diumenge, 1 de febrer de 2009

La jove ‘Mirèlha’ fa cent cinquanta anys

El gran poema de l’escriptor provençal Frederic Mistral es va publicar el 2 de febrer de 1859

En la llarga llista de guardonats amb el prestigiós premi Nobel de literatura, no hi ha cap autor en català. Però una llengua bessona i veïna de la nostra, l’occità, sí que ha estat reconeguda per l’Acadèmia Sueca, gràcies a la figura de l’escriptor provençal Frederic Mistral (8 de setembre de 1830-25 de març de 1914). El 1904 va compartir el Nobel amb el dramaturg espanyol José Echegaray y Eizaguirre ‘en reconeixement de l’originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica.’, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l’esperit nadiu de la seva gent, i, a més, la seva significativa tasca filològica’.


En aquest últim terreny, la gran aportació de Mistral va ser el diccionari ‘Lo Tresaur dau Felibritge’ (1878-1886: consulta en línia), encara ara el més ric de la llengua occitana. I, literàriament, el jurat del Nobel va valorar sobretot ‘Mirèlha’ (1859: versió en pdf), un poema en dotze cants que explica un amor impossible entre Mirèlha, la filla d’uns rics pagesos, i Vincènt, un modest cisteller, amb el paisatge de la Camarga de fons. Ara, cent cinquanta anys després de la seva publicació, es preparen dos centenars de manifestacions a tot Occitània per recordar la figura de Mistral i la seva gran obra. Demà a Malhana, el seu poble d’origen, es detallarà el programa d’actes de l’Any Mirèlha.

A banda la seva obra major ‘Mirelha’, Mistral és autor de grans títols de la literatura occitana com ‘Calendau’, ‘Nèrta’ i ‘Lo poèma dau Róse’, en poesia, i ‘Memórias e racontes’ i ‘Prósa d’armanac’, en prosa.


Felibratge


Però la importància de Mistral va més enllà de l’obra estrictament literària. Ell va ser, de fet, un dels set artífexs de la renaixença cultural occitana del segle XIX, al capdavant del moviment del Felibratge. Tal com explica August Rafanell a ‘La il·lusió occitana’ (Quaderns Crema, 2006), ‘a instàncies del mestre Josèp Roumanille, el 21 de maig de 1854 (diada de Santa Estela) es reuneixen al castell de Font Segunya de Gadanha, propietat de Pau Giéra, set ‘trobaires’. A part del promotor i l’amfitrió, hi conflueixen Frederic Mistral, Teodòr Aubanel, Ansèume Mathieu i Anfós Tavan. Aquell dia es funda el Felibrige o, per dir-ho segons una certa tradició catalana, el Felibratge’. El primer objectiu és ben clar, tal com consta als estatuts del moviment: conservar a la Provença la seva llengua.

‘Els set inspiradors del nou moviment s’anomenaran felibres’, explica Rafanell, i ‘encara avui no sabem del cert quin és l’origen d’un mot tan estrany’. D’entre les moltes teories al voltant del misteriós nom, Rafanell aposta per una: ‘El terme felibre designaria l’home que és de ‘fe libre’, o sigui, de fe lliure. En aquest cas, els de Font Segunya s’haurien autodefinit com a lliurepensadors, amb tot el que això representava en ple segle XIX’. El misteri del nom, la complexa simbologia adoptada pel moviment i la jerarquització dels seus membres donen al Felibratge un innegable caràcter quasi maçònic. El símbol és un estel de set puntes, la Santa Estela, cadascuna de les quals es correspon amb una regió dialectal: la Provença, el Llenguadoc, Alvèrnia, el Llemosí, la Guiena-Perigord, Gascunya-Bearn i Catalunya-Rosselló. I és que per Mistral, la indiscutible cara pública del Felibratge, el català era un dels grans dialectes de l’occità. A la segona meitat del XIX, la teoria mistralenca va agafar entre alguns intel·lectuals de la Renaixença catalana, com Víctor Balaguer, que van simpatitzar temporalment amb el Felibratge.


.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.