dissabte, 20 de desembre de 2008

Pere Seras i Isern (1892-1985)




Jaume Garriga Montalat i Blanca Lorenzo del Rio. Obra Cultural Catalana Buenos Aires (Argentina) Adreça postal: Casilla de correos 77 Sucursal 6ª. 1406 Buenos Aires (Argentina) Adreça electrònica: mailto:garriga@rcc.com.ar


La distància més curta entre dos punts és la línia recta. Això és cert i la recta que en resulta és el camí més curt per anar d'un punt a l'altre. Sempre és així. Sobre el paper, quan el desplaçament no està pertorbat. Però quan el mitjà en què ens movem és dinàmic, és a dir: quan té un moviment propi, com en els processos històrics, o quan es nega o negava pel mar, avançar només mirant cap el punt de destí, sense tenir en compte el desviament i si l'aigua o el vent no ens desplacen lateralment, ens pot portar a fer un gran arc enlloc de la projectada línia recta. I pot passar, massa sovint passa, que no ens adonem que el camí que fem no és pas la línia recta imaginada.
Per evitar aquest error, els mariners, de tant en tant miraven enrere, cap el punt de partida, cap a una referència visible, l'estrella polar o la creu del sud, o a l'estela que deixava la barca per determinar la desviació que tenien a fi de poder-la compensar, modificant el punt al qual orientaven l'avanç, per tal que efectivament estiguessin fent el camí correcte.
La vida és un procés dinàmic i hem d'avançar de cara al futur. Però, tal com fan els navegants, també hem de donar un cop d'ull enrere, al camí fet i observar-ne les referències per confirmar si avancem en la direcció adequada.
La història és el rastre que han deixat els qui ens han precedit. I ens cal mirar-la, conèixer-la i valorar-la degudament per poder fer les correccions que corresponguin, per tal que realment la nostra marxa estigui dins de la línia prevista.
En Pere Seras Isern és un punt de referència per orientar el nostre camí.
Davant la realitat que tenim avui dia, resulta imprescindible i és de tota justícia recuperar experiències i persones que en la seva vida varen ser capaces de mantenir el camí correctem amb una coherència exemplar, sense deixar-se confondre per mirallets de colors, ni renunciar mai a les pròpies conviccions.
Avui, quan amb l'argument de la globalització ens volen fer creure que: “si bé aquest món no és el millor dels possibles, sí que és l'únic possible”, resulta útil repassar la vida d'en Pere Seras, que tampoc acceptava aquesta mena “d'estranys determinismes històrics” i va viure sempre com una persona activa i responsable del seu destí.
Però, així com d'en Nadal Mallol en tenim la seva obra “Ressorgiment”, que ens permet conèixer el seu pensament, el seu compromís i la seva permanent fidelitat a Catalunya, d'en Pompeu Audivert en podem veure els seus gravats, que són el testimoni de la seva catalanitat i la seva defensa de la llibertat. D'en Pere Seras Isern, un altre home que sempre va treballar per Catalunya i per la llibertat, és a dir, per la independència, en la seva concepció més àmplia i totalitzadora, no en tenim una obra tangible. Tan sols i no és poca cosa, l'exemple de la seva vida.
Home de poques paraules. Que no feia recargolats i florits discursos o abrandats sermons per convertir els infidels, però que tenia la rèplica justa, precisa i contundent. De vegades com una fuetada. Si li preguntaven, responia. I també reclamava i exigia coherència, denunciant la irracionalitat i la inconducta, sense acceptar mai confondre el poder amb l'autoritat. El poder es pot imposar, l'autoritat es confereix, cal que sigui reconeguda. Però més que de paraules, era un home d'acció. No donava lliçons, alliçonava amb la manera de menar la seva vida, plantejada sempre com la d'una persona d'accions concretes i coherents. I, tant sols amb el seu exemple, ajudava els qui l'envoltaven a trobar el propi camí. Sense imposar-lo mai, però ajudant sempre el desorientat. Podríem dir que era un mestre de vida que no ensenyava. Ajudava amb el seu exemple a fi que cadascú aprengués a buscar i a trobar el seu propi camí.
Ja de ben jove es va estimar més ser desertor, en no anar a fer el servei militar a l'exèrcit espanyol i marxar a l'estranger, que acceptar l'ajuda econòmica que li oferien per eximir-lo d'aquesta imposició. Participava activament en aquella tan rica vida cívica de Figueres, la de l'Empordà federal, de la qual recordem amb enyorança gestos i actituds que són ben lluny de l'actualitat d'avui dia.
Diu la crònica del 1916: “En un acte celebrat a la Rambla hi hagué un aldarull entre uns militars i un grup de ciutadans. A un dels militars fi fou arrabassat el sabre, ofensa molt greu per a un oficial. Marià Pujulà (l'alcalde) hi va intervenir per evitar mals majors. Llavors un oficial se li va acarar i li va dir: “Si es usted un caballero...” expressió a la qual l'alcalde va contestar: “No, jo sóc sastre”.
Més tard,a l'any 1924, quan el delegat del govern espanyol va fer posar a l'Ajuntament un retrat del rei d'Espanya que era de la seva propietat, “en acto de sacrificio”, perquè els regidors eren “remisos al debido tributo y respeto al Estado” i es negaven a autoritzar-ne la compra.
Amb Figueres, en Pere Seras, sempre hi va mantenir les seves arrels ben vives. Ja vivia a Buenos Aires quan a Figueres es va decidir fer un monument a Monturiol. Llavors va organitzar uns actes d'homenatge en aquest polític que va inventar el submarí, i al Casal Català va obrir una subscripció per encarregar-ne un retrat per exposar a l'entitat. És admirable repassar-ne la llista i comprovar la quantitat d'empordanesos que hi varen col·laborar.
Quan a Figueres varen decidir fer un monument a en Pep Ventura, en Pere Seras va posar una taula a un dels aplecs de la sardana de Buenos Aires, per rebre les col·laboracions dels catalans de Buenos Aires. A la llista que varen fer els organitzadors de les col·laboracions rebudes, aquesta és l'única de fora de Catalunya.
És interminable la llista de tota la feina que va fer. A la seva arribada a Buenos Aires, ben aviat va participar a la vida del vell Casal Català i, a part de la seva intervenció a l'entrada dlandestina a l'Argentina d'en Francesc Macià i en Ventura Gassol, no tan espectacular, però segurament no menys valuosa, va ser la seva activitat a la Protectora de l'Ensenyança i l'extraordinària experiència del Comitè Llibertat, durant la guerra amb la tasca de preparar i enviar una considerable ajuda a Catalunya. I després, per ajudar els refugiats. Tot això amb una esforçada i generosa tasca de molts homes i dones que, amb un gran sentit de la solidaritat, contribuïen amb el seu treball a la seva ajuda als catalans que patien les conseqüències de la guerra. Sempre amb uns comptes nets i clars i a l'abast de tothom. Després, en el Consell Nacional Català, i sempre fins a la seva tornada a Catalunya, participant de forma activa en totes les activitats catalanes a Buenos Aires. Resumint, un català que sempre va trebalalr per la llibertat.
Aquí no seria just oblidar Concepció Lleonart i cladria corregir aquella frase que diu que: “darrera tot gran home hi ha una gran dona”, dient que: “al costat d'aquest gran home hi va haver una gran dona”. Aquesta altra gran catalana de l'Argentina, a la qual encara li devem el reconeixement que es mereix.
La irreductible catalanitat d'en Pere Seras no el feia pas viure almarge del país en què estava. També participava en forma activa de la vida de l'Argentina. Es comprometia en la lluita contra les dictadures i treballava per la llibertat. De cap manera li resultaven estranys els esdeveniments del país, ben alcontrari els sentia com a propis. De jove va fer els tràmits necessaris per poder votar, com a estranger, a les eleccions de la ciutat de Buenos Aires, que ara tot el que llavors era possibe. Tan sols eren unes 50 persones, però ell hi era.
No fa pas gaire l'Ajuntament de Figueres va lliurar la tercera medalla d'or de la ciutat al rei d'Espanya. La primera li havien donat a en Franco i la segona a en Dalí.
Afortunadament i gràcies a les accions del regidor de l'Esquerra Republicana de Catalunya en Pere Prats i Madern ara ja hi ha a Figueres un carrer que porta el nom d'en Pere Seras Isern.
A peu pla, entre la gent. Li és aplicable aquella frase d'en Joan Brossa que diu: “per pedestal, les sabates”.
Estic segur que més d'un figuerenc sentirà curiositat per conèixer qui era i que va fer en Pere Seras Isern. I, tard o d'hora apareixerà algun historiador que estudiarà la vida d'aquest gran català que sempre va saber treballar per la llibertat i per Catalunya, fent el camí cap aquesta estrella, que no és la Polar o la Creu del Sud, sinó la que hi ha a la nostra bandera estelada i que és la de la llibertat.
Jaume Garriga Montalat
Buenos Aires, novembre del 2000.

Si les llibertats dels pobles es forgen en el sacrifici, cal esperar que no és llunyà el dia en què Catalunya tornarà a resplendir amb més intensitat que mai en el concert de pobles lliures. La prova de sang i foc que arranca del 1936 i culmina amb l'execució del president de la Generalitat de Catalunya en la persona de Lluís Companys, no és més que un nou trajecte del calvari de la pàtria per arribar a la plenitud de la seva llibertat.
El pessimisme de molts patriotes, pessimisme fill més aviat del neguit per temença de no poder arribar a fruir de veure la catalunya recobrada, vull oposar-hi el més ferm convenciment que el caòtic moment actual del món ens portarà al triomf del nostre sagrat ideal, sobretot si en tot moment sabem fer-nos dignes de l'exemple que ens han llegat un seguit de noms que en el calendari de la pàtria són sinònim de sants i màrtirs.

Signat: Pere Seras Isern.

Pere Seras, artífex de la llibertat

Fer el que cal

És un fet propi de la cultura, incorporar a la categoria de gran home, a cert tipus d'escollits per les seves virtuts, idees noves i àdhuc, actes d'heroïcitat.
Es considera gran home qui fa un descobriment important, una gran creació, sigui artística, sigui científica o poètica. Creacions que resten per sempre més com a meravella i tresor de la humanitat. Hi ha però, d'altres grans homes, tan grans com aquells, que no mostren llibres, invents, creacions materials i tangibles, però que ho són de grans, pel conjunt d'accions i conductes necessàries, singularment persistents i tal vegada, silencioses, esmerçades per tal d'aconseguir l'acompliment dels seus ideals i principis, per utòpics o impossibles que se'ls consideri.
Són homes, grans homes, encara que no surtin l'escena pública, ni al periodisme o a la televisió, ni acceptin el càrrec de funcionaris, segons que un govern els truï per a tal funció. Hi ha un clar exemple de gran home d'aquesta mena al què ens referírem: un home que tan sols fa el que cal, reculli o no aplaudiments, tingui o no, reconeixement públic: fa el que cal. Fa el que cal per aconseguir que aquest món en el que vivim sigui una mina menys feixuc, menys injust, menys angoixant, més lliure.
Un gran home d'aqiesta mena fou, és, en Pere Seras, català singular, ensems que universal.
Català que des que obria els ulls al matí, fins que la nit cobria cases i feines, seguia escrivint, ajudant, organitzant, amatent sempre al que calia fer, imperatiu categòric que mai no abandonà fos el que fos el lloc, el moment, l'estat en què personalment es trobés. Calia aconseguir l'ideal, apropar-s'hi, si més no. Fer el que cal potser fóra l'aportació econòmica per la causa catalana o la creació d'una institució o grup per defensar la cultura perillosament amenaçada o la llengua conculcada o prohibida. Fer el que cal potser fóra protegir, assegurar, obtenir feina pels qui arribaven sense res a Buenos Aires, perseguits, derrotats o malalts.
Protegir, asegurar, multiplicar esforços, reunir els homes lliures, convocar-los a la lluita imprimint periòdics, donant a conèixer els drets de Catalunya, el dret a la independència, donar a conèixer al món el fet català: és el que cal fer. Sense desmai, sense treva, que l'enemic no dóna treva, que Catalunya necessita ajut i són els seus fills que l'hauran d'alliberar.
Pere Seras fa el que cal: singular en la universalitat, universal en la singularitat i el respecte a l'home.

Un figuerenc cap a Amèrica
Pere Seras Isern neixia l'any 1892, ara fa més d'un segle, a la ciutat de Figueres, capital comarcal de l'Alt Empordà, fill d'un figuerenc, funcionari de l'Ajuntament i de mare d'antiga nissaga figuerenca. Entrava al món pel carrer Nou, en el número 116, casa que a hores d'ara (any 2000), encara mostra la seva façana, tal i com era aleshores.
En una ciutat antiga, de família antiga i antiga llar, les arrels s'enfonsen més i més, dns de la terra mil·lenària i els seus fills, fits ulls en la seva història i la seva nissaga, es nodreixen en el pensament i l'acció d'antics savis i homes d'acció.
La Figueres del nou-cents, que troba el vailet, aleshores de vuit anys, és una ciutat de npas adormida i boirosa. La trobem a les acaballes d'un segle, dominada pels anomenats “liberals de l'ordre”, que vol dir, sense embuts, anorreadors de la justícia i dels drets catalans.
Imperava en aquells anys una completa centralització i Catalunya es trobava organitzada com gairebé sempre a la nostra història, com una província més dins de l'Estat espanyol, amb un sistema polític i administratiu rígid i militaritzat, amb fortes restriccions de les llibertats públiques, com són la de la premsa, o la d'associació sindical, amb un règim electoral enormement restrictiu.
Al bell mig d'aquesta situació ofegant, sorgeix i comença a créixer l'ideari republicà, conformat per forces socials i culturals de caire reformist on convergien les classes mitjanes, de menestrals i treballadores, que no trobaven representació dins d'aquell sistema que els negava. Neixen així, les organitzacions obreres cada cop més actives, com l'Associació de Teixidors, entre d'altres i a Catalunya, després de la crisi del 1898, entrava en escena el catalanisme organitzat políticament, trepitjant fort a l'entrada del segle 20.
La infantesa i la primera joventut d'en Pere Seras transcorrien dins d'aquest clima i el noi, inquiet i amatent, aviat serà xop d'aquelles lluites, fent-se ressò de l'ideari nacionalista, que donaria forma clara i contundent a la cultura cívica catalana: sense restriccions, en català i ben distintiva.
En aquest estat de coses, el republicanisme federal empordanès s'alinearà entre ewls seus defensors i Pere Seras, abans d'anar-se'n a Amèrica, a 21 anys, ja formarà part activa de les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Malauradament, més tard tots aquells corrents empordanesos, aleshores efervescents, veurien fracassar l'un rere l'altre els esforços per aconseguir veure respectades les llibertats més essencials per tal de mantenir vives les arrels nacionals.
Era llavors que en Pere Seras entrava a la vida argentina l'any 1913 ingressant ensems amb un nombrós corrent d'emigrants catalans, que endevingueren així “catalans de fora”, com se'ls anomenà.
Però vet aquí la singularitat d'aquest català únic: si des de fora de Catalunya, no abandonà ni per un segon la causa de la independència de la pàtria, esmerçant tots els seus esforços per aconseguir-la, tampoc deixà mai de dir la seva paraula llibertària en el país on l'hi pertocà viure, l'Argentina, ni àdhuc a cap lloc del món on un home fos exclòs o engrillonat. Llibertari en el sentit més pur del mot, el de la llibertat absoluta.
D'altra banda, no anava, per cert a Buenos Aires per altres raons que no fossin la d'ésser conseqüent amb l'ideal de llibertat més genuïna. I a l'hora de fer la milícia, ¿com acceptar anar a servir a l'Estat espanyol monàrquic, enemic de la seva terra, com a soldat , sotmès per la força, a les ordres d'un general “de la cruz y la espada”, ell, que era amant de la llibertat i del més pur respecte al pensament d'altri?
Arriba, donsc, alport de Buenos Aires a la primera vintena de al seva vida, amb el cap ple d'idees de justícia i solidaritat.
Quan puja al vaixell que el portarà a Sud-amèrica porta tan sols i no gens menys, el seu sarró formit de joves idels socialistes i dels seus agosarats somnis d'una Catalunya lliure, deixant però, un país que estava lluny de realitzar aquells ideals i arribarà a l'altre, la República Argentina, sotmesa a un grapat de riques famílies terratinents: “el graner del món” com se'l deia aleshores, però –ai!-... del “món” dels altres...
Trobarà, doncs, un altre poble sotmès: l'Argentina del blat i de la carn... dels amos de la terra i a més, trobarà obrers, menestrals, pagesos, amb angoixes semblants a les del seu poble, que restava lluny, a l'altra riba de l'Atlàntic.
Instal·lat a la capital argentina, Pere Seras es feia soci d'un dels dos casals de Buenos Aires: l'un, el Centre Català, que sostenia un modest regionalisme; l'altre, el Casal Català, d'un independentisme militant. No cal dir que fou aquest últim l'escollit pel jove Seras per incorporar-s'hi, tot disposant-se a treballar de ple.
Ben aviat, serà un dirigent necessari, no sols per la seva idoneïtat, sinó també i molt especialment, per la força de les seves conviccions nacionalistes. Així, el veiem integrant molt aviat el Consell Directiu, en molts períodes i el seu nom es trobarà a totes els seccions del Casal on podia ser necessària la seva empremta i cooperació, a més d'integrar totes les branques patriòtiques que hi existien.
Simultàniament al Casal, Pere Seras s'incorporava a l'Associació Catalana de Socors Mutuals “Montepio de Montserrat”, no tan sols per adherir i practicar el mutualisme i la solidaritat indispensables al seu tarannà, sinó també i sobretot, formant part de la Comissió Directiva –n'era el Secretari-, preocupat allí també, perquè s'abrandés la flama catalanista, causa que fracassaria aviat amb la seva exclusió de la institució, juntament amb la d'altres tres companys. Davant d'aquest fet, un grup de compatriotes decideixen cotitzar una quota mensual com a assegurança per si es feia necessària l'atenció mèdica dels expulsats o de llurs famílies. Hem d'afegir que dècades més tard un seu fill correria igual sort per les mateixes causes. Aquella ajuda espontània donà lloc a una altra creació, la de “Germanor Mutualista”, una nova acció comunitària, que reeixia a conciliar el mutualisme actiu amb la militància catalanista.

Els noms del pare
Mentre s'anava consolidant aquesta munió d'esforçades tasques, era l'any 1922, Pere Seras contrau matrimoni i un any després neix els eu primer fill. És deure de pare donar nom als fills.
Als dos primers els anomenarà Manelic i Nuri (no Núria) que són els noms dels protagonistes de “Terra Baixa”, la immortal obra d'Àngel Guimerà. Són noms d'un poble pur. D'una terra irredempta.
Manelic, el pastor, farà justícia matant l'amo-llop-luxuriós i Nuri encarnarà aquella que guardarà el mur de silenci juntament amb Manelic. Ajudant-lo en el seu triomf contra la humiliació i la injustícia.
El tercer fill d'en Seras rebé el nom de Fivaller, que recorda aquell altre justicier del 1400, que fou Conseller de Barcelona i s'enfrontà a la monarquia, exigint al mateix rei Ferran 1r d'Antequera a l'entrada a ciutat, elpagament del tribut “vectigal”, fent-li obeir la llei justa, que està per damunt d'estaments i privilegis. La llei per a tothom.
El quart fill fou filla, Mireia.Un altre cop sembla i és nom literari, però serà molt més que això. Mireia, en veritat és Mireio, nom provençal, protagonista de l'obra del Premi Nòbel de Literatura, delfelibre Frederic Mistral que escrigué poesia en la seva llengua materna, en l'antiga llengua occitana, llengua germana de la nostra, perseguida, anorreada, menyspreada, tant per l'Estat francès com per l'espanyol.
Mireia és la donzella que rebutja tres rics hereus per estimar Vicenç, un pobre artesà, el qual serà l'escollit com a companys en un amor impossible. Mistral plasma en la seva poesia i l'exposa al món, tota la singularitat del seu poble i la seva llengua. I el cel, la terra, la seva gent, esdevenint l'obra, a més a més, una joia de la literatura universal. Un crític de l'època, deia del poema “Mireio”: És la voluntat de convocar a la vida poètica (és a dir la llengua), al seu poble de Maillane, de Sant-Remy, i d'Arles (Thibaudet). I el món sencer va descobrir complagut, allò que venia a sobtar-lo.
Mentre Pere Seras i els seus s'afanyaven per fer reconèixer el fet català, mitjançant la lluita política, Mistral ho aconseguia pel costat de la poesia.
La demostració en acte de l'admiració d'en Pere Seras per Mistral i la seva causa, va consistir a donar a una seva filla, el nom d'aquell personatge que representava a una terra, com la seva, irredempta.
Ara bé, els noms dels primers quatre fills:Manelic, Nuri, Fivaller i Mireia, provenien d'Europa, de la pàtria llunyana i eren estranys per als ciutadans del país nou. Però en Seras va tenir un cinquè fill, un noi que neix en temps de negra tirania a l'Argentina, una de tantes i el pare es troba amb que no hi ha llibertat de posar noms que no figurin en el santoral catòlic i en castellà, quina ironia, en un país on convivien homes i llengües tan diversos, provinents d'arreu del món!
Al cinquè fill, Pere Seras el vol inscriure amb els noms de Claris Matheu. Claris recordant Pau Claris, nom del canonge de la Seu d'Urgell, que mantenia el fogar de l'oposició catalana a la política reial, allà pels anys del 1600, que fora apòstol de la causa catalana en la guerra dels Segadors, al 1640, heroi del Còrpus de Sang, defensor de la justícia i del dret. I Matheu, en homenatge a Domènec Matheu, català que participà de les lluites per la independència argentina, integrant la primera justa del ogvern indepedent. Matheu era un català nacionalista, amant de la llibertat, que mai no es presentava com a ciutadà espanyol, ans al contrari, signava dient-se: Domènec Matheu, fill de Mataró, Regne d'Aragó”. Va aportar tot el que va poder a la causa de la independència del nou país, fins i tot els seus cabals de comerciant pròsper. Tanmateix, Pere Seras s'incloïa a la vida argentina amb idèntics ideals.
Però els noms amb els que insistia a inscriure el seu fill a l'acta de naixement, no serien acceptats. Rebutjats per estrangers, portà el cas a la Justícia en un llarg plet que va incloure l'apel·lació a la Suprema Cort de Justícia de l'Argentina i que, naturalment, estava destinat a perdre. A perdre? El món sencer va saber de les restriccions a la llibertat que aquell govern pretenia amagar. Un cop més, Pere Seras es proposa fer el que cal i ho fa.
Però ¿què és el que calia fer en aquest cas? De quinsnoms es tractava en l'elecció d'aquest català obstinat? Eren, senzillament, noms d'homes i de dones lliures, escollits per un home lliure, el “extrenjero indeseable”, tal com se li digué. És que continuava la seva lluita sense desmai, allà on fos que el menyspreu dels drets de l'home el convoquessin a defensar-los, allà hi era Pere Seras, sol, silenciós, incansable i insubornable.

Actes fundacionals

El Comitè Llibertat
L'any 1922, per la seva iniciativa, es creava a Buenos Aires el Comitè Llibertat, el qual durant dues dècades,seria el punt de referència fonamental del nacionalise català a l'Amèrica. Era el temps, a l'Estat espanyol, de la dictadura del general Primi de Rivera i sota el patrocini d'aquell Comitè se n'obririen d'altres a tot l'Amèrica, els quals es disposaren a treballar sense desmai en ajut de les víctimes d'aquell règim i en les tasques necessàries a favor de Catalunya en tots els aspectes. Així, ultra les aportacions econòmiques per ajudar la causa nacional, s'abocà a fer possible el transcendental viatge al continent americà de Francesc Macià i Ventura Gassol que l'acompanyava.
Francesc Macià escrivia a l'any 1927 a en Pere Seras: “...tenim el deure de tenir fe i entusiasme,perquè si ser catalans es fa un deure sagrat de patriota, haver-ho proclamat ara, davant del món, es fa un deure d'homes d'honor...”
Aquests propòsits s'acompanyarien d'un Projecte de Constitució Provisional de la República Catalana i de la fundació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, quan es reunissin a Cuba, culminant el viate pel sud i centre d'Amèrica.
No serà gens senzill reeixir en aquests objectius que per moments assoliran trets de gesta. Francesc Macià, quan escrivia aquestes paraules es trobava a Bèlgica, deportat per les autoritats franceses després del fracàs de Prats de Molló, intent, d'altra banda, que havia trobat en el Comitè Llibertat tota mena d'ajut i recolzament. Macià estava sense diners, acabava de sortir de la presó i sense documents, esperava que li atorguessin un passaport per anar a l'Amèrica i quan finalment li ho van entregar, el ministre de la legació argentina a Bèlgica li anuncia que tan sols podrà donar la visa si el document és espanyol. El funcionari sabia que no li era possible complir amb aquest requisit. Decideix, doncs, anar a Montevideo mentre el Comitè Llibertat, és a dir, fonamentalment, Pere Seras, s'encarregava d'aconseguir els diners del viatge i l'entrada a l'Argentina, si no legalment, encara que fos d'incògnit. I amb penes i treballs, així ho farien.
Arribat a l'Uruguai, l'il·lustre polític seria acompanyat fins a la costa uruguaiana sobre el Paranà. En una formosa nit de lluna plena, per aquells que poguessin copsar-ho; amb una barqueta, més enllà de l'angoixa de la clandestinitat que embargava els viatgers, de nit, travessarien el riu silenciosament, a l'aguait de veure a les fosques, a l'altra vora, els companys compromesos d'introduir-los a Buenos Aires. Després de no poques angúnies i malentesos, finalment arribaven sense grans entrebancs a la capital argentina: era el mes de febrer del 1928.
Caldrà, però, fer una defensa judicial, que anirà a càrrec d'un altre socialista benemèrit, argentí, es tractava del Dr. Alfredo L. Palacios.
El fet és que dos dies després de l'arribada esmentada, Francesc Macià i Ventura Gassol convocaven una conferència de premsa des de l'hotel on s'allotjaven. Van donar notícia dels motius que els portaven a Amèrica, cosa que seria publicada a tots els periòdics i catalans d'arreu es farien presents per tal de veure'ls i aplaudir-los., Aleshores, la policia, a bastament informada del fet, decidia detenir i deportar a Montevideo els hostes il·lustras, que no portaven documents autoritzats pel govern argentí. Novament Seras amb el Dr. Palacios es feien càrrec d'intentar resoldre el problema dels deportats a Montevideo. I novament una barqueta esperaria a la riba del riu, amagant sota una lona Francesc Macià i en Seras, potser per primer cop a la vida aniria prenent mate i remant, conm si fos un illenc de més, fgent feina, per no despertar les sospites dels guardacostes, que vigilaven amb cura perquè no entressin d'amagatotis un altre cop.
De bell nou a Buenos Aires, aquest cop de debò i d'amagat, es lliuraria a una intensa batalla legal. Tan important, que la defensa del Dr. Palacios establiria jurisprudència al país i gràcies a la qual, finalment s'aconseguiria l' habeas corpus i Francesc Macià podria restar a l'Argentina i a viatjar a les províncies sense cap mena de restricció.
Aquell esdeveniment va fer possible que es trobessin tres gegants, tres singularitats, tres ideals comuns: Francesc Macià que travessa Amèrica a l'encontre de nombrosos catalans independentistes en la tasca de comuna, Pere Seras que no deixarà ni per un minut d'aportar diners, idees i esforços al mateix ideal, mitjançant el seu Comitè Llibertat; i alfredo L. Palacios, el “primer diputat socialista d'Amèrica”, com se l'anomenà, que advocat com era, fou un brillant defensor del dret a viure al país argentí d'en Francesc Macià.
Tres caps, tres llibertaris i un sol ideal: el dret dels pobles i de cada home a ser reconeguts i respectats en la seva independència i idiosincràsia.

Nación Catalana
Però el Comitè Llibertat no s'adormiria bressolant-se en el mèrit d'haver fet possible el viatge memorable. Múltiples tasques es portaven a terme des d'abans i moltes altres seguirien a continuació. Anys abans havia estat necessària, calia fer, una publicació més, però diferent de les nombroses que ja existien: es va dir Nación Catalana, la qual tenia el propòsit d'informar Argentina i a la resta dels països d'Amèrica Llatina, en espanyol, de l'ideari nacionalista, tasca immensa que era finançada pel Comitè Llibertat. Es va publicar durant anys, del 1923 al 1930 i Pere Seras fou el primer, el seu administrador, més tard però, readactor, director, el que calgués. Durant set anys, sense esperar un sou ni cap prestigi personal.
D'altres feixugues tasqes i simultànies, hauria d'encarregar-se'n. Els temps de la història portaven negres nuvolades davant dels fets del 1931 amb el seu fracàs i la multiplicació d'esforços per l'ajuda indispensable que demanava la causa, feien que P. Seras i els seus companys esguardessin neguitosos el fil dels esdeveniments.
L'any 1934 porta noves encara més descoratjadores pels independentistes d'arreu del món: el govern espanyol cada dia més a la dreta, descarrega una forta repressió contra Catalunya que sostenia una autonomia ja massa aigualida. Macià havia mort i ocupava el càrrec de President de la Generalitat, Lluís Companys; la repressió contra el govern català és total: s'empresona tothom. Dos anys més tard, la guerra contra un poble sencer és fatal. Tindria una durada de tres anys a l'acció concretament bèl·lica i una durada permanent i ara mateix en forma subreptícia.

La colònia de Vilamajor del Montseny
Pere Seras, un home com tants, un home com ningú, es troba enfeinat fins al capdamunt.Per aquells anys, hi ha el Comitè Llibertat. De pressa, de pressa...! Cal omplir caixes amb arròs, llegums, llet en pols; la gent mor de fam pels carrers de Barcelona al front de batalla, a les ciutats bombardejades.
Els vaixells triguen vora un mes en travessar l'Atlàntic i arribar a Barcelona. De pressa, de pressa...! Calen sabates, jerseis, flassades per fer front al fred de l'hivern en la dura derrota.
I diners, diners! Cal fer un refugi per als nois orfes, una colònia infantil que es digui Comitè Llibertat. Sí, a Vilamajor de Montseny, sí allà es farà. I per ajudar a reconstruir cases, escoles, hospitals i abastir-los... Cal convocar de pressa, un cop més,als catalans de Buenos Aires, de les ciutats de província, dels països d'Ampèrica on altres Comitès Llibertat estiguin funcionant. De pressa, de pressa! Ajudeu els germans de l'interior de Catalunya... És el que cal fer i ara!
-Pare, els nois necessiten abrics nous per anar a l'escola. –A catalunya ho necessiten molt més, hauran d'esperar un any o dos...
I la mare ja sap què fer per engrandir l'abric que els va curt, que no arriba a cobrir els braços i les cametes dels fills que no esperen per créixer.
-De pressa, de pressa, no s'ha d'oblidar pas els que vénen a Amèrica, deixant enrere cases i horts desrtruïts i vénen sense res, tan sols amb l'esperança de trobar la pau acollidora.
De pressa, de pressa! Cal trobar-los feina, casa, medicines...
I el Comitè Llibertat, al carrer de Pasco 58, s'omple de dones feineres que cusen, renten, enllesteixen la càrrega que ha d'arribar a les famílies llunyanes, conegudes o desconegudes, allà on viuen i moren per la llibertat.
Altrament de tantes realitzacions, Sera fou partícip actiu d'altres, nombroses, portades a terme per compatriotes i amics, com ho fou Hipòlit Nadal Mallol, amic i veí del tranquil barri de Floresta, a Buenos Aires, a una casa gran, on aquest era sastre i fora d'hores de feina i fins i tot entremig, publicava Ressorgiment, revista que va enlairar la veu i el pensament dels lluitadors de dintre de Catalunya i dels catalans de l'exili. Allí també Pere Seras feia el que calia: recolzar l'amic, no tan sols per amic, sinó per company de lluita en pro del ressorgiment de la Nació Catalana, ufanosa i lliure, amb la qual ambdós somiaven.
Homes de tasques múltiples, per iniciativa també de Nadal Mallol, acompanyat de molts altres que mereixien que ens dediquéssim a conèixer el seu treball, es fundava molt aviat, a l'any 1916,la Comissió Delegada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança i si bé el seu nom diu molt, no ho diu tot: s'ocuparia bàsicament de l'ensenyament en català, donant protecció econòmica a l'escola catalana. Ja que no es comptava amb un Estat que no proveís, serien els patriotes els qui se n'ocupessin. Feien concursos escolars, pedagògics, càtedres de gramàtica a les escoles normals, colònies de vacances i la publicació d'un butlletí que es faria ressò de totes les comissions delegades escampades arreu i fora de Catalunya i a la seu de Buenos Aires, es veurien compromesos en càrrecs de més gran o menys importància als diferents períodes, molts companys d'en Seras i en Seras mateix. Es destacaven, pels anys 1940 treballant intensament a la seu de Buenos Aires, Ramon Mas Ferratges, Pere Mas Perera, Josep Escolà, Ruiz Folguera i tants d'altres. Hem de recordar que aleshores, ja havien entrat els feixistes a Catalunya, amb la tràgica desfeta produïda per la guerra, sota el context tràgic, a més a més, del començament de la 2a Guerra Mundial, amb la invasió nazi a Europa. Llavors, trobàvem lletres desesparades de membres de la Protectora, una de les quals, d'entre moltes, provinent de Barcelona, del mes de novembre del 1938, dirigida a la seu de Buenos Aires, deia el següent:

Distingit compatrici:
Ara, per primer cop i per necessitat, m'adreço a vós per demanar-vos ajut.
Sembla que pels molts anys que lluito per la pàtria, no us seré pas desconegut i si més no, us diré que tinc el braç esquerre nafrat per un cop de sabre en una manifestació dels temps dels Borbons. Sóc nat de Barcelona, fill de pares i avis republicans federals, soci Núm. 285 de la nostra Associació Protectora d'Ensenyança Catalana, tinc una filleta dita Roser de set anys i una altra dita Montserrat de 13 anys, amb la corresponent muller nafrada del cor per ensurt dels bombardejos i pels sofriments dels meus empresonaments i activitats patriòtiques. Ara bé, com sia que els queviures són escassos, jo voldria de volsaltres una caritat en menjar per als meus i per a mi mateix cosa que serà la millor ofrena que em pogueu fer en tota la meva i vostra vida... i quelcom més passa de greu... feu la mercè d'enviar queviures als pobres funcionaris de l'Associació Protectora de l'Ensenyança catalana (aquí dóna noms i adreces dels necessitats). I continua... El patriota Manuel Folguiera Duran es troba desposseït de tot, en la més pura misèria, doncs, a causa de la guerra ho ha perdut tot, el qual viu amb la seva muller a Santa Coloma de Cervelló... els de l Protectora... li donem suport material que no es converteix pas en queviures, perquè n'estem mancats, no per culpa de la República ni de la Generalitat, sinó pels assassins de l'aire. Per pietat, per amor als necessitats, feu per aquestspobres que sofrim amb els familiars en espera del ressorgiment de la pàtria.
Vostre i de Catalunya
Domènec Latorre Soler.

L'Assemblea Magna
I Pere Seras, davant d'aquests esgarrofosos esdeveniments,es multiplica sense descans: 15 de març del 1939. Pel Comitè Llibertat, signant ell com el seu President que era, fa una crida urgant a tots els catalans d'Argentina, integrants o no d'entitats, dient entre d'altres coses: ...A més de ser indispensable intensificar l'ajut dels refugiats a França o d'altres llocs d'Europa, caldrà aportar socors als compatricis que, jutjats per rebels, siguin condemnats a presó i a llurs famílies i aquests, a cient de l'odi que els facciosos tenen als catalans, seran molts... S'hauran de crear, doncs, nous arbitris perquè el nostre ajut arribi justament a les mans dels necessitats...
I més endavant: Llancem, doncs, la idea de celebrar una assemblea magna de catalans patriotes per establir les normes a seguir en aquesta greu emergència. Mediteu sobre le contingut de la present i doneu-nos el vostre parer amb la urgència que les circumstàncies exigeix. Pel Comitè Llibertat. Signen: Pere Seras, Secretari Ramon Mas Ferratges. C/ Pasco, 58. Buenos Aires.

El Consell de la Comunitat Catalana de la República Argentina.
Aquella Assemblea donarà lloc a la constitució d'una unió d'entitats per reprendre la campanya independentista i d'ajuda als refugiats i víctimes de la guerra amb renovada embranzida, la qual fou precursora del Consell de la Comunitat Catalana de la República Argentina, que neix de la necessitat d'enfortir el moviment de defensa, supervivència i recobrament de Catalunya des de l'exterior, tal fou la resposta d'en Pere Seras en una entrevista de l'any 1947. havia acabat la guerra amb la depressió i la dispersió a l'exili dels capdavanters de la política catalana, agreujada per l'esclat de la 2ª Guerra Mundial i la invasió de França. Calia crear un ample moviment de solidaritat patriòtica i d'ajut sense diferències polítiques, fent pinya al voltant d'un “sentit essencialment nacional”.
Simultàniament es constituïa a Londres el Consell nacional de Catalunya i l'adhesió fou immediata. Allò ajudava a mantenir la posició de Catalunya-nació.
Quan es constitueix el govern de la Generalitat a l'exili, dissolt ja el Consell [Nacional de Catalunya] de Londres, el Consell de la comunitat d'Argentina s'hi adhereix igualment. Es tracta d'enfortir al màxim possible les organitzacions catalanes,perquè la fita a assolir és l'esmentada: la del recobrament de Catalunya-nació.
Per tots els mitjans, diu en Pere Seras: “... haurem de redoblar la nostra acció per tal d'ésser un factor important que impulsi la vitalitat del nostre poble”.
Així anirà inventant estructures, eines, siguin quines siguin, per talde reeixir en aquell objectiu i si l'eina deixa de ser útil o és rovella, doncs caldrà inventar-ne una altra de més eficaç.
I en Pere Seras crea, construeix, inventa, sense descans, perquè la llibertat necessita d'eines esmolades i de l'esforç constant. Per això l'hi abellia tant el pensament de Lluís Companys: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”... un cop i un altre cop.
A més a més, el Consell de la comunitat va tenir l'encert de celebrar els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'exili, l'any 1941 a Buenos Aires, quan la prohibició de la llengua era absoluta i més tard, encara sota el feixisme franquista també foren convocades, novament a Buenos Aires, aquesta vegada l'any 1960. No cal dir que Pere Seras, sempre present, seria un dels qui posaria tot el que estès al seu abast, perquè Catalunya fora present un cop més als Jocs Florals davant del món, amb la riquesa de la seva llengua i la seva poesia,malgrat els reiterats intents del seu anihilament per paert de l'Estat dominant.

Monturiol
Seras fou sempre, sense exceopcions, l'home del quefer silenciós. Més que home de discursos, ho fou de convissions portades a l'acció concreta. És per aquesta causa que no va deixar escrit res que no li fos estrictament indispensable. Malgrat això, trobem una rara invitació del Casal Català de l'any 1918 dient que “un grup d'empordanesos...” ofrena un retrat d'en Narcís Monturiol a la Institució. La raresa la trobem en l'anunci d'una conferència, en l'acte d'ofrena, a càrrec precisament d'en Pere Seras Isern.
Ell mateix s'encarrega, en començar al seu discurs, d'esclarir-nos sobre aquest aspecte de conferenciant que ens sorprèn: diu que comptava amb catalans amb plena autoritat per fer-se càrrec del compromís, però vet aquí que en no comparèixer, no va tenir cap més remei que fer-ho ell mateix: “Obligant-me per primer cop, a sortir del cèrcol del que és per a mi tan preuat, la humilitat i la modèstia”. Si trencant el seu ferri silenci, va sortir “del cèrcol”, és, sense dubte, perquè l'homenatjat li era particularment significatiu i n'haurem d'esbrinar el per què.
I afegeix: M'empeny també aquesta força indestructible que surt del fons de l'ànima quan es tracta de fer obra profitosa com és la de donar a conèixer un dels homes de la nostra pàtria, oblidat per molts i desconegut pels més. Heus ací l'home que fa el que cal, no el que l'afalaga o li dóna plaer. Novament se l'imposa com a necessari.
Diu d'en Monturiol que: Abandonant la carrera de medicina que tant li plaïa, es decideix estudiar d'advocat com més a propòsit per desenrotllar les idees republicanes que començaven a despuntar per l'Empordà... es consagrava a les idees republicanes i revolucionàries... mogut per aquella bondat que el guiaria sempre... per una ànsia de millorament, d'ascensió moral.
Subratlla a més, de Monturiol, “la seva tolerància, que sols tenia un parió, la seva austeritat”. Així, la ploma d'en Seras, deslliurant-se de la mà que la guiava, no sols definia el cèlebre inventor figuerenc, sinó també en aquest altre que esdevenia la representació a l'Amèrica d'un Monturiol revolucionari i obstinat.
A la França d'aquell temps, Cabet donava a conèixer la seva teoria comunista de la felicitat aconseguida mitjançant la fraternitat i la igualtat absolutes. I ens deia Seras: “Monturiol, aleshores inventa: de primer la màquina de fer cartipassos per difondre la cultura. Després vindran altres invencions, arribant, però a la pensada genial que l'ocupava des dels anys de 1840, era el submarí Ictineo per a exploracions submarines. Després de perfeccionaments successius i d'assajos exitosos, comptant tan sols amb l'aportació econòmica dels seus compatriotes, l'ànim s'esllanguia esperant durant molts anys l'auxili del govern per a la seva explotació en benefici del poble. Finalment, l'any 1868, l'Estat embargava l'Ictineo, perquè no es va pagar la quota corresponent de “constructor de vaixells”. Immediatament es posava a la venda com a ferro vell.
Monturiol fou un home que inventava. Fou un inventor. Perquè això sigui possible, hom ha de gaudir d'una llibertat de reflexió, plena sense entrebancs ni censures de cap mena. Es pot dir que Monturiol obrava des de la llibertat del seu pensament lliure. Embargat per “l'anhel d'obrar”, així ho feia. Aquí s'agermana amb el seu coterrani d'Amèrica que exposa el retrat de l'heroi per a exemple de l'esdevenidor. Ara sabem perquè Seras escriu la seva conferència trencant el seu costum: cal emmirallar-nos en aquest homes: cal inventar, saber fer, ser artesans de les nostrs vides per guanyar-li a la massificació i al conformisme. Monturiol era d'aquestaraça, Seras ens posa al davant el seu semblant d'empordanès abstinat i lliure, cal mirar-lo de fit a fit.

La sardana és la dansa més bella?
Sí, ho és, però és això i molt més i encara una altra cosa. Quina? És música, és dansa, és desplegament d'emocions col·lectives, és la veu del poble català.
Sabem que “festa” anomena aquell moment del viure col·lectiu que aturant la feina quotidiana, dóna pas a la manifestació de joia o de dolor de tot un poble que celebra una diada o un succés que el commou, sia religiós, patriòtic, històric...
Aquesta dansa fa dir a un foraster (Vittorio Sicuri): “...el característic tipus de música i el seu timbre, tan fora del comú a primera oïda, em susciten impressions d'un món arcaic, ja perdut, i emanen un perfum del tot particular i ara, la identificació dels ideals catalans amb la dansa tradicional del poble m'apareix com un fet lògic i històricament justificat”.
Tanmateix, “La dansa i la música són ordre i mesura, i la sardana és unm exponent de les virtuts que se'n deriven: el ritme imposa unitat, la melodia aporta continuïtat i l'harmonia comporta comptabilitat, com afirmava Yehudi Menujin”.
Les seves virtuts, doncs, fan carn en la idiosincràcia del poble que es troba en comunicació solidària. En podem dir una comunió? ¿Què miren els balladors? Què hi ha al bell mig de la rotllana? ¿Quins déus els miren l'ofrena i el ritual?
S'ha arribat a dir que ballar sardanes és com resar a la Mare de Déu o bressolar un fillet...
Si acordem que almenys hi ha un nucli de veritat en aquesta mena de pensaments, no ens ha d'estranyar, ans al contrari, que en Pere Seras hagi estat un fervorós sardanista i que quan es feien ballades, ja se'l veia entre els primers a participar-hi. Sardanes de germanor, de concurs, de lluïment, sardanes... Si es tractava d'elevar-se fins als déus arcaics dels orígens, allí estava ell, tot fos dins de l'essència més íntima de la catalanitat, on puntejar la sardana no és pas un tecnicisme pocasolta, sinó l'escriptura en filigrana de l'oració als sants i als màrtics. Més encara quan en la pròpia signatura, Seras dibuixava les rotllanes d'una sardana que l'envolta i dansa.
Vet aquí que un dia es fa una col·lecta popular per erigir un monument a en Pep Ventura,a Figueres, en aquell quefou l'inventor de la tenora, la qual li atorgà el seu nom, li deien Pepde la Tenora. I inventà també la cobla moderna, perfeccionant música i dansa, esdevenint així la sardana, la dansa nacional de Catalunya. D'ell escoltem El Cant dels Ocells, Per tu Ploro, Toc d'Oració... Cançons o himnes?
En aquells anys, el Grup Joventut Catalana de Buenos Aires celebrava anualment l'Aplec de la Sardana i allí afluïen colles d'arreu del país argentí. Tenia lloc en els boscos de Palermo i tots els estris necessaris es dipositaren, on si no? a Baradero 438, la llar d'en Pere Seras. En aquella ocasió de la col·lecta, quan els nois del Grup carregaven els camions amb micròfons, parlants, parades i banderes, Seras deixava lliscar, quasi imperceptiblement dins d'aquell maremàgnum, una tauleta. Quin propòsit tenia? Doncs, fent de la taula la seva paradeta, interessar als catalans, entre sardana i sardana, perquè col·laboressin amb alguns diners enla concreció del monument a Pep Ventura, aquell altre inventor-constructor de la nació catalana, per fer-la cada dia més “rica i plena”. Aquell era el mateix nord al qual tendia Pere Seras. Eren homes de poble, homes que sabien fer, per amor a la terra indestructible, quasi artesanalment, un futur possible per als seus descendents.

Cal defensar també la llibertat a l'Argentina
La casa de Baradero 438, on transcorria la vida familiar i on hi havia la Manufactura de Juguetes Pedro Seras, que així es deia, era una típica casa de barri del Buenos Aires del primer quart de segle 20. Es diu que aquestes construccions eren fetes segons l'estil dels immigrants italians, que eren nombrosos en aquells temps, eren fetes per ells mateixos i constaven d'un jardí al davant, al qual seguien d'una banda, una darrera l'altra, les habitacions que obrien al pati igualment allargassat i acabaven en un vestíbul, el vàter i a continuació cuina i pati del darrera i el fons de la casa més o menys gran, segons fóra la mida del terreny. En aquest fons “don Pedro” havia instal·lat el seu taller de joguines. Ell feinejava tallant fustes pels trencaclosques, mentre el seu amic Nadal, carrer enllà tallava roba i cosia i ambdós teixien el somni de la llibertat.
L'any 1955, un dels tants cops d'Estat acabava a l'Argentina amb el govern dictatorial del general Perón, amic dilecte de l'altre general, Francisco Franco, que li donarà aixopluc a Madrid a l'hora de fugir del país.
És el primer cop que Pere Seras embandera la façana de casa seva. Puja personalment al terrat i penja la senyera argentina, juntament amb la nostra, l'estelada. Sol, lliure, silenciós, fa el que cal. Saluda la llibertat retornada.
Novament l'esperança encara que breu, traçarà un somriure al seu sever rostre empordanès.
Aquella casa havia estat escenari també de la distribució i venda clandestina del periòdic La Vanguardia quan la prohibició de la dictadura ho impedí als locals del Partit Socialista Argentí. I a Pere Seras no l'hi mancà ocasió d'agafar el diari, pujar al tramvia, seure i desplegar-lo davant de tothom, infrontgint la prohibició, naturalment. Sol, silenciosament, feia el que calia. Manifestava la seva enèrgica protesta.
Més tard som a la primavera del 1958, al jardí verdeja i treu flor un gessamí americà. L'hi diuen “gessamí paraguaià”. És el que es posa tot blanc i violeta, formant poms de flors d'ambdós colors.
Acabada la feina, en Seras es vesteix i surt, portant sota el braç l'etern periòdic, no sense passar pel jardí i tallar una flor violeta, posant-se-la al trau. On va? A fer el que cal.
El govern de Buenos Aires es troba a punt d'entregar l'educació pública, aquella d'en Sarmiento, democràtica i igualitària, a l'Església catòlica i a les empreses privades. No cal dir que en Seras sempre havia estat del costat de l'ensenyament públic, laic, obligatori i gratuït.
Els estudiants havien sortit al carrer, convocats per les consignes: “Laica” o “Libre”, ambdues d'una excessiva ambigüitat, puix que es tractava, en veritat, que l'Estat abandonava amb aquesta iniciativa, vetllar per l'educació del poble amb igualtat de drets. Els agrupaments estudiantils manifestaven sorollosament pels carrers cèntrics i Pere Seras, rejovenit com un noi, acompanyava els adolescents lluint al pit la flor violeta. Per què violeta? Els recordava amb ella el color de La Reforma, un succés semblant i victoriós, que havia esdevingut a la ciutat de Córdoba l'any 1918 on els estudiants lluitaven per semblants drets, aquest cop a la universitat.
Novament solitari, silenciós, sense compromisos de cap mena amb ningú. Tan sols calia adherir a les llibertats públiques, allà on sigui que estiguin en perill.
I en Seras s'ajusta el llacet negre alcoll de la camisa i se'n va, deixant als estudiants somiant el somni de la llibertat.
No es reduirà, però, tan sols a fer-se present a una manifestació de carrer. Quelcom més, certament es fa necessari. ¿Qué els centres d'estudiants de secundària són hostilitzats per la policia i no tenen on reunir-se? Doncs, el Comitè Llibertat donarà acollida en aquells que ho necessitin, a la seva secretaria del carrer Pasco 58.
Si hom trasassava el llindar d'aquella porta per aquells anys del 1945 o 1950, veuria ambdós mapes, ambdues banderes, d'ambdós costats de l'Atlàntic, diferents idiosincràcies, semblants persecucions; eren símbols presidint la protesta dels joves, puix que la mateixa idea, la llibertat, animava a ambdós pobles a una mateixa lluita.

La mort inevitable
Sere Seras, ja vell, es trobaria amb què estranys giravolts de la vida el portarien a viure els seus últims anys, de primer a Barcelona i més tard a Lima, Perú.
Quan encara era a Buenos Aires i el seu fill maldava per produir els diners necessaris que atenguessin les despeses del viatge, ell li diria: “No t'amoïnis, ara faig 85 anys i per trobar un racó on morir, tant se val un lloc com un altre”.
Moria a la ciutat de Lima, l'any 1985, a 92 anys. La seva paraula esclaridora fou imprescindible quan de l'eficàcia militant es tractava. Sempre que es plantejaven assumptes de transcendència per a la nació catalana. Sobretot per la complexa condició, plena d'entrebancs, en què es trobaven els catalans de fora.
Temps abans de morir, sempre tard a la història, tan a posteriori!, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. “Per la feina ininterrompuda de més de 70 anys a favor de Catalunya”. segons fonamentava el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya.
Setanta anys? Quan un pensament i una lluita s'inscriuen a la història d'un poble, ¿es pot mesurar en trenta, setanta, noranta anys l'aportació d'un home?
Quan un pensament es rebut pels descendents d'una causa i un llinatge, ¿podem dir en veritat, setanta anys? ¿Es pensarà que la llavor sembrada durant aquella mida en anys no arribarà a fruitar? Ans al contrari, Pere Seras sabia, n'era segur que el fruit, a llarg termini, arribaria a produir-se, que el seu esforç seria en va si els companys i descendents no ho continuaven...!
Així ho deia, molts anys enrere a la seva conferència sobre Monturiol. Deia que “En Monturiol en retornar de l'exili s'apartà de la política activa per un sempre més. No abdicà de les seves conviccions, havia escampat la sement: de la collita en fruirien les generacions de l'esdevenidor... La seva missió era treballar pel bé d'altri i en la meditació i en l'estudi continuaria treballant i ascendint vers aquell estat sublim en què els homes es confonen amb els déus... patint i sofrint per la redempció de la humanitat”.
“Es confonen amb els déus, ens diu, no per consagrar-los a l'altar de l'adoració, sinó més aviat, pel cantó del sofriment i la lluita militants.
Ara ell accedia en aquell estat de meditació i d'estudi i així el trobà la mort.
Després del seu trapàs, acomplint el seu desig, en seu cos fou creamt i un seu fill, acompanyat d'un nét, amb mans enceses, portava les cendres vora el mar, a Lima i allí les escampava dins de les ones de l'oceà Pacífic. Cendres amarades de llibertat, no encerclades ja pel cos estret, ni per cap estreta frontera, finalment lliures d'atansar-se a d'altres ribes, a d'altres homes; cendra esdevinguda torxa que finalment encengui la flama per l'ample món.
Aquest fou el llegat i el repte de Pere Seras i això és el que ens cal fer.

Blanca Lorenzo del Rio. Buenos Aires, novembre del 2000.

L'any 1997 l'Ajuntament de Figueres, a instància de Pere Prats Madern, acordava donar el nom de Pere Seras Isern a un dels seus carrers, aquell “...que tingui una importància digna de la seva figura i que serveixi per recordar-lo en la seva ciutat natal”.
Els vianants que es passegin per aquest carrer, situat entre el Rec Arnau i Cadaqués, pansaran potser que en Pere Seras mai no se n'ha anat de l'estimada ciutat, que la seva ànima encara s'esmuny pel carrer Nou, per la Rambla, pel castell, amb el seu somriure distret, agraint la seva sort per haver nascut en aquesta ciutat.
El seu nom a un carrer fou un acte d'estricta justícia.

Obra Cultural Catalana
Buenos Aires.

Fonts consultades
-Figueres 1900-1936.Imatge: Història de la Catalunya republicana. Editor: Museu de l'Empordà i l'Ajuntament de Figueres. 1999.
-Catalans de fora. Xavier Tudela. Barcelona, 1985.
-Discurs de comiat pronunciat per Josep Carbó a Buenos Aires, 1980, en oportunitat del viatge de retorn de Pere Seras a Catalunya. 1980.
-Catalans d'Amèrica per la independència. Víctor Castells Benosa. Editorial Pòrtic. 1986.
-Breu historial de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Sabadell. 1922.
-Macià, la seva actuació a l'estranger. Editorial Xaloc. Mèxic. (V.V.A.A.).
-Diccionario de literatura. Valentino Bompiani. Editorial Muntaner i Simó. Barcelona. 1959.
-Domingo Matheu. Alberto Romero Oneto. Buenos Aires. 1965.
-Les Amèriques i Catalunya: El moviment associatiu català a Amèrica. Josep-Lluís Carod-Rovira. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1992.
-Arxiu de l'associació protectora de l'ensenyança catalana. Seu de Buenos Aires.
-Arxiu del Comitè Llibretat. Seu Buenos Aires.
-Arxiu del Grup Joventut Catalana de Buenos Aires.
-Arxiu de l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires.
-Arxiu històric comarcal de Figueres.
-Conferència en homenatge a Narcís Monturiol, a càrrec de Pere Seras, Buenos Aires, 1918.
-Revista “Catalunya”, Buenos Aires, Núm. de 1939, 1940, 1942, 1947.
-Revista “Ressorgiment”, Buenos Aires (1916-1972).
-La sardana, música i dansa. Josep-Maria Mas Solench. Pròleg de Vittorio Sicuri.
-La sardana: dansa nacuional de Catalunya. Edicions 92. Barcelona, 1993.
-El ball ila dansa popular a Catalunya. Editorial Millà. Barcelona, 1948.
-Plantem-nos! Lluís Busquets Grabulosa i Lluís-Maria Xirinacs Damians. Editorial Proa, Barcelona, 2000.
-Figueras, cien años de ciudad. José-María Bernils. Figueres, 1975.

Agraïm la col·laboració de: Maria-Lluïsa Nadal, Iris Vila, Joan-Baptista Nadal, Andreu Sabaté i Mireia Seras.
Buenos Aires, novembre del 2000.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.