dilluns, 29 de setembre de 2008

Guillem Agulló

L'11 d'abrilde fa una dècadaassassinaren el jove nacionalista Guillem Agulló i Salvador.


Els intents de treure-lia aquest fetconnotació políticao de criminalitzarla víctima són algunsaspectes d'un casen absolut resolt.La memòria de GuillemAgulló es manté viva. "Caminava pel carrer i vaig llegir el titular a la premsa. Vaig passar de llarg. Uns metres més enllà quedava clavat a terra: 'Guillem?!'. A tots ens va costar reaccionar: era impossible. Impossible però real." Toni Gisbert, que va ser portaveu de l'acussació popular en el judici per l'assassinat de Guillem Agulló, descriu gràficament la perplexitat en què va quedar sumida bona part de la societat val
enciana en aquells primers moments. El que ningú no volia imaginar acabava de passar: les mateixes pulsions que, de l'anomenada tensió ençà, feien succeir agressions i amenaces contra tot allò que sonés a nacionalista convertien en real les pitjors de les possibilitats i un jove de divuit anys queia fulminat d'una punyalada al cor. La matinada de l'11 d'abril del 1993, Guillem Agulló i Salvador, fill de Burjassot, a l'Horta, el mateix poble que acabava d'enterrar el poeta Vicent Andrés Estellés ("Quan soterràrem Guillem encara eren fresques les flors per Estellés", recorda un veí), era assassinat en un carreró de Montanejos, a l'Alt Millars. Hi havia anat amb una colla d'amics a passar-hi les vacances de Pasqua. Van tenir la desgràcia de coincidir-hi amb ·els de Marxalenes", un grup d'aquest barri de València, d'extrema dreta, que va trobar intolerable el pedaç que duia Guillem cosit al braç: "Nazis fora." "Nosaltres som els nazis", expliquen els amics que li van dir. I se li van tirar a sobre. Quan finalment van fugir, alertats de la presència d'un guàrida de seguretat, "els de Marxalenes" deixaven darrere Guillem Agulló estès a terra, ferit de mort, i l'eco dels crits que proferien tot corrent: "Viva Franco!", "Arriba España!". Aquella nit no hi hagué detencions. Els agressors van tornar al seu lloc d'acampada. L'endemà al matí alguns encara van esmorzar al poble. I van marxar a València per diferents mitjans. Els únics que van passar per les dependències de la Guàrdia Civil van ser, precisament, els amics de Guillem, molts menors d'edat: els hi van retenir durant pràcticament tota la nit sense deixar-los trucar a casa. Dos dies després es presentaven a la policia de València Gerardo Damián Mora García, José Camilo Cuñat Montaña (el Pollo) i Juan Manuel Sánchez López (el Picha); Francisco García Antón (Modi) era detingut a casa seva. El dia 14 es lliurava, a Alacant, Pedro José Cuevas Silvestre (el Ventosa), que es confessava autor material de la navallada. Tots van ser inculpats i acusats d'assassinat. Tan sols un d'ells, Cuevas, havia d'acabar condemnat. D'homicidi. El judici va ser polèmic. La sentència també. Deu anys després de ls fets de Montanejos, l'anomenat "cas Agulló" continua provocant perplexitats. O indignació.Els pares, Carme i Guillem, abraçats durant el parlament que va fer vibrar la plaça de bous de València, aquell mateix 1993.No estàs sol. Tant hi fan, els números rodons. Tant hi fan que siguin tres, set o vuit i mig, els anys passats des que mataren Guillem Agulló. A casa seva, a Burjassot, els pares i les germanes n'han mantingut el record intacte cada dia de cada dia. Per amor, primer. I per la solidaritat rebuda, també. És impossible seure a la taula dels Agulló i no estremir-se per la combinació de serenitat i fermesa que transmeten els seus pares, per la constatació del dolor tan viu i palpable, ara i aquí. El pare, Guillem, parla amb la veu trencada: "A poquet a poquet hem hagut d'anar aprenent a viure amb la falta d'una persona estimada. Molt, molt estimada. Perquè Guillem era una passada. Una passada que no us podeu imaginar. Guillem t'inflava a besos de dalt a baix. Tot. I d'abraços. I de la nit al dia..." Per continuar fent via, la força mútua. Ho explica Carme, la mare: "Ell m'aguanta a mi i jo l'aguante a ell. De veritat. A més, veus que no estem sols. Guillem no ha mort perquè la gent continua recordant-se d'ell. I ara més encara que estan despertant: hi ha tota una generació que farà canviar el món." A mesura que creixia la indignació popular pel crim, n'augmentaven també les mostres públiques. Arreu dels país se succeïren les manifestacions de rebuig; hi va haver pronunciaments d'institucions, universitats, instituts i escoles; d'organitzacions polítiques, socials i cíviques; de personalitats conegudes en els més diversos àmbits; de milers de persones anònimes... Un dels actes més emotius i multitudinaris va tenir lloc a la plaça de bous de València, en la commemoració del 25 d'abril d'aquell any, que es va convertir en homenatge. Al Tall li va dedicar a Guillem Agulló la cançó "A Miquel Grau", i aquell "per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?" va prendre la dramàtica actualitat, arribat directament, pel fil mai tallat dels esdeveniments, des dels sotragats anys setanta. "A nosaltres -explica Guillem Agulló pare-, la gent que ens estima, ens estima de veres. I la gent que ens odia, ens odia a mort. Però tenim molta gent que ens estima."

Una imatge del públic el posterior Tirant de Rock que se li va dedicar en homenatge.Culpar la víctima. La Guàrdia Civil els ho havia repetit als pares tant bon punt els havia tingut al davant; el governador civil de Castelló també hi insistia; després, ho farien, una vegada i una altra, tant els acusats com les seves defenses: es tractava d'una baralla entre joves; res més. Dels crits proferits pels agressors o de les seves connexions amb personatges i grupuscles de l'extrema dreta blavera a la ciutat de València (com ara José Manuel Chuliá, militant de l'aleshores activa Acción Radical que, segons un informe policíac de l'època, era "de caràcter racista, xenòfob i neonazi", i membre de la penya Ultra Yomus del València CF, responsable, per exemple, d'exhibir una pancarta amb el lema "Guillem, jódete"), no calia dir-ne res. De fet, en el posterior judici es va barrar qualsevol possibilitat d'investigació en aquest sentit, malgrat els arguments de les diverses acusacions populars. "I això que el fiscal ho reconegué, que era una mort política", explica Carme Salvador. "Però -rebla el seu marit-, l'actual sistema democràtic no té lloc per a explicar una mort política." No hi va haver prou, amb això. Des de l'actiu altaveu del diari Las Provincias, aleshores en mans de María Consuelo Reyna, es va orquestrar una escandalosa campanya mediàtica destinada no tan sols a generar confusió sobre el cas (amb afirmacions tan surrealistes com aquesta: "Pedro Cuevas no va apunyalar Guillem Agulló, com en un començament ell mateix pensava"), sinó a criminalitzar qui havia estat assassinat. Així, "la banda d'Agulló" o "l'skin de Burjassot" són exemples de la terminologia repetida sense descans per aquest diari, entestat a dibuixar com a violent qui havia estat, precisament, víctima de la violència. "Mira si la premsa pot fer mal -explica Carme-, que ací en el poble li digueren a ma mare: 'Ai, quan l'han mort alguna cosa hauria fet ell'. A sa iaia, li ho van anar a dir! I era gent normal, que no es clava en res, però que acabava creient la mentida, a força de sentir-la repetir." Durant el judici que va començar l'octubre de 1995 a Castelló de la Plana, es van reiterar les situacions on se semblaven intercanviar els papers. En aquest sentit, un dels aspectes més controvertits de la vista oral va ser l'acceptació, per part del tribunal, de l'anomenada "testimoni X", proposada sobtadament per la defensa i de qui encara no se'n coneix la identitat. "X" deia sentir-se amenaçada a l'hora de testificar. No va aportar cap prova determinant (afirmava haver sentit que un amic de Guillem deia que aquest tenia un puny americà), però va acabar d'incidir en aquella estranya "criminalització de la víctima" que es va denunciar en el seu moment. Virgilio Latorre, advocat de l'acusació particular impulsada per la família, recalca que "hi havia un judici constant sobre la víctima". Davant l'anonimat requerit per "X", Latorre recorda el moment: "De quin temor parla? Els qui estem atemorits som nosaltres, que tenim aquí un mort! Les pors subjectives d'aquesta senyoreta no em serveixen." Per a Latorre, "el tribunal va cometre diversitat d'irregularitats, com ara reunions amb les defenses, relacionades amb aquest testimoni, que se'ns ocultaven. Per això es va produïr la recusació: semblava que el tribunal hagués tret partit". Efectivament, el tribunal de la secció segona de l'Audiència Provincial de Castelló va ser recusat per l'acusació popular de Maulets, l'organització independentista de la qual formava part Guillem. Per defecte de forma, contaminació i interès d'empatia ideològica cap als acusats. Però es desestimà i Maulets, en senyal de protesta, es va retirar del judici. Finalment, la sentència va caure com un gerro d'aigua freda sobre molts: un únic condemnat (el confés Pedro Cuevas) per homicidi (14 anys); la resta, absolts. Pocs dies després, un d'ells, Juan Manuel Sánchez, participava en una agressió amb navalla al barri del Carme de València.
Concentració-cadena humana que, el novembre de 1995, va envoltar l'edifici on es duia a terme el judici per l'assassinat, a Castelló de la Plana: abans i després de la dura càrrega policíaca, durant la qual es van arribar a disparar cartutxos de posta.Ara mateix. Al costat d'on viu la família Agulló algú ha fet una pintada: "Guillem, fotet." "Ara ho fan en valencià -explica el pare-. Són els mateixos que empastifaven les parets del Mestalla insultant el meu fill; aleshores signaven 'C. Vinatea'. Curiosament, d'aquells blaveros ara n'hi ha que s'han apuntat al Bloc Nacionalista Valencià: hi han entrat els blaverets i me n'han triat a mi." Aquests deu anys no han estat fàcils per als Agulló. "Ens negaren el pa i la sal", explica Guillem. I Carme continua, a poc a poc: "Ens han ficat moltes traves. El deixaren, a ell, sense faena; fins fa cosa d'un any ens trucaven a qualsevol hora del dia o de la nit; ens destrossaren el cotxe... Però res, com més estrenyien, més ganes teníem de tirar endavant." Guillem recorda els primers anys després de la mort del fill: "La gent s'acolloní. Molt. Rebia amenaces contínuament i la sensació d'impunitat era terrible. Pel que fa a nosaltres... ens costà molt llevar-nos del cap la percepció que érem responsables de la mort de Guillem. Molt. Fixa't fins a quin punt és greu, això." "Ho vaig arribar a pensar mil voltes, -continua Carme-. Si nosaltres haguérem dut una altra vida o haguérem tingut unes altres conviccions, hauríem tingut un fill pijo, però ara seria viu. I això... Fins que dius que no: no ens hem equivocat nosaltres: s'han equivocat ells, els pares d'ells. Mira, en un acte d'homenatge que feren a Castelló de la Ribera, se'ns va acostar una dona que ens va dir: 'Ací en el meu poble hi ha molts Guillems.' Jo no l'entenia, i ella continuà: 'Després de la mort del teu fill, a molts xiquets que ara tenen set o vuit anys els van posar el seu nom. I jo em vaig posar a plorar."


Carme Salvador i Guillem Agulló, davant de casa seva, a Burjassot.
Núria CadenasEL TEMPS nº 982(del 8 al 14 d'abril 2003)
Podeu llegir articles, cançons en homenatge, esqueles entre altres a: http://www.guillemagullo.tk/

És una llàstima que es parli de dretes o esquerres, quan la lluita és entre espanyols i catalans.
Guillem des de aquí volem recordar al teva memòria i la teva lluita.

dijous, 25 de setembre de 2008

JOSEP TRUETA- CIENTÍFIC O CIRURGIÀ?

Josep Trueta va nàixer al Poble Nou de Barcelona l'any 1897, de pare lleidatà i mare de Sabadell. Originàriament els Trueta eren de les altes comarques del Pallars i l'Urgellès. El mateix cognom de Trueta vol dir truita de riu en parts de la Vall d'Aran. Ho fem constar perquè ell estava molt orgullós de la seva procedència, detall que mai no oblidaria. Era fill de metge i nét de farmacèutic, cosa que el va influenciar moltíssim a l'hora de decidir-se per una professió. En realitat, ell volia ser pintor – cosa que feia força bé, però el seu pare li va fer veure que de pintors n'hi ha que es moren de gana si no tenen èxit – i que per tant, primer estudiés medicina, i després ja veurien. L'any 1921, després d'haver estudiat a la Universitat de Barcelona i fet les pràctiques a l'Hospital de la Sta.Creu, va haver d'anar a Madrid per llicenciar-se , cosa que ja no li va fer gràcia. Per què s'havia d'anar a Madrid – per què no es podia llicenciar a Barcelona?
En les seves memòries ("Fragments d'una vida") ell mateix ja dedica tot un capítol al seu desvetllament catalanista. Malgrat certa reticència per part de la seva família, als 12 o 13 anys el seu avi, el més reticent, un dia digué: "a aquest noi li està agafant la ceba !" Ja se li notava. Ell mateix diu "encara estudiava el batxillerat quan...començàrem a assistir a manifestacions catalanistes públiques", cosa que no va deixar de fer fins ben entrat en l'estudi de la medicina per manca de temps, no per cap canvi d'opinió.

Josep Trueta va començar a treballar com a cirurgià general fins que cap a l'any 1922 el seu mestre el Dr.Corachan, el va endinsar en el tractament quirúrgic de les extremitats – o sigui, traumatologia. Ja l'any 1929, seguint i modificant estudis que havien fet predecessors seus, va tractar un dit malmès d'un obrer amb el tractament de les ferides de guerra que, anys més tard, tanta fama li havia de aportar. Breument, eren cinc punts: neteja de la extremitat afectada, incisió suficient , extirpació de tot el teixit malmès, taponar el lloc de la ferida amb gassa i/o cotó fluix i , finalment cobrir amb un embenatge de guix. Aquest tractament, que al cap dels anys es va anar fent servir arreu , en ferits de guerra, bombardejos , laborals o de carretera, acabà es pot ben dir, amb la gangrena gasosa. A més, un cop operat, el pacient no patia – cosa molt important per a Josep Trueta.

No cal dir amb quina immensa quantitat de ferits va poder anar perfeccionant el tractament durant la Guerra Civil, i va ser el que el va portar a Anglaterra l'any 1939 quan es va exiliar– país on va viure i treballar fins l'any 1967 quan, jubilat de la càtedra de Cirurgia Ortopèdica de la Universitat d'Oxford per edat, va tornar a la seva estimada Catalunya. Tanta enyorança – finalment convertida amb gran decepció . Primer, perquè havien passat 29 anys , i tot Europa havia canviat. Però sobre tot, pel fet d'haver-hi una dictadura cruel, especialment per Catalunya on fins i tot la seva llengua, tan estimada per Trueta, era prohibida i maltractada. El fet d'haver-se exiliat ell l'explica així : "Jo sabia que amb l'entrada de l'exèrcit de Franco, Catalunya seria espiritualment aixafada. Jo no podria aguantar en silenci la persecució i, si no volia caure fora de les lleis, me n'hauria d'anar." Bé que va fer en marxar, car les tropes invasores el van anar a cercar a casa seva i qui sap què li hauria passat si li haguessin trobat.

Com a catedràtic de la famosa Universitat d'Oxford va gaudir del gran hospital Nuffield Orthopaedic Centre, on a més a més de ferits disposava de laboratoris on ell i els seus deixebles varen fer una tasca enorme que va resultar amb descobriments i nous tractaments, com la doble circulació renal, poliomielitis, scoliosi, l'estimulació de llargària de l'os, osteoartritis, circulació de la sang dins de l'os, malaltia de Perthes, etc.etc. La tasca que més el va ocupar cap a la fi de la seva vida va ser de demostra que l'origen de l'os és la sang. Per diversos d'aquests estudis va ser nomenat, al menys dues vegades, pel Premi Nobel de Medicina, sense aconseguir-lo. Li hagués fet molta il.lusió guanyar-lo , no per ell, sinó pel que hauria representat per Catalunya.
Josep Trueta va estar casat amb Amèlia Llacuna 52 anys amb completa devoció i amor. Varen tenir tres nenes i un noi – per desgràcia el nen va morir als 5 anyets d'una pneumònia- pèrdua de la que mai es varen refer. Segurament els molts deixebles que va tenir el van ajudar a ell a suportar l'absència de l'hereu. Es van tenir afecte mutu amb tots els deixebles.

Si algú encara dubta de la catalanitat de Josep Trueta només ha de tenir en compte com i quan va escriure el seu llibre d'amor a la seva terra– "The Spirit of Catalonia" – publicat l'any 1946 en anglès i traduït al català, primer a Mèxic l'any 1950 i revisat i publicat a Catalunya l'any 1977, del qual se n'han fet més de 20 edicions. Volia demostrar als anglo-saxons que no tots els "espanyols" anaven ficats al mateix sac – volia descriure la contribució dels Països Catalans a la cultura universal.
L'any 1976, als 79 anys, el van fer doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona amb gran joia seva . En donar les gràcies , va dir les últimes paraules en públic de la seva vida. Va acabar dient: "La llibertat es consubstancial en la meva vida. Aquest acte significa el vertader retorn a la meva terra, que vaig deixar perquè no volia veure morir la llibertat del meu país."
Trueta va morir el dia 19 de gener del 1977 – mesos abans de complir 80 anys. La seva estimada muller havia mort 15 mesos abans. Després del funeral a Sta.Maria del Mar, conduït pel seu amic el Pare Abat de Montserrat Cassià Maria.Just, va ser enterrat al cementiri de Santa
Cristina d'Aro, on els veïns havien col·locat una enorme pancarta que deia:
TRUETA HA MORT. CATALUNYA PLORA.

Amèlia Trueta

dimecres, 24 de setembre de 2008

LLuis Maria Xirinacs.


Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 2007) fou un polític pacifista, doctor en filosofia i sacerdot català.
Taula de continguts

1 Biografia
1.1 Candidatura al Nobel
1.2 Deixa el sacerdoci
1.3 Segon empresonament
1.4 Defunció i exèquies
2 Honors
3 Badomeries
4 Referències
5 Enllaços externs
5.1 Obres i escrits
6 Enllaços
6.1 Biografies
6.2 Acció cívica i drets humans
6.3 Suport
6.4 Rebuig
6.5 Funerals


Biografia
Quan estudiava al seminari, va quedar copsat per l'afirmació del metge Alfred Korzibsky, el qual digué: «L'excés d'informació mal païda ens porta a pronosticar una espècie de mundial esquizofrènia col·lectiva».[1] Això influencià decisivament en Xirinacs, que inicià llavors la creació del seu model de coneixement de la realitat.
Fou ordenat sacerdot als 22 anys. L'any 1963, per pressions de l'autoritat estatal, la jerarquia esclesiàstica el va destinar a Balsareny. Degut a la seva defensa del Sindicat Democràtic d'Estudiants se'l destinà a Sant Jaume de Frontanyà. En aquell moment rebutjà la dotació econòmica que l'Estat espanyol assignava a cada sacerdot.
Va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. El 1968 comparegué davant un consell de guerra acusat de ser l'inspirador del Front d'Alliberament de Catalunya i participà en vàries vagues de fam en solidaritat amb els imputats en el Procés de Burgos.
L'any 1969 publicà el llibre Secularització i cristianisme.[2]
Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme. A causa d'una seva detenció en 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana. Això li comportà un confinament en la presó concordatària de Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam. Entre 1973 i 1975 estigué empresonat per les seves activitats contràries al règim.
Un cop en llibertat, romangué en vetlla permanent, juntament amb els «Captaires de la Pau», a Montserrat. Des del 25 de desembre de 1975 es mantingué en guàrdia 12 hores al dia davant la presó Model per demanar l'amnistia total dels presos, campanya que va abandonar amb les mesures d'amnistia del 1977.[3]
Senador per Barcelona entre 1977 i 1979, en el procés de la que fou la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d'esmenes que constituïen un model alternatiu recollit en el seu llibre Constitució, paquet d'esmenes.
Paral·lelament, escrigué una columna diària al diari Avui titulada Des del senat, a la qual renuncià quan es presentà a les eleccions al Congrés del 1979, argumentant que no volia abusar d'una posició de privilegi durant la campanya.
L'any 1979 encapçalà una candidatura al Congrés de Diputats per Barcelona sota la coal·lició Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), tot reivindicant els quatre punts programàtics de la llavors extinta Assemblea de Catalunya. L'any 1980 encapçalà la candidatura del BEAN per Barcelona en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, sota la denominació «BEAN-Unitat popular». El BEAN es va convertir en partit polític.

Candidatura al Nobel
Candidat al premi Nobel de la pau els anys 1975, 1976 i 1977, destacà per la defensa dels drets humans, les seves vagues de fam i mètodes de protesta no violents, sobretot per la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia pels presos polítics.
L'any 1976 publicà Diari de presó en dos volums: L'espectacle obsessiu i Entro en el gran buit.
L'any 1984 fundà amb Agustí Chalaux i altres persones el Centre d'Estudis Joan Bardina, on desenvolupà l'estudi d'un nou model polític, econòmic i social.

Deixa el sacerdoci
Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys ha promogut diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista.
La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques La traïció dels líders,[4] publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la Transició. També ha escrit El Terror, la Pau i el Sagrat (2003).
L'any 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país. El mateix any publicà Plantem-nos. Temes vius i pendents per al tombant de mil·leni amb Lluís Busquets Grabulosa.
Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de llicenciatura, on va obtenir matrícula d'honor en totes les assignatures.

Segon empresonamentL'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava: «Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna(...)I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema.» [5]
Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional que el va condemnar, el març de 2004, a 2 anys de presó i 4 d'inhabilitació.
El 17 de desembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs havia declarat en defensa seva al Jutjat d'Instrucció núm. 8 de Barcelona: «No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres.» A la seva declaració també va dir: «Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.» [6]
Malgrat hi havia una sentència condemnatòria, de resultes de la qual pesava damunt seu una ordre de recerca i captura, mai no se'l va detenir.
Al seus 74 anys, el 25 d'octubre del 2005 a les 11:45 hores, va ser detingut per la Policia Nacional espanyola a una comissaria de Ciutat Vella (Barcelona), quan anava a renovar el seu DNI. En ser detingut va exercir l'objecció lingüística en negar-se a signar la seva declaració en castellà. El mateix dia va intentar visitar-lo el seu metge a qui van negar l'assistència. També van negar que el seu germà el pogués visitar la mateixa tarda.
Dos dies més tard, el 27 d'octubre de 2005, va ingressar a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, tot i que el mateix dia va ser traslladat al centre penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). Tan bon punt es va conèixer el seu empresonament, diverses persones i col·lectius van reclamar-ne l'alliberament al·legant raons humanitàries per motiu d'edat. La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.[7]

Defunció i exèquies
Homenatge a Lluís Maria Xirinacs, al Fossar de les Moreres, el 16 d'agost de 2007
L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès, volent passar els seus últims dies amb "la meva soledat i el meu silenci". Una voluntat reflectida en un escrit que va deixar al seu despatx, on també recordava haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava la "covardia" dels líders polítics catalans en matèria de nacionalisme.[8][9] Encara que alguns mitjans van donar per fet la hipòtesi del suïcidi,[10] l'autòpsia revelà que Xirinacs morí per causes naturals.[11][12][13][14][15]
El dia 16 d'agost de 2007 es van celebrar els funerals en la seva memòria, a l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, i en acabar aquests, fou homenatjat al Fossar de les Moreres, el lloc on cinc anys abans havia fet el parlament que el va portar per darrer cop a la presó.

Honors
Homenatge a Lluís Maria Xirinacs, al Fossar de les Moreres, la Diada Nacional de 2007, sota el lema La lluita continua
L'estiu de l'any 2004 Xirinacs va ser guardonat amb el Premi Canigó que atorga cada any la Universitat Catalana d'Estiu.[16]

BadomeriesSobre el seu pas pel senat, entre 1977 i 1979, hi ha una informació falsa que molts mitjans de comunicació han anat repetint. Es diu que va ser el senador més votat de tot l'estat o de Barcelona, quan això no és cert. Aquesta informació l'han donat mitjans com La Vanguardia,[17] Vilaweb - El Punt[18] o Europa Press.[19] Es poden trobar les dades oficials d'aquelles eleccions al web del Senat espanyol[20] o al del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat.[21] Allí es pot veure que els tres senadors més votats a Barcelona i al conjunt de l'estat van ser Josep Benet i Morell, amb 1.328.607 vots, Francesc Candel Tortajada, amb 1.263.669 i Alexandre Cirici i Pellicer, amb 1.198.256, tots tres de l'Entesa dels Catalans. Xirinacs va ser el quart més votat de Barcelona i Catalunya i el vuitè de l'estat (els quatre de Madrid el sobrepassaven), amb 550.678. Això sí, va ser l'independent més votat en aquelles eleccions i probablement en la història de les eleccions al Senat espanyol.

Referències Silvio Fernández Balbuena, Xirinacs, pàgina 92
Breu biografia
Lluís Maria Xirinacs, ex senador y ex sacerdote antifranquista. El País, diumenge 12 d'agost del 2007. Necrològiques. Pàgina 45.
La traïció dels líders
Discurs al Fossar de les Moreres, l'11 de setembre del 2002
Declaració al Jutjat núm. 8 de Barcelona, 17 de desembre de 2002
Notícia del seu alliberament
Notícia de la seva mort, a Vilaweb (Inclou el seu "testament")
Notícia de la seva mort, a l'Avui
Noticia a l'Avui que menciona l'autòpsia, sense donar cap mena de detalls
Europapress
Avui
TV3
Yahoo
elsingulardigital
Notícia del Premi Canigó al Diari de Girona
«en su momento fue el más votado de España con más de medio millón de votos» La Vanguardia 11-08-2007
«va esdevenir amb 550.678 vots el senador més votat a les comarques de Barcelona», Vilaweb - El Punt
«va ser el més votat d'Espanya amb més de mig milió de vots», Yahoo, citant Europa Press
Web del Senat (en castellà)
Departament de Governació i Administracions Públiques

Enllaços externs

Els enllaços externs d'aquest article necessiten una revisió: la Viquipèdia no és un directori d'internet.Cal una revisió per treure els enllaços excessius o inapropiats segons la norma d'estil, o bé per citar-los com a font.

A Viquidites hi ha frases fetes, frases cèlebres i proverbis relatius a Lluís Maria Xirinacs i Damians

Obres i escrits
Secularització i cristianisme, 1969
Carta a un policia armat, 21 de març de 1976
L'espectacle obsessiu
Entro en el gran buit. Continuació de l'anterior
Vaga de fam per Catalunya, diari de 21 dies, 1976
Subjecte
Constitució, paquet d'esmenes, 1979
Constitución, paquete de enmiendas. Versió en castellà de l'anterior, 1979
La primera història humana [1] (PDF)
La dimensió cooperativa. Amb Jordi Via i Jordi Garcia
Món alternatiu Transcripció de la conferència realitzada el divendres 14 de febrer de 1986 en la inauguració de la Cooperativa Tascó
Mundo alternativo Traducció al castellà de l'anterior, 1986
El diàleg difícil entre ciència i consciència Article publicat a la revista L'Esborrany de Sant Boi de Llobregat. Maig del 1991
Plantem-nos. Temes vius i pendents per al tombant de mil·leni, 2000. Amb Lluís Busquets Grabulosa
Manifest-Crida, 2000
Crida, 2001
Filosofia i pràctica de la no-violència. Transcripció d'un seminari fet a La Plana, Bages, l'agost del 2001
Discurs íntegre que Xirinacs va pronunciar l'11 de setembre de 2002 al Fossar de les Moreres de Barcelona
Crida, 2002
Declaració de Lluís M. Xirinacs davant el jutge 17 de desembre del 2002
La traïció dels líders - Trilogia de memòries polítiques
Mentalitat i models globals Paper en el qual Xirinacs exposa un model global per a fer front a la complexitat de la realitat
El terror, la pau i el sagrat, 2005
Amnistia 77, Franco ha mort?, 2006
Un model global de la realitat. Primera part: model menor, 2007
Dietari final, 2007. Obra pòstuma

Enllaços

Biografies
Perfil biogràfic de Xirinacs a Vilaweb
Perfil biogràfic de Xirinacs a la Fundació Randa
Fitxa de Xirinacs al Senat espanyol.

Acció cívica i drets humans
Fundació Randa
Arbre d'Assemblees del Poble Català
Centre d'Estudis Joan Bardina
Escola Finaly

Suport
Comunicat de suport a Xirinacs d'Indymedia
Alerta solidària
Fes-ho cat
Racó Català Notícia
Esquela d'en Lluís Maria Xirinacs
Web d'en Lluís Maria Xirinacs
Connexions
MauletsComunicat de condol
Projecte referèndum 2014
(Vídeo) Diada 11-09-07 Homenatge a Xirinacs
(Vídeo) Rap català 2004, versió'07, homenatge a Xirinacs

Rebuig
El PP considera "un insult" dedicar un carrer a Xirinacs

Funerals
Vídeo de la notícia de la cerimònia de comiat de Lluís Maria Xirinacs

Homenatge 10 de Setembre 2008 a tots els morts de 1714

10 DE SETEMBRE, Intervenció conjunta d'Unitat Nacional Catalana i Partit Republicà Català al Fosar de les Moreres a l'acte organitzat per l'associació Memorial 1714.
Després de les diverses intervencions a l'acte organitzat per l'Associació Memorial 1714 prengueren la paraula un representant de Catalunya Acció i el seu President Santiago Espot, fou un brillant parlament on es significà el sentit patriòtic de la Diada.

Tot seguit començà l'acte organitzat per UNCat i el PRC, va fer la presentació en Josep Bonet del PRC i després intervingué el President del Partit Republicà Català l'Agustí Soler, el discurs de marcat caràcter patriòtic va ser un homenatge als nostres lluitadors i una crida a la unitat. Després feu el seu parlament en Roger Lluís, membre del Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana, reproduïm el seu discurs:


Companys i companyes independentistes,
Ara fa 294 anys, la zona en la que ens trobem estava arrasada, incendiada i amb els carrers plens de mort i destrucció. Les tropes borbòniques assaltaven els darrers bastions de les nostres muralles i en menys de 24 hores tota la ciutat queia definitivament a les seves mans malgrat la lluita a ultrança dels patriotes catalans. Amb Barcelona, tota Catalunya caigué en mans de l’ocupant i vam perdre les nostres constitucions, la nostra independència. També van caure milers de catalans, molts dels quals encara jauen sota els nostres peus, en aquesta mateixa plaça, convertida en fossa comuna dels soldats i resistents catalans. El general Josep Moragues, heroi de la resistència nacional, va ser torturat, condemnat a mort, degollat, decapitat i esquarterat, i el seu cap posat en una gàbia a l’aire lliure durant dotze anys.
Des de llavors, Catalunya ha intentat sobreviure, amb més o menys encert. Moltes vegades ha intentat buscar l’encaix dins d’Espanya, amb un resultat frustrant i decebedor. Però no ens enganyem: no encaixarem dins d’un Estat per al qual som una nosa, un problema i una molèstia. Ja és hora de deixar-nos de projectes federalistes que han servit, només, per justificar la nostra por davant l’ocupant i confondre el poble català.
Però no hem de ser derrotistes. Aquest no és un discurs derrotista.. També enguany fa 800 anys d’un altre esdeveniment històric. Fa 800 anys va néixer el nostre Rei Jaume I. Sense complexes ni covardies, El nostre Rei va fer gran Catalunya fins on avui encara ho és: al sud del País Valencià i amb les Illes incloses. En una sola generació, va doblar l’abast de la nació i va convertir Catalunya en un país respectat i victoriós.
L’exemple dels màrtirs del 1714 i dels vencedors de fa vuit segles ens obliga, avui, a dir prou! Prou al robatori permanent del fruit del nostre treball. Prou a la persecució de la nostra llengua i la nostra cultura. Prou a la falsificació de la nostra història. Prou a que ens vulguin convertir en aliats d’uns espanyols en contra d’uns altres igualment espanyols. Prou a la degradació del nostre govern, de la nostra televisió, de la nostra economia i de la nostra societat. Prou a que ens insultin i ens tractin amb menyspreu.
És per això que nosaltres, Unitat Nacional Catalana, volem un procés de unificació nacionalista amb la mirada posada en un front patriòtic nacional que treballi per la independència i la reunificació nacional. No serem els únics a treballar-hi, però , pensem com pensem, amb independència del matís ideològic de cadascú,si no ens hi posem tots no ens en sortirem. Per vèncer, cal combatre, i per combatre cal estar units!
Nosaltres creiem en la victòria, per això estem aquí, quin cosntrasentit tindria sinó la presència de tots nosaltres al Fossar de les Moreres per retre homenatge als nostres lluitadors. Lluitar per perdre? Ni parlar-ne! La nostra causa és una causa justa i noble, és la lluita per la nostra existència com a poble català, i pel que volem, una Catalunya Catalana, ni francesa ni espanyola , catalans i prou!.
294 anys enrera els nostres herois ho van fer, hissant la bandera negra a la ciutat de Barcelona van lluitar a ultrança. Creient en la victòria i malgrat el futur que els esperava, van resistir fins a les últimes conseqüències davant d’un enemic infinítament superior en nombre i efectius. Ells ho van fer, i no ho farem nosaltres? És clar que si, tenim el deure de fer-ho. La nostra causa s’ho val.
Per ells doncs, pels nostres antecessors, per nosaltres mateixos, pels nostres fills, en definitiva per Catalunya. Guanyarem!
Visca Catalunya lliure i catalana!

Rafael de Casanova i Comes.

Unitat Nacional Catalana va fer l'ofrena floral al peu del monument a Rafael de Casanovas, amb aquest homenatge volem recordar als lluitadors per la Llibertat de Catalunya.


Biografia:


Era fill de Francesc Casanova i Solà, propietari rural i antic batlle de Moià, i de Maria Comes i Sors. Va estudiar dret a l'Estudi General de Barcelona, professió que va exercir fins a ser escollit tercer conseller durant la Guerra de Successió Espanyola. En 1696 es casà 
amb Maria Bosch i Barba.

El 25 de gener de 1706, per mort del conseller tercer de Barcelona, Jacint Lloreda, correspongué a Casanova d'ocupar el càrrec. Un any més tard, el 6 de febrer de 1707, l'arxiduc Carles el nomenà ciutadà honrat. Amb aquest títol assistí a les sessions del Braç reial de la Junta de Braços, inaugurada a Barcelona el 30 de juny de 1713. Entre les primeres mesures adoptades figurà, l'11 de juliol de 1713, la creació de la Junta Secreta de cinc persones destinada a estudiar les propostes emeses pel tinent mariscal Antoni de Villarroel, cap de les forces catalanes. Un d'aquests cinc membres va ser Rafael Casanova.

Estàtua en honor a Rafael Casanova a Barcelona
El 25 de juliol de 1713 les tropes de Felip V de Castella ataquen Barcelona i les defenses de la ciutat resisteixen. El 30 de novembre de 1713, Casanova és nomenat conseller en cap de Barcelona, màxima autoritat de la ciutat. El càrrec duia aparellat el grau de coronel de la Coronela, la milícia ciutadana, que era la base més nombrosa de la guarnició, i el títol de cap militar de la plaça. Un any més tard, la situació de la plaça era desesperada a causa de la manca d'aliments i pólvora i la gran quantitat de ferits. Tot i així, les defenses superaren els assalts del 12, 13 i 14 d'agost, on Casanova va ser-hi present. Davant la desesperada situació de la plaça, el duc de Berwick, comandant de forces assaltants, proposà la rendició el 3 de setembre. Casanova, remarcant l'estat en què es trobaven i anunciant que la reserva de pólvora no cobria sinó les necessitats de dos o tres dies, exposà a l'assemblea de la Junta de Braços la conveniència de gestionar un armistici de dotze dies. Aquesta proposta no fou compartida per la majoria de membres de l'assemblea i la lluita continuà.
El dia de l'assalt final de les tropes borbòniques, l'11 de setembre, Casanova va presentar-se a la muralla amb la senyera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona. Durant l'assalt va ser ferit per una bala a la cuixa. A Casanova se'l traslladà al col·legi de la Mercè, on se li practicà una primera cura. Després de caure la ciutat en mans de les forces borbòniques, Casanova va falsificar el certificat de la seva defunció i va fugir de la ciutat disfressat de frare.
Un cop fora de Barcelona s'instal·là a Sant Boi de Llobregat, on va seguir exercint com a advocat fins al 1737, any en què es va retirar. El 1719 va ser amnistiat públicament per Felip V. Morí el 1743 a Sant Boi de Llobregat.

General Moragues

Actes realitzats en el seu homenatge aquest últim 11 de Setembre:

L'Onze de Setembre, els companys del Partit Republicà Català (RC) i d'Unitat Nacional Catalana (UNCat) vam reunir més d'un centenar de persones al monument dedicat al resistent Josep Moragues, exemple d'integritat patriòtica i de combatent català contra l'ocupació espanyola.
L'acte tingué lloc a les 12 del migdia, a Barcelona, davant del Museu d'Història de Catalunya, i va comptar amb els parlaments de Xavier Andreu, membre del Secretariat Nacional d'UNCat, que glossà sobre la figura de Moragues com a exemple pels catalans d'avui, i del Secretari General de l'RC, Carles Bonaventura, qui va tractar sobre la necessària unitat de l'independentisme català, i d'avantpossar l'eix nacional i identitari per davant dels eixos i matisos ideològics de cadascú.
El Secretariat Nacional d'UNCat valora molt positivament aquest acte, sobretot pel que representa com a expressió d'una voluntat inequívoca d'avançar units cap a un Front Patriòtic per la independència.

Videos:
UNITAT NACIONAL CATALANA:

http://www.youtube.com/watch?v=bN_QC4ysnD4

PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ:

http://www.youtube.com/watch?v=4-8fUoffoDc
http://www.youtube.com/watch?v=2a70vaEs7uQ

BIOGRAFIA:
(Un dels patriotes mes injustament tractats, ho va donar tot per la causa i resta quasi amb l'oblit)

El motiu d’aquest tríptic és divulgar i donar a conèixer alguns trets bàsics de la vida d’un home, en Josep Moragues, heroi de la Guerra de Successió i fill de Sant Hilari, que forma part de la llista de personatges il·lustres de la història de Catalunya.
Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà ... i Mas (1669-1715) va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies,es veié implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d’aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català.
Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, per parentiu es relacionà amb grups d’Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entroncà amb els que s’anomenaren “vigatans”, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l’exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s’accentuà amb la designació del monarca borbó Felip V com a rei d’Espanya a la mort, sense descendència, del darrer àustria, Carles II, l’any 1700, malgratque Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.
Sota els auspicis de mantenir una política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s’havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió.
Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte de la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, compromís dels catalans d’aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). D’aquesta manera els vigatans prenien una posició contrària a la dels felipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats. Ben aviat ascendí en l’escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort.
La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota d’Almansa (1707) l’avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d’Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats en aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador. El Tractat d’Utrech (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l’aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats.
Els dirigents catalans d’aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se’ls presentaven de mantenir l’estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als Borbó però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué l’11 de setembre del 1714. Home d’acció i contrari a una solució personal fàcil que se li oferia, el 1715 fugia amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues fou jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció que deia:
“Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”
Hi restà dotze anys. En Josep Moragues dedicà gran part de la seva vida a la lluitaen defensa de la identitat del poble català i per la seva gesta es convertí en heroi i màrtir de Catalunya.

El coronel Macià


El coronel Macià és una pel·lícula escrita i dirigida per Josep Maria Forn que presenta alguns episodis de la vida de Francesc Macià abans d'esdevenir president de la Generalitat de Catalunya.
Els protagonistes principals són Abel Folk en el paper de Francesc Macià; Marta Marco que interpreta Eugènia Lamarca, la muller de Macià; Molly Malcolm en el paper d'una periodista irlandesa fictícia que visita Catalunya; i Fèlix Pons, que interpreta el periodista Maspons.

[edita] Argument
Advertiment: A continuació, pot haver-hi informació detallada sobre l'argument. Més informació.
La pel·lícula narra diversos episodis de la vida de Francesc Macià, començant el 1905 amb un Macià tinent coronel de l'exèrcit espanyol i acabant amb la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril de 1931. La trama comença quan una periodista irlandesa que acaba d'arribar a Catalunya presencia els enfrontaments entre l'exèrcit espanyol i el catalanisme, amb episodis com els Fets del ¡Cu-Cut!. Macià no aprova l'actuació de la guarnició de Barcelona, i això li comportarà enfrontar-se amb els seus superiors de l'exèrcit.
Tot i que s'introdueixen personatges de ficció com la periodista irlandesa Elisabeth Joyce, el film presenta la trajectòria política i personal de Macià a partir dels fets històrics que la van acompanyar.

Enllaços externs
Pàgina oficial de la pel·lícula
Tràiler de la pel·lícula El Coronel Macià
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/El_coronel_Maci%C3%A0»

Francesc Macià i Llussà

Nasqué a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) l'any 1859. Fill d'una família de negociants de les Borges Blanques ( Les Garrigues ). Féu carrera militar en l'exèrcit espanyol. Especialitzat dins del cos d'enginyers. Es casà amb la rica propietària Eugènia Lamarca de Mier.

S'oposà a l'assalt de la redacció del “Cucut” i la “Veu de Catalunya” per part de comandaments de l'exèrcit espanyol. Diputat per Solidaritat Catalana al 1906 pel districte de les Borges Blanques. Arran de la seva entrada en el món de la política fou traslladat a la localitat espanyola de Santoña. Abandonà l'exèrcit, renunciant fins i tot al càrrec de Coronel. Centrà la seva tasca com a diputat a les Borges Blanques. El gener del 1919 crea amb d'altra gent la Federació Nacionalista Democràtica de la qual en sorgí més tard Acció Catalana ( abril del 1922 ). En no ser acceptades dins de la nova organització les seves tesis independentistes, abandonà aquest partit per crear Estat Català. L'embrió de la nova organització fou les pàgines del setmanari nacionalista “La Trallla”. Estat Català fou fundat el 18 de juliol de 1922.
A l'octubre del 1923, després del cop d'Estat del General Primo de Rivera, s'exilià a la Catalunya-Nord, d'on anà a París a Bois-Colombes. Des d'on preparà el moviment insurreccional independentista que acabaria amb els Fets de Prats de Molló. Per finançar el cop, crearen l'Emprèstit Pau Claris. Amb la emissió d'aquesta “moneda” s'aconseguí l'ajuda econòmica dels Casals catalans d'Amèrica. Avortat el cop militar, Macià fou detingut amb molts altres participants. Empresonats a Perpinyà, van ser traslladats a la famosa Santé de París per tal de ser jujtats. El judici va ser tot un èxit mediàtic pel moviment independentista encapçalat pel futur president

Refugiat a Bèlgica, a finals del 30 principis del 31, va fundar, juntament amb Josep Carner, el Casal Català de Brussel.les, que encara avui continua actiu (val a dir que s'ha revitalitzat molt amb els catalans arribats a treballar a les Institucions Europees). Després viatjà cap a les Amèriques i visità tots els Casals Catalans. A L'Havana participà en l'Assamblea del Partit Separatista Català Revolucionari, del que en fou president. De retorn a Bèlgica presentà a la gent d'Estat Català de l'exili la proposta del nou partit que no agradà gaire als exiliats. Es decantà novament per Estat Català.
Tornà a Catalunya el 22/02/1931 amb motiu d'unes eleccions municipals i amb la monarquia en ple descrèdit. El març del mateix any participa en la Conferència d'Esquerres, d'on surt el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya. El 12/04/1931 triomfen les llistes d'esquerres en les eleccions municipals. Després que el seu coreligionari de partit Lluís Companys proclamés la República, ell proclamà la Republica Catalana dins d'una Federació de Republiques Ibèriques. La República Catalana es transformà en Generalitat de Catalunya de la qual també en fou president. Amb el temps la Generalitat tenia com a carta magna l'Estatut, fet a Núria però retallat i esmenat a les Corts de Madrid . El President Macià morí el 25 de desembre, dia de nadal, de l'any 1933. La seva mort fou sentida a tot Catalunya. El funeral fou una desfilada popular de tota la nació. Macià era el president de Catalunya i dels Catalans. La seva figura quixotesca, la seva fixa mirada, els seus cabells blancs enlluernen encara a molts catalans que han vist en ell la única figura integra d'un home d'estat que ha tingut Catalunya d'ençà Pau Claris.
Macià era adorat pels catalans, admirat pels estrangers i temut pels espanyols. Diuen que les seves darreres paraules en el llit de mort foren: Catalunya, Pobre Catalunya. Estimava el seu país per això fou molt plorat. El seu drama fou de veure's obligat a acceptar una autonomia amb els republicans no nacionalistes de Catalunya que s'havien integrat a l'E.R.C., tot i que el capità General de Catalunya, López Ochoa li deia que tirés endavant. S'ha de dir tot, la confusió espanyola ha estat sempre total en política. López Ochoa, adicte a Franco el 1936 morí executat a Astúries. Macià, amb raó sempre digué que quan acceptà la República Espanyola fou el dia més trist de la seva vida.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.