divendres, 5 d’abril de 2019

10 anys que ens va deixar Fivaller Seras

Aquest mes fa 10 anys que ens va deixar Fivaller Seras i Lleonart.


1930 - abril 2009

Fivaller, hereu del nacionalisme del seu pare -Pere Seras Isern-, activista a totes, altaveu arreu per on passava de les ànsies de llibertat de la nostra terra fundà el Grup Joventut Catalana de Buenos Aires, de caire independentista, i l'entitat Obra Cultural Catalana amb activitats divulgatives del moviment cultural català, essent també militant del Front Nacional de Catalunya. El desembre del 2008 va rebre, juntament amb altres activistes, la insígnia del centenari de l'estelada.

dilluns, 1 d’abril de 2019

Jaume Fortuny: alliberar companys

Tal dia com avui però de 1988 ens va deixar en Jaume Fortuny, enguany el recordem amb la carta publicada per Robert Surroca a Vilaweb a la seva memòria


 l’Hospitalet de Llobregat, 12/10/1917- Ripollet 01/04/1988

En Jaume Fortuny Fontanet, el comissari de Propaganda de la 67a Divisió, l’home que intentà alliberar el president Companys, el militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, el lluitador per la llibertat nacional i social de la nostra Pàtria, va morir a començament d’any [1987] a l’Hospital de Sant Pau. El seu cor que havia suportat les condemnes a mort, les pallisses i les persecucions, estava massa cansat.

Vam conèixer en Jaume quan plegats iniciàrem les tasques, l’any 1984, del «Grup per a l’Anu¡’¡ació del Procés al President Companys», ell fou un dels motors del Grup, l’home de les iniciatives més entusiastes; tenia un tracte afable però ferm, el seu estil era directe, deia les coses pel seu nom; per això, algunes vegades, fou titllat de poc polític.

Ell, l’home que intentà arrabassar de les urpes dels franquistes el president Companys, volia mitjançant la seva reivindicació, salvar-lo de l’oblit i de la ignomínia d’haver estat condemnat
pel «delito de rebelión militar» pels mateixos que es rebel·laren en contra de la legalitat democràtica.

En els diversos actes de presentació del Grup, a diferents llocs de Catalunya, vam comprendre el perquè el nomenaren comissari de Propaganda, posseïa la paraula inflamada, tenia l’art de l’oratòria del míting, pujava la tensió del públic en un crescendo continuat, fins arribar a l’esclat, la conclusió final, la consigna breu i concisa que explotava com un espetec, enmig de la sala.

En Jaume Fortuny havia nascut ara fa setanta anys, i viscut a la Torrassa, coneixia fil per randa tots els detalls que diferenciaven Sants de Collblanc, de la Torrassa, era un enamorat i un extraordinari coneixedor del seu barri.

El combatent de primera hora que fou en Jaume es defineix a ell mateix en la seva autobiografia Tornarem a morir? com «un noi [que] sortí a lluitar, obeint la consciència d’un home llibertari, amerat d’influències cenetistes interposades entre un profund sentit de nacionalisme català, profusament sindicalista amb submissió a les arrels del catalanisme difós per Francesc Macià».
Aquest noi ingressà a l’Escola de Guerra de la Bonanova, d’on en sortí amb el grau de tinent de l’Exèrcit Popular i als dinou anys és ascendit a comandant.

Ferit greument en dues accions de guerra, és detingut i condemnat a mort tres vegades, dues per responsabilitats polítiques i l’altra per intentar l’evasió del president Companys, del Castell de Montjuïc, poc abans del seu afusellament.

Ell fou l’home que amb un coratge fora mida li trameté tres missatges els dies 6, 9 i 12 d’octubre, confeccionats amb papers de fumar, i dissimulats entre el menjar que portaven al president, el darrer deia:

«President,
avui arriba l’hora de la llibertat. Ànim. Visca Catalunya lliure!
(C.P.67D)»

L’atzar de la història féu que el darrer missatge fos descobert, multiplicant-se, així, les mesures de vigilància que existien al castell i fent impossible la fugida que en Jaume Fortuny tenia preparada per al president Companys.

Podem pensar, fent una mica d’història ficció, com s’hauria desenvolupat la política catalana de l’exili, si el president Companys aconsegueix escapolir-se de les mans dels seus botxins?

En Jaume Fortuny, l’home que en gesta heroica, intentà modificar el curs de la història, tampoc no ha aconseguit de veure, abans de morir, l’anul·lació del procés del que fou president de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, una vegada més el Parlament català ha ajornat pronunciar-se sobre el fet d’honorar com calla figura de qui presidí aquella cambra.

Lluny dels compromisos polítics fets entre passadissos, en Jaume, mantenia viu en el seu cor, cansat de la lluita per la llibertat, la figura del qui representà la nostra dignitat col·lectiva enfront dels que intentaren esborrar-nos del mapa com a nació.

Amic Jaume, que la terra et sigui lleu! que ella a tu, que tant vas estimar-la, et rebi amb braços amorosos de mare i et permeti de reposar en pau. EI teu exemple ha sembrat la llavor que fecunda el terrer de la Pàtria.

*.
Article mai no publicat que havia d’aparèixer al núm.
74 de la revista El Llamp (el
darrer núm., el 73, va sortir el maig
del 1987); el signaven Agustí Barrera Puigví i
Robert Surroca Tallaferro.


dimecres, 27 de març de 2019

En memòria del General Moragues

(Sant Hilari Sacalm, 1669 – 27 de març Barcelona, 1715) 

Va ser un militar, que va lluitar pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i Fill Il·lustre de Sant Hilari Sacalm.

Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà Josep Moragues i Mas, va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies, es veié implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d’aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català.

Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, per parentiu es relacionà amb grups d’Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entroncà amb els que s’anomenaren “vigatans”, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l’exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s’accentuà amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d’Espanya a la mort, sense descendència, del darrer Àustria, Carles II, l’any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.


Mini-documental: podeu veure aquest documental/entrevista a l'historiador Antoni Pla de Vall aquí

La Guerra de Successió
Sota els auspicis de mantenir una política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s’havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió.

Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte dels Vigatans a la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, el compromís dels catalans d’aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). D’aquesta manera els Vigatans prenien una posició contrària a la dels filipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats.

Fins el 1707 formà part del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, el regiment d’elit català de l’exèrcit, i ben aviat ascendí en l’escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort (Pallars Sobirà).

La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota a la batalla d’Almansa (1707) l’avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d’Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats a aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.

El Tractat d’Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l’aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d’aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se’ls presentaven de mantenir l’estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als borbons però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué després del Setge de Barcelona l’11 de setembre del 1714.


Acabada la guerra
En acabar la guerra es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort, on es mantenia allunyat de la política. Al cap de poc, fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Menorca, recentment esdevinguda possessió britànica. És reconegut pel capità del vaixell, que el retorna al port de Barcelona. Amagat a Montjuïc, a l’espera d’un segon vaixell, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març.


Judici i mort
Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip, foren jutjats, torturats i morts de manera infamant el dia 27 de març de 1715. Se’ls van retirar públicament tots els honors militars, se’ls descalçà i foren vestits amb una camisa de penitent, arrossegats posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, on foren morts a la forca i esquarterats.

El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció en llatí que deia:

“Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”
Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (març del 1727).


El record del general Moragues
Josep Moragues és recordat com a un dels mes importants defensors de la causa catalana a la guerra de successió. Això fa que molts l’hagin considerat com a heroi i màrtir de Catalunya. Encara avui, es un símbol de catalanitat per molta gent. El 1991 el poble de Sant Hilari Sacalm erigí l’actual monument que es pot veure a la plaça Josep Moragues, obra de l’escultor Domènec Fita.


dissabte, 2 de març de 2019

Gregori Font i Catibiela



1913 - 1991

Gregori Font fou l’amic de tota la vida de Jaume Martínez i Vendrell, que era dos anys més gran que el primer.

Tots dos van viure a la Colònia Güell; G. Font en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda com a Ca la Facunda, el nom de la seva mare, una aragonesa d’Egea de los Caballeros, on ell va néixer i J. Martínez al carrer Reixac, a Cal Quico. Des dels 4 anys van compartir els jocs d’infants.

Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.

Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: Nadal a la Presó Model (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: en Gregori Font era físicament un minyó de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època. Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred, els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme. Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.

Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb d’altres militants d’Estat Català, de la Columna ( 8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca ( 16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.

Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes( El Port de la Selva- Alt Empordà).

Quan la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a l’altura de Malgrat.

És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (EC,NS!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. G. Font recorda sovint a J. Martínez el que els havia dit en travessar la frontera: passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu tornarem a casa. Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà, amb el líder de NS! Daniel Cardona.

Quan es forma després d’un seguit de converses el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres : Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.

En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice (I) d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.

G. Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.

El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia de l’àrea, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació.
Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries.

És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.

El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades, acusats del delito de espionaje y actividades subversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang, dolor,esperança, segona edició, 2010, pàgina 212, : l’espectacle és lascinant. Està recargolat (G.Font), la cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança , com si tingués fred.

A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.

El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius ( El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominància de la línia política sobre la militar.

La caiguda de la SM del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.

Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tancà en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.

En G. Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Ll.Llach: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.

Agustí Barrera

PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb  la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare. També fer extensiu el meu agraïment a l’amic Llibert Seguí, per haver valorat la importància del biografiat. 

Article de llibertat.cat

diumenge, 24 de febrer de 2019

Emili Darder i Cànaves



Emili Darder i Cànaves (Palma, 20 de juny de 1895 - Palma, 24 de febrer de 1937) fou un metge i polític mallorquí, darrer batle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el 24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra civil. Metge de professió, progressista, mallorquinista i catòlic, fou un dels intel·lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.

Una fundació cultural lligada al PSM, un dels premis 31 de desembre de l'Obra Cultural Balear i un premi de la secció d'Esquerra Unida de Palma, un institut d'educació secundària de Palma i un carrer de la mateixa ciutat duen el seu nom. El 2011 es va crear un recorregut històric per recordar la seva memòria.

Llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat de València l'any 1915, es doctorà en anàlisis clíniques. Fou membre de les acadèmies de Medicina i Cirurgia de Palma (1926) i de Barcelona (1933) i vocal de la junta dels Congressos de Metges de Parla Catalana. A partir de 1927, fou el cap de la secció d'epidemiologia de l'Institut d'Higiene de les Balears. Com a metge, divulgà els avenços sanitaris i treballà per la higiene social. Va escriure articles de caràcter polític i cultural en diverses publicacions, com La Nostra Terra i el Calendari Mallorquí i de caràcter mèdic a la Revista Balear de Medicina.

Després d'una llarga etapa de vinculació a iniciatives culturals, s'integrà en l'activitat política dins el republicanisme d'esquerra. Fou un dels fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923), de la qual en fou president (1925-31). A les eleccions municipals d'abril del 1931, va esser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma per la candidatura del Partit Republicà Federal de Mallorca. Presidí les comissions de sanitat i d'educació, de les quals en sorgiren el Projecte General de Construccions Escolars (setembre del 1931) i el Pla de Reorganització dels Serveis Sanitaris Municipals (novembre del 1932). Formà part de la comissió redactora de l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del 1931. El gener del 1932, fou un dels fundadors d'Acció Republicana de Mallorca que, el 1934, va esser el nucli de l'Esquerra Republicana Balear, de la qual fou un dels principals dirigents. A la constitució d'aquest partit, el 8 d'abril de 1934, es fa constar que el president honorari és Manuel Cirer i que hi ha un Comitè Executiu del qual n'és secretari Eduard Gómez Ibáñez i el President n'és Vicenç Tejada. Emili Darder té el càrrec de Tresorer. Bernat Jofre era el vocal representant de la demarcació de Ponent. El jove Pere Capellà en fou militant, però no n'ostentà cap càrrec destacat

El desembre de 1933, fou elegit batle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavegueram per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars, com els de Son Espanyolet, el des Coll d'en Rabassa i el de l'avinguda Alexandre Rosselló, inaugurat l'abril del 1934. Continuà la reforma dels serveis sanitaris de l'Ajuntament i obrí noves seccions de la Casa del Socors. També es preocupà pel correcte funcionament dels mercats i per donar feina als treballadors aturats. Va esser suspès en les seves funcions el 1934, arran de la Revolució d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al Missatge dels Catalans.

Quan esclatà la Guerra Civil, va ésser detingut el 20 de juliol del 1936 i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 se li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat 20 anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.