dissabte, 10 de juny de 2017

En record de Jacint Verdaguer

  Tal dia com avui però de 1902 ens va deixar Jacint Verdaguer

Verdaguer a la balconada de can Cabanyes de Caldes d’Estrac als voltants de 1885.

És molt probable que fos Caldes d’Estrac (per a Verdaguer, sempre Caldetes) la primera localitat del Maresme que el nostre escriptor conegués.

La intensitat i la freqüència dels contactes de Verdaguer amb Caldes explica la quantitat de textos que s’hi situen o hi són escrits. El primer dels textos és la carta al seu cosí Salarich que documenta una de les primeres estades de Verdaguer a la vila.

D’ençà d’octubre de 1880 hi vivia un cosí germà seu, el metge Joaquim Salarich i Verdaguer, que, malalt d’asma, mirava de refer-hi la salut mentre exercia la seva professió als banys termals i escrivia uns Apuntes para la historia de Caldas de Estrach (vulgo) Caldetas, llibre publicat el 1882. La seva mort s’escaigué també a Caldes el 1884.

La casa dels marquesos de Comillas a Caldetes es devia enllestir cap a mitjan gener de 1883. Obra de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, (pare d’Apel•les Mestres, un altre dels il•lustres estiuejants de la població).

Arran de les seves estades a Caldetes, Verdaguer emprèn excursions pels santuaris dels pobles de l’entorn.
(Fragments extrets del llibre: Verdaguer i el Maresme. Manuel Llanas i Llorenç Soldevila. Documentalista: Bartomeu Roig. Ajuntament de Caldes d’Estrac, 2002.

Oferim el poema Vora la mar, escrit per Jacint Verdaguer a Caldetes.



            Al cim d’un promontori que domina
            les ones de la mar,
            quan l’astre rei cap a ponent declina
            me’n pujo a meditar.
            Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
            contemplo mon no-res;
            contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
            m’aixafa com un pes.
            Eixes ones, mirall de les estrelles,
            me guarden tants records,
            que em plau reveure tot sovint en elles
            mos somnis que són morts.
            Aixequí tants castells en eixes ribes
            que m’ha aterrat lo vent,
            amb ses torres i cúpules altives
            de vori, d’or i argent:
            poemes, ai!, que foren una estona
            joguina d’infantons,
            petxines que un instant surten de l’ona
            per retornar al fons;
            vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
            en un matí de maig,
            illetes d’or que naixen i s’esborren
            del sol al primer raig;
            idees que m’acurcen l’existència
            duent-se’n ma escalfor,
            com rufagada que se’n du amb l’essència
            l’emmusteïda flor.
            A la vida o al cor quelcom li prenen
            les ones que se’n van;
            si no tinc res, les ones que ara vénen,
            dieu-me, què voldran?
            Amb les del mar o amb les del temps un dia
            tinc de rodar al fons;
            per què, per què, enganyosa poesia,
            m’ensenyes de fer mons?
            Per què escriure més versos en l’arena?
            Platja del mar dels cels,
            quan serà que en ta pàgina serena
            los escriuré amb estels?

                            Caldetes, 10 de gener 1883.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.