En memòria del General Moragues

(Sant Hilari Sacalm, 1669 – 27 de març Barcelona, 1715) 

Va ser un militar, que va lluitar pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió, i Fill Il·lustre de Sant Hilari Sacalm.

Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà Josep Moragues i Mas, va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies, es veié implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d’aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català.

Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, per parentiu es relacionà amb grups d’Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entroncà amb els que s’anomenaren “vigatans”, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l’exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s’accentuà amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d’Espanya a la mort, sense descendència, del darrer Àustria, Carles II, l’any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.

Mini-documental: podeu veure aquest documental/entrevista a l'historiador Antoni Pla de Vall aquí

La Guerra de Successió

Sota els auspicis de mantenir una política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s’havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió.

Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte dels Vigatans a la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, el compromís dels catalans d’aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). D’aquesta manera els Vigatans prenien una posició contrària a la dels filipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats.

Fins el 1707 formà part del Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, el regiment d’elit català de l’exèrcit, i ben aviat ascendí en l’escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort (Pallars Sobirà).

La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota a la batalla d’Almansa (1707) l’avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d’Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats a aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.

El Tractat d’Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l’aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d’aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se’ls presentaven de mantenir l’estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat als borbons però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué després del Setge de Barcelona l’11 de setembre del 1714.

Acabada la guerra

En acabar la guerra es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort, on es mantenia allunyat de la política. Al cap de poc, fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Menorca, recentment esdevinguda possessió britànica. És reconegut pel capità del vaixell, que el retorna al port de Barcelona. Amagat a Montjuïc, a l’espera d’un segon vaixell, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març.

Judici i mort

Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip, foren jutjats, torturats i morts de manera infamant el dia 27 de març de 1715. Se’ls van retirar públicament tots els honors militars, se’ls descalçà i foren vestits amb una camisa de penitent, arrossegats posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, on foren morts a la forca i esquarterats.

El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció en llatí que deia:

“Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.”

Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (març del 1727).

El record del general Moragues

Josep Moragues és recordat com a un dels mes importants defensors de la causa catalana a la guerra de successió. Això fa que molts l’hagin considerat com a heroi i màrtir de Catalunya. Encara avui, es un símbol de catalanitat per molta gent. El 1991 el poble de Sant Hilari Sacalm erigí l’actual monument que es pot veure a la plaça Josep Moragues, obra de l’escultor Domènec Fita.