Jaume Fortuny: alliberar companys

Tal dia com avui però de 1988 ens va deixar en Jaume Fortuny, enguany el recordem amb la carta publicada per Robert Surroca a Vilaweb a la seva memòria

 l’Hospitalet de Llobregat, 12/10/1917- Ripollet 01/04/1988

En Jaume Fortuny Fontanet, el comissari de Propaganda de la 67a Divisió, l’home que intentà alliberar el president Companys, el militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, el lluitador per la llibertat nacional i social de la nostra Pàtria, va morir a començament d’any [1987] a l’Hospital de Sant Pau. El seu cor que havia suportat les condemnes a mort, les pallisses i les persecucions, estava massa cansat.

Vam conèixer en Jaume quan plegats iniciàrem les tasques, l’any 1984, del «Grup per a l’Anu¡’¡ació del Procés al President Companys», ell fou un dels motors del Grup, l’home de les iniciatives més entusiastes; tenia un tracte afable però ferm, el seu estil era directe, deia les coses pel seu nom; per això, algunes vegades, fou titllat de poc polític.

Ell, l’home que intentà arrabassar de les urpes dels franquistes el president Companys, volia mitjançant la seva reivindicació, salvar-lo de l’oblit i de la ignomínia d’haver estat condemnat

pel «delito de rebelión militar» pels mateixos que es rebel·laren en contra de la legalitat democràtica.

En els diversos actes de presentació del Grup, a diferents llocs de Catalunya, vam comprendre el perquè el nomenaren comissari de Propaganda, posseïa la paraula inflamada, tenia l’art de l’oratòria del míting, pujava la tensió del públic en un crescendo continuat, fins arribar a l’esclat, la conclusió final, la consigna breu i concisa que explotava com un espetec, enmig de la sala.

En Jaume Fortuny havia nascut ara fa setanta anys, i viscut a la Torrassa, coneixia fil per randa tots els detalls que diferenciaven Sants de Collblanc, de la Torrassa, era un enamorat i un extraordinari coneixedor del seu barri.

El combatent de primera hora que fou en Jaume es defineix a ell mateix en la seva autobiografia Tornarem a morir? com «un noi [que] sortí a lluitar, obeint la consciència d’un home llibertari, amerat d’influències cenetistes interposades entre un profund sentit de nacionalisme català, profusament sindicalista amb submissió a les arrels del catalanisme difós per Francesc Macià».

Aquest noi ingressà a l’Escola de Guerra de la Bonanova, d’on en sortí amb el grau de tinent de l’Exèrcit Popular i als dinou anys és ascendit a comandant.

Ferit greument en dues accions de guerra, és detingut i condemnat a mort tres vegades, dues per responsabilitats polítiques i l’altra per intentar l’evasió del president Companys, del Castell de Montjuïc, poc abans del seu afusellament.

Ell fou l’home que amb un coratge fora mida li trameté tres missatges els dies 6, 9 i 12 d’octubre, confeccionats amb papers de fumar, i dissimulats entre el menjar que portaven al president, el darrer deia:

«President,

avui arriba l’hora de la llibertat. Ànim. Visca Catalunya lliure!

(C.P.67D)»

L’atzar de la història féu que el darrer missatge fos descobert, multiplicant-se, així, les mesures de vigilància que existien al castell i fent impossible la fugida que en Jaume Fortuny tenia preparada per al president Companys.

Podem pensar, fent una mica d’història ficció, com s’hauria desenvolupat la política catalana de l’exili, si el president Companys aconsegueix escapolir-se de les mans dels seus botxins?

En Jaume Fortuny, l’home que en gesta heroica, intentà modificar el curs de la història, tampoc no ha aconseguit de veure, abans de morir, l’anul·lació del procés del que fou president de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, una vegada més el Parlament català ha ajornat pronunciar-se sobre el fet d’honorar com calla figura de qui presidí aquella cambra.

Lluny dels compromisos polítics fets entre passadissos, en Jaume, mantenia viu en el seu cor, cansat de la lluita per la llibertat, la figura del qui representà la nostra dignitat col·lectiva enfront dels que intentaren esborrar-nos del mapa com a nació.

Amic Jaume, que la terra et sigui lleu! que ella a tu, que tant vas estimar-la, et rebi amb braços amorosos de mare i et permeti de reposar en pau. EI teu exemple ha sembrat la llavor que fecunda el terrer de la Pàtria.

*.
Article mai no publicat que havia d’aparèixer al núm.
74 de la revista El Llamp (el
darrer núm., el 73, va sortir el maig
del 1987); el signaven Agustí Barrera Puigví i
Robert Surroca Tallaferro.