dilluns, 3 d’abril de 2017

Santiago Pey i Estrany: dels canons a la lexicografia, passant pel disseny

Navegant per la xarxa podreu trobar informació sobre en Santiago Pey com a dissenyador a la Viquipèdia, a l'enciclopèdia catalana o a l'Ajuntament de Barcelona però a pocs llocs trobareu la seva militància per la llibertat de Catalunya és per això que 6 anys després de la seva mort el recordem des del blog amb la biografia que hem adaptat de l'escrita per Robert Surroca i també us recomanem aquest enllaç.


Barcelona, 14 d'agost de 1917
3 d'abril de 2001

En Pey va néixer a un pis del carrer Magdalenes que més tard va esdevenir la Jefatura de la Policia de Barcelona i el carrer va passar a anomenar-se Via Laietana.

Fou membre del Bloc Escolar Nacionalista (BEN), el 1934 ingressà al Club Català, centre independentista on feien pràctiques d'armes. El 6 d'octubre fa taques d'enllaç entre algun grup dels que havien sortit a defensar l'estat català proclamat per Macià.



Començà filosofia el curs 1935-36. Dins la Universitat pren part en els enfrontaments contra els falangistes i altres espanyolistes. Tot això no va ser impediment per tenir una entrevista amb José Antonio Primo de Rivera en una visita que va fer a Barcelona, quedant, aquest, admirat dels coneixements que en Pey tenia dels filòsofs alemanys que llegia directament en alemany.

En esclatar la revolta feixista, amb només dinou anys s'incorpora a la primera promoció de l'Escola de la Guerra. Quan surt és destinat al front d'Aragó, on comanda una bateria d'obusos Wickers de 105 mm. Participa en diversos combats, entre ells el de Belchite i l'atac a Terol.

És captat degut als seus coneixements de l'alemany pel "Servei Especial Perifèric", que tenia l'objectiu d'infiltrar-se dins les línies enemigues per obtenir informació. En Pey va participar en diverses missions d'aquestes característiques.

Des de la comandància d'artilleria de l'11è. cos d'exèrcit a Sarinyena, pren part en la retirada del front. Participa en la campanya del Segre. Combat en la batalla de l'Ebre, on les bateries que comanava van fer, allà sols, més dels vuit mil dispars de vida activa que tenien, això després de tots els tirats durant la guerra. És ascendit a capità.

El 23 de desembre de 1938 és fet presoner pels italians de la Divisió Litorio i és confinat al camp de concentració de Deusto, destinat als oficials. En surt amb llibertat vigilada gràcies a un aval, el juny de 1939.

Contacta el mateix 1939 amb el primer grup que entra clandestinament de l'exili per constituir el que després seria el Front Nacional de Catalunya. Estava format per Jaume Martínez Vendrell, Gregori Font i Francesc Vila. En Pey s'encarrega de  retrobar els antics estudiants del BEN i de la FNEC per incorporar-los en la lluita clandestina. Les primeres reunions es feien al domicili dels pares del Pey, que van accedir-hi, tot i tenir el fill gran a les presons franquistes.

En crear-se la secció militar del FNC, en Pey és nomenat cap d'operacions amb el nom de guerra de Sebastià Pernis. Ell i en Pere Carbonell escriuen la Declaració Constitutiva de l'Organització Militar.







Junt amb el seu cunyat, Joan Grau i Rei, van fer tots els informes de les defenses de Montjuïc i de les platges del nord i els sud de Barcelona, informació que junt amb la recopilada per en Gregori Font de la badia de Roses i voltants, fou lliurada als serveis aliats que l'havien demanada amb la màxima urgència, per un hipotètic desembarcament aliat a les costes catalanes (Operació Torxa).

Van recopilar la cartografia de tot Catalunya per situar-hi el desplegament de les forces de l'exèrcit espanyoles. Va ser un dels tres membres que van assaltar el polvorí de Montcada amb uns resultats nuls, doncs no hi havia explosius.

Quan la caiguda que el Front va patir el novembre de 1943, que va dur a la presó a una seixantena de militants, en Pey -advertit a temps- aconsegueix escapolir-se, quedant però, amb ordre de busca i captura. Durant uns anys viu amb documentació falsa.

A partir de 1946 es dedica a refer la seva vida plegant de l'activitat de partit, mantenint però l'activitat de resistència cultural. Col·laborà en la represa clandestina dels Estudis Universitaris Catalans, amb Ramon Aramon, Jordi Rubió, Coll i Alentron, S. Millet i Bel, etc.

Amb en Josep Ma. Casacuberta tiren endavant les "converses filològiques de Pompeu Fabra". Publica amb l'Emili Vallès, el "Diccionari de sinònims i antònims", "Vocabulari de barbarismes" i "Vocabulari de fusteria".

Entra en el món del disseny industrial creant i dirigint la secció de disseny de l'Escola Massana, on va ser director de la secció  de disseny industrial i interiorisme i on va impartir classes de projectes, materials, producció, etc. La seva vinculació amb l'Escola encara es perllongarà fins al 1973. La seva tasca en la pedagogia i difusió del bricolatge també va ser molt important. Sobre aquest tema va impartir nombrosos cursos i conferències per tot l'estat espanyol. Va recollir tota la seva experiència i coneixements en els cinc volums d'Enciclopedia del bricolage. Va col·laborar en l'edició de nombrosos vocabularis tècnics i preparava un vocabulari sistemàtic d'eines i d'accions de treball. És fundador de l'ADI-FAD (Associacó de dissenyadors industrial). Entre els seus dissenys cal citar les cadires Posets (1956) i Aneto (1956), la planxa Gina (1962).

Com podem veure, una vida plena i molt activa. Acabarem amb unes paraules que ell deia: "No cal dir-se nacionalista ni catalanista, n'hi ha prou de dir-se català i exercir com a tal"

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, maig de 2001

Pey al Museu del Disseny

Santiago Pey va fer una donació al Museu del Disseny de diferents peces, entre les que destaquen les cadires Aneto i Posets, de la rajola Muraleta, de la planxa Gina, d’un tornavís (1962) i de dues ulleres de protecció (1959, c.1963). Posteriorment, el seu fill va donar altres peces, entre les que destaca la cadira Bastiments (c. 1960), i una part de l’arxiu, que conté documentació diversa: correspondència, articles de premsa, currículums, material promocional, plànols, dibuixos i fotografies que permeten fer un recorregut per l’àmplia i polifacètica trajectòria d’aquest pioner del disseny del nostre país.



imatges de l'Ajuntament de Barcelona

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.