dissabte, 16 de desembre de 2017

Quim Sànchez i Núñez

Tal dia com avui però de 1985 ens va deixar Quim Sànchez (el Prat de Llobregat, 1963 - Barcelona, 16 de desembre de 1985), militant de Terra Lliure.




Era fill de pares extremenys emigrats a Catalunya. Va viure des de petit al Prat de Llobregat, on estudià el batxillerat. Des de l’edat dels 15 anys que estava vinculat a organitzacions revolucionàries, havent participat activament en les mobilitzacions que tenien per escenari les rambles barcelonines els darrers anys 70 i primers 80.

Els estudis de català a l'institut del Prat (quan encara no parlava la nostra llengua) foren decisius en la seva evolució posterior cap a l'independentisme, que considerava element fonamental de la lluita de classes en una nació oprimida.

L'any 1983, amb motiu del centenari de Karl Marx, participà en una marxa internacional de joves marxistes que recorregué diversos països europeus. Fou propulsor de l'assemblea d'aturats del Prat, i participà en algunes de les seves tancades. Treballà algun temps a la llibreria Xarxa, de la mateixa població, coneguda pel seu caire independentista.

Fou detingut per la policia el novembre del 1983, juntament amb dues persones més, mentre enganxaven cartells antirepressius dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). També havia participat sovint en activitats ecologistes i antinuclears.


Durant l'any 1984, realitzà el programa “L'Hora de la terra" a l'emissora local Ràdio Mediterrània. Fou, durant un temps, militant del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), i pertanyia, des de la seva fundació, al Moviment de Defensa de la Terra (MDT), havent estat el màxim impulsor de l'assemblea local del Prat de Llobregat, a la qual representà durant algun temps en la Coordinadora dels CSPC.

Quan el cridaren a incorporar-se a fer el servei militar espanyol es declarà objector polític. A principis de 1985, es desvinculà de tota activitat pública i abandonà el Prat i el Baix Llobregat.

El dia 16 de desembre de 1985 moria a causa de l'explosió d'un artefacte al carrer Aldana de l'Eixample/Poble Sec de Barcelona. Terra Lliure donava a conèixer la seva militància a l'organització armada el mateix dia de la seva mort.

Va morir la matinada del 16 de desembre de 1985 al carrer Aldana, a l'Eixample de Barcelona, quan li va explotar un artefacte que transportava mentre estava fent una trucada en una cabina telefònica, segurament per preguntar sobre el funcionament de l'artefacte. La cabina va desaparèixer com a conseqüència de la forta explosió i poc després es va fer una ofrena floral al lloc on va morir. Fou enterrat al cementiri del Sud del Prat de Llobregat.


Podeu llegir la notícia digitalitzada pel diari espanyol El País o en aquest retall que adjuntem (desconeixem el diari)




L´enterrament d´en Quim, que es va celebrar al Prat el dia 17, el diari El País manté digitalitzada la notícia de l'enterrament. Malgrat les inicials reticències de la família, l´estelada va acompanyar el seu taüt. La seva mare va dir, entre plors, que el seu fill havia mort en defensa d´un ideal i que no era pas un «terrorista». A comarques es va fer molta agitació. A Manresa i a Girona es van organitzar mobilitzacions al carrer. A la capital del Bagès una manifestació va recórrer els principals carrers de la ciutat, mentre a Girona una cinquantena d´independentistes van guardar un tens minut de silenci davant del Govern Civil.



Fulletó homenatge al Prat: 



En el 20è aniversari de la seva mort, Alerta Solidària i l´Ateneu Independentista i Popular de la Vila de Gràcia La Torna, van organitzar un acte de record i homenatge sota l'eslògan: '20 anys sense Quim Sànchez' i al 2015 un acte de record després de 30 anys de l'accident.




Vídeo d'homenatge de Llibertat.cat en el 28è Aniversari de la mort de Quim Sànchez


Material gràfic i informació trobat al Centre de Documentació

dimarts, 28 de novembre de 2017

Mor la periodista i escriptora Patricia Gabancho

 Nascuda el 1952 a Buenos Aires, ha publicat una vintena d'assajos i la novel·la 'La néta d'Adam'



Periodista, escriptora i activista incansable a favor de la cultura catalana, Patricia Gabancho ha mort aquest migdia a Barcelona després de lluitar durant els darrers mesos contra un càncer de pulmó. Nascuda a Buenos Aires el 1952, Gabancho era filla de l'intel·lectual argentí Abelardo F. Gabancho. Va començar a estudiar català a Buenos Aires, on es va relacionar amb dissidents del Casal de Catalunya, que eren independentistes i d'esquerres. Després d'estudiar periodisme es va traslladar a Catalunya l'any 1974, on ha residit des de llavors.

A banda de col·laborar regularment a la premsa, la ràdio i la televisió -en programes com '8 al dia' i 'Els matins' de TV3-, Gabancho ha publicat una vintena d'assajos històrics, entre els quals hi ha 'Crònica de la independència' (Mina, 2009), 'A la intempèrie. Una memòria cruel de la transició catalana (1976-1978) (Columna, 2011) i el recent 'Amalia i els esperits' (Arpa, 2017). També ha publicat llibres sobre temes culturals (teatre, tango, literatura), sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona i el fet metropolità. Un dels exemples més recents era 'Caminar Barcelona' (Columna, 2016).

Molt vinculada amb iniciatives i plataformes de caire sobiranista, Gabancho també formava part, des del 2014, com a vicepresidenta primera, de la junta de l'Ateneu Barcelonès presidida per Jordi Casassas.

L'autora argentino-catalana va guanyar també el premi Prudenci Bertrana 2012 amb la novel·la 'La néta d'Adam' (Columna), on reconstruïa la nissaga familiar i feia un exercici d’introspecció personal. "Al llibre explico una mica d’història del país i de la ciutat: Evita, el corralito, Alfonsín, la crisi, la dictadura...  -explicava poc després de publicar el llibre-. A l’Argentina es perden generacions: hi ha els 'desaparecidos', després els 'mutilados' de les Malvines i els exiliats econòmics. És curiós, perquè això passa en un país ric i pròsper, on el meu besavi va arribar, va fundar una empresa i es va convertir en algú benestant en molt poc temps".

Gabancho ha continuat escrivint pràcticament fins a l'últim moment. L'última ressenya per a l'ARA Llegim va sortir a finals d'octubre. Hi comentava l'últim volum de dietaris de Ricardo Piglia, 'Un dia en la vida' (Anagrama, 2017).

Font: Diari Ara

dilluns, 6 de novembre de 2017

Joan Agut Rico: Cultura i resistència

Barcelona, 1934 - Caldes de Montbui, 6 de novembre de 2011

Joan Agut Rico, escriptor i antic membre del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant els anys 60, va ser també un escriptor de narrativa i editor.

El gener de 1960 va portar a terme l'acció contra La Vanguardia, en què diversos militants del catalanisme van trencar els vidres de la seu del diari conservador al carrer Pelai, com a resposta al director d'aquest diari, Luis Martínez Galinsoga i les seves declaracions "Todos los catalanes son una mierda".

Al llibre recopilatori d'exmilitants del FNC, El Front Nacional de Catalunya: cavalcant damunt l'estel, coordinat per Robert Surroca, Rico Agut explica com es va portar a terme aquesta acció de resposta a les declaracions anticatalanes de Galinsoga, que poc després va ser cessat, malgrat que havia estat nomenat per aquesta tasca de director del diari el 1939 pel ministre i cunyat del dictador Ramón Serrano Súñer.

Cultura i resistència

Joan Agut Rico (Barcelona 1934-2011) va ser detingut diverses vegades a causa de la seva activitat antifranquista.  En un vídeo recent del web memoro.org (dedicat a la memòria històrica) va declarar que "Si a mi als 23 anys em diuen, té una pistola i dispara contra un guàrdi civil, jo li foto un tret al guàrdia civil; en aquell moment eren els enemics de Catalunya."

Entre les moltes accions de resistència antifranquista, i dies abans de l'atac contundent contra els vidres de La Vanguarida, Joan Agut també va participar en una acció que va consistir en el llençament per terra diversos centenar d'exemplars d'aquest diari al llarg de la Rambla ("encatifada des de Portaferrissa fins a Canaletes), diaris que prèviament havien robat d'un cotxe del rotatiu a la plaça Vila de Madrid.

La primera feina de Joan Agut va consistir en la venda peix al mercat d'Hostafrancs. Després, ocupà altres oficis poc relacionats amb la literatura fins que el 1959 va emigrar a París per fer d'artista. En va tornar el 1961 i obrí una llibreria a la capital catalana. Com a resultat d'aquest contacte amb el món literari, començà a treballar com a editor, feina que desenvolupà durant 35 anys. Entre altres, va treballar per a les editorials Bruguera, Edhasa, Barcanova (de la qual és un dels fundadors) i Thassàlia (de la qual és propietari).

L'any 1997 es produí un gir en la seva carrera i, en jubilar-se com a editor, s'estrenà com a escriptor i, l'any 2000 va quedar finalista del premi Sant Jordi. L'any següent guanya el premi Pin i Soler, dins dels Premis Ciutat de Tarragona. Aquell mateix any es va endur el prestigiós premi Crexells. Dos anys després obtingué també el premi Carlemany.

Des de 1977 va publicar comentaris, ressenyes i crítiques de llibres al diari Avui.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Francesc Espriu: el patriota i pintor

Tal dia com avui però de fa nou anys ens va deixar Francesc Espriu. Avui el recordem amb aquest article d'Agustí Barrera i Puigví publicat a Llibertat.cat 

Patriota i pintor. De ben jove ingressa als escamots d’Estat Català. Participa en els fets del Sis d’Octubre de 1934.
Estudia Belles Arts a l’Escola de Llotja, s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya ( FNEC) sindicat d’estudiants nacionalistes fundat el 1932. Ingressa a la francmaçoneria. En esclatar la guerra marxà voluntari al front d’Aragó, combatent a Almudena i  Belchite (1937), en aquesta darrera batalla és ferit. 




Després de la retirada és internat al camp d’Argelers, del que en pot sortir gràcies al Comitè Britànic d’Ajuda als Refugiats, entra a la Residència d’Intel•lectuals Catalans de Montpeller. El gener de 1940 en Manuel Cruells el presenta a en Jaume Martínez Vendrell, a Montpeller es reuneixen Joan Cornudella, Manuel Cruells, Baltasar Toll, Francesc Espriu, Joan Fortuny, Enric Llistosella, són el nucli de l’organització. Octavi Viladrosa company de lluita el defineix així: Espriu el pintor, menut, atordit i desconcertant, loquaç, anecdòtic.

El 25 de gener de 1941 torna clandestinament a Catalunya, comença la seva activitat dins del Front Nacional de Catalunya col•laborant amb els serveis secrets dels aliats, anglesos i francesos sobretot, en el pas de la frontera de jueus, militars anglesos, polonesos, belgues i en informació d’interès militar pels aliats (  tipus de càrrega dels vaixells que salpaven del Port de Barcelona, Tarragona cap  a països de l’Eix) situació d’unitats militars als Pirineus, defenses de costes.

francesc_espriu_pintor_i_patriota_2El novembre del 1943 es produeix una caiguda de militants del FNC, gairebé una setantena són detinguts, d’aquests, quaranta-nou són empresonats. F.Espriu passa 45 dies incomunicat a la Prefectura de Policia de Via Laietana,  ingressa a la Presó Model, allí aprofita el temps estudiant àlgebra amb les classes que imparteix Joan Cornudella i “publica” L’ou com balla  amb  text de Pere Carbonell i il•lustracions seves. L’acusació és de: delito de espionaje y actividades subversivas . L’evolució de la Segona Guerra Mundial és desfavorable a les potències de l’Eix,  això fa que la seva condemna sigui lleu, el 4/11/1945 surt de la presó.

Una vegada lliure es dedica a la pintura, modela estatuetes de terracota. Publica a la revista Ariel tres articles sobre art,  10/1946 Una posició; el 6/1947 La pintura de Pau Roig; i el 12/1947 Concepte i sensibilitat.

L’any 1960 s’exilia a París i es vincula al Casal Català en tasques de tipus patriòtic, allí  refà la relació d’amistat amb Manuel Viusà . Fou representant del FNC a la delegació de  l’Assemblea de Catalunya a París( 1971-1977). Quan l’estat espanyol demana l’extradició del pintor Manuel Viusà per la seva suposada relació amb l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), el govern francès recorda el seu ajut a la resistència durant la Segona Guerra Mundial i denega la petició, F.Espriu participa en el Comitè de suport  a M.Viusà.

Quan retorna a Catalunya el 1990 s’estableix al poble de Vilaverd (Conca de Barberà), el podem trobar a qualsevol acte de tipus patriòtic, sobre la guerra que ell va viure, o sobre la història de l’independentisme, amatent a qualsevol possible error de dates o de sigles, sempre a primera fila, amb el seu inconfusible corbatí.

El seu darrer acte públic fou quan parlà en la presentació de la Comissió del Centenari de l’Estelada a la seu d’Òmnium Cultural aquest darrer 14 d’abril. Se’l veia afeblit, anava acompanyat d’un familiar. Als  92 anys, va voler rendir el darrer servei a l’independentisme. Francesc Espriu ens va deixar el 27/10/2008. Ell representa la baula d’enllaç entre el separatisme d’abans de la guerra i l’independentisme actual, ell i tots els militants del FNC feren possible aquest enllaç històric de continuïtat en la lluita. Estava en possessió de la medalla del FNC.

Com en la poesia del seu homònim Salvador Espriu, podem dir que ell féu realitat el vers del poeta: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Bibliografia
  • Diversos Autors-  Memòries del Front Nacional de Catalunya(Cavalcant damunt l’estel) arrel editors Barcelona 2006
  • Martinez, J.- Una vida per Catalunya. Editorial Pòrtic. Barcelona 1991
  • Viladrosa, O.- Sang, dolor esperança. Editorial Sirius. Barcelona 1991 


Agustí Barrera i Puigví

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Jaume Ros i Serra

Agramunt, Urgell, 1918 
Oliana, Alt Urgell, 18 d'octubre de 2005

fou un activista polític català. Milità des de ben jove a Estat Català, durant la guerra civil espanyola s'incorporà a la columna Macià-Companys i en acabar la guerra es quedà al Rosselló, on col·laborà en el passatge de fugitius civils i militars per la frontera durant la Segona Guerra Mundial i va col·laborar amb el FNC sense abandonar la militància a Estat Català.

Després del 1945 tornà a Agramunt, però al cap de poc es va establir a Andorra, on des del 1962 acollí durant molts anys la representació pràctica de la Generalitat de Catalunya a l'exili i fou correu del president Josep Tarradellas. Va col·laborar al Diari d'Andorra i El Periòdic d'Andorra.

El 1994 fou un dels principals impulsors del Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, i el 1999 deixà la militància a Estat Català, alhora que donava suport a la candidatura de Catalunya Lliure a les eleccions al Parlament Europeu de 1989.

El 2000 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, l'import de la qual, però, va cedir a La Bressola.

Obres

    La memòria és una decepció 1920-1939 (1995)
    La decepció de la memòria: 1939-1995 (1995)
    Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya (1996)
    Catalunya amb una sabata i una espardenya (1996)
    Conèixer l'altra Andorra (2001)

Fotografia cedida per Climent Miró: 

A l'esquerra dret: Josep Planxart i Martori (1918-2015), es desconeix qui és la senyora del seu costat. Asseguts  l'Eduard Tell i Nohet (1936-2000) llegint la revista Fervor, editada per la secció d'Estat Català (EC) de la Seu d'Urgell, en Jaume Ros i Serra d'Escaldes i també d'Agramunt, de la Vall del Sió, com deia sempre, el qual conversava amb un compatriota de la Terra Ferma que encara desconec. A la dreta, en Ventura Niubò i la Berta

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.