dissabte, 15 de juliol de 2017

Mor Josep Maria Aragonès


Mossèn Aragonès va rebre la Creu de Sant Jordi el 4 de maig del 2015
.      
L’Ajuntament de Torrelavit (Alt Penedès) ha anunciat a través de la seva pàgina de Facebook la mort, aquest divendres, del mossèn Josep Maria Aragonès, de 91 anys. Aragonès va arribar al municipi fa més de cinquanta anys, després de l’anomenat ’Cas Galinsoga’. El 1959 va fer una missa en català a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. En aquella missa hi havia l’aleshores director de ’La Vanguardia’, imposat pel règim franquista, Luis de Galinsoga. El periodista va protestar per aquest fet i va pronunciar la frase ’tots els catalans són una merda’. El fet va transcendir i va generar una protesta popular –liderada, entre d’altres, per Jordi Pujol- que es va traduir en la pèrdua de prop de 20.000 subscriptors, en una reducció de la tirada de 30.000 exemplars diaris i en una petició formal perquè rectifiqués. Finalment Galinsoga va ser substituït el 1960, però Aragonés va ser traslladat, el mateix any, a Torrelavit.

Josep Maria Aragonès i Rebollar era prevere diocesà de l’Església de Sant Feliu de Llobregat i rector emèrit de la Parròquia de Santa Maria de Lavit i Sant Marçal de Terrassola. La Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi el 4 de maig del 2015.

La capella ardent per Aragonès té lloc de cinc de la tarda a nou de la nit aquest divendres a la Residència Sacerdotal de Sant Josep Oriol de Torrelavit, on vivia. Demà a les 10 del matí es farà una missa a la mateixa residència i la cerimònia d’enterrament serà a un quart d’una del migdia a l’església de Santa Maria de Lavit.

Acte: Homenatge a Macià Manera

Més informació aquí

diumenge, 9 de juliol de 2017

ACTE: Homenatge a Heribert Barrera

Com ja vam anunciar, dijous passat es va realitzar l'acte d'homenatge a l’ex-president del primer Parlament restituït, n' Heribert Barrera, en commemoració dels 100 anys del seu aniversari que va organitzar l'associació Vibrant.

L'acte, amb un ambient de festivitat gràcies a la música de la cantautora Txell Sota i Pol Onyate, el va obrir l'escriptor Quim Torra donant pas a amics, companys i alumnes d'Heribert Barrera que ens van explicar la part més personal de Barrera.

L'acte va omplir la part habilitada al Fossar de les moreres amb més d'un centenar de persones i entre el públic hi vam poder trobar l’ex-president del Parlament Joan Rigol, Frederic Bentanachs, Santiago Espot, Jordi Pujol -acompanyat de Marta Ferrussola- i veterans del Front Nacional de Catalunya com Teresa Clota.


La trobada va cloure amb la lectura del poema que Pere IV va dedicar a Heribert Barrera el 1984 i el cant dels Segadors

A continuació podeu trobar algunes fotografies però us aconsellem visitar els webs de ElTemps i Vibrant per veure'n més.

Quim Torra presentant l'acte.

Montserrat Ponsa. Periodista, escriptora i amiga personal de Barrera.

Dr. Oriol Domenech cirurgià
Josep Fornàs. Editor i polític.

Salvador Algeret. Químic de professió i deixeble de Barrera




divendres, 30 de juny de 2017

Molins de Rei homenatja Guillem Agulló

Molins de Rei ha dedicat un espai al jove independentista de Burjassot assassinat el 1993 per espanyolistes. Hi ha assistit el conseller Carles Mundó.

Molins de Rei va aprovar a final d’abril de l’any passat de dedicar un espai de la vila a Guillem Agulló, el jove independentista de Burjassot (l’Horta) assassinat brutalment el 1993 per un grup espanyolista d’ideologia neonazi. Un any després, l’ajuntament ha organitzat un acte per avui 30 de juny, d’homenatge a Agulló que ha comptat amb la participació del conseller de Justícia, Carles Mundó, i del batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals. És la primera vegada que en un acte d’homenatge a Agulló hi intervé un membre del govern de la Generalitat. L’espai dedicat al jove assassinat porta el nom de ‘Racó Guillem Agulló i Salvador’.

La iniciativa fou aprovada al ple de l’ajuntament arran d’una moció d’Esquerra Republicana, votada favorablement per PDECat, PSC, CUP i Molins Camina.

ACTE: Homenatge a Heribert Barrera

L’acte d’homenatge tindrà lloc el proper 6 de juliol del 2017 a les 19:00h al Fossar de les Moreres de Barcelona.

Aquest 2017 es compleix el centenari del naixement d’Heribert Barrera i Costa (1917-2011), polític que fou President del Parlament autonòmic de Catalunya del 1980 a 1984 i diputat a la mateixa cambra del 1980 al 1988. En honor de la seva inestimable tasca política i de lideratge, l’Associació Cultural VIBRANT i una comissió d’amics de l’Heribert creada expressament per aquest acte li organitza un homenatge.
A la localització triada per la celebració s’hi habilitaran cadires pels assistents i un faristol pels ponents. L’advocat i escriptor Quim Torra presentarà l’acte i donarà pas als diversos ponents en representació de VIBRANT.



La primera ponència serà a càrrec de la Sra. Montserrat Ponsa i Tarrés, periodista, escriptora i amiga del President Barrera, i tindrà com a temàtica la part més íntima i humana del personatge.

La segona ponència serà a càrrec de la Sra. Agnès Vendrell, del Dr. Oriol Domènec i Llavallol, cirurgià català, i Josep Fornas i Martínez, editor i polític, tots tres amics d’Heribert Barrera, els quals també explicaran la vessant més íntima del personatge.

La tercera ponència serà a càrrec del Sr. Salvador Alegret i Sanromà, químic de professió i deixeble d’Heribert Barrera, i tractarà dels aspectes més acadèmics de la vida del polític.

La quarta ponència serà a càrrec de Frederic J. Porta i Capdevila, secretari de VIBRANT, qui parlarà sobre la importància de models a seguir per la joventut.

Tancarà l’acte el Sr. Jaume Rodri i Febrer, escultor i ex-Diputat al Parlament de Catalunya, qui parlarà de l’escultura d’Heribert Barrera que ha creat i cedirà en mà al President del Memorial 1714, el Sr. Jordi Miravet i Sanç, per tal que hi sigui exposada.

Comptarem, àdhuc, amb música en directe oferta per la cantant Txell Sota i el guitarrista Armando Erenas. El pota Josepmiquel Servià llegirà, per acabar, un poema de Pere IV dedicat a l’homenatjat.


dimecres, 21 de juny de 2017

Homenatge a Lluís M. Xirinacs

X Aplec al Pla de Can Pegot, Ogassa (Ripollès).
Sant Joan. Diada Nacional dels Països Catalans.
Dissabte, 24 de juny de 2017.




Programa:

►A les 8: Sortida autocar des de Barcelona. Plaça de la Universitat (davant de la Universitat).

►A les 11: Parada a Ogassa. Concentració amb els cotxes particulars per pujar en comitiva al Pla de Can Pegot.

►Acte patriòtic:

. Ofrena floral al monòlit dedicat a Lluís Maria Xirinacs.

. Parlaments.

. Presentació: Núria Roig, coordinadora Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs.

. Textos de Lluís Maria Xirinacs. La Independència és el nostre nord.

. Flama del Canigó. Focs de Sant Joan. Commemoracions.

. Paraula, poesia, música, cants.

Organització:

Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs i Indrets del Record. Amb el suport de l’Ajuntament d’Ogassa.

► Opuscle d’obsequi amb textos de Commemoracions (Indrets del Record). Text recuperat gràcies al Centre d’Estudis Joan Bardina.

► Dinar d’Aplec: dinar de motxilla.

Tarda: Visita cultural i històrica.

Organització d’autocar des de Barcelona: Indrets del Record.
Import autocar: 25€.
Inscripcions: Indrets del Record 93-317.84.68.

Recordant Ton Ribas


dissabte, 17 de juny de 2017

Ens ha deixat Pere Soler

Durant la nit del 14 al 15 de juny ens va deixar en Pere Soler i Montoliu de Besalú.
 


Pere Soler, va viure exiliat arrel de les accions contràries al règim franquista. Van ser 10 anys a Escandinàvia: de 1959 a 1961 a Suècia i després, fins el 1969, a Finlàndia .

Al 1970 va entrar al col·lectiu de debat que es deia Seny Nou. Més endavant es va aproximar a Josep Pallach. En morir ell, va fundar el 1976 el partit Democràcia Social Cristiana que més endavant s'incorporà a UDC on Pere Soler hi va militar durant 33 anys. En poc temps va ser conseller de l’ajuntament de Sants, compaginant la seva feina de director comercial en una empresa. Un cop finalitzada la legislatura, va preferir fer política dins del partit per ajudar i no anar a cap llista.  Va ser durant molts anys conseller nacional i aproximadament 10 anys president de la Gent Gran d'Unió de tota la província de Girona.  Al 2012, en el Consell Nacional de finals de novembre, hi ha una gran discussió amb en Duran i Lleida per la deriva unionista del partit i decideix dimitir.

Al 2013, amb militants de diferents organitzacions funda un partit que es defineix social-conservador i d'intenció post-independentista que es digué Front Nacional de Catalunya (no tingué res a veure amb l'històric FNC ja que actualment aquest es troba integrat dins d'ERC). El juny del 2014 aquest partit passa a dir-se Bloc Democràtic Nacional i Pere Soler esdevé President de l'organització.

Aquestes són les paraules d'un company seu de militància:
 Company de lluita incansable i amb un amor profund per la seva terra , la seva gent i i la llibertat que no et deixava defallir davant de tants entrebancs. Un català dels de veritat que ja no veurà la llibertat de la seva Nació.Descansa en Pau. Jo i molts altres mantindrem la torxa de la catalanitat , que tu duies amb tant d'orgull, encesa. No et fallarem.

Podeu trobar més informació:

dissabte, 10 de juny de 2017

En record de Jacint Verdaguer

  Tal dia com avui però de 1902 ens va deixar Jacint Verdaguer

Verdaguer a la balconada de can Cabanyes de Caldes d’Estrac als voltants de 1885.

És molt probable que fos Caldes d’Estrac (per a Verdaguer, sempre Caldetes) la primera localitat del Maresme que el nostre escriptor conegués.

La intensitat i la freqüència dels contactes de Verdaguer amb Caldes explica la quantitat de textos que s’hi situen o hi són escrits. El primer dels textos és la carta al seu cosí Salarich que documenta una de les primeres estades de Verdaguer a la vila.

D’ençà d’octubre de 1880 hi vivia un cosí germà seu, el metge Joaquim Salarich i Verdaguer, que, malalt d’asma, mirava de refer-hi la salut mentre exercia la seva professió als banys termals i escrivia uns Apuntes para la historia de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas, llibre publicat el 1882. La seva mort s’escaigué també a Caldes el 1884.

La casa dels marquesos de Comillas a Caldetes es devia enllestir cap a mitjan gener de 1883. Obra de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, (pare d’Apel•les Mestres, un altre dels il•lustres estiuejants de la població).

Arran de les seves estades a Caldetes, Verdaguer emprèn excursions pels santuaris dels pobles de l’entorn.
(Fragments extrets del llibre: Verdaguer i el Maresme. Manuel Llanas i Llorenç Soldevila. Documentalista: Bartomeu Roig. Ajuntament de Caldes d’Estrac, 2002.

Oferim el poema Vora la mar, escrit per Jacint Verdaguer a Caldetes.



            Al cim d’un promontori que domina
            les ones de la mar,
            quan l’astre rei cap a ponent declina
            me’n pujo a meditar.
            Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
            contemplo mon no-res;
            contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
            m’aixafa com un pes.
            Eixes ones, mirall de les estrelles,
            me guarden tants records,
            que em plau reveure tot sovint en elles
            mos somnis que són morts.
            Aixequí tants castells en eixes ribes
            que m’ha aterrat lo vent,
            amb ses torres i cúpules altives
            de vori, d’or i argent:
            poemes, ai!, que foren una estona
            joguina d’infantons,
            petxines que un instant surten de l’ona
            per retornar al fons;
            vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
            en un matí de maig,
            illetes d’or que naixen i s’esborren
            del sol al primer raig;
            idees que m’acurcen l’existència
            duent-se’n ma escalfor,
            com rufagada que se’n du amb l’essència
            l’emmusteïda flor.
            A la vida o al cor quelcom li prenen
            les ones que se’n van;
            si no tinc res, les ones que ara vénen,
            dieu-me, què voldran?
            Amb les del mar o amb les del temps un dia
            tinc de rodar al fons;
            per què, per què, enganyosa poesia,
            m’ensenyes de fer mons?
            Per què escriure més versos en l’arena?
            Platja del mar dels cels,
            quan serà que en ta pàgina serena
            los escriuré amb estels?

                            Caldetes, 10 de gener 1883.

dijous, 1 de juny de 2017

Commemoració del 115è aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer

Acte d’homenatge al poeta a la seva tomba

Diumenge, 11 de juny de 2017

_________________________________


Programa:

A les 9.30. Sortida autocar: passeig de Santa Mònica, sortida del Metro L-3, línia verda, estació Drassanes. Concentració de cotxes particulars.


A les 10. Cementiri de Montjuïc. Ofrena floral a les tombes de personalitats , amb relació a Verdaguer:
- Manuel de Pedrolo, escriptor, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
- Emili Vendrell, cantant
- Josep Maria Batista i Roca, historiador i etnòleg
- Doctor Robert, metge, alcalde de Barcelona, amic de Verdaguer
- Apel•les Mestres, poeta i dibuixant, amic de Verdaguer

A les 12 del migdia:

A la tomba del poeta Jacint Verdaguer
(Cementiri de Montjuïc, via Sant Joan, agrupació 9, núm. 1)

Presentació: Jaume Gala, filòleg i escriptor

-Ofrena floral de l’Ajuntament de Barcelona.  Ofrena floral d’Indrets del Record
- L’emigrant, interpretat per El Poble que canta

Commemoracions:

- Centenari del naixement de Josep Palau i Fabre
- 75è aniversari del traspàs de Màrius Torres
- Lectura de textos de Jacint Verdaguer
- Parlament de Gerard Horta, professor d’Antropologia Social i escriptor

-Cloenda de l’acte

- El Poble que canta interpretarà els himnes: La Balanguera, La Muixeranga d’Algemesí i Els Segadors
-Obsequi: cadascú rebrà l’opuscle Verdaguer, el borreu Serra i Miàs i l’amic Joan Segura. Recull de textos.
- Dinar a Caldes d’Estrac
Tarda: Visita al Museu Fundació Palau i a llocs de record verdaguerians



Import autocar i dinar: 40 €
Autocar matí, anada i tornada del cementiri: 10 €
Inscripcions: Indrets del Record, tel. 93 317 84 68 - indretsdelrecord@gmail.com

divendres, 12 de maig de 2017

Manuel Cruells, a cavall de la història i la militància

Per recordar aquest any a en Manuel Cruells us recomanem la lectura de l'article de la revista Sàpiens publicada l'any 2013 per Josep Maria Figueres.


Historiador, polític i escriptor, així el defineix Enric Pujol a la fitxa del Diccionari d’Historiografia catalana. Manuel Cruells i Pifarré (Barcelona 1910-1988) fou un personatge que la seva passió per la llibertat de Catalunya el feu obviar el camí pausat de la història medieval que inicià i abandonà per passar a la divulgació amb els reportatges històrics, gènere molt predicament a França però poc conreat a casa nostra tot i els notables precedents que anem veient en aquest bloc com Huertas, Crexell…

Amb una sòlida formació, caputxina, estigué al noviciat  del 1921 al 1930, estudià a la Universitat Autònoma de Barcelona, abans de la guerra civil i comença els primers estudis històrics sobre el període medieval català. Publica als Estudis Universitaris Catalans sobre el príncep de Viana (1932-1933) recollit en llibre (Barcino, 1935), el repertori Catàleg de Documents jurídics de l’Arxiu de Poblet (1936). El seu treball fou lloat per Rovira i  Virgili i amb orgull també es constata el seguiment metodològic que fa de Ferran Soldevila. Escriu a La Publicitat i a Nosaltres Sols.

Amb la guerra, militant d’Estat Català, escriví la columna “Moments” al Diari de Barcelona -ocupat per aquest partit- i col·labora a altra premsa nacionalista com el setmanari Som. Al Diari de Catalunya, nom del nou diari en haver de deixar el vell Brusi Estat Català, hi col·laborà també fins a finals del 1937 com a mínim. Cruells davant la confusió de la GEC, error encara no corregit, que li atribueix la direcció del diaris, ho explicà en un article del març del 1974 a Serra d’Or. Per cert, a partir d’aquesta rectificació sovint s’afirma que va escriure en aquesta revista, i és cert, publicà aquest article, però no fou col·laborador habitual del mensual montserratí.

 S’incorporà a l’exercit republicà i lluità al front d’Aragó i a València patint l’exili i participant en la represa cultural, s’implica amb la Revista de Catalunya i especialment amb el Front Nacional de Catalunya (FNC). La seva vida patí un tomb i deixà els estudis medievals i s’acarà amb la nova problemàtica del país tant en la vessant política, implicant-se activament amb el catalanisme més radical i amb l’anàlisi dels problemes del present tot publicant estudis i assaigs seguint l’inicial d’El catalanisme és una revolució (1937).

A la tornada, doncs, s’implicà amb en Joan Ballester i Canals i les seves Edicions d’Aportació Catalana (EAC) i dóna a la llum Per la continuïtat de la Renaixença (EAC, 1963), Els catalans indiferents (Salvà, 1964), Diàleg europeu (EAC, 1964), Els no catalans i nosaltres (EAC, 1966), Els silencis de Catalunya (EAC 1966), Los movimientos sociales en la era industrial (Labor, 1967), Història de les idees polítiques (Bruguera, 1967), El regionalisme en el món modern (Pòrtic, 1969)… Pren un tomb social i s’implicà amb la reflexió social al costat de la catalnista. Colaborà amb prensa i participa a les primeres revistes catalanes públiques com Tele-Estel, Canigó, Recull, Avui… exposant les seves opinions polítics amb nitidesa. Era membre de la penya amb Faulí, Cadena, Martí Torrent … i a vegades hi venia Benet Ribas de Blanes amb el seu Recull on també hi escrivien altres catalanistes com Joaquim Ventalló sense embuts. Aquesta tertúlia era singular. Començava a les tres i acabava a les quatre, simplement un intercanvi d’opinions, saludar als amics i a la feina. Tertúlia de treballadors de la ploma que a la tarda havíen de tornar al diari o a l’editorial.

A finals dels quaranta el catalanisme polític patí una gran caiguda, amb nombroses detencions i consells de guerra. En fou afectat fonamentalment el FNC amb presó inclosa, Cruells serà condemnat. Ho explicà a Escrits a la presó de Barcelona 1944-1945 (Galba, 1977), un testimoni preciós de la literatura carcerària testimonial i que ens mostra el Cruells més incisiu personalment en una dimensió molt  humana.

A la Model coincidí amb Víctor Alba que recorda com van coincidir a la quarta galeria del 1942 al 1944. Escriu a l’Avui (26-IV-2001), un record i aprofitem per indicar que ara és una delícia de consultar-l’ho atès que el tenim, a l’arxiu de Girona, tot escanejat:

«ell era part del grup de detinguts per delito posterior del FNC (amb Carbonell, Planxart i uns quants més.). Li agradava xerrar amb nosaltres, que érem del POUM i amb els de la CNT. Una de les coses que més l’emprenyava era que als de la quarta galeria no ens deixessin barrejar amb els de les altres galeries, on teníem companys i coneguts. (…) Encara que era un bon coneixedor dels temes sobre els quals escrivia i dels seus antecedents, el valor dels llibres de Manuel Cruells era, sobretot, el del testimoniatges. Escrivia sobre coses que havia viscut i en donava l’atmosfera, aquelles pinzellades que no es poden inventar ni imaginar si no has ajudat a tractar-les. I  jo, que he viscut aquestes mateixes coses –encara que he tingut la sort (si és una sort) de viure més anys-, puc donar fe que Manuel Cruells és un testimoni de fiar, dels que tanta falta ens fan.»

 S’exilià del 1947 al 1950. El 1970 abandona el FNC i es vincula altra volta a Estat Català. El 1973 torna a ser detingut acusat d’inspirar el Front d’Alliberament de Catalunya. El 1980 ingressa a ERC on dirigeix el periòdic La Humanitat. És autor també d’una novel·la Nou Prometeu ( Europa, 1952). Se’l coneix bàsicament pels seus treballs de divulgació històrica.

Publica diversos treballs treballs d’història i els poden classificar en funció de la metodologia emprada en dues parts. Serien els de divulgació periodística, sovint criticats per diverses raons per una posició historicista convencional,  basats en testimoni propi, la premsa i la bibliografia, pràcticament sense material d’arxiu ni especialitzat i que tenen una redacció més d’assaig que de recerca, serien els temes vius i polèmics, grans èxits de públic però. Foren temes tabú fins aleshores, així: El 6 d’Octubre a Catalunya, (Pòrtic, 1970, 1972 i 1976), Mayo sangriento. Barcelona 1937 i en català Els fets de  maig. Barcelona, 1937 (els dos a Juventut, 1970), L’expedició a Mallorca. Any 1936, (Juventud, 1971 i 1972), Francesc Macià (1971)

Aquesta aportació per a uns fa malbé el mercat en “matar” el tema per què quan aparegui l’estudi acadèmic del mateix fet el públic disposa de l’obra divulgativa i això, hom creu, és un error. Altres consideren que no es pot tractar d’història sense aparell crític, raonant meticulosament i sense el fluir narratiu. A vegades hom considera també que aquesta mateixa lleugeresa narrativa produeix interpretacions subjetives mentre per a altres acosta una esdeveniment desconegut que els historiadors convencionals no han exposat i deixen el camp als testimoni que en fan de divulgadors. Problemes de concepció i de difícil resolució.

Tanmateix en altres aportacions el treball de Cruells és més reposat i intens, elaborat segons les pautes historiogràfiques que la metodologia més exigent comporta. El resultat és més solvent, però la imatge genèrica sovint domina hi hagi el que hi hagi escrit… En aquest camp hi ubicariem la biografia Salvador Seguí, el Noi del Sucre (Ariel, 1974) i que apareix simultàniament amb la biografia de Josep M. Huertas, que aspira a ser, diu un “modest recull de materials” mentre el treball de Cruells és, diu el mateix autor, una repetició de la monografia de Joaquim Ferrer sobre Layret. Es presenta a fons la personalitat d’un dirigent obrer desconegut i el resultat és òptim.

A El separatisme català durant la guerra civil, (premi Joan Estelrich 1975, Dopesa, 1975) ofereix dades i elements que la converteixen en imprescindible i de referència. Igual com a De les Milícies a l’Exèrcit Popular de Catalunya (Dopesa, 1974) l’aportació esdevé sensiblement significativa i de referència. Són discutibles, en canvi altres treballs més conjunturals: La revolta del 1936 a Barcelona (Galba, 1976) i La societat catalana durant la guerra civil, (Edhasa, 1978) basades en la consulta de premsa i per tant més complexes de resultat. Com tots els llibres però acumulatius i, en general, sempre apareixen aportacions que superen les anteriors però que sense aquestes fóra més difícil que es fessin.

Malauradament no va poder enllestir les seves memòries, com hom li reclamava des de diverses instàncies i que hagueren estat, ben interessants pels moments que li tocà de viure. Per la puresa de la seva vida, l’austeritat, caputxina, de la seva vida que el feia concentrar en l’anàlisi de la realitat i en l’acció política i l’absència d’ambicions mundanes, un retrat molt afinat del militant catalanista que aspirava a través de la cultura i l’acció política a la recuperació de la llibertat. Com expressava en la semblança que li va dedicar com a lluitador l’historiador del FNC Robert Surroca a La Catalunya resistent (Pagès, 2002) Cruells fou exemple de tenacitat en una catalanitat profunda i un dels historiadors més llegits pel públic del darrer franquisme i la transició. Si Pere Pagès reclamava reedicions dels seus llibres nosaltres gosem suggerir de recuperar els seus articles  sobre la guerra que serien una bona aportació sobre un partit polític poc conegut com fou l’Estat Català dels anys trenta.

Tanquem amb un apunt viu: A la revista blanenca Recull Cruells va escriure sobre temes d’actualitat, per exemple sobre la necessitat, el 4 d’abril de 1970, de l’ensenyament en català en un tema encara malauradament present per l’hostilitat de la dreta espanyola com contemplem a totes les terres de parla catalana sota administració espanyola. Escriu Cruells:

«Demanem i esperem. No voldríem  veure repetides certes actituds que ja es produïresn en demandes anteriors. No és una demanda de tipus polític. És simplement la necessitat, pedagògicament demostrada, que els nostres infants mereixen aquest mínim de respecte. Els immobilismes o els ressentiments poden voler desfigurar aquesta respectuosa rivindicació nostra, donant-hi uns significats polítics que no té. El nostre idioma està al marge de les qüestions politiques. Desgraciadament, que una vegada més, es convertís, s’hagués de convertir, en una bandera política, voldria dir que, també una vegada més, s’havien imposat les incomprensions.»

dijous, 11 de maig de 2017

Homenatge a Jaume I

El grup de música Folk Metal Forja  ha dedicat el seu proper Cd a la vida del rei Jaume I el conqueridor


Portada del cd

En el Cd hi trobem les següents cançons:

Els Bons Homes
Muret
Infància
Jaume I
Aurembiaix
El Conqueridor
Ales Negres
Plany d'Occitania
El Llibre dels Fets

Podeu escoltar les seves cançons al seu canal de youtube i visitar la seva web

diumenge, 30 d’abril de 2017

Emotiu acte de comiat i homenatge a Ton Ribas

Aquest dissabte, familiars, amics i companys de lluita i de l'excursionisme català van omplir la sala del Tanatori de l'Hospitalet de Llobregat per retre homenatge a Ton Ribas. En una ceromonia senzilla però plena d'emotivitat

L'acte va començar amb la música d'Els Segadors per un violinista que ho feia suament sabent la força que irradia aquest himne i més tenint en compte a la persona a qui es dedicava, s en Ton Ribas. Moment aquest on tothom es va posar en peus i molts van tancar els ulls per recordar aquells moments conviscuts, en la lluita, en la muntanya o simplement observant una posta de sol...

Carles Sastre, amic i company de lluita va elogiar la persona d'en Ton Ribas. Va dir que amb ell es tancava una generació en la lluita pels drets nacionals i socials del nostre poble i que el considerava com el darrer soldat de català.

A continuació, el president de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), va recordar que en Ton va ésser un dels fundadors de l'entitat i va destacar la seva afició pel món de l'excursionisme a casa nostra. També va destacar, seguint la divisa escolta "Sempre a punt" per ajudar o anar a rescatar a excursionistes que havien patic algun accident. Com que a l'acte, hi havien membres de la UEC, li van dedicar el cant del Virolai amb la participació dels assistemts.

Rober Surroca, amic i company de lluita, va ser el darrer en intervenir, fent una petita biografia d'en Ton. Tots tres van destacar la generositat d'en Ton, no només pels amics i companys de lluita, sinó per també i sobretot pel país.

L'acte es va tancar, tal com es va començar, però aquest els assistents van prendre el protagonisme amb el cant dels Segadors, per acompanyar-lo i recordar-lo sempre.

dissabte, 29 d’abril de 2017

Comiat a un amic i company

En Robert Surroca i Ton Ribas, el 1971, al País Basc, quan van anar a connectar amb els independentistes bascos


Es fa difícil dir-li adéu a un company amb el que hem compartir tantes vivències; crec que el millor homenatge es donar a conèixer, somerament, les seves activitats. Fill de L'Hospitalet del Llobregat, on va viure sempre –al carrer Rossend Arús- de ben jove es va integrar al mon excursionista, concretament a la UEC; allà va fundar un agrupament escolta.

Treballava a la Farga, ell era modelista, li entregaven els planós de les peses i els feia amb fusta, tenia una gran habilitat manual i, a la vegada, era molt bon dibuixant, recordo haver-li vist fer, de memòria, el dibuix d’una casa de pagès que ens interessava per les nostres activitats amb una fidelitat fotogràfica. A L’Hospitalet va encarregar-se d’introduir la publicació infantil Cavall Fort quan, aquestes tasques eren estrictament voluntaristes. Vivia amb la seva mare, vídua.

Ens vam conèixer per la nostra militància al Front Nacional de Catalunya. A la manifestació convocada la Diada de 1964 amb motiu del 250 aniversari de l’11 de Setembre, va ser un dels detinguts. Va ser el cap del grup que pujà a Núria per endur-se'n la imatge de la Verge per evitar que fos profanada pel nacional-catolicisme franquista; tant es així que de no ser-hi ell, amb les seves eines, l’acció hagués fracassat; sobre aquest fet va mantenir un silenci total fet, que tot i conèixer de seguida la seva participació a la de un altre militant del FNC, Xavier Margais, vaig respectar escrupolosament; es més ara que s’ha fet un documental explicant-ho ell no va voler participar-hi tot i que li van oferir una compensació econòmica que necessitava i molt.

El 1965, vaig crear l’equip de fronteres del FNC, en el qual el Ton es va incorporar el 1971; a partir d’aleshores ell i jo vam fer pràcticament tots els passos que es van presentar. Vam passar de tot: butlletins, revistes, les armes del FAC, les d’EPOCA, persones perseguides a Catalunya, bascos, etc. l’últim pas va ser la sortida de l'Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó als quals se'ls havia anul·lat l’amnistia per gestions de Martin Villa.

Durant les accions del FNC al carrer, amb ell ens cuidàvem de protegir als militants que les duien a terme de possibles entrebancs. Quan vam posar els altaveus a l’Hotel Duval de Barcelona, la Diada de 1971, va cuidar-se de fer la darrera vigilància al bar de l’hotel per detectar si es presentava algun problema, un bar en què va arribar a coincidir casualment amb els caps de la brigada politico social, Olmedo i Peña.

Posteriorment es va comprometre amb EPOCA, i quan aquest grup es va dissoldre passà a Terra Lliure; el 1986 és detingut, torturat i condemnat a tres anys i nou mesos, ja que no hi havia cap prova dels fets que li atribuïen.

Una vida entregada al servei de Catalunya i que el país no ha sapigut agrair-li. Posteriorment havíem passat temps sense veure’ns, va telefonar-me i vam tindre diversos contactes, el darrer abans de la Setmana Santa. Estava en una situació econòmica molt precària, i en un estat de salut delicat li vaig donar el meu suport que no volia acceptar. En aquests moments que es donen Creus de Sant Jordi a persones que han estat al servei d’Espanya es lamentable que, els veritables lluitadors per la democràcia, Catalunya, i les seves classes populars, sota la ferotge tirania franquista, no rebin el reconeixement de les nostres institucions.

Jo perdo un amic i company entranyable, Catalunya un dels seu millors soldats.

Robert Surroca i Tallaferro
Aquest article ha aparegut a llibertat.cat

Crònica de l'acte d'homenatge als germans Badia

L'historiador Lluís Duran durant l'acte. Foto: Sergi Alcàzar
81 anys després de l'assassinat dels germans Badia, polítics del partit independentista Estat Català durant la Segona República, unes 20 persones s’han reunit com a símbol de record. L’acte d’homenatge a Miquel i Josep Badia s’ha donat davant el número 38 del carrer Muntaner, el mateix lloc on els germans van ser morts, víctimes d’un atemptat terrorista inicialment relacionat amb les FAI -sindicat anarquista.

Tot i la seva mort prematura, ambdós comptaven amb una extensa carrera política. Miquel Badia va ser dirigent d’Estat Català i cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, càrrec que li va fer guanyar-se el sobrenom de "Capità Collons”. El germà gran dels Badia, molt proper a la figura de Francesc Macià, va ser també un dels fundadors de les joventuts d’Esquerra Republicana que, 81 anys després de la seva mort, segueixen assistint a l’acte en símbol de record.

Les JERC han estat aquest divendres representades pel seu secretari d’organització, Joan Solà, que ha portat un ram de clavells vermells. També hi ha assistit una delegació de Demòcrates de Barcelona, encapçalada pels membres de l’executiva de la capital catalana, Salvador Bonada i Manu Sitges, i també Albert Latorre, membre del Comitè Demòcrata Nacional.

L’acte ha comptat amb els parlaments de Francesc Abad, de Palestra, i l’historiador Lluís Duran, que han relacionat el patriotisme dels germans Badia amb el procés independentista. Ambdós han acabat els seus discursos amb un crit de “visca Catalunya lliure” i l'esdeveniment ha conclòs amb amb la interpretació del Cant dels Segadors.

Ton Ribas: estelada, memòria i lluita independentista


En conèixer la mort de Ton Ribas i Sala als 84 anys d'edat diverses persones pertanyents als  moviment independentista han mostrat el dol per la seva mort i el dol per l'oblit d'aquest lluitador entregat i anònim. D'altres tants l'han recordat com era: senzill, fidel, amb fermes conviccions independentistes, generós i arrelat a la terra, al seu poble, a la seva classe social: aquest veí de l'Hospitalet del Llobregat i treballador manual de la metal·lúrgia coneixia pam a pam els passos de muntanya i els camins per a fugitius i combatents gràcies a l'experiència com a excursionista i la vinculació a l'escoltisme.

L'Aleix Renyé, periodista nord-català provinent de la mateix tradició política del FNC i EPOCA que en Ton, ha piulat avui: "Un dia, potser, la Catalunya independent farà justícia a homes com en Ton Ribas, obrer i independentista, que ha mort en l'anonimat." i "D'independentistes, per sort, n'hi ha de tota mena. Fins i tot d'amnèsics." Uns comentaris que resumeixen la paradoxa del moment polític en què vivim: hegemonia de l'independentisme polític i amnèsia del llegat resistent de l'estelada; una amnèsia o negligència intencionada que esborra del mapa la lluita de les dones i dels homes que van eixamplar la lluita independentista des de les catacumbes, abans i després de la mort física del dictador el 1975.

En Ton Ribas encarna el fil roig i la continuïtat de la lluita contra la dictadura feixista: una generació d'independentistes que venia de més lluny, sorgits de classes populars i lliurats al compromís, que es va enfrontar al feixisme, a la Restauració borbònica i a la Constitució espanyola que negava i que nega les llibertats nacionals i els drets socials i democràtics.

Avui, aquesta lluita continua debatent-se entre la Ruptura i la Reforma, entre la independència i la dominació espanyola i francesa: en Ton va mantenir aquestes conviccions fins al darrer dia tal i com era: senzill, fidel, amb fermes conviccions independentistes, generós i arrelat a la terra, al seu poble, a la seva classe social...

Homentge als represaliats independentistes del Casal Independentista de Sants: 1998. Ramon Subirats, Carles Sastre i Ton Ribas
Aquest article ha aparegut a Llibertat.cat

divendres, 28 d’abril de 2017

El patriota Ton Ribas i Sala, membre del FNC, ÈPOCA i TLL ha mort.


Hospitalet l’any 1933 - 
25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya - Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a la Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.
En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.
Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.
Ton Ribas (dreta) a la seva sortida de la presó
 amb Montserrat Tarragó i Robert Surroca.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.
Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.


 L’acomiadament d’en Ton serà demà dissabte 29/04/17 a les 10h al Tanatori de l’Hospitalet de Llobregat de Gran Via.
Camí de Pau Redó, 205
Telf 93 263 02 02

Germans Badia












Tal dia com avui però de 1936 els germans Badia foren assassinats per membres de la FAI. Des d'Homenatge Nacional els recordem amb aquesta fotografia on el poble es va llançar al carrer per acomiadar-los després de tal injustícia.




ENTERRAMENT DELS GERMANS BADIA.
Aspecte de la comitiva al seu pas per Ronda Sant Pere

dilluns, 24 d’abril de 2017

Homenatge a Macià, Badia i Carrasco

7 de maig a les 12h a la pl. de la Fe del cementiri de Montjuïc.

 





diumenge, 23 d’abril de 2017

Ens ha deixat Carles Feiner



Una de les grans icones del món dels castells, a Terrassa i a Catalunya, i exassessor de ERC a la Diputació de Barcelona, el sociòleg Carles Feiner (1964), va morir ahir dia 22 d'abril.

La Colla Castellera Minyons de Terrassa ja ha lamentat el traspàs d'una de les seves grans veus històriques. Carles Feiner, “Negre”, membre de la Colla des dels seus inicis, ex-cap de colla les temporades 1983, 1984, 1986, 1987, 1988, 1991, 1992, 2005 i 2006 i president de la Colla el 1996, 1997 i 1998. Per la colla malva avui és un dia trist. El món casteller perd a un dels personatges claus per entendre l'evolució i creixement d'aquesta expressió de la cultura catalana.

Fa només uns dies, unes paraules dures de Carles Feiner van encendre el PP i van acabar amb el seu cessament a la Diputació.

Les seves aportacions a l’anàlisi de la cultura popular i tradicional terrassenca i la seva participació directa també van ajudar a construir la Festa Major de Terrassa tal com la coneixem avui dia.

Feiner que havia estat un dels homes forts de la secció local d'ERC a Terrassa i va ser Coordinador de l’Àrea d’Acció Social a l’Ajuntament de Terrassa durant el mandat 2007-2011 va incidir directament en el desenvolupament del Pla Local d’Inclusió Social, entre molts altres projectes. Va ser cap del Servei d’Empreses i Promoció econòmica a l’Ajuntament de Santa Perpètua de la Mogoda del 2011 al 2016


Josep Llaudó i Majoral: La catalanitat a les muntanyes







Olopte (La Cerdanya) 5 d'octubre de 1923
Vilafranca del Penedès 23 d'abril de 1984

La derrota de Catalunya, a la guerra civil 1936-39, va presentar l'ensulsiada de moltes de les organitzacions cíviques del nostre país. Unes perquè foren prohibides; altres per al pèrdua d'una gran part de la joventut que les formaven.

Els homes i dones de les entitats excursionistes van patir les vicissituds d'aquells anys tràgics de tal manera que de 236 agrupacions que existien l'any 1936 en quedaren només 29 l'any 1940.

En Llaudó, que havia perdut dos germans morts a la guerra, va formar part d'aquest món on, de sempre, l'esport s'ha barrejat amb l'amor a la terra catalana, doncs aquests homes i dones que trescaven descobrint la nostra terra, conreaven la millor forma d'estimació: el coneixement de la nostra realitat nacional.


L'estiu de 1949, en Josep Llaudó amb en Joaquim Cabeza i Valls, tots dos del centre Àgila de les corts i de la UEC (Unió Excurcionista de Catalunya), acompanyats  dels germans Josep i Cosme Mila i Atset del JEV (Joventut Excurcionista Vilafranquina) de Vilafranca del Penedès, van fer una sortida al Pallars i Vall d'Aran. En diversos cims d'aquests indrets, i dins delllibre-registre, van anar deixant unes targetes, amb les quatre barres on van escriure "Visca Catalunya", "Per damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que ens farà més catalans" i altres frases del mateix caire, signant amb el seu nom i l'adscripció als Centres que pertanyien.


Van tenir la desgràcia que, al mateix lloc, hi havia un campament del "Frente de Juventudes de Falange Española" acompanyats de membres de la "Guardia de Franco", que feien pràctiques de tir amb pistoles. En trobar-se amb les targetes, els falangistes van anar recollint-les dels diversos pics, perseguint els nostres protagonistes per tota la zona. Els van localitzar a Cellers on els van agredir a cops de puny -eren uns 30 falangistes contra ells quatre- per, finalment, acabar ells a la presó de Balaguer.

Processats per "propaganda il·legal", els jutges de l'Audiència de Lleida -que havien rebut un ofici de la Falange demanant la seva condemna- els hi van posar sis mesos i un dia i una multa de 10.000 pessetes d'abans. Al cap d'un temps els Centres respectius varen rebre uns comunicats on s'expulsava els autors del delicte de qualsevol centre excursionista i amb prohibició permanent d'ingressar en cap altre.


A partir d'aquí, en Llaudó i els seus companys començaren a deixar banderes catalanes al cims de Catalunya. No tant sols no els van esporuguir, sinó  que les seves conviccions acompanyades de les seves accions anaren creixent.

Cim Cavall Bernat de Montserrat

El 1962, en Llaudó forma part de la Comissió de l'homenatge a en Francesc de B. Moll, amb motiu d'acabar´se el Diccionari Català-Valencià-Balear.

En Josep no estava enquadrat en les organitzacions clandestines que hi havia durant el franquisme, però va col·laborar en la difusió del material del Front Nacional de Catalunya.

Finalment del 1970 al 1976, va ser el director del portaveu del CEC (Centre Excursionista de Catalunya)  "Muntanya" retornant a aquesta revista la llengua catalana. També organitza exposicions sobre la masia catalana, tema del qual era molt expert i del que disposava d'un arxiu fotogràfic, fet per ell disposat avui pels seus nebots al CEC.

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, agost-setembre del 2000

divendres, 21 d’abril de 2017

Homenatge als Germans Badia


Ens deixa en Josep Vaquer

Ens ha deixat en Josep Vaquer, company de l’ANC de Nou Barris i gran activista, que vivia a Badalona.

Ens informen que les exèquies es faran demà al tanatori de Can Ruti.

La capella romandrà oberta des de les deu del matí i la cerimònia de comiat es durà a terme a dos quarts de dues.

Transmetem el nostre sincer condol i suport a la família, amics i companys en aquests moments difícils.



dilluns, 17 d’abril de 2017

Francesc Macià

Tal dia com avui però d'abril de 1933 Francesc Macià es dirigia cap a Sitges a la cerimònia inaugural del "Cau Ferrat" com a museu públic.

 La Vanguardia 18/04/1933




 La Vanguardia 18/04/1933
Cerimònia oficial de la inauguració presidida pel President de la Generalitat Francesc Macià

dissabte, 15 d’abril de 2017

En memòria de Martí Torrent

Tal dia com avui ens va deixar malauradament, l'històric militant d'Estat Català i Nosaltres Sols! Martí Torrent. Enguany per recordar-lo presentem aquest pamflet del 4 d'abril de 1975 d'un acte per la creació d'un diari català presentat per el nostre homenatjat.
Martí Torrent fou una persona molt dedicada al país, cultrua i al seu poble, Premià de Mar.


dilluns, 3 d’abril de 2017

Santiago Pey i Estrany: dels canons a la lexicografia, passant pel disseny

Navegant per la xarxa podreu trobar informació sobre en Santiago Pey com a dissenyador a la Viquipèdia, a l'enciclopèdia catalana o a l'Ajuntament de Barcelona però a pocs llocs trobareu la seva militància per la llibertat de Catalunya és per això que 6 anys després de la seva mort el recordem des del blog amb la biografia que hem adaptat de l'escrita per Robert Surroca i també us recomanem aquest enllaç.


Barcelona, 14 d'agost de 1917
3 d'abril de 2001

En Pey va néixer a un pis del carrer Magdalenes que més tard va esdevenir la Jefatura de la Policia de Barcelona i el carrer va passar a anomenar-se Via Laietana.

Fou membre del Bloc Escolar Nacionalista (BEN), el 1934 ingressà al Club Català, centre independentista on feien pràctiques d'armes. El 6 d'octubre fa taques d'enllaç entre algun grup dels que havien sortit a defensar l'estat català proclamat per Macià.



Començà filosofia el curs 1935-36. Dins la Universitat pren part en els enfrontaments contra els falangistes i altres espanyolistes. Tot això no va ser impediment per tenir una entrevista amb José Antonio Primo de Rivera en una visita que va fer a Barcelona, quedant, aquest, admirat dels coneixements que en Pey tenia dels filòsofs alemanys que llegia directament en alemany.

En esclatar la revolta feixista, amb només dinou anys s'incorpora a la primera promoció de l'Escola de la Guerra. Quan surt és destinat al front d'Aragó, on comanda una bateria d'obusos Wickers de 105 mm. Participa en diversos combats, entre ells el de Belchite i l'atac a Terol.

És captat degut als seus coneixements de l'alemany pel "Servei Especial Perifèric", que tenia l'objectiu d'infiltrar-se dins les línies enemigues per obtenir informació. En Pey va participar en diverses missions d'aquestes característiques.

Des de la comandància d'artilleria de l'11è. cos d'exèrcit a Sarinyena, pren part en la retirada del front. Participa en la campanya del Segre. Combat en la batalla de l'Ebre, on les bateries que comanava van fer, allà sols, més dels vuit mil dispars de vida activa que tenien, això després de tots els tirats durant la guerra. És ascendit a capità.

El 23 de desembre de 1938 és fet presoner pels italians de la Divisió Litorio i és confinat al camp de concentració de Deusto, destinat als oficials. En surt amb llibertat vigilada gràcies a un aval, el juny de 1939.

Contacta el mateix 1939 amb el primer grup que entra clandestinament de l'exili per constituir el que després seria el Front Nacional de Catalunya. Estava format per Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font i Francesc Vila. En Pey s'encarrega de  retrobar els antics estudiants del BEN i de la FNEC per incorporar-los en la lluita clandestina. Les primeres reunions es feien al domicili dels pares del Pey, que van accedir-hi, tot i tenir el fill gran a les presons franquistes.

En crear-se la secció militar del FNC, en Pey és nomenat cap d'operacions amb el nom de guerra de Sebastià Pernis. Ell i en Pere Carbonell escriuen la Declaració Constitutiva de l'Organització Militar.







Junt amb el seu cunyat, Joan Grau i Rei, van fer tots els informes de les defenses de Montjuïc i de les platges del nord i els sud de Barcelona, informació que junt amb la recopilada per en Gregori Font de la badia de Roses i voltants, fou lliurada als serveis aliats que l'havien demanada amb la màxima urgència, per un hipotètic desembarcament aliat a les costes catalanes (Operació Torxa).

Van recopilar la cartografia de tot Catalunya per situar-hi el desplegament de les forces de l'exèrcit espanyoles. Va ser un dels tres membres que van assaltar el polvorí de Montcada amb uns resultats nuls, doncs no hi havia explosius.

Quan la caiguda que el Front va patir el novembre de 1943, que va dur a la presó a una seixantena de militants, en Pey -advertit a temps- aconsegueix escapolir-se, quedant però, amb ordre de busca i captura. Durant uns anys viu amb documentació falsa.

A partir de 1946 es dedica a refer la seva vida plegant de l'activitat de partit, mantenint però l'activitat de resistència cultural. Col·laborà en la represa clandestina dels Estudis Universitaris Catalans, amb Ramon Aramon, Jordi Rubió, Coll i Alentron, S. Millet i Bel, etc.

Amb en Josep Ma. Casacuberta tiren endavant les "converses filològiques de Pompeu Fabra". Publica amb l'Emili Vallès, el "Diccionari de sinònims i antònims", "Vocabulari de barbarismes" i "Vocabulari de fusteria".

Entra en el món del disseny industrial creant i dirigint la secció de disseny de l'Escola Massana, on va ser director de la secció  de disseny industrial i interiorisme i on va impartir classes de projectes, materials, producció, etc. La seva vinculació amb l'Escola encara es perllongarà fins al 1973. La seva tasca en la pedagogia i difusió del bricolatge també va ser molt important. Sobre aquest tema va impartir nombrosos cursos i conferències per tot l'estat espanyol. Va recollir tota la seva experiència i coneixements en els cinc volums d'Enciclopedia del bricolage. Va col·laborar en l'edició de nombrosos vocabularis tècnics i preparava un vocabulari sistemàtic d'eines i d'accions de treball. És fundador de l'ADI-FAD (Associacó de dissenyadors industrial). Entre els seus dissenys cal citar les cadires Posets (1956) i Aneto (1956), la planxa Gina (1962).

Com podem veure, una vida plena i molt activa. Acabarem amb unes paraules que ell deia: "No cal dir-se nacionalista ni catalanista, n'hi ha prou de dir-se català i exercir com a tal"

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, maig de 2001

Pey al Museu del Disseny

Santiago Pey va fer una donació al Museu del Disseny de diferents peces, entre les que destaquen les cadires Aneto i Posets, de la rajola Muraleta, de la planxa Gina, d’un tornavís (1962) i de dues ulleres de protecció (1959, c.1963). Posteriorment, el seu fill va donar altres peces, entre les que destaca la cadira Bastiments (c. 1960), i una part de l’arxiu, que conté documentació diversa: correspondència, articles de premsa, currículums, material promocional, plànols, dibuixos i fotografies que permeten fer un recorregut per l’àmplia i polifacètica trajectòria d’aquest pioner del disseny del nostre país.



imatges de l'Ajuntament de Barcelona

dimarts, 28 de març de 2017

Josep Tramunt i Bussom (4 de febrer del 1906- 28 de març del1996)

Inicià estudis de Filosofia i Lletres. Als 16 anys ingressà a Nosaltres Sols! i després passarà a militar a Estat Català. Presidirà un dels  dos Casals d’Estat Català que hi havia al barri de Sant Andreu. Molt proper  ideològicament a Miquel Badia i el seu instrument polític, les JEREC, Joventuts Esquerra Republicana Estat Català.  


Pertanyia a aquell estol de joves separatistes del període de la preguerra, que es consideraven uns soldats de la Pàtria, pels quals els conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i l’insurreccionalisme armat per a l’alliberament de la Pàtria eren elements del seu ideari. La pràctica de l’excursionisme, l’atletisme, junt amb la lectura, formaven part del que consideraven cultura del cos i de l’esperit.

  Quan  Joan Torres Picart fou nomenat secretari general d’Estat Català  a l’Assemblea del Teatre Goya el 10 de setembre del 1936, Josep Tramunt fou elegit membre del seu equip, junt amb Vicens Borrell, Joan Lairet, Josep Tugués, Florenci Tort i Anna Badia.

Arran de la seva participació en els  Fets del Sis d’Octubre del 1934,  fent costat a la proclama del President Ll. Companys, s’exilià a l’Estat francès.

Participà l’agost del 1936 en l’expedició per alliberar Mallorca, comandada pel capità d’aviació, Alberto Bayo Piraud, on aconseguí un merescut prestigi pel seu comportament coratjós. Tingué un paper rellevant en els fets del novembre del 1936, Complot Casanovas Revertés al costat del secretari general d’EC, Joan Torres Picart. Durant els Fets de Maig del 1937, participà al costat de les forces del Govern Català en la lluita contra els anarquistes i destacà en la defensa de la caserna d’Estat Català, l’antiga cerveseria, restaurant  i sala de ball l’Or del Rhin,  a la Gran Via de les Corts Catalanes, on ell  i els seus amics rebutjaren l’atac de les tanquetes de la CNT-FAI.

Durant la guerra fou responsable de Defensa Interna i de les Milícies d’Estat Català. Col•labora a la revista Estat Català, (1937-1938, 47 números) editada a Reus.
És internat al camp de Sant Cebrià i després al d’Agde, on forma part  del Comitè d’Estat Català del camp. El 10 de setembre del 1941 és enviat a l’interior amb documentació falsa a nom de Luis Rodríguez, per tal de millorar el funcionament del Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA) organitzat per Estat Català, que feia tasques d’informació pel Ministeri de la Marina francès, el cap del SIMCA era Joan Querol i Ventosa. Aquest nucli d’E C actuava a Barcelona des del gener del 1941, sota les directrius de M. Weil, un alt funcionari del Ministeri de la Marina, que, descobert pels alemanys, aconseguí fer-se escàpol a trets, quan intentaren detenir-lo. La seva muller i els dos fills foren exterminats en un camp de concentració alemany, no sabem si pel fet d’ésser jueus o familiars d’un resistent. 

 Josep Tramunt és detingut i torturat, per la Brigada Politico Social, li trenquen tres  vèrtebres i el braç esquerre.  A la Presó Model passà 211 incomunicat. El 1945 serà intervingut a l’Hospital Clínic de les lesions a la columna vertebral.  Teresa Aimeric militant del SIMCA, que amb 18 anys actuava com a enllaç de la xarxa entre Figueres i Barcelona és detinguda, li cremen els pits amb cigarretes.

El 1957 és jutjat per propaganda il•legal i reunió clandestina, havia desaparegut l’acusació d’espionatge a favor dels Aliats. Els vencedors de la guerra agraeixen l’esforç dels resistents en favor dels Aliats i pressionen l’Estat espanyol perquè aquests siguin alliberats o se’ls hi redueixi el temps de presó.

Els darrers anys de la seva vida els passà a Sabadell, on hi tenia el seu amic Magí Colet (1909-1978) amb qui havia compartit lluites i esperances. D’un caràcter bonhomiós, però ferm en les conviccions, era un pou de coneixements sobre la història de l’independentisme d’abans i després de la guerra.

Part de la informació utilitzada per a la redacció de la biografia ha estat extreta del llibre: La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat.  Pagès editors. Lleida. 2006 . autor. R.Surroca.

Article d'Agustí Barrera i Puigví

dissabte, 4 de març de 2017

Ens ha deixat en Jordi Calatayud Sanchis


Avui ens ha deixat en Jordi Calatayud Sanchis en un tràgic accident.

En Jordi era ex-regidor d'ERC a l'Ajuntament de Gavà i integrant de la colla castellera de la ciutat. Els fets han passat quan es trobava treballant en les tasques de retirada de l'estructura metàl·lica que sosté la xarxa del local d'assaig de la colla tarragonina amb altres companys que també han resultat ferits.

Des del blog volem donar el condol i ànims a la seva família i amics, als companys d'ERC i a la colla de Castellers de Gavà.

DESCANSA EN PAU

dijous, 2 de març de 2017

Presentació de la biografia de Hilari Salvadó


El dilluns 13 de març, a les 18 hores, al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona es presentarà el llibre “Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes“, editat per la Fundació Josep Irla i amb l’ajut de l’Ajuntament de Barcelona. El prefaci l’ha fet l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i el pròleg en Jordi Casassas, Catedràtic d’Història Contemporània i president de l’Ateneu Barcelonès.

 Cal confirmar per raons d’aforament a:  www.irla.cat/hilari-salvado

més informació aquí

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.