Lluís Companys i Jové

Lluís Companys a la presó

Nasqué a El Tarrós ( Urgell ) 1882 i morí a Barcelona ( Barcelonès ) 1940.

Fou fill d’una família pagesa benestant de la comarca de l’Urgell. Estudià dret a la Universitat de Barcelona. De jove tingué atracció per la política, fundant l’Associació Escolar Republicana ( a la universitat ) i militant a l’Unió Republicana. Amic i col·laborador d’en Francesc Layret i Albert Bastardas. A l’any 1910 fou president de la secció política de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Escriví de ben jove als periòdics republicans "La Barricada" , del qual en fou redactor en cap, i a "La Publicidad". Aquest darrer diari era reformista, tal com és definia en aquella època Companys. Professionalement, fins a la Proclamació de la República, exercí d’advocat laboralista de sindicalistes.

Fou detingut al novembre del 1920 amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d’altres sindicalistes i deportat al Castell de la Mola ( Maó ). Quan Francesc Layret estava disposat a assumir-ne la defensa, aquest fou assassinat . Al desembre del 1920 fou elegit diputat pel Partit Republicà Català i hagué d’ésser posat en llibertat. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya. Dirígí "La Terra" òrgan de La Unió de Rabassaires. Actuà com a advocat d’aquesta entitat agrícola i sindical. Empresonat de nou a l’Octubre del 1930.

Fou un dels assistents a la Conferència d’Esquerres. Actuava al Marge del Grup d’Estat Català i de l’Opinió, els sectors més nacionalistes d’ERC. Sempre havia destacat en la política per la seva vessant republicana i sindical per damunt de l’estrictament nacionalista. Elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931. Hi entrà el 16 d’abril del mateix any acompanyat de Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d’altres. Deposà l’alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la República espanyola a Catalunya. Nomenat governador civil de Barcelona.

Elegit al 1931 diputat a les Corts per la província de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya per Sabadell el novembre del 1932. L’any 1933, fou escollit membre del comitè executiu d’Esquerra Republicana de Catalunya. President del Parlament i Ministre de la Marina, són alguns dels altres càrrecs que ocupà. A la Mort de Francesc Macià el 25/12/1933, Joan Casanova, president del Parlament català el proposà com a president de la Generalitat.

Fou el principal dinamitzador dels corrents ideològics i socials dins d’ERC. Macià sempre, després de la creació de l’ERC, es negà a qualsevol corrent o capella dins del partit republicà. Les vessants esquerranista i republicana de Companys pesaven en aquell temps més que la propiament catalana. El seu nacionalisme aniria in crescendo, arribant a la proclamació de l’Estat Català dins una República Federal, per l’octubre del 1934. La seva segona muller, Carme Ballester, militant d’Estat Català, influí molt en ell. Empresonat arran d’aquests fets, fou comdemnat a 30 anys de reclusió.

La victòria del Front Popular el febrer del 1936 signaficaria el seu alliberament del penal de Cadis. Arran del cop del 1936 i la consecutiva guerra civil, el seu poder quedà desbordat pels corrents revolucionaris anarquistes. Bo i esforçant-se a mantenir l’equilibri entre les diverses forces polítiques i socials. Aconseguí formar un govern, presidit per en Josep Tarradellas.

Al 1939 prengué el camí de l’exili. Durant l’ocupació alemanya fou lliurat a l’Estat Espanyol. Jutjat i comdemant a mort pels espanyols, moria afussellat el 15 d’Octubre del 1940 al Castell de Montjuïc de Barcelona.

Morí com a President de Catalunya, aquesta era la seva causa criminal. Mai els seus assassins han sigut jutjats encara. En els darrers anys de la seva vida el factor català pesà més que el propiament republicà. La guerra civil significà una prova de foc per a la seva vida. Els seu darrer fet fou morir amb els ulls descoberts mirant la cara dels seus botxins. Els seus darrers mots foren: PER CATALUNYA.

Els espanyols assassinaren un home, Catalunya tenia un nou màrtir. Només el Pandith Nehru, governant de la Índia, denuncià públicament el crim. La seva muller Carme Ballester, militant d’Estat Català,, per mitjà de les gestions fetes per un patriota com fou Batista i Roca, pogué rebre una imdemnització d’Alemanya que l’ajudà en la seva soledat i vellesa. L’ajuda d’altes patriotes exiliats hi contribuí.