Manuel Viusà i Camps: l'independentisme irreductible

Barcelona, 14 de desembre de 1917

París, 11 de febrer de 1998

Manuel Viusà fou un pintor i nacionalista militant. Neix, el 1917, a una família obrera d'origen republicà i catalanista: el pare era descarregador al port i la mare planxadora.  Viu a la Barceloneta. Quan esclata la revolta franquista es presenta de voluntari per defensar la República i Catalunya. Lluita al front d'Aragó amb la Brigada Roja i Negra, en una unitat de transmissions. Quan es retiren van a parar al Cinca amb uns altres companys que es queden amb la missió  de recuperar el material, però són detinguts per les forces del "Campesino", pensant-se que volien desertar. Després d'un temps tancats al castell de Lleida, s'aclareixen els fets i immediatament s'incorpora a una Brigada Mixta de Carrabiners i gent del PSUC a Bell-lloc d'Urgell. El dia de Nadal del 1938 cau presoner dels italians per la Division Littorio, a la zona del Seròs, i és internat a un camp de concentració de Valladolid. Al cap d'un any aconsegueix tornar a Barcelona.

A través de Sixt Blasco, antic membre de la FNEC -com ell- es posa en contacte el 1939 amb, els qui incien el que després seria el Front Nacional de Catalunya,  Enric Pagès i Montesut i amb en Lluís Sabaté i Rossignol -que va morir al camp d'extermini de Mauthausen. És en aquesta època quan es casa i té quatre fills amb Gertrudis Galí.

Munta al carrer dels Correus Vells de Barcelona un taller de fabricació de papers falsos per a fugitius de camps de concentració francesos. Més endavant lloga un local al C/ Morabos i  allà és on s'edit ala documentació  que fan servir els guies del FNC que es dediquen a passar clandestinament a gent perseguida.

En aquesta tasca Viusà és qui facilita la impremta, una Boston, amb que es van fer els tiratges dels butlletins i documents del FNC. Amb nom suposat, la família Viusà, es trasllada a Terrassa. Gràcies als seus contactes artístics aconsegueix diners per finançar les activitats de resistència del Front, que subsistia gràcies a gent com en Fontanals, d'Acció Catalana, o Pau Farnés. Viusà es feia dir Manuel Camps, nom amb el qual té obres signades. Tenia cura dels dibuixos i fotogravats del Per Catalunya, portaveu del FNC. Llavors de la caiguda del 46, la policia el va anar a buscar però es va escapar i s'amaga a Barcelona. Reapareix, uns mesos després, a l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947. És qui munta l'acció llançada de fulls volants, per mitjà de coets, damunt la gent que es va  concentrar en aquell acte.

L'any 1948 surt cap a l'exili amb la seva família i s'instal·len a la Platja de Canet de la Marenda (Rosselló). També  coordina i serveix de pont entre la direcció del Front, que es troba a l'interior, i les delegacions de l'exterior. Fins el 1951 s'està a Catalunya Nord, a partir de llavors viu a París i el 1956 torna a editar Per Catalunya. 

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes

A la dècada dels 60 escriu i edita biografies d'en Macià i en Companys que són enviades a Perpinyà a cura d'en Jaume Cornudella, i un cop aquí són recollides per l'equip de fronteres del Front. Viusà també és un dels primers en organitzar a Montllor recitals d'Ovidi,
Llach i Raimon. En motiu de les "Caputxinades" edita unes publicacions en nom de la FNEC en francès i anglès, per fer conèixer la lluita que es duia a terme a la universitat contra la dictadura.

Viusà va conèixer la viuda de Lluís Companys, Carme Ballester. Aquesta, arrel d'una malaltia es trobava en una situació complicada econòmicament i abans de trobar-se en una situació precària Viusà es va encarregar de canalitzar tota l'ajuda econòmica. Així aconsegueix que els Casals Catalans d'Amèrica i França  lliurin un ajut de (7.500 francs). Quan Batista i Roca se n'assabenta suma la mateixa xifra  i entre els dos promouen una reclamació al govern alemany, d'una pensió per la responsabilitat del segrest i l'assassinat del seu marit. Aquesta gestió és un èxit.

Un altre referent a destacar d'en Manuel Viusà és que sempre tingué  la casa de París -19 rue Clauzel- oberta a tots els patriotes forçats a exiliar-se.

El 1979 el govern espanyol acusa Viusà d'haver comprat, juntament amb el catalano-suís Sporri, les amres que va utilitzar l'anomenat Exèrcit Popular Català, sota la suposada direcció d'en Batista i Roca (aquí ho explica de manera distorsionada el diari El País). Fruit d'aquesta acusació, l'estat espanyol va demanar-se l'extradició. Quan es fa a París la vista sobre l'extradició, les autoritats espanyoles de la Jonquera, barren el pas els autocars, plens de gent, que volien assistir al judici en suport a Viusà. L'absoluta manca de proves aportades per justificar l'extradició va fer que el fiscal retirés els càrrecs, demanant excuses a l'acusat i agraint-li el seu passat de resistent en el Réseau Albi-Maurice, durant l'ocupació de França. A finals de 1980, ingressa a Esquerra Republicana de Catalunya, el 82 viuen la desgràcia de perdre la filla Núria i la néta Meritxell en les riuades d'Andorra i el 88 se li concedeix la Creu de St. Jordi.

Home actiu, entusiasta i vital, condicions que va posar al servei de Catalunya i el seu alliberament del jou espanyol.

Robert Surroca i Tallaferro

Països Catalans, març de 2002

Ton Ribas: estelada, memòria i lluita independentista

En conèixer la mort de Ton Ribas i Sala als 84 anys d'edat diverses persones pertanyents als  moviment independentista han mostrat el dol per la seva mort i el dol per l'oblit d'aquest lluitador entregat i anònim. D'altres tants l'han recordat com era: senzill, fidel, amb fermes conviccions independentistes, generós i arrelat a la terra, al seu poble, a la seva classe social: aquest veí de l'Hospitalet del Llobregat i treballador manual de la metal·lúrgia coneixia pam a pam els passos de muntanya i els camins per a fugitius i combatents gràcies a l'experiència com a excursionista i la vinculació a l'escoltisme.

L'Aleix Renyé, periodista nord-català provinent de la mateix tradició política del FNC i EPOCA que en Ton, ha piulat avui: "Un dia, potser, la Catalunya independent farà justícia a homes com en Ton Ribas, obrer i independentista, que ha mort en l'anonimat." i "D'independentistes, per sort, n'hi ha de tota mena. Fins i tot d'amnèsics." Uns comentaris que resumeixen la paradoxa del moment polític en què vivim: hegemonia de l'independentisme polític i amnèsia del llegat resistent de l'estelada; una amnèsia o negligència intencionada que esborra del mapa la lluita de les dones i dels homes que van eixamplar la lluita independentista des de les catacumbes, abans i després de la mort física del dictador el 1975.

En Ton Ribas encarna el fil roig i la continuïtat de la lluita contra la dictadura feixista: una generació d'independentistes que venia de més lluny, sorgits de classes populars i lliurats al compromís, que es va enfrontar al feixisme, a la Restauració borbònica i a la Constitució espanyola que negava i que nega les llibertats nacionals i els drets socials i democràtics.

Avui, aquesta lluita continua debatent-se entre la Ruptura i la Reforma, entre la independència i la dominació espanyola i francesa: en Ton va mantenir aquestes conviccions fins al darrer dia tal i com era: senzill, fidel, amb fermes conviccions independentistes, generós i arrelat a la terra, al seu poble, a la seva classe social...

Homentge als represaliats independentistes del Casal Independentista de Sants: 1998. Ramon Subirats, Carles Sastre i Ton Ribas

Aquest article ha aparegut a Llibertat.cat

El patriota Ton Ribas i Sala, membre del FNC, ÈPOCA i TLL ha mort.

Hospitalet l’any 1933 - 

25 abril a l’edat de 84 anys.

En Ton, passà de ben jove per l’escoltime, pertanyent durant els anys cinquanta, al grup de Minyons de muntanya - Boy Scouts de Catalunya (federació de l’escoltisme de Catalunya), que tenien la central a Barcelona i a l’Hospitalet.

Treballà com obrer metal·lúrgic, a la Farga de l’Hospitalet, fent-se càrrec després de la mort del seu pare de la seva mare vídua.

L’11 de setembre de 1964 va participar a la commemoració del 250è aniversari de l’11 de setembre a Barcelona, essent detingut junt amb d’altres companys per la policia espanyola.

Un grup d’acció autodenominat “Almogàvers”, que estaven pel retorn de l’Abat Escarré de l’exili, el nomenamet de bisbes autòctons per les esglèsies catalanes i la dimissió del bisbe espanyol de Barcelona Marcelo González, es plantejaren de segrestar la Verge de Núria. I així fou com el 7 de juliol de 1967, en Ton participà en el segrest de la Mare de Déu de Núria, que havia de ser coronada pel règim franquista.
En Ton va ser l’organitzador de la primera part de la operació, fent equip amb en Xavier Margaís. Després de dormir entre la capella i l’Hotel de la Vall de Núria, passaren a l’acció i la furtaren. Essent retornada al cap de 4 anys i mig a través de l’historiador Josep Benet.

El 1971 s’incorporà a l’equip dels passos de frontera del FNC, degut a les seves condicions personals i el seu gran coneixement de la muntanya, esdevingué el principal passador del grup. Fent gairebé tots els passos ell i Robert Surroca.
Home de confiança d’en Jaume Martínez Vendrell, s’encarregà de buscar alumnes que després acabarien a l’entorn d’ÈPOCA.

El mateix any, per tal de commemorar l’11 de setembre, una vegada s’havia convocat una manifestació unitària a l’esplanada de l’Arc del Triomf de Barcelona. Un escamot format per Àlvar Valls, Joan-Ramon Colomines-Companys, Robert Surroca, Anna Esmerats i en Ton , després d’haver llogat una habitació al primer pis de l’hotel Duval, a la cantonada del carrer de Trafalgar amb l’Arc del Triomf, va instal·lar arran del balcó un potent conjunt d’amplificador i altaveus amb la gravació d’Els segadors i un comunicat reivindicatiu de l’FNC, que va ser activat quan faltaven cinc minuts per les vuit del vespre (el temps just perquè la persona que ocupava l’habitació pogués marxar) i que a l’hora en punt va començar a sonar, de manera que es van repetir l’himne i els missatges polítics dues vegades. Això va fer que molta gent s’aturés, que el trànsit quedés col·lapsat i que la policia que hi havia a l’esplanada de l’Arc del Triomf, amb furgonetes, jeeps i un esquadró a cavall, més els policies secrets comandats per David Peña ―cap de la Brigada Político-Social de Barcelona―, comencessin a posar-se nerviosos, fins que van descobrir, finalment, on era l’aparell després d’esbotzar la porta de l’habitació de l’hotel.

Ton Ribas (dreta) a la seva sortida de la presó
 amb Montserrat Tarragó i Robert Surroca.

En Ton seguí de ben a prop els passos dels militants d’ÈPOCA, ensinistrant-los per les rutes que havien traçat arreu del país, i fent amb ells pràctiques d’armament, participant amb la formació de tots els integrants de l’Organització.

Durant els últims anys d’ÈPOCA passa per la frontera els antics membres de joves del FNC que s’havien unit a l’organització, Àlvar Valls, Carles Sastre i Montserrat Tarragó, que després d’haver estat detingut l’any 1977, amnistiats, i després posats altre cop en ordre de recerca per part del ministre espanyol Martin Villa.
Anys més tard retornaria a repetir l’operació amb el membre d’ÈPOCA Aleix Renyé, ajudant-lo arribar a Catalunya Nord.

Després de la fussió entre els militants que quedaven d’ÈPOCA i de la naixent TERRA LLIURE, estarà sempre al voltant per ajudar a les accions en que sigui requerit pels seus militants.

Essent seguit durant anys per la policia espanyola, serà detingut el 28 de febrer de 1986 a l’Hospitalet de Llobregat. Se l’acusà de possessió d’armes i d’haver participat en accions armades contra la Guàrdia Civil i diversos jutjats fins a l’any 1984, tot i no se’n tenia altra prova que les seves declaracions, arrencades sota tortures.

El judici es va celebrar el novembre del 1986, però no es va poder fer perquè Ribas era a l’hospital a causa dels glaucomes que patia als dos ulls. La primera operació ja li havien fet a la presó, en no haver rebut el tractament mèdic necessari durant la seva estada a la comissaria

El febrer del 1987 Ribas va ser condemnat a tres anys i nou mesos. Davant del jutge va declarar: «Jo feia el que em manaven. Ja li he dit abans que jo faré el que sigui necessari per Catalunya».

L’octubre del 1987 va passar de la presó de Carabanchel a la de Lleida II, d’on va sortir a la primavera del 1988.

 L’acomiadament d’en Ton serà demà dissabte 29/04/17 a les 10h al Tanatori de l’Hospitalet de Llobregat de Gran Via.

Camí de Pau Redó, 205

Telf 93 263 02 02

Ha mort Josep Lluís Pérez, militant d'EPOCA exiliat des de 1977

En Josep Lluís Pérez (Fotografia policial de la detenció als 22 anys).

Josep Lluís Pérez va viure exiliat a Israel i al Canadà des que va haver de fugir el 1977, exclòs junt a altres independentistes de l'amnistia general

 

Fa poc s'ha conegut en sectors independentistes el traspàs de Josep Lluís Pérez Pérez (Barcelona 1955), que va morir a l'Estat d'Israel el passat 9 de març a causa d'un càncer a l'edat de 57 anys.

Pérez va viure exiliat a Israel i al Canadà durant dècades, després que va haver de fugir acusat de formart part de l'anomenat Exèrcit Popular Català (EPOCA) el 1977 i de la mort de l'oligarca franquista Josep M. Bultó. Aquests independentistes no es van poder beneficiar de l'aministia general que va buidar les presons d'empresonats per causes polítiques. 

Havia format part del FNC (Front Nacional de Catalunya) i de l'Assemblea de Catalunya.També havia dissenyat cartells del FNC i va ser un dels promotors del llibre publicat i distribuït clandestinament de Josep Armengou “Justificació de Catalunya.”

Robert Surroca, històric independentista, ha tramès a Llibertat.cat una nota biogràfica en conèixer la mort del patriota Josep Lluís Pérez, que reproduïm aquí:

La mort Josep Lluís Pérez, lluitador independentista

El 9 de març va morir, a Israel, Josep Lluís Pérez; víctima d’un càncer a l’edat de 57 anys. Va néixer a Barcelona, a la plaça de les Olles, el 1955. Estudià Pedagogia a la Facultat de Lletres de la Universitat Central de Barcelona. Donava classes per a infants. Va ser guia de nois escoltes del Club d’Amics de la UNESCO. Estudia a Belles Arts. 

El 1972, amb disset anys, s’afilia al Front Nacional de Catalunya. Va participar en l’Assemblea de Catalunya i va ser un membre actiu en l’organització de l’onze de setembre de 1976, el primer en llibertat, a Sant Boi del Llobregat. 

El 1976, s’incorpora a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) passant a viure en la clandestinitat. L’u de juliol de 1977, va ser detingut junt amb Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls, acusats per la mort de l’industrial Josep Maria Bultó. Brutalment torturats, entre altres, pels policies franquistes José Maria Calleja Peinado i David Peña Álvarez. Va estar empresonat a la Model i a Sòria, fins que, el novembre de 1977, surt en llibertat per l’aplicació de l’amnistia. Aquesta mesura de gràcia va ser impugnada pel govern espanyol –de la ma del falangista Rodolfo Marín Villa- i tot seguit retirada; motiu pel qual, els quatre companys, emprenguessin el camí de l’exili. Josep Lluís ho va fer a Israel on, posteriorment, va adoptar la nacionalitat; vivia en un quibuts amb el nom de Lluc Puig. Amb la prescripció del cas, el 1998, va fer diversos viatges a Catalunya per veure el seu pare tot i mantenir la residència a Israel on treballava de dissenyador gràfic.

Una recopilació del llibre de mossèn Armengou, publicat clandestinament, el anys 60 “Justificació de Catalunya” va ser feta per EPOCA, el 1978, editat clandestinament i repartit. La portada va ser obra del Josep Lluís, també el dibuix del full volant del FNC, de l’11 de setembre de 1973.

El dur i llarg camí de l’alliberament de la nostra Pàtria, ha fet que molts homes i dones, hagin patit en la seva carn i en les seves vides per aquesta causa: la nostra. Els que van triar la lluita armada, els millors, eren conscients del que això els podia comportar i van emprendre el camí amb decisió i coratge. En la mort d’aquest patriota català, amic i company, el nostre record i el nostre homenatge. 

Robert Surroca i Tallaferro 

(Agraeixo part d’aquesta informació als antics companys del Josep Lluís).

El poble vencerà
 

Adéu, adéu, companys, us dic adéu,
me’n vaig molt lluny, fins als confins del viure.
Si ara he caigut i vençut m’encadenen,
no hi ha grillons que em privin de ser lliure.

Feixistes vils encara senyoregen
damunt el llom de la terra sotmesa.
No passaran. El poble desespera
d’anys i més anys de lluita de fermesa.

Un poble vell i antic i ferm es llança
cap al combat. Milers de crits, de veus.
Seguem arran. Alcem el puny, dempeus!

La llibertat, avui mateix, demà.
Als quatre vents onegin les banderes.
Bon cop de falç. El poble vencerà. 


Àlvar Valls

Presó Modelo
21 juliol 1977