Article de Joan Bertran i Déu, de la revista AVANT nº5 de l'any 1978
Venturós el poble
que sap honrar els seus màrtirs. Els màrtirs caiguts per honor i glòria de la
comunitat de la qual ells en foren ciutadans.
Suarà hom acaba
de rememorar l’aniversari de l’abatiment dels germans Badia. Miquel Badia.
Josep Badia.
Evidentment, la
càrrega d’odi era contra Miquel. El seu bon germà Josep, identificat però no endinsat
en les tasques polítiques, mogut per doble sentiment fraternal acompanyava
Miquel sabent la sentencia que sobre ell pesava. Ambdós germans caigueren abraçats
a poc metres de la sortida de llur domicili. Dos individus els disparaven per l’esquena;
cara a cara mai no s’havien atrevit.
Els qui prou
intensament coneixíem Miquel Badia sabíem de totes les facetes de que n’era
capaç el seu arravatat temperament; frenètic, audaç a ultrança. Aquestes
personals condicions les posava –perquè n’era inspirat- al servei de
Catalunya.
Són innombrables
les anècdotes, els episodis, que sadollen a la biografia del malaguanyat
patriota. Podríem omplir-ne pàgines. En aquest breu espai voldríem significar
tota la valor ideològica d’aquell ciutadà que pels seus adversaris era
estigmatitzat de feixista, adversaris que paradoxalment
actuaven de manera ben simptomàtica: àdhuc menyspreant la llengua catalana.
Actualment bé ens
caldria el reviscolament d’un nou Miquel Badia amb un cos de guardadors de l’ordre
com els que amb ell col·laboraven. Catalunya ho agrairia. I la democràcia també.
 |
| Be Negre, imatge del maig de 1936 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada