dijous, 24 de desembre de 2020

Francesc Macià



Benvolguts,

Avui dia de Nadal i de record en el traspàs de Francesc Macià us presentem oficialment el nou format del blog i també us comuniquem ens estrenem a l'instagram que es suma a la pàgina de facebook.

Són dotze anys d'activitat a la xarxa recordant els independentistes i els nacionalistes que ja no són entre nosaltres, aquest 2020 en record del President Lluís Companys vam sortir als carrers que ens ha fet repensar la nostra activitat. 

Així doncs Homenatge Nacional manifesta el següents objectius:

  • Donar a conèixer i divulgar personatges claus de la totalitat de la nació, La Catalunya Gran:
    • Seguirem fent la tasca al blog com fins ara, incloent les xarxes socials esmentades.
    • Crearem recursos pedagògics:  per tal de fer un treball divulgatiu i d'ensenyament treballarem en recursos pedagògics amb l'objectiu de donar a conèixer personalitats i episodis de la nostra història. 
    • Volem establir contacte amb altres organitzacions que tinguin aquesta finalitat per tal de treballar conjuntament.
  • Crear una necrologia independentista:
    • Seguirem fent la tasca de necrologia que ja fem actualment. A dia d'avui moltes persones que dediquen part de la seva vida a la llibertat de Catalunya i/o de la seva cultura moren per diverses causes i cauen en l'anonimat.
  • Localitzar les tombes dels nostres patriotes:
    • Tasca que ja vam començar a realitzar i que seguirem endavant per tal que tothom pugui realitzar els homenatges que cregui oportuns.
  • Actes i accions d'homenatge: .
    • Tenim l'objectiu de crear una xarxa de coordinació per organitzar actes unitaris i transversals entre les diferents organitzacions que així ho desitgin.

Aquells que us vulgueu posar en contacte per participar i col·laborar ho podeu fer a homenatgenacional@gmail.com.
 

Homenatge Nacional

dijous, 10 de desembre de 2020

Hipòlit Nadal i Mallol


Port de la Selva 14 de gener de 1891
Buenos Aires (Argentina) 10 de desembre 1978

Fill d'una família de pescadors del Port de la Selva, l'Hipòlit, de ben jove, va anar a Barcelona a aprendre l'ofici de sastre. S'inicià en el camp del periodisme, escrivint a La Nació, L'esquella de la Torratxa, L'escena Catalana, La campana de Gràcia i altres publicacions de la capital catalana, així com a Ciutadania de Girona, i L'Empordà Federal de Figueres.

S'adhereix a la Unió Catalanista i, el setembre de 1912 n'és delegat pel seu poble nadiu. A finals del mateix any, per no fer el servei militar a l'exèrcit espanyol, emigra a l'Argentina instal·lant-se a Buenos Aires.

S'incorpora a la colònia catalana de la capital argentina; associant-se al Casal Català des d'on va impulsar i dirigir el Comitè Llibertat, organització independentista dels catalans de l'Argentina. Junt amb n'Antoni de P. Alèu i J. Vila Estruch, tiren endavant la revista Catalunya Nova periòdic setmanal d'acció patriòtica que, durant el 1914, va treure 17 números. La seva implicació en la cultura catalana al continent sud-americà fan que esdevingui un promotor de l'Associació Protectora per l'Ensenyança Catalana.



El 1918, publica "Algues (Proses salobres)" records de la seva infantesa; i el 1928 "Articles de combat" que recopila els seus escrits contra la dictadura de Primo de Rivera publicats prèviament a Ressorgiment, una revista que comencen a editar el 1916 conjuntament ell Pius Arias, Manuel Cairol i Francesc Colomer. També va editar els opuscles El meu Francesc Macià, El Corpus de sang i 6 d'octubre.





Els seus fills, nascuts a l'Argentina i que parlen català com els seus nets, van donar la biblioteca d'en Nadal i unacol·lecció de Ressorgiment al seu poble nadiu, que l'ha honorat dedicant-l'hi una plaça amb el seu nom.

Sobre Ressorgiment

Ressorgiment és la revista més destacada d’entre la quarantena que editaren els catalans a l’Argentina. Publicada en llengua catalana entre els anys 1916 i 1972 a Buenos Aires, va aparèixer de manera regular i gairebé ininterrompuda durant tots els anys de la seva existència, fenomen remarcable si es tenen en compte tots els avatars econòmics, polítics i socials que es van succeir durant aquests 57 anys de vida, que li han concedit el mèrit d’haver estat una de les de més durada en llengua catalana.

La van fundar el 1916 Pius Àrias, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Hipòlit Nadal. La continuïtat de la seva publicació va ser deguda a la tenacitat del seu promotor, editor i director Hipòlit Nadal i Mallol, periodista i polític catalanista, el qual la redactava en gran part, moltes vegades signant amb els pseudònims següents: Valentí Just, Valentí Fort, Fermí Fort, Justí Ferm, Fidel Català, E.L. Coll de la Lloia, E.L. Coll de Pení, Gepus, Hinama, Joan Nut, Paul, Pere Pí , Petit, P. De Reig, C. Solà i Vilanova, Vent de Garbí, Victor, Vikimé, Mari Algues, així com amb distintes inicials. Apareguda en plena 1a Guerra Mundial, fou testimoni des de l’altra banda de l’Atlàntic de la dictadura de Primo de Rivera, de la 2a República i de la dictadura franquista. També fou portaveu del món artístic i cultural català tant dels catalans emigrats com dels que des de Catalunya difongueren el seu art i el seu saber més enllà de les fronteres.  Entre els col·laboradors literaris i catalanistes trobem els noms de Esteve Albert i Corp, Josep Alemany i Borràs, Josep M. Batista i Roca, Maria Gràcia Bassa Rocas que signava amb el nom Gràcia B. de Llorens, Jordi Arbonès, Víctor Castells, Lleó Fontova, Francesc Masferrer i molts d’altres.  La revista era mensual, de format fol i d’entre 15 i 20 pàgines per número. La paginació és continua des de la pàgina 1 a la 10860, fet poc usual en aquest tipus de publicació. La seva presentació és molt acurada, tal com es proposaren els seus fundadors amb l’ànim de superar les revistes coetànies. 

Dels números 1 al 19 el títol apareix escrit com “Resurgiment” i a partir del número 20 canvia a “Ressorgiment” per tal d’adaptar-se a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Des del número 621 d’abril de 1968 introdueix, amb un cos de lletra força més petit, el títol en castellà “Resurgimiento” que es manté fins al darrer exemplar. Tipogràficament va evolucionar d’acord amb els temps. La il·lustració de la coberta, ocupa a partir del segon any un paper rellevant. Va ésser encarregada a distints artistes, fins a un total de 24, que li aporten valua gràfica i ens permeten veure tendències artístiques ben diverses, així trobem a Joan Vila i Pujol (Joan d’Ivori), Feliu Elias i Bracons (Apa), Pompeu Audivert, Francesc Domingo o Lluís Macaya, entre d’altres. Les corresponents als anys 30 són amb tinta de color. 

És una revista amb força il·lustracions, la majoria de les quals corresponen a fotografies de paisatge i de persones representatives de la cultura i de la política


dijous, 3 de desembre de 2020

Joaquim Ventalló i Vergés


«Abans hi havia més sinceritat, més educació, més sentiments, més espontaneïtat. La gent xiulava pels carrers per expressar la seva alegria. Abans la gent es comunicava més. Parlava i llegia i ja teníem cinema i ràdio, i futbol i diaris. Però hi havia temps per a dedicar i per a pensar en els altres.»

Entrevista de Manuel Naranjo i Teixidó a
Joaquim Ventalló i Vergés a la revista Sumari dels
Antics Alumnes dels Jesuïtes de Casp. Barcelona, 1993


  
Joaquim Ventalló, en la seva
etapa de regidor de l’Ajuntament
de Barcelona Gabriel Casas / FV
Terrassa, Vallès Occidental, 5 de febrer de 1899 - Barcelona, 3 de desembre de 1996


Tal dia com avui ens va deixar Joaquim Ventalló. És conegut popularment per  traduir i adaptar els llibres de Les aventures de Tintín al català i per retransmetre el primer partit de futbol per ràdio en català, un partit entre la Real Unión d'Irun i el Barça. Més enllà d'això, anem a conèixer el Ventalló polític.

Formava part de l'anomenat «Grup de L'Opinió», diari on hi va escriure des del 1928, i va prendre part en els esdeveniments polítics que facilitaren la proclamació de la Segona República Espanyola. El 1931 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya i fou escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona, però el 1933 abandonà el partit amb Joan Lluhí i Vallescà, Josep Tarradellas i Joan Casanellas i Ibars per formar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Del 1931 al 1934 fou director de L'Opinió i, del 1934 al 1936, de La Rambla.

Durant la Guerra Civil espanyola es va exiliar a França, ja que fou perseguit per la FAI, però tornà a Barcelona el 1943. Depurat pel franquisme, no pogué exercir de periodista i va treballar d'agent comercial.

Si voleu conèixer amb profunditat la seva història es recomana la lectura de la biografia editada per la fundació Irla



Font: fundació Irla i Viquipèdia



dijous, 15 d’octubre de 2020

Homenatge Nacional surt al carrer per recordar el President Lluís Companys

Per primera vegada Homenatge Nacional realitza una acció al carrer i ho fem per homenatjar al President Lluís Companys en el 80è aniversari de l'afusellament per part de l'estat espanyol. L'acció ha consistit en una encartellada -uns cartells antics d'Estat Català i alguns recordatoris d'actes anteriors- a la Gran Via Lluís Companys de Premià de Mar.







dissabte, 12 de setembre de 2020

Lola Anglada i Sarriera

Barcelona 28 d'octubre de 1892 - Tiana 12 de setembre de 1984


Lola Anglada va ser escriptora de temes infantils, conreant l'escultura i la ceràmica; però se la coneix, sobretot, per la seva faceta de dibuixant i pintora amb unes obres dedicades principalment a la mainada, plenes de gràcia i delicadesa.
De ben jove ja aportà els seus dibuixos a "El Patufet" i a "Cu-cut". El 1916 feu una llarga estada a París, fita gairabé obligada dels artistes d'aleshores.
Col•labora a "D'ací d'allà" i a "La Mainada". Il•lustra, a Catalunya i a França, obres de diversos autors o bé els que ella mateixa escriu com Contes del paradís, En Peret, Margarida, Martinet, La Barcelona dels nostres avis, etc. fins a esdevenir una figura mítica de la il•lustració catalana, degut als seus dibuixos.

A una gran varietat de llocs podem trobar aquesta informació però el que no s'esmenta -ni a la Gran Enciclopèdia Catalana- és que com a persona va ser una dona lliure, autoafirmada i compromesa amb la lluita d'alliberament del país.

L'any 1923, connecta a París amb Macià, amb qui arriba a unir-los una gran amistat que fa que posteriorment el visiti en el seu exili a Brussel•les. Durant aquest període dóna molts dels seus dibuixos als exiliats perquè els poguessin vendre i aconseguir així, diners per a la seva subsistència.
Sota la dictadura de Primo de Rivera, pren part activa en el moviment a favor dels presos; principalment pels detinguts per l'intent d'atemptat contra el rei d'Espanya, el borbó Alfons XIII, que no va reeixir i que va ser conegut amb el nom de "Complot del Garraf".

El març de 1930, és la primera signant d'un "Manifest de les dones catalanes", on es denuncia l'amnistia concedida als presos polítics després de la renúncia de Primo, ja que hi havia un article que excloïa aquells delictes que atemptessin a la integritat de la unitat d'Espanya. Aquest manifest va rebre el suport de milers de dones de tot Catalunya, un fet extraordinari en una època en que la dona encara no se li reconeixien els drets polítics. Arran de tota la seva activitat de solidaritat amb els empresonats es guanyà el sobrenom de "Mareta dels presos". Va militar a la Unió Catalanista, de la qual va ser secretària d'Acció Cultural i Social des del 1932

D'esquerra a dreta: M. Badia, J. Garriga, Lola Anglada, D. Civit i F. Ferrer
Participa i col•labora amb els seus dibuixos amb la Unió Catalanista, Nosaltres Sols! Durant la Guerra Civil s'afilià a la UGT i col•laborà en el Comissariat de propaganda i el 1937 rep l'encàrrec de la Generalitat de crear el personatge "El més petit de tots que esdevindria molt popular.
Acabada la guerra, passa dos anys amagada en un pis de Barcelona, fins que les trasllada a Tiana quan l'alcalde del poble li assegura que  allà no seria represaliada.



Acaba els seus dies a Tiana on la fan filla adoptiva de la vila on viurà tranquil·lament fins el dia de la seva mort.


Placa commemorativa del nomenament de Lola Anglada 
com a filla adoptiva de la vila de Tiana

.

.