RUBIRALTA i CASAS, F., Daniel Cardona i Civit, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008, 229 p.
Durant la darrera dècada, l'estudi del separatisme català que es va desenvolupar entre els anys vint i els noranta del segle passat ha vist com es publicaven una destacada llista d'estudis nous i necessaris. Des de les primeres anàlisis realitzades entre finals dels setanta i principis dels vuitanta pel professor nord-americà establert a Catalunya, Enric Ucelay-Da Cal, sobre la figura de Francesc Macià, el partit que aquell fundaria, Estat Català, i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i la deriva d'aquest durant la II República, el pes específic de la temàtica separatista dins de la historiografia catalana havia passat desapercebut. La matèria, tractada com un element marginal de l'estudi del nacionalisme català contemporani, va sofrir un oblit, potser intencionat, que deixava sense amb prou feines anàlisi un moviment que, encara que certament no de masses, no deixaria d'influir en l'evolució de la construcció del catalanisme. D'aquesta manera, en els últims deu anys, coincidint amb l'ascens polític de l'independentisme català en els diferents escenaris parlamentaris catalans i espanyols, els títols s'han anat succeint un després de l'altre. Des de l'estudi sobre el Front Nacional de Catalunya dels primers anys del franquisme fins a la violència terrorista de la banda armada Terra Lliure que es prolongaria des del tardofranquismo fins a la ressaca postolímpica de 1992. Obres que han iniciat un camí que sembla ja definitivament obert i que, lluny de certes publicacions anteriors editades des d'un caire marcat partidista i ideològicament definit, han començat ha interessar a l'àmbit acadèmic. És en aquest context que cal situar la biografia acabada de publicar pel professor català de la Universitat del País Basc, Fermí Rubiralta, sobre la figura d'un dels líders separatistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX: Daniel Cardona i Civil (1890-1943). Obra que resulta el fruit de més de vint anys d'investigacions i que aporta, per primera vegada, un estudi monogràfic d'una de les organitzacions del separatisme català radical més interessants de la centúria passada: Nosaltres Sols! (traducció literal del moviment independentista irlandès Sinn Féin). Així, l'obra de Rubiralta, que anteriorment ja va publicar una biografia sobre un altre líder del separatisme català com va ser Joan Cornudella i Barberà (2003), és interessant per diferents aspectes. D'una banda, perquè ens apropa sense apriorismes a una organització molt singular dins de l'evolució del catalanisme radical del període d'entreguerras. I és que seguint la figura de Daniel Cardona podrem visualitzar d'una manera clara l'itinerari seguit pel nacionalisme radical des de principis del segle XX fins al primer franquisme: la seva formació, la seva consolidació precària, les seves contradiccions i, evidentment, les seves escissions. La lectura atenta de la trajectòria de Cardona ens ofereix un mapa detallat del camí de constants fracassos que recolliria un moviment polític com el separatisme català que mai no va aconseguir imposar-se en el catalanisme més ampli i indefinit. Amb una quantitat ingent de documentació aconseguida a múltiples arxius particulars fins al moment no explorats o no explorables, Rubiralta ens dibuixa un Daniel Cardona marcat per l'obsessió de la independència de Catalunya des de la seva joventut. I el contextualitza en certs aspectes destacables: d'una banda en la seva pròpia vida privada i per un altre en la visió d'un separatisme sense cap caire social. D'una banda, des de la visió personal de la vida individual, Cardona es presenta com un exemple clàssic d'home de comarques arribat a Barcelona com a saltataulells i que caracteritzaria gran part del nacionalisme-separatisme català de la primera meitat del segle XX. Encara que en el seu cas, el retorn a l'àmbit agrícola i rural de Sant Just Desvern (en aquell moment no tan a prop com avui de Barcelona), el transformessin en una figura influent a distància. Un verdader líder de petits cercles que acudiran al seu feu on exercirà una de les poques alcaldies separatistes de Catalunya. Qüestió, la de la seva "tornada de la ciutat al camp", que es conjugaria amb una obsessionant necessitat de lluita separatista constant fins al punt d'anar debilitant constantment la seva economia familiar per la consecució del seu ideal polític. D'altra banda, la constància de Cardona en definir un moviment separatista voluntàriament apartat de les lluites socials d'una Catalunya extraordinàriament convulsa (amb l'ús increïblement longeu d'una entitat apolítica com l'Unió Catalanista ja cadàver polític en el període d'entreguerras) el situen com un personatge particular. I és que la voluntat de construir un moviment d'alliberament nacional català sense implicar-se o decantar-se cap a una o altra tendència social, esquerra o dreta per molt moderada o centrada que pogués ser, el van propulsar a una marginalitat absoluta dins d'una mínima presència política. Com ens explica detalladament Rubiralta, Cardona semblava seguir una visió potser romàntica del que hauria de ser un moviment nacionalista que deixés per a més endavant les problemàtiques socials i s'aboqués a les qüestions referents exclusivament a l'estatus quo polític català respecte a Espanya. En aquest sentit, l'obra de Rubiralta és especialment útil per conèixer aquests sectors del nacionalisme radical català que no es van moure de l'ideal separatista i que no derivarien les seves posicions cap el federalisme o l'autonomisme a partir de 1931.
En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik.
Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.
En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik.
Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada