dissabte, 24 de desembre de 2011

Francesc Macià

dilluns, 19 de desembre de 2011

Mor 'Cala', Josep de Calassanç Serra, puntal de la cultura a la Catalunya Nord

Va ser un dels fundadors de Terra Lliure, es va exiliar a finals dels setanta i ara presidia el Casal Jaume I de Perpinyà. Era el cap de taula d'una de les grans famílies independentistes, els Serra, amb les seves germanes Eva i Blanca, i la seva filla Joana, nova propietària de la Llibreria Catalana.



La veu aguda i la cara sempre somrient del 'Cala', un dels veterans activistes independentistes de Catalunya Nord, ha desaparegut per sempre aquest diumenge després d'una operació de cor a Montpeller que no ha pogut superar. El 'Cala', com tothom el coneixia, passarà a la història com a un dels més inquiets llibreters de Perpinyà, una professió que ha traspassat a la seva filla Joana, que el passat 25 de novembre va rebre el testimoni de Joan Miquel Touron i va agafar oficialment les regnes de la Llibreria Catalana de la plaça Joan Payrà. "He mamat la professió de llibretera a casa", deia Joana Serra del seu pare a l'ARA aquell dia en el marc d'una festa que va reunir totes les veus del vell i nou catalanisme a la capital del nord.

Com a llibreter, el 'Cala' deixa editat sobretot 'Qui sem/Qui són els catalans del nord', el llibre que des de 1992 es va convertir en una mena de bíblia per conèixer tots els noms i tots els cognoms de la política, l'economia, la societat i la cultura de la Catalunya Nord, però lògicament la seva llarga vida, a cavall de la Transició a l'Estat espanyol, també va estar marcada per la seva pertinença a l'independentisme de primera hora. Serra, juntament amb Jaume Martínez i Pere Bascompte, va fundar Terra Lliure i va patir l'exili dos cops, l'últim dels quals arran de la mort de Félix Goñi, un dels quatre morts de l'organització que van morir en atemptats que intentaven cometre ells mateixos. Serra, curiosament, després va ser el més ferm partidari de la dissolució del grup armat i va ser expulsat el 1982. A partir d'aquí, la seva trajectòria cultural és sinònim del Centre Cultural Català del carrer Gran de la Moneda, del Casal Jaume I, de la històrica Ràdio Arrels, de l'entitat cultural Aire Nou de Baó. El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívicahttp://www.blogger.com/img/blank.gif de la Fundació Lluís Carulla per la seva aportació a la lluita per la catalanitat de Catalunya Nord.



Font: ara

dilluns, 12 de desembre de 2011

Medalla d'Or amb distintiu vermell al mosso d'esquadra mort a Montblanc



Aquest migdia, al tanatori de Reus, familiars, amics, companys i autoritats han dit l'últim adéu a l'Ernest, el mosso mort en acte de servei http://www.blogger.com/img/blank.gifa Montblanc el passat divendres dia 9 de desembre. Amb molt bon criteri, el Departament d'Interior, encapçalat pel conseller Felip Puig, li ha concedit a títol pòstum la Medalla d'Or amb distintiu vermell, la màxima condecoració al cos de Mossos d'Esquadra.

[policiadecatalunya.blogspot.com - Font de la informació: Agència Catalana de Notícies; Vilaweb; Reus.cat; Font de la imatge: foropolicia]

divendres, 18 de novembre de 2011

Enric Garriga Trullols, president de l’IPECC i del CAOC, mor als 85 anys

El president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC), Enric Garriga Trullols, ha mort a Barcelona als 85 anys. L’enterrament serà demà dissabte, dia 19 de novembre, a les 16.00 h., al Tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona (Scala Dei, 17-37). La capella ardent s’obrirà aquesta tarda a les 16.00 h .



Enric Garriga Trullols, enginyer químic de professió, va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya, i ho va fer de múltiples maneres. Des de la seva col·laboració continuada amb dirigents de tots els partits nacionalistes i sobiranistes fins a la participació activa en fòrums i plataformes, sempre amb l’objectiu de conciliar voluntats, unir esforços i aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme.



En paral·lel a la seva activitat política, i en la mateixa direcció quant als objectius, Enric Garriga Trullols va participà al Congrés de Cultura Catalana (1975-77). Poc després de finalitzat aquest Congrés, en el qual treballà en l’àmbit de projecció exterior, fundà juntament amb altres persones, l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), des d’on ha desenvolupat una tasca ingent de promoció internacional de la cultura catalana a través d’accions molt diverses, com ara la creació i l’impuls de les XXIII edicions dels premis Josep Maria Batista i Roca celebrades fins ara, la construcció de monuments a personalitats catalanes a l’Argentina, Alemanya o Bèlgica, la promoció de viatges per conèixer l’expansió catalana a la Mediterrània, i les petjades catalanes, a Centreuropa i a Amèrica o la promoció de la descoberta de les gestes històriques catalanes.



El 1977 participà activament en la fundació del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC), entitat consagrada al foment de les relacions entre les cultures i els pobles occità i català. Durant els darrers 34 anys ha dut a terme un treball constant d’apropament entre Catalunya i Occitània, pel qual ha estat reconegut àmpliament a Occitània. Entre moltes altres iniciatives, i amb dedicació constant, ha estat el creador i impulsor de les XXXIII edicions de l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, celebrades fins ara; les XXIV edicions de la Pujada al Port de Salau per la llengua i l'amistat occitano-catalana; o les XIV edicions de la Dictada Occitana a Barcelona. Va participar activament en els darrers trenta-set anys a l’Escola Occitana d’Estiu, a Vilanova d'Olt. Durant els darrers cinc anys ha impulsat la Missa Occitana a Prats de Rei; va impulsar les classes d’ensenyament de l’occità a Barcelona, i va participar activament en la tramitació de la Llei de l’occità. Era membre de l’Institut d’Estudis Occitans.



Fotografia (d’esquerra a dreta):


Enric Garriga Trullols, la seva esposa Núria Bayó, i els expresidents del Parlament de Catalunya Joan Rigol, Heribert Barrera i Joaquim Xicoy durant el sopar commemoratiu del XXVè aniversari de la fundació de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), celebrat l’any 2003

dimarts, 8 de novembre de 2011

Traspassa el patriota del FNC, Joan Agut Rico

El patriota Joan Agut al mig de la foto, entre Jordi Vila Foruny i Robert Surroca companys al FNC, el dia de l’entrega de la IV
Ens informa l'Associació Catalunya 1640, el traspàs de l'antic militant del Front Nacional de Catalunya i soci de la nostra Associació i editor i escriptor, Joan Agut Rico.

L'enterrament tindrà lloc avui dimarts dia 8 de novembre a les 13 hores al tanatori de Sancho d’Àvila.



Medalla Pau Claris a Joan Triadú i Font, el 2010.





Avui s'ha conegut la notícia de la mort de Joan Agut Rico, escriptor i antic membre del Front Nacional de Catalunya (FNC) durant els anys 60. Va ser escriptor i editor. El gener de 1960 va portar a terme l'acció contra La Vanguardia, en què diversos militants del catalanisme van trencar els vidres de la seu del diari conservador al carrer Pelai, com a resposta al director d'aquest diari, Luis Martínez Galinsoga i les seves declaracions "Todos los catalanes son una mierda". Al llibre recopilatori d'exmilitants del FNC, El Front Nacional de Catalunya: cavalcant damunt l'estel, coordinat per Robert Surroca, Rico Agut explica com es va portar a terme aquesta acció de resposta a les declaracions anticatalanes de Galinsoga, que poc després va ser cessat, malgrat que havia estat nomenat per aquesta tasca de director del diari el 1939 pel ministre i cunyat del dictador Ramón Serrano Súñer.


Joan Agut Rico (Barcelona 1934-2011) va ser detingut diverses vegades a causa de la seva activitat antifranquista. En un vídeo recent del web memoro.org (dedicat a la memòria històrica) va declarar que "Si a mi als 23 anys em diuen, té una pistola i dispara contra un guàrdi civil, jo li foto un tret al guàrdia civil; en aquell moment eren els enemics de Catalunya." Demà serà enterrat a les 13h al tanatori de Sancho d'Àvila.



Entre les moltes accions de resistència antifranquista, i dies abans de l'atac contundent contra els vidres de La Vanguarida, Joan Agut també va participar en una acció que va consistir en el llançament per terra de diversos centenar d'exemplars d'aquest diari al llarg de la Rambla ("encatifada des de Portaferrissa fins a Canaletes), diaris que prèviament havien robat d'un cotxe del rotatiu a la plaça Vila de Madrid.



La primera feina de Joan Agut va consistir en la venda peix al mercat d'Hostafrancs. Després, ocupà altres oficis poc relacionats amb la literatura fins que el 1959 va emigrar a París per fer d'artista. En va tornar el 1961 i obrí una llibreria a la capital catalana. Com a resultat d'aquest contacte amb el món literari, començà a treballar com a editor, feina que desenvolupà durant 35 anys. Entre altres, va treballar per a les editorials Bruguera, Edhasa, Barcanova (de la qual és un dels fundadors) i Thassàlia (de la qual és propietari).



L'any 1997 es produí un gir en la seva carrera i, en jubilar-se com a editor, s'estrenà com a escriptor i, l'any 2000 va quedar finalista del premi Sant Jordi. L'any següent guanya el premi Pin i Soler, dins dels Premis Ciutat de Tarragona. Aquell mateix any es va endur el prestigiós premi Crexells. Dos anys després obtingué també el premi Carlemany. Des de 1977 va publicar comentaris, ressenyes i crítiques de llibres al diari Avui. (text de llibertat.cat).



La Junta Directiva de l'A.C.1640

divendres, 30 de setembre de 2011

Salvador Iborra

Mor assassinat el poeta valencià Salvador Iborra.

Salvador Iborra va néixer a València l'any 1978 i era llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València. Actualment estudiava un màster d'Humanitats a la Pompeu Fabra de Barcelona. Va publicar els poemaris Un llençol per embrutar i Les entranyes del foc, i l'any 2009 va obtenir el premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt per Els cossos oblidats.

Podeu llegir la notícia aquí

Enllaç del seu blog

Descansa en pau.

divendres, 16 de setembre de 2011

Mor un casteller

El casteller de la colla de l'Arboç que diumenge passat va patir ferides molt greus durant una diada de la festa major de Montblanc ha mort aquest matí a l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron. La víctima, de 75 anys, portava tres dies en coma. L'accident va passar quan, durant la celebració de la diada castellera de la festa major de Montblanc, la víctima, que es trobava fent pinya, va rebre un fort impacte a causa de la caiguda del dos de set dels Castellers d'Esplugues, que el va ferir de gravetat. Aquest és el quart accident mortal de la història del món casteller. El primer va passar a la Masó al segle XIX, el segon a Barberà del Vallès el 1983 i el tercer a Mataró l'any 2006, fet que va acabar d'impulsar l'ús del casc entre la canalla, que ja estava en fase d'estudi.

Informa l'Ara.cat


Si Catalunya viu és gràcies a la gent com vosaltres

dilluns, 12 de setembre de 2011

Recordant Josep Termes


Un Referent de la nostra història nacional

Josep Termes és un vertader referent de la nostra història nacional. En desaparèixer ens deixa un buit irreparable però, més enllà, tinc la sensació de que amb ell és tota una època la que s’acaba una mica més. Termes és, abans que res, un dels més grans historiadors de la Catalunya recent; però és historiador com a reflex d’una actitud vital i, així, és historiador com a ciutadà, com a patriota, com a intel·lectual d’un agut sentit crític i d’un humanisme que a ell li agradava posar en relació estreta amb els seus orígens populars. Quantes de les seves argumentacions partien d’una anècdota, d’un record, d’una lliçó apresa al seu barri per acabar convertint-se en un consell, una orientació fins i tot metodològica, en un toc d’atenció per a que el seu interlocutor baixés del “catecisme” que fos i toqués al peu a terra on s’havia de situar la història!
Josep Termes, en Pep, ha estat un vertader mestre. Jo no sé de cap altre destacat de l’Acadèmia i reconegut en tots els àmbits que hagi esmerçat més hores i més paciència per a “fer un cafè” i parlar i orientar durant hores uns estudis, una recerca, el llibre incipient d’un company. En el terreny personal, ell predicà amb l’exemple i es dedicà a la història de Catalunya amb passió i amb una voluntat incansable de contrarestar els apriorismes ideològics i els determinismes heretats d’una època de militàncies fortes com havia estat la de l’antifranquisme. Profund coneixedor del seu segle XX, Termes patia per les malvestats dels autoritarismes de tota mena i s’indignava davant les injustícies, especialment les que havia hagut de suportar Catalunya.
La seva producció personal reflexa aquest lligam entre la persona, l’obra i l’època que ha donat al seu mestratge una força tan gran.


Els seus dos grans temes han estat l’estudi dels moviments populars catalans i l’estudi del nacionalisme català, ambdós inclosos en el marc dels moviments socials i nacionals de l’Europa contemporània. Cal recordar el seu treball pioner sobre l’anarquisme espanyol i la Primera Internacional (1964-1972), renovador perquè no parlava només de la ideologia i l’organització, sinó de la cultura anarquista i el seu profund i històric lligam amb la realitat catalana (amb estretes relacions amb el federalisme). El seu darrer llibre (2011) tanca tot un cicle i esdevé una història del moviment anarquista a Espanya amb aportacions que sovint fan pensar en una mena de testament historiogràfic.
El segon gran tema és la història del nacionalisme català i aquí l’hem de situar com un dels grans referents en una cadena iniciada per un dels seus historiadors preferits, Antoni Rovira i Virgili. Termes ha animat aquest camp d’estudi, n’ha estat un dels grans renovadors (El nacionalisme català. Problemes d’interpretació, 1974), ha aportat gran quantitat de material i ha creat escola.

Quan el 2006 se li concedí el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el guardó li anava com l’anell al dit quan: se li retia honor per la seva trajectòria vital i professional en defensa de la cultura dels Països Catalans i per la seva exemplaritat intel·lectual.

Et trobarem molt a faltar, Pep.

Escrit per: Jordi Casassas Ymbert, catedràtic d’història contemporània i Director del postgrau “Estudis Superiors de Coneixement de Catalunya”

diumenge, 28 d’agost de 2011

Heribert Barrera


Ahir es va tornar un dia trist per per tots aquells que estimem a Catalunya. Heribert Barrera, aquell que alguns ens va obrir l'esperança, ens va deixar ahir a la nit.

La capella ardent s'obrirà aquest dilluns al parlament.

Un segle de lluita en tots els fronts

Heribert Barrera ha dedicat la vida a la lluita per la República i els drets nacionals de Catalunya. Des de les institucions democràtiques -abans i després del franquisme-, fins a les trinxeres de guerra i l'activisme polític


Nascut el 6 de juliol de 1917 a Barcelona, Heribert Barrera va viure en un entorn familiar ben significat per la República. El seu pare, sindicalista de la CNT i més tard incorporat a ERC, Martí Barrera, va ser diputat al Parlament i conseller de la Generalitat republicana. Això explica que ben aviat, el seu seu fill Heribert va entrar en política. Durant la República, Heribert Barrera va militar en diverses organitzacions republicanes, com el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1935, un any abans de l'aixecament militar feixista, Barrera es va incorporar a les Joventuts d'ERC, per fer-se més tard soldat d'artilleria de les tropes republicanes, on va lluitar al front d'Aragó i del Segre. Va acabar exiliat a França, on va conèixer la duresa dels camps de concentració d'exiliats republicans. S'havia llicenciat en Química a Barcelona, i a Montpeller es va llicenciar en Matemàtiques i Física, matèria en què es va doctorar.

Va participar en la reorganització d'ERC a la clandestinitat, partit que el va elegir secretari general durant la Transició (1976). Va ocupar el càrrec fins al 1987. Els 40 anys de dictadura no el van fer fan cessar, en cap moment, les seves conviccions i activisme. Confederalista convençut, va ser elegit diputat al Congrés a les primeres eleccions amb la coalició comunista Esquerra de Catalunya (ERC encara era il·legal).

El 1980, ja amb ERC legalitzada, va encapçalar la llista republicana a les eleccions al Parlament, i va tocar la campana –ERC es veia com un partit vell- en aconseguir 14 diputats. Barrera va votar la investidura de Jordi Pujol i va ser elegit primer president del Parlament de la democràcia restaurada. Però aquesta operació va sortir cara a una ERC ideològicament desdibuixada, que va caure a cinc diputats quatre anys després. El 1989 li va agafar el relleu com a secretari general Joan Hortalà, i ell va passar a ser president del partit. Dos anys després va ser elegit eurodiputat, càrrec que va ocupar fins l'any 1995.

Independentisme de rostre identitari

Medalla d'Or del Parlament (2000), Barrera va fer evolucionar les seves tesis històricament federalistes cap a posicionaments cada cop més nítidament independentistes (ha esdevingut un dels rostres més essencialistes de l'ERC de la última dècada), en constatar la impossibilitat d'encaix nacional de Catalunya a Espanya. En tot aquest temps no ha deixat de banda mai el compromís amb el país de ser un personatge compromès, i polèmic també.

Com quan ara fa deu anys -en ple boom migratori a Catalunya-, en un llibre-entrevista d'Enric Vila, declarava que la immigració amenaçava la supervivència de Catalunya i advocava per una expulsió progressiva d'immigrants. Barrera tenia llavors 83 anys i començava a consolidar un gir progressiu cap a postulats independentistes de base identitària. Es va anar allunyant de la línia estratègica de l'ERC de rostre més social per acabar donant suport al Reagrupament de Joan Carretero i a altres crides a la unitat de l'independentisme en una candidatura transversal i d'ampli espectre ideològic. Però, com el seu amic i company de partit Víctor Torres -fundador d'ERC, que va morir el 19 de juny-, mai va abandonar la militància, encara que crítica, a ERC. Són els últims sospirs de la il·lusió republicana aixafada pel feixisme espanyol.

dimarts, 19 d’abril de 2011

IN MEMORIAM: JOSEP I MIQUEL BADIA

+ informació sobre el següent acte aquí

Els germans Badia formaren part d’aquella generació de joves d’entreguerres que visqueren apassionadament aquella època dels ismes, comunisme, anarquisme, nacionalisme, de valoració dels conceptes de disciplina, autoritat, sacrifici i de l’ ús de la força en defensa d’un nacionalisme essencialista.

Miquel Badia es considerava un soldat de la Pàtria, la seva missió era alliberar-la mitjançant la insurrecció armada i el sacrifici de la sang, d’acord amb el model de lluita contra l’ocupació britànica representat per la Pasqua irlandesa del 1916.

Miquel Badia fou l’organitzador, impulsor i símbol de les Joventuts d’Esquerra Republicana- Estat Català (JEREC) que, mitjançant la pràctica de l’excursionisme, l’atletisme i l’acció política patriòtica, tingueren una intensa activitat durant el període de la Generalitat Republicana, quan es vincularen amb les institucions en un procés de construcció nacional (nacionalitzar Catalunya), segons el concepte encunyat per A. Rovira i Virgili, com a pas previ per engegar el procés insurreccional que portaria a la llibertat de la Pàtria.

Miquel Badia , el “ capità collons”, com se’l coneixia pel seu coratge , tingué una vida turmentada, resultat de la seva lluita al servei del seu ideal separatista (independentista), els cinc anys de presidi pels fets de Garraf, la clandestinitat, l’exili i l’hostilitat d’un sector d’ERC, accentuaren encara més el seu caràcter rebel.

Amb encerts i errors, però amb una vital i apassionada voluntat de servei a la nació i a la política de Francesc Macià, i tot això sense haver estat mai candidat en cap llista electoral.
Com a bon idealista romàntic, per a ell la vida fou un culte a Catalunya i a la mare, potser perquè les dues figures es fonien en una de sola. Com els escollits dels déus, aquests el cridaren aviat al seu si,quan només tenia 30 anys, però amb la meitat de la seva vida ofrenada a l’altar de la Pàtria.

L’assassinat dels germans Badia serà el pròleg del crepuscle dels déus, que tres mesos després serà representat pel doble procés de guerra i revolució que sacsejarà la societat catalana. La desaparició de Miquel Badia privà a l’independentisme d’un valuós organitzador i d’un líder carismàtic molt necessari per guiar la política d’Estat Català durant la guerra.

En la llarga llista de patriotes que durant els darrers vuitanta anys han estat la baula que ha donat continuïtat a la nostra lluita , cal esmentar, entre molts d’altres, Marcel·lí Perelló, Daniel Cardona, Domènec Latorre, Jaume Compte, Lluís Escaler, Manuel Viusà, Manuel Cruells, Josep Tramunt, Jaume M Vendrell, Magí Colet, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, independentistes de distints colors i sigles polítiques, però guiats tots per la seva voluntat d’alliberament dels Països Catalans. Miquel Badia té un lloc destacat enmig d’aquests combatents. El seu homenatge ha d’ésser un esperó per a continuar en la línia de lluita i de fidelitat als interessos col·lectius del poble català, que són els de la Pàtria, que Francesc Macià ens va assenyalar: Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.


Aprenem del passat, treballem el present, construïm el futur
Honor als herois de la Pàtria !

divendres, 18 de març de 2011

Punt final de l'exili de Francesc Macià

El retorn del líder catalanista republicà un mes abans de la constitució d'Esquerra Republicana és rememorat a partir d'una fotografia inèdita

La imatge mostra la sortida cap a Catalunya de Macià des de l'estació del Quai d'Orsay a final del mes de febrer de 1931

El febrer de 1931Macià deixava enrere la seva experiència d'exili i retornava a Catalunya


París, 21 de febrer de 1931. Estació del Quai d'Orsay. Sortida de Francesc Macià cap a Catalunya. D'esquerra a dreta: Francesc Macià, Jaume Gascon, Josep Maymí (amb ulleres), i Francesc Vinyes Foto: FAMÍLIA MAYMÍ.


Han passat una vuitantena d'anys des d'aquell 21 de febrer del 1931 en què Francesc Macià Llussà, des de l'estació del Quai d'Orsay de París, deixava enrere la seva experiència d'exili i retornava a Catalunya. Un mes després d'aquest fet, Macià s'erigiria en una figura clau en la fundació d'ERC i després, ja en ple mes d'abril del mateix any, es va convertir en una icona històrica de primera magnitud a cavall de la proclamació de la República catalana i de la presidència que va exercir a la Generalitat de Catalunya fins a la seva mort el dia 25 de desembre de 1933.

A l'entorn familiar més immediat aquesta fotografia ha estat sempre present, sobretot a partir dels anys vuitanta del segle passat. Josep Maymí Lloveras –pare i avi, respectivament, dels autors de l'article– fou un testimoni directe d'aquell moment històric.

En l'àmbit estrictament familiar, Josep Maymí Lloveras mai no havia parlat d'aquest fet. Tenint en compte que havia fet la guerra en les files del bàndol republicà i que el seu tarannà sempre s'havia caracteritzat per una gran prudència –era d'aquells que preferia dir: “Calleu.., no digueu res..., només faltaria que se sabés...”–, havia optat pel silenci. Tanmateix, però, la fotografia sempre la va tenir a la sala d'estar, en un lloc preferent i clarament visible. La imatge parlava i continua parlant per ella mateixa, una espècie de testimoni mut amb connotacions polítiques simbòliques explícites, inequívoques i reveladores d'un moment històric certament esperançador.

I com és que Josep Maymí Lloveras era a París? A l'edat de 15 anys, cap al 1922, va anar a treballar a Barcelona i va estudiar anglès al Centre de Dependents, al final de la Rambla. Més tard li va tocar fer el servei militar; s'ho hauria pogut estalviar, sempre que accedís a fer-se mosso de quota –tal com el seu pare, Narcís Maymí Pica, li va proposar–. Tanmateix, però, ell va optar per guardar aquests diners de manera que, una vegada acabat el servei militar, podria anar a Londres i a París a perfeccionar tant l'anglès com el francès. I així ho va fer, el 29 de maig del 1930 marxava cap a Herne Bay –comtat de Kent, Anglaterra–. Posteriorment faria estada a Londres. Durant el febrer del 1931 va anar a París, on es va trobar amb el seu amic Jaume Gascon. L'amistat ja venia d'anys enrere, bàsicament a causa del fet que tots dos sempre havien tingut un gran interès pels idiomes. Gascon, que llavors exercia de periodista a la capital francesa, es relacionava amb freqüència amb alguns catalans que hi vivien, alguns dels quals exiliats.

Entre altres, tenia molt bona relació amb Francesc Vinyes, Lluís Boixader i Martí Vilanova, tots ells membres del partit Estat Català i implicats en els coneguts fets de Prats de Molló del 1926.

En paraules del mateix Gascon: “La darrera setmana de setembre [1930] els diaris de París publicaren que en Macià havia abandonat Brussel·les, per entrar a Espanya, però, tan bon punt l'havia descobert la policia espanyola, va ser conduït manu militari a la frontera francesa. El vàrem tenir tres dies allotjat a l'hotel Mont-Tabor i el dia 28 li vàrem oferir un sopar amb assistència de Carles Esplà [polític i periodista valencià]. El diari La Rambla me'n va publicar una fotografia”. Aquesta xarxa de relacions ens ha permès de comprendre millor una fotografia de la qual, fins fa ben poc, sabíem només algunes dades i encara incompletes. Afortunadament, la seva força simbòlica es manté del tot inalterada.

dijous, 17 de març de 2011

En memòria del mosso d’esquadra Santos Santamaria



Avui es commemora el 10è aniversari de l'atemptat terrorista de Roses en el qual va morir l’agent del Cos de Mossos d'Esquadra Santos Santamaria Avendaño. Uns fets que van commocionar la societat catalana i, principalment, la seva pròpia policia. El mosso Santos Santamaria, de 32 anys, va morir en acte de servei quan participava en el cordó policial creat davant l’amenaça de bomba de l’organització terrorista ETA a Roses. Una data que ha permès a familiars i amics homenatjar com és degut a l’agent Santos Santamaria, i d’aquí els actes que s’han previst en record d’aquest tràgic succés.

Segons fonts del Departament d’Interior els actes d'homenatge a l'agent mort s'iniciaran a les 12 del migdia amb una missa. Posteriorment, a les 12:30 hi haurà un ofrena floral al monument a Santos Santamaria. Tot seguit s'iniciaran els parlaments per part del director general de la policia, el Sr. Manel Prat, l'alcaldessa de Roses, la Sra. Magda Casamitjana i, finalment, el pare de l’agent. A les 12:45 s’ha previst l'entrega de plaques als policies que van intervenir la nit de l'atemptat, en agraïment a la seva tasca.

http://policiadecatalunya.blogspot.com

dimarts, 15 de març de 2011

Catalunya Radio: En Guardia: L'assassinat dels germans Badia



A l'enllaç podeu descargar-vos el programa

dijous, 24 de febrer de 2011

Mor Joan Colomines





L'escriptor, metge i polític català Joan Colomines ha mort a Barcelona als 89 anys. Colomines, que des de ben jove es va convertir en un activista en favor de la democràcia, la llibertat i gran defensor de Catalunya, va publicar al llarg de la seva vida diverses obres de poesia i també d'assaig polític.

La seva militància política va començar al Front Nacional i el 1977 va ingressar a Convergència Democràtica de Catalunya i va ser diputat en la primera, la segona i la tercera legislatura del Parlament.

Entre les obres més destacades d'aquest home tan prolífic destaca la 'Crònica de l'antifranquisme a Catalunya', on aquest metge de l'Eixample barceloní retrata i relata amb exhaustivitat les campanyes cíviques, les manifestacions d'estudiants i totes les iniciatives populars que van ajudar a la descomposició definitiva del règim del general Franco.

Colomines, afectat d'alzheimer en els últims anys, va rebre el 1998 la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva llarga trajectòria política i literària.

També el PSC "lamenta profundament la mort i fa extensiu el condol a familiars i amics i al món de les lletres catalanes". En aquest senti recorden com Colomines "va participar i impulsar el procés constituent del PSC-Congrés el novembre de 1976, un dels tres partits que van confluir en l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya".

divendres, 18 de febrer de 2011

El cantautor Jordi Barre mor als 90 anys




El cantautor nord-català Jordi Barre ha mort als 90 anys. Tot i la seva edat avançada, encara estava actiu i el mes d'octubre va gravar un disc amb un raper de la capital dels Pirineus Orientals.

Nascut a Argelers, al Rosselló, Jordi Barre va estar sempre lligat a la Nova Cançó i se'l considera l'introductor d'aquest moviment a la Catalunya Nord. De fet, la seva vocació per la música va començar de molt jove.

Al llarg de la seva llarga trajectòria professional, Jordi Barre ha posat música a poemes d'autors catalans, ha fet comèdia musical, cançó infantil i tradicional i també peces simfòniques. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi i, entre altres distincions, destaquen el premi Joan Blanca a favor de la defensa del català i l'Orde Nacional del Mèrit Francès

Font :http://www.3cat24.cat/noticia/1072106/ociicultura/El-cantautor-nord-catala-Jordi-Barre-mor-als-90-anys


Vegeu també:


Triple DVD d'en Jordi Barre, entrevista al cantant nord-català NTVC CN 146



dilluns, 7 de febrer de 2011

Conferència a Vic

Es tractaran temes com la Unió Catalanista i es parlarà sobre Daniel Cardona i Francesc Macià.
http://www.unitat.cat/Images/activitats/vic2.jpg




Actes propers.

Conferència sobre la batalla de Montjuïc del 1641 a càrrec de Xavier Hernàndez Cardona.

http://www.unitat.cat/Images/activitats/montjuic.jpg

Homenatge als màrtirs de la Gleva

El diumenge dia 6 de febrer del 2011 s'ha celebrat el primer homenatge als màrtir caiguts davant les tropes borbòniques el 1714. Unes 600 persones s'han  concentrat davant de la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà per retre homenatge als màrtirs de 1714. Entre els assistents a aquest acte, organitzat per Òmnium Cultural del Voltreganès per celebrar la seva creació,  UnCat ha volgut ser-hi present i donar tot el seu suport a l'acte. . Els concentrats han fet una marxa amb torxes de prop d'un quilòmetre fins el santuari de La Gleva, ja en el municipi de les Masies de Voltregà.

L'acte de record als màrtirs catalans de 1714 s'ha celebrat sense el soroll dels trabucs de Trabucaires i de Miquelets, després de la polèmica originada per la prohibició de salves feta per la Guàrdia Civil Espanyola, que va considerar que aquest tipus de demostracions no es podien portar a terme perquè la jornada de record als 120 patriotes assassinats per l'exèrcit borbònic d'ocupació no és una festa tradicional catalana. La difusió que ha tingut la notícia des d'ahir dissabte ha aixecat expectació i ha atret l'atenció de nombrosos mitjans de comunicació d'abast nacional.

L'acte a l'interior de l'església ha acabat amb el cant dels Segadors. Mentrestant, els Miquelets s'havien mantingut en formació fent un passadís a l'entrada de l'església. A la sortida del temple, encara s'ha tornat a cantar els Segadors, en reconeixement a la gran quantitat de gent que no hi havia pogut entrar.
Fonts particulars i Osona.com









3cat24.cat <http://3cat24.cat>
http://www.3cat24.cat/noticia/1053646/catalunya/Els-trabucaires-reclamen-que-la-Guardia-Civil-no-decideixi-les-festes-tradicionals-catalanes

Diari Ara
http://www.ara.cat/societat/delegacio_del_govern_espanyol-trabucaires-la_gleva-1714_0_422357933.html

Diari Avui
http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/366988-la-guardia-civil-no-es-qui-ha-de-decidir-quines-son-les-festes-tradicionals-catalanes.html

Osona.com (+fotos i vídeo)
http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/24688/centenars/persones/participen/homenatge/martirs/gleva

Naciódigital
http://www.naciodigital.cat/noticia/22139/guardia/civil/decideix/festes/tradicionals/catalanes
http://www.naciodigital.cat/noticia/22132/centenars/persones/homenatge/martirs/1714

Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/analisi/3782293/guardia-civil-decideix-festa-tradicional-catalunya.html

La Malla (Vídeo Inclòs)
http://www.lamalla.cat/infolocal/noticies/article?id=439016

Agència Catalana de Notícies
http://www.acn.cat/acn/596619/General/text/trabucaires-Guardia-Civil-festes-tradicionals-Martirs-de-la-Gleva.html

El Setmenari Digital
http://www.elsetmanari.cat/noticies/detail.php?id=2926

LaTafanera
http://latafanera.cat/historia/autoritats-espanyoles-prohibeixen-salves-en-honor-als-martirs

Racó Català
http://www.racocatala.cat/forums/fil/137144/espanya-prohibeix-lhomenatge-als-martirs-1714-gleva-osona

Blogs
http://jsatorra.blogspot.com/2011/02/centenars-de-persones-participen.html

Xarxa Independentista
http://www.xarxaindepe.org/2011/02/contra-salves-prohibides-la-gleva-un.html



.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.