 |
Port de la Selva 14 de gener de 1891
Buenos Aires (Argentina) 10 de desembre 1978
|
Fill d'una família de pescadors del Port de
la Selva, l'Hipòlit, de ben jove, va anar a Barcelona a aprendre l'ofici de
sastre. S'inicià en el camp del periodisme, escrivint a La Nació, L'esquella de
la Torratxa, L'escena Catalana, La campana de Gràcia i altres publicacions de
la capital catalana, així com a Ciutadania de Girona, i L'Empordà Federal de
Figueres.
S'adhereix a la Unió Catalanista i, el
setembre de 1912 n'és delegat pel seu poble nadiu. A finals del mateix any, per
no fer el servei militar a l'exèrcit espanyol, emigra a l'Argentina instal·lant-se a Buenos Aires.
S'incorpora a la colònia catalana de la
capital argentina; associant-se al Casal Català des d'on va impulsar i dirigir
el Comitè Llibertat, organització independentista dels catalans de l'Argentina.
Junt amb n'Antoni de P. Alèu i J. Vila Estruch, tiren endavant la revista Catalunya Nova periòdic setmanal d'acció patriòtica que, durant el 1914, va treure 17 números. La seva implicació en la
cultura catalana al continent sud-americà fan que esdevingui un promotor de
l'Associació Protectora per l'Ensenyança Catalana.
El 1918, publica
"Algues (Proses
salobres)" records de la seva infantesa; i el 1928
"Articles de
combat" que recopila els seus escrits contra la dictadura de Primo de
Rivera publicats prèviament a
Ressorgiment, una revista que comencen a editar
el 1916 conjuntament ell Pius Arias, Manuel Cairol i Francesc Colomer. També va
editar els opuscles El meu Francesc Macià, El Corpus de sang i 6 d'octubre.
Ressorgiment és la revista més destacada d’entre la quarantena que editaren els catalans a l’Argentina. Publicada en llengua catalana entre els anys 1916 i 1972 a Buenos Aires, va aparèixer de manera regular i gairebé ininterrompuda durant tots els anys de la seva existència, fenomen remarcable si es tenen en compte tots els avatars econòmics, polítics i socials que es van succeir durant aquests 57 anys de vida, que li han concedit el mèrit d’haver estat una de les de més durada en llengua catalana.
La van fundar el 1916 Pius Àrias, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Hipòlit Nadal. La continuïtat de la seva publicació va ser deguda a la tenacitat del seu promotor, editor i director Hipòlit Nadal i Mallol, periodista i polític catalanista, el qual la redactava en gran part, moltes vegades signant amb els pseudònims següents: Valentí Just, Valentí Fort, Fermí Fort, Justí Ferm, Fidel Català, E.L. Coll de la Lloia, E.L. Coll de Pení, Gepus, Hinama, Joan Nut, Paul, Pere Pí , Petit, P. De Reig, C. Solà i Vilanova, Vent de Garbí, Victor, Vikimé, Mari Algues, així com amb distintes inicials. Apareguda en plena 1a Guerra Mundial, fou testimoni des de l’altra banda de l’Atlàntic de la dictadura de Primo de Rivera, de la 2a República i de la dictadura franquista. També fou portaveu del món artístic i cultural català tant dels catalans emigrats com dels que des de Catalunya difongueren el seu art i el seu saber més enllà de les fronteres. Entre els col·laboradors literaris i catalanistes trobem els noms de Esteve Albert i Corp, Josep Alemany i Borràs, Josep M. Batista i Roca, Maria Gràcia Bassa Rocas que signava amb el nom Gràcia B. de Llorens, Jordi Arbonès, Víctor Castells, Lleó Fontova, Francesc Masferrer i molts d’altres. La revista era mensual, de format fol i d’entre 15 i 20 pàgines per número. La paginació és continua des de la pàgina 1 a la 10860, fet poc usual en aquest tipus de publicació. La seva presentació és molt acurada, tal com es proposaren els seus fundadors amb l’ànim de superar les revistes coetànies.
Dels números 1 al 19 el títol apareix escrit com “Resurgiment” i a partir del número 20 canvia a “Ressorgiment” per tal d’adaptar-se a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Des del número 621 d’abril de 1968 introdueix, amb un cos de lletra força més petit, el títol en castellà “Resurgimiento” que es manté fins al darrer exemplar. Tipogràficament va evolucionar d’acord amb els temps. La il·lustració de la coberta, ocupa a partir del segon any un paper rellevant. Va ésser encarregada a distints artistes, fins a un total de 24, que li aporten valua gràfica i ens permeten veure tendències artístiques ben diverses, així trobem a Joan Vila i Pujol (Joan d’Ivori), Feliu Elias i Bracons (Apa), Pompeu Audivert, Francesc Domingo o Lluís Macaya, entre d’altres. Les corresponents als anys 30 són amb tinta de color.
És una revista amb força il·lustracions, la majoria de les quals corresponen a fotografies de paisatge i de persones representatives de la cultura i de la política
