divendres, 11 de gener de 2019

Ens ha deixat Conxita Julià "La noia del mocador"

El 8 de gener d'aquest any ens ha deixat Conxita Julià i Farrés (Barcelona, 1920 - Alacant, 8 de gener de 2019).

 A partir de l'any 1934, la Conxita Julià va intercanviar cartes amb Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. L'inici de la relació epistolar es va donar en enviar-li ella un poema a Lluís Companys, després dels fets del sis d'octubre de 1934. La figura de Conxita Julià apareix representada, com una noia amb mocador, a l'escultura en honor d'en Lluís Companys, inaugurada l'any 1997 al Passeig Lluís Companys de Barcelona.

El 27 de gener, a les 12 del migdia, és farà un acte  en honor seu a l’Ofrena floral setmanal del Fossar de de les Moreres.


dimarts, 25 de desembre de 2018

En record de l'Avi Macià

A l'abril del 2002 es va inaugurar a Reus una exposició fotogràfica anomenada Una nissaga de fotògrafs.
La invitació és aquesta fotografia de l'avi Francesc Macià



divendres, 7 de desembre de 2018

Ha mort "L'avi" Josep Bou, l'independentista palamosí empresonat en l'Operació Garzón el 1992

Font llibertat.cat



Josep Bou i Roques, veí de Palamós, ha mort als 93 anys. Fou un obrer del suro i un actiu membre de l'MDT i de Catalunya Lliure a la segona meitat dels anys 80 i primers 90. Va ser detingut i empresonat, quan ja era jubilat, en l'#OperacióGarzón el 1992. Durant uns mesos va restar empresonat a Alcalá-Meco, fins que al mes d'octubre a ser posat en llibertat gràcies al fet que l'ajuntament de Palamós en va pagar la fiança.

Tres anys després Bou va ser absolt al macrojudici celebrat a l'Audiència Nacional espanyola de Madrid contra una trentena d'independentistes catalans i contra Terra Lliure, judici en què Bou denuncià i plantejà amb un to abrandat que "Qui jutjarà el jutge?", referint-se a Baltasar Garzón, i en què acabà la intervenció amb un "Visca Catalunya lliure!" seguida i aplaudida pels assistents, i que els magistrats va recriminar amb amenaça de desallotjament de la sala.

Un avi al peu del canó


Josep Bou va mantenir la fermesa i les conviccions polítiques durant molts anys, i sempre va recordar la detenció i empresonament per part de la Guàrdia Civil i el jutge Baltasar Garzón.

En conèixer-se la sentència contra el Regne d'Espanya per part del TDHE el 2004, per no haver investigat les nombroses denúncies de tortures, Bou va realitzar un seguit de declaracions a la premsa en què es mostrava "moderadament satisfet" per la sentència que condemna l'Estat espanyol per no investigar les tortures que van denunciar els detinguts. Bou va valorar positivament la resolució del Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg, però va recordar que "difícilment els podrà compensar dels danys patits."

dilluns, 19 de novembre de 2018

En memòria del Capità Pere Pila i Llagostera

Pere Pila forma part de tants i tant patriotes catalans perduts en la immensitat de la nostra història plena de sacrificis per part de molts homes. Ens vam trobar la seva placa al cementiri de Montjuïc, dipositada amb altres catalanistes, membres de les Brigades Internacionals i a prop de la tomba del President Lluís Companys.
S'ha fet una cerca per internet i alguns llibres però no hem trobat cap fotografia ni informació extra

Pere Pila ingressà al setembre de 1936 a l'Escola Popular de Guerra núm. 1 de Barcelona com tants altres catalans que volien lluitar contra l'alçament franquista.

Marxà al front d'Osca per enquadrar-se a la 138 Brigada Mixta-31 Divisió i participa en l'intent de recuperar Saragossa per part de l'exèrcit republicà  i aturar així l'avanç franquista durant la Guerra civil espanyola, conegut com la Batalla de Belchite. Les forces republicanes, compostes per 80.000 soldats d'infanteria (incloent el V Cos de l'Exèrcit Popular,[1] les XI i XV Brigades Internacionals), 105 tancs, i 90 avions, entre Polikarpov I-16 (mosques) i Polikarpov I-15 (xatos) es van aturar a combatre la bossa de Belchite, formada per uns 7.000 soldats d'infanteria franquista fortament atrinxerats en els principals edificis del poble, que va caure finalment el 27 de setembre del 1937, però havent donat prou temps als revoltats per dur reforços a Saragossa i aconseguint d'aturar l'ofensiva.

El primer dia de gener de 1939, a les acaballes de la guerra civil, és promogut capità. Fet presoner i portat al Castell de Pilatos de Tarragona, després serà traslladat a la presó de Lleida fins el 19 de novembre de 1945, on creiem que va morir.

Placa al Fossar de la pedrera del cementiri de Montjuïc

diumenge, 28 d’octubre de 2018

10 anys de la mort de Francesc Espriu, fundador del FNC

Pintor i activista polític, parent llunyà de Salvador Espriu


Esparreguera, 1916 – Barcelona, 28 d'octubre de 2008

Estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i el 1932 es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), on era representant dels estudiants de belles arts. També formà part dels escamots d'Estat Català amb els quals va prendre part en els fets del sis d'octubre de 1934. El setembre del 1936, durant la guerra civil espanyola, marxa voluntari al front d'Aragó on participà en la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retroba amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reben un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats perquè puguin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descosy. Allí hi troba, entre altres Josep Pallach, Màrius Torres, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 participà en la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 torna a Barcelona clandestinament, on forma part d'un grup que inicia un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut en l'anomenada "caiguda dels cinquanta" i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on surt el 4 de novembre de 1945.

Quan surt de la presó segueix dedicat plenament a la pintura i a l'escultura (estatuetes de terracota), i comença a exposar el 1948. El seu estil no segueix ni l'avantguardisme de moda ni la pintura comercial, l'estil que ell descriu com a 'realisme interior' no és ni entès ni reconegut en la Barcelona grisa del primer franquisme. Viu sense luxes, tot i exposar amb èxit de crítica a la Sala Gaspar el 1953. Participa en la redacció de la revista Ariel, fins que perd tota la seva obra i pertinences en un incendi el 1960, és llavors quan decideix traslladar-se a París amb la familia. Allà, participa regularment a les exposicions col·lectives d'artistes independents, i en solitari a partir del 1966, també exposa a Tòquio i més endavant a Barcelona 1974 i a Madrid 1975.

Torna a Catalunya el 1979. A cavall entre Barcelona i Vilaverd (Conca de Barberà), segueix pintant, dibuixant i fent escultura (terracotes) fins a l'últim dia de la seva vida, exposant amb èxit arreu de la geografia catalana.

No deixa mai ni la lluita per la llibertat de Catalunya ni la militància al Front Nacional de Catalunya de qui fou el seu darrer secretari general.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.