Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 d'octubre de 1908- Girona, 13 d'abril de 1983) va ser una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. La seva obra ha estat traduïda a vint-i-nou idiomes.
Aquest any se celebra l'Any Rodoreda, ocasió inmillorable per fer un recordatori d'aquesta popular escriptora. En plena joventut, quan encara no ha escrit cap de les novel•les que la duran a la glòria, critica l’auto odi disfressat de cosmopolitisme: “Jo conec gent catalana anticatalana que s’han mofat, si cap dia, han sabut, del meu patriotisme. Gent que ha viatjat, gent a la qual sembla de més bon gust –perquè és millor el que han vist- de lloar-ho, menyspreant el que haurien d’estimar. (...) jo estimo el que és meu no per bonic, o per bell, o per superior, no?, només perquè és meu, i per això ho estimo per damunt de totes les altres coses. (...) mai res ni ningú no farà que m’avergonyeixi del meu amor per aquesta Catalunya tan meva”. “El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua (...) Em disminueix que a dintre del cap dels catalans hi hagi tanta peresa mental. Tant parlar malament, tant deixar-te influir per una altre llengua, esplèndida, però forastera. Voldria que cada català tingués l’orgull de parlar i d’escriure bé el seu idioma, que considerés una aristocràcia la naturalitat d’expressar-se el més purament possible. Escriure malament o parlar malament perquè no s’ha tingut escola és una excusa vàlida, però una excusa al capdavall. Quan vaig voler escriure em vaig trobar que no sabia redactar una carta en català i a la meva època tampoc no hi havia escola. I em vaig posar a estudiar-lo. Carregada de lògica no concebia que es pogués tirar endavant sense aquesta eina de treball importantíssima (...) la llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.” Entrevista de Carme Alcalde a Mercè Rodoreda “L’esperit de Catalunya té unes arrels tan fondes, tan endintre, que per força la brotada ha d’ésser esponerosa i els brots de les branques més baixes haurien de tocar el cel, i, el de les branques més altes, entrar-hi.” “Per damunt de tot em sento catalana, i, com a catalana, patriota. No amb patriotisme de bandera barrada exhibida, ni d’abrandaments momentanis. M’hi sento pregonament, profundament, mai no en parlo: perquè quan els sentiments són grans les paraules són sobreres.” Mercè Rodoreda.
Per a més informació, visiteu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada