"Lliures o morts", la novel·la de Columna Edicions que et descobreix l'heroi oblidat del 1714. Compra'l aquí.
Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la Guerra de Successió.
Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a
l'Empordà després d'abandonar el seu Pirineu natal, un gir inesperat en
el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança
la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la
seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el
gran tauler europeu.
Amb
la Guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció,
hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida
d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del
Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat
d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les
cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta
història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera
lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu; i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions.
Ermengol Amill i Moliner (Bonestarre,[1] 1665[2] – Crotona, 1732[3]) fou militar català durant la Guerra de Successió.[4] Va cursar estudis a Tarragona i es va casar amb Rosa Pont a Agullana,
on va exercir de mestre i traginer. Amb Rosa Pont va tenir tres fills:
Raimunda, batejada el 13 de novembre de 1701; Ponç, batejat el 25 de
novembre de 1703 i Margarida, l'1 de febrer de 1708.[3] Més endavant féu la carrera militar.[4]
Després de l'aixecament austriacista esdevingué el coronel d'un regiment de fusellers de muntanya voluntaris (miquelets), batejat després com a Regiment de Fusellers Voluntaris Sant Raimon de Penyafort (o Sant Ramon).[4]
Fou un dels principals caps militars del Front Exterior. Home dotat
d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra
irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage, qualificat
d'autèntic heroi per la seva intensa activitat entre el 1712 i el 1714
lluitant al costat d'altres militars il·lustres com Josep Moragues, Antoni Desvalls o Rafael Nebot.[4] Va lluitar a les comarques del Maresme, Osona, Moianès, Lluçanès, els dos Vallès, el Llobregat, el Bages, i al setge de Barcelona.[4] Quan el 1713 els Regàs, Antoni de Cortada i d'altres vigatans ja havien abandonat la lluita, ell prosseguí la guerra per, tal com queda testimoniat, la Llibertat de la Pàtria.
El gener del 1714 es posà sota les ordres[5] d'Antoni Desvalls i de Vergós,
marquès del Poal, que havia estat encarregat d'organitzar l'exèrcit
català de l'interior, i combaté al Maresme, Vallès, Moianès, Lluçanès,
Bages, Baix Llobregat i Penedès.
Finalment el 18 de setembre del 1714 es va veure obligat a capitular a
Cardona, juntament amb els seus companys d'armes, i, tot i que li
havien promès la llibertat a canvi d'allistar-se a l'exèrcit espanyol,
els castellans incompliren la paraula i l'empresonaren.[4] Pogué escapar de la presó de Girona tot fugint cap a França i després cap a Viena,[4] on va continuar al servei Carles III comandant una companyia de cavalleria.[4] A Viena tingué un altre fill, de nom Llorenç, que va estudiar matemàtiques.[3]
Des d'aleshores va participar de les guerres contra l'Imperi Otomà.
De fet, lluitant contra l'Imperi Otomà, fou fet presoner i torturat. El
1718 obtingué la llibertat, però segurament amb la salut malmesa. Se'l
nomenà governador del castell de Crotona al Regne de Nàpols[4]
fins l'any 1730, moment en que, segurament per problemes de salut, va
subrogar el càrrec formal de governador del castell de Crotona.[3]
Va ser nomenat governador de Crotona el 1730 fins el 1732, any de la
seva mort. Va morir als 67 anys el dia 4 de setembre de 1732 i va ser
enterrat a la cel·la del monestir dels Mínims de Sant Francesc de
Crotona. La seva tomba ja no existeix després que l'església del mateix
nom fos enderrocada a mitjans del segle XIX.[3]
Font de la biografia
