetes d'abans. Al cap d'un temps els Centres respectius varen rebre uns comunicats on s'expulsava els autors del delicte de qualsevol centre excursionista i amb prohibició permanent d'ingressar en cap altre.


A partir d'aquí, en Llaudó i els seus companys començaren a deixar banderes catalanes al cims de Catalunya. No tant sols no els van esporuguir, sinó  que les seves conviccions acompanyades de les seves accions anaren creixent.

Cim Cavall Bernat de Montserrat

El 1962, en Llaudó forma part de la Comissió de l'homenatge a en Francesc de B. Moll, amb motiu d'acabar´se el Diccionari Català-Valencià-Balear.

En Josep no estava enquadrat en les organitzacions clandestines que hi havia durant el franquisme, però va col·laborar en la difusió del material del Front Nacional de Catalunya.

Finalment del 1970 al 1976, va ser el director del portaveu del CEC (Centre Excursionista de Catalunya)  "Muntanya" retornant a aquesta revista la llengua catalana. També organitza exposicions sobre la masia catalana, tema del qual era molt expert i del que disposava d'un arxiu fotogràfic, fet per ell disposat avui pels seus nebots al CEC.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, agost-setembre del 2000

divendres, 21 d’abril del 2017

Homenatge als Germans Badia


Ens deixa en Josep Vaquer

Ens ha deixat en Josep Vaquer, company de l’ANC de Nou Barris i gran activista, que vivia a Badalona.

Ens informen que les exèquies es faran demà al tanatori de Can Ruti.

La capella romandrà oberta des de les deu del matí i la cerimònia de comiat es durà a terme a dos quarts de dues.

Transmetem el nostre sincer condol i suport a la família, amics i companys en aquests moments difícils.



dilluns, 17 d’abril del 2017

Francesc Macià

Tal dia com avui però d'abril de 1933 Francesc Macià es dirigia cap a Sitges a la cerimònia inaugural del "Cau Ferrat" com a museu públic.

 La Vanguardia 18/04/1933




 La Vanguardia 18/04/1933
Cerimònia oficial de la inauguració presidida pel President de la Generalitat Francesc Macià

dissabte, 15 d’abril del 2017

En memòria de Martí Torrent

Tal dia com avui ens va deixar malauradament, l'històric militant d'Estat Català i Nosaltres Sols! Martí Torrent. Enguany per recordar-lo presentem aquest pamflet del 4 d'abril de 1975 d'un acte per la creació d'un diari català presentat per el nostre homenatjat.
Martí Torrent fou una persona molt dedicada al país, cultrua i al seu poble, Premià de Mar.


dilluns, 3 d’abril del 2017

Santiago Pey i Estrany: dels canons a la lexicografia, passant pel disseny

Navegant per la xarxa podreu trobar informació sobre en Santiago Pey com a dissenyador a la Viquipèdia, a l'enciclopèdia catalana o a l'Ajuntament de Barcelona però a pocs llocs trobareu la seva militància per la llibertat de Catalunya és per això que 6 anys després de la seva mort el recordem des del blog amb la biografia que hem adaptat de l'escrita per Robert Surroca i també us recomanem aquest enllaç.


Barcelona, 14 d'agost de 1917
3 d'abril de 2001

En Pey va néixer a un pis del carrer Magdalenes que més tard va esdevenir la Jefatura de la Policia de Barcelona i el carrer va passar a anomenar-se Via Laietana.

Fou membre del Bloc Escolar Nacionalista (BEN), el 1934 ingressà al Club Català, centre independentista on feien pràctiques d'armes. El 6 d'octubre fa taques d'enllaç entre algun grup dels que havien sortit a defensar l'estat català proclamat per Macià.



Començà filosofia el curs 1935-36. Dins la Universitat pren part en els enfrontaments contra els falangistes i altres espanyolistes. Tot això no va ser impediment per tenir una entrevista amb José Antonio Primo de Rivera en una visita que va fer a Barcelona, quedant, aquest, admirat dels coneixements que en Pey tenia dels filòsofs alemanys que llegia directament en alemany.

En esclatar la revolta feixista, amb només dinou anys s'incorpora a la primera promoció de l'Escola de la Guerra. Quan surt és destinat al front d'Aragó, on comanda una bateria d'obusos Wickers de 105 mm. Participa en diversos combats, entre ells el de Belchite i l'atac a Terol.

És captat degut als seus coneixements de l'alemany pel "Servei Especial Perifèric", que tenia l'objectiu d'infiltrar-se dins les línies enemigues per obtenir informació. En Pey va participar en diverses missions d'aquestes característiques.

Des de la comandància d'artilleria de l'11è. cos d'exèrcit a Sarinyena, pren part en la retirada del front. Participa en la campanya del Segre. Combat en la batalla de l'Ebre, on les bateries que comanava van fer, allà sols, més dels vuit mil dispars de vida activa que tenien, això després de tots els tirats durant la guerra. És ascendit a capità.

El 23 de desembre de 1938 és fet presoner pels italians de la Divisió Litorio i és confinat al camp de concentració de Deusto, destinat als oficials. En surt amb llibertat vigilada gràcies a un aval, el juny de 1939.

Contacta el mateix 1939 amb el primer grup que entra clandestinament de l'exili per constituir el que després seria el Front Nacional de Catalunya. Estava format per Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font i Francesc Vila. En Pey s'encarrega de  retrobar els antics estudiants del BEN i de la FNEC per incorporar-los en la lluita clandestina. Les primeres reunions es feien al domicili dels pares del Pey, que van accedir-hi, tot i tenir el fill gran a les presons franquistes.

En crear-se la secció militar del FNC, en Pey és nomenat cap d'operacions amb el nom de guerra de Sebastià Pernis. Ell i en Pere Carbonell escriuen la Declaració Constitutiva de l'Organització Militar.







Junt amb el seu cunyat, Joan Grau i Rei, van fer tots els informes de les defenses de Montjuïc i de les platges del nord i els sud de Barcelona, informació que junt amb la recopilada per en Gregori Font de la badia de Roses i voltants, fou lliurada als serveis aliats que l'havien demanada amb la màxima urgència, per un hipotètic desembarcament aliat a les costes catalanes (Operació Torxa).

Van recopilar la cartografia de tot Catalunya per situar-hi el desplegament de les forces de l'exèrcit espanyoles. Va ser un dels tres membres que van assaltar el polvorí de Montcada amb uns resultats nuls, doncs no hi havia explosius.

Quan la caiguda que el Front va patir el novembre de 1943, que va dur a la presó a una seixantena de militants, en Pey -advertit a temps- aconsegueix escapolir-se, quedant però, amb ordre de busca i captura. Durant uns anys viu amb documentació falsa.

A partir de 1946 es dedica a refer la seva vida plegant de l'activitat de partit, mantenint però l'activitat de resistència cultural. Col·laborà en la represa clandestina dels Estudis Universitaris Catalans, amb Ramon Aramon, Jordi Rubió, Coll i Alentron, S. Millet i Bel, etc.

Amb en Josep Ma. Casacuberta tiren endavant les "converses filològiques de Pompeu Fabra". Publica amb l'Emili Vallès, el "Diccionari de sinònims i antònims", "Vocabulari de barbarismes" i "Vocabulari de fusteria".

Entra en el món del disseny industrial creant i dirigint la secció de disseny de l'Escola Massana, on va ser director de la secció  de disseny industrial i interiorisme i on va impartir classes de projectes, materials, producció, etc. La seva vinculació amb l'Escola encara es perllongarà fins al 1973. La seva tasca en la pedagogia i difusió del bricolatge també va ser molt important. Sobre aquest tema va impartir nombrosos cursos i conferències per tot l'estat espanyol. Va recollir tota la seva experiència i coneixements en els cinc volums d'Enciclopedia del bricolage. Va col·laborar en l'edició de nombrosos vocabularis tècnics i preparava un vocabulari sistemàtic d'eines i d'accions de treball. És fundador de l'ADI-FAD (Associacó de dissenyadors industrial). Entre els seus dissenys cal citar les cadires Posets (1956) i Aneto (1956), la planxa Gina (1962).

Com podem veure, una vida plena i molt activa. Acabarem amb unes paraules que ell deia: "No cal dir-se nacionalista ni catalanista, n'hi ha prou de dir-se català i exercir com a tal"

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, maig de 2001

Pey al Museu del Disseny

Santiago Pey va fer una donació al Museu del Disseny de diferents peces, entre les que destaquen les cadires Aneto i Posets, de la rajola Muraleta, de la planxa Gina, d’un tornavís (1962) i de dues ulleres de protecció (1959, c.1963). Posteriorment, el seu fill va donar altres peces, entre les que destaca la cadira Bastiments (c. 1960), i una part de l’arxiu, que conté documentació diversa: correspondència, articles de premsa, currículums, material promocional, plànols, dibuixos i fotografies que permeten fer un recorregut per l’àmplia i polifacètica trajectòria d’aquest pioner del disseny del nostre país.



imatges de l'Ajuntament de Barcelona

.

.