Us deixem amb el comunicat que va fer a Prats de Molló (Vallespir) 8 d'octubre de 1995 en raó de l'edició XIX de l'aplec excursionista dels Països Catalans organitzada pel Grup Pirinenc Excursionista Nord-català:
Enguany tenim aniversaris molt significatius per commemorar:El de Verdeguer, el de Prat de la Riba, el de Batista i Roca i de les Victòries catalanes de les Illes Formigues i Panissars, fa 710 anys.
Tots som i continuem essent catalans gràcies a aquests homes i aquests fets històrics.Macià ho tingué difícil, però sense la Victòria de Panissars, ell mateix no hauria existit, perquè els catalans no existiríem amb aquest nom i amb aquesta llengua. Seríem simplement francesos.
No descobreixo res en dir que sense la Renaixença catalana, representada en part molt important per Verdaguer, no s'hauria pogut produir l'avenç polític que obrí Prat de la Riba i que coronà Francesc Macià. Això no treu cap mèrit a aquests capdavanters, perquè el mèrit no està en conservar, sinó en saber donar un pas endavant i aquests patriotes el donaren amb risc de perdre la vida o d'enfrontar-se a una part de la societat catalana, que ja li està bé parlar castellà i col·laborar en la pròpia destrucció de la identitat catalana.Criticar els idealistes és molt fàcil perquè no tenen el present. Però Macià també era un idealista i a partir de la seva idea idealista construí un present real , que ara per nosaltres, és un passat gloriós.
Molts en voldria tenir d'aquests idealistes catalans i en canvi me'n sobren moltíssims d'aquells que sempre toquen de peus a terra. Hi són tan agafats, fins i tot de mans, que qualsevol programa que es pregunti on anem els catalans, ja els fa frisança o por.Macià quan agafà les armes aquí, a Prats de Molló, no es preguntà on anem els catalans. Ja ho sabia. Anem a cercar, a prendre'ns la llibertat. La llibertat de tot un poble, que no vol ser esclau, que vol conservar la seva llengua i cultura i especialment treure'ns de sobre les cadenes que ens limiten.
Volem tenir la llibertat d'acció per anar endavant, encara que els nostres "socis" (que cobren i no treballen) vulguin quedar-se enrere.El dijous passat l'escriptor gal·lès Ronald Stuart Thomas deia que "quan una nació petita intenta sobreviure al costat d'una de gram, el perill que la gran es mengi la petita és enorme".
Des d'aquest punt de vista nosaltres ho tenim molt pitjor encara, perquè si Anglaterra es vol menjar Gal·les no deixa de ser un gran enemic pels Gal·lesos. Però el que passa és que els catalans en tenim dos de peixos grossos que se'ns vol menjar: França i Espanya.Vencérem França el 1285 i el Papa de Roma, que havia decretat una croada contra Catalunya, però Espanya ens vencé el 1714. Després guanyàrem batalles culturals i democràtiques, però la guerra encara no l'hem guanyat.
El dijous passat és el propi Papa, que en el seu discurs davant de l'Assemblea General de l'ONU, ha proclamat el dret de l'existència de totes les nacions, que tenen dret a modelar la seva pròpia vida segons les seves pròpies tradicions llengua i cultura. També declarà que cap estat, ni cap organització internacional estan legitimats per a decidir que una determinada nació no té dret a existir i proclamà el dret a la lliure determinació dels pobles. En canvi l'estat espanyol prepara el nou codi penal on es contempla el dret d'autodeterminació o independència com un delicte penal, tot tractant com a reus de delicte de rebel·lió els que s'aixequin públicament i pacíficament per declarar independent una part de l'estat espanyol actual.
De vegades, se'ns demana perquè els catalans no volem ser espanyols. Doncs perquè tenim mil raons. Però ara els en podríem donar només una: perquè llegim els diaris i tenim vergonya aliena de tots els escàndols polítics, econòmics, judicials, militars i policials, en què estan enfangats fins el coll. I tampoc volem ser francesos perquè França nega, al seu interior, els drets més elementals a les llengües dels pobles i el dret de les minories. Són dues convencions del Consell d'Europa que França es nega a signar.
Pel que fa a l'exterior, França ha aplicat el seu mateix sistema assimilador, anorreador i destructor de les cultures de pobles, allà on hi hagi anat: Vietnam, Conxinxina, Argelia, Mozanbic, Jamaica o Moruroa, on hi fa esclatar les bombes nuclears, que li dóna la gana, sense que ningú ho impedeixi. No gràcies, no volem ser ni francesos ni espanyols.
L'estructura político-econòmica d'Europa no existia a l'època de Macià, però si ara fos aquí no diria allò de Catalunya independent dins un estat federal espanyol sinó independents dins d'una Europa dels pobles lliures. No diria nomes: Catalunya pot ser lliure i independent des del punt de vista econòmic, sinó que afirmaria que podem ser lliures, pesi qui pesi. És evident que això espantaria molts mussols ben aferrats a l'arbre protector de les seves tenebres mentals, però també estic segur que això despertaria el nostre poble, que treballa de dia i dorm de nit, i que té una visió molt més llarga que els mussols nocturns que només ens conten monsergues apocalíptiques, perquè estiguem quiets i no ens movem de la reserva índia perquè sinó vindrà el setè de cavalleria.El que vindrà serà la dreta dura espanyolitzant, que enyora el temps del franquisme. Només cal veure les quantitats d'antics franquistes que militen al PP.
Si la democràcia espanyola, havent durat molts més anys dels que conegueren Macià i Companys, encara no ens ha pogut treure de sobre les institucions estatals que ja havien desaparegut aleshores, com són les diputacions i els governs civils o les forces de seguretat traspassades a la Generalitat (Policia i Guàrdia civil), aleshores que cal esperar que ens donin aquests nous que vindran?
Oblidem-nos dels espanyols i no visquem estamordits vers Madrid, com deia Batista i Roca, perquè els catalans tenim d'altres camps per córrer per Europa.
Adéu Espanya, adéu
França!
Visca Catalunya
lliure!
Enric Garriga Trullols
Prats de Molló
08.10.1995
