dilluns, 25 de desembre de 2017

Abelard Tona i Nadalmaí: La Catalunya exiliada

 Barcelona, 25 de febrer de 1901
Tijuana (Mèxic), 25 de desembre de 1980

De ben jove, l'Abelard s'afilià al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que era un fogar de catalanitat. Milità a Acció Catalana.

Durant la dictadura del general Primo de Ribera, ingressa a la Societat d'Estudis Militars (SEM) que, clandestinament formava el jovent català preparant-lo per una insurrecció armada. Va ser un dels membres del Complot del Garraf (1925), intent de regicidi contra el Borbó Alfons XIII, rei d'Espanya, que recolzava el dictador i els seus desmans. L'atemptat va fracassar.

Col•laborà amb el secretariat d'Estat Català que estava a París, dirigit per Francesc Macià. Ell fou qui introduí a Catalunya els Bons de l'Emprèstit Pau Claris, la venda dels quals -junt amb l'ajut dels catalans d'Amèrica- serví per finançar l'acció coneguda com a Fets de Prats de Molló (1926). En Abelard Tona  en aquests viatges, que generalment feia sol (condició indicativa del seu coratge) per la muntanya, també entrava els butlletins d'Estat Català, que s'editaven a París i, per una vegada, el seu carregament va ser de pistoles.


Avortada l'entrada a Catalunya del grup armat que havia de sortir del poble de Prats de Molló, l'Abelard que en formava part, és detingut per la policia francesa, processat i expulsat a Bèlgica.
Junt amb en Josep Rovira, Manuel Manonelles, Eudald Carbonell i Alfred Pla, amb passaports Nansen d'apàrtides, aconseguits per Jaume Mir, català resident a Bèlgica d'un gran prestigi en aquell país pels serveis prestats durant la Gran Guerra, van embarcar cap a Cuba primer i després cap a Mèxic. Des d'allà  envià articles per a "La publicitat" i L'Opinió"
Amb la col•laboració de J. Vidal i Enric Mauri edità la revista "Catalunya a Mèxic" que escrivia ell integrament.
Proclamada la República, torna a Catalunya i forma part de la guàrdia Cívica del President Macià.
Home d'idees socials progressistes, ingressà a la Unió Socialista de Catalunya, i després al Bloc Obrer i Camperol, comptant-se més tard com un dels membres fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Quan la revolta feixista, l'Abelard s'hi enfrontà amb les armes a la mà. És ferit  greument, el mateix 19 de juliol de 1936, en l'assalt a Telefònica de la Plaça de Catalunya barcelonina. La ferida l'impossibilità per anar al front i, aleshores, es fa càrrec de la secretaria del Secretari General del PSUC, Joan Comorera, que lluitava per evitar el control del seu partit, per part del "Partido Comunista de España".

Amb la derrota va a parar, com tants, als camps de concentració francesos i, des d'allà, emprèn el seu exili definitiu, altre cop a Mèxic.
S'instal•la a Guadalajara on viu d'una modesta botiga de queviures. El 1941 és un dels fundadors del Moviment Social d'Emancipació  Catalana, amb un grup que s'havia escindit del PSUC per no estar d'acord amb la supeditació d'aquest partit al seu homòleg espanyol que el pretenia desnaturalitzar.
Més tard ingressa al Partit Socialista Català, fundat a la Capital asteca. Membre també del Consell Nacional Català, el 1945 és un dels promotors de la Conferència Nacional Catalana.
Col•labora a diverses revistes de l'exili: "Ressorgiment", de Buenos Aires, i "Quaderns de l'Exili", "La nostra revista" i "Pont Blau" de Mèxic, entre d'altres.

Deixa escrites diverses obres.
Morí lluny d'aquella Catalunya per la qual tant havia lluitat i patit.
Recordem-lo, perquè com s'ha dit "l'oblit és l'única mort que mata de veritat"

 Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, gener de 2001

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.