dimecres, 19 d’octubre de 2016

Reina Humbert i Grau


 1929 - 13 d’agost 2016

El passat 13 d’agost, ens va deixar Reina Humbert, filla d’una família d’Elna que durant anys va acollir i ajudar desenes d’exiliats sud-catalans, juntament amb el seu marit Gilbert Grau. Era la mare de la Daniela Grau i Humbert, militant cultural i política activa, entre altres grups, a l’Assemblea nacional Catalana i per la Flama dels Països catalans (Assoc. dels portadors de la Flama), i sogra del dirigent de CDC Jordi Vera.

Tots els catalanistes la coneixien, ja que, tota sola o ara des d’anys acompanyada de la seua filla Daniela Grau i Humbert, era assídua a molts dels actes ja fossin cultural o reivindicatiu, relacionat amb Catalunya i la catalanitat.

L’any 2010 va ser homenatjada pel Parlament de Catalunya, en un acte emotiu conduït pel president del Parlament, Ernest Benach, acompanyat per la presidenta d’Òmnium Cultural, entitat que també actualment organitza (al sud) les rutes de la Flama, Muriel Casals que hi van recordar els setze impulsors de la Flama als anys cinquanta i seixanta.




També va ser entrevistada per Vilaweb TV en un reportatge que podeu veure aquí, juntament amb Maria Rosa Tourné i Josep Sangenís.

També podeu llegir aquí una entrevista que li va fer el  vilaweb nacional.

Aquesta notícia ha sigut redactada per Teo Vidal i Sol a Vilaweb

El seu enterrament va ser  dijous 18 d’agost a les 14h30 a la Catedral d’Elna.

A Barcelona serà recordada a diumenge, 23 d’octubre de 2016, a les 12 del migdia a la Ofrena floral setmanal al Fossar de les Moreres.

Necrologies:

Catalunya Nord per la Independència guardarà en memòria Reina HUMBERT, catalana, militant defensora de la llibertat dels Països Catalans.

Publié dans L'Indépendant le 18 août 2016 (Distribué dans Perpignan)

______________

En un mes d'agost que ens ha robat ja més d'una persona emblemàtica d'Elna i del Rosselló, hem de lamentar la desaparició de la Reina Humbert, viuda d'en Gilbert Grau.
Recordarem la seva presència a molts actes per fidelitat amb la cultura catalana. 
També era membre de Terra dels avis. 
Presentem el nostre condol i les nostres amistats a tota la seua família. 

 Gràcies Reina, ara descansa

«Els Humbert, com tants més, van desobeir les ordres i sense fer soroll van fer de tot i de més per ajudar tants refugiats com van poder. Van perdre el compte del nombre de gent que va passar per casa seva»

Ens vam conèixer el gener del 2009, amb motiu dels setanta anys de l’exili. Aleshores em va dir: ‘La que em costa més de treure’m del cap és la imatge de refugiats morts i de famílies senceres malaltes i sense res escampades per la platja d’Argelers, durant dies i dies’. Era una entrevista amb vídeo i encara recordo com les llàgrimes que volien brollar cap enfora li feien brillar els ulls, sense arribar a plorar. Al cap de cinc anys vam tornar a parlar en una segona entrevista, aquesta vegada per telèfon, i em va dir, amb el 9-N a la vista: ‘La independència la veurem al novembre, oi? Molts avis vostres descansaran més tranquils’. Intueixo que els ulls li brillaven, també, potser d’una altra manera.

Recordar la Reina és, al meu modest entendre, un petit acte de justícia i de tendresa històriques. No us ho amagaré pas: a mi, amb la Reina, m’hi lliga alguna cosa més que no pas un parell d’entrevistes; si m’ho permeteu, i per ser honestos, hi dedicaré dues línies més avall. Però de petites grans heroïnes com la Reina, d’aquí i d’allà, d’ara i d’abans, el record de les quals es pot veure amenaçat pel frenesí i la irreverència dels temps que corren, tothom en deu conèixer. Doncs per a totes, ara us explico el perquè, valgui aquest petit gra de sorra que humilment vol afegir-se al calaix de la memòria col·lectiva.

La família de la Reina Humbert és coneguda per haver ofert llits de casa i de més enllà a desenes de soldats i civils republicans exiliats. Durant anys, la mare de la Reina, que aleshores era pre-adolescent, va cuinar, alimentar i curar refugiats en secret. El pare de la Reina sovint els anava a cercar directament a la frontera per endur-se’ls d’amagat a casa abans no els enviessin als camps de refugiats. La Reina mateix recordava la primera vegada que vam parlar com la família sencera va tenir infeccions per la presència constant d’aquells homes i dones destrossats, plens de polls, empiocats, prims i afamats. I també com de cruels eren les autoritats franceses, que més que acollir i guarir, gairebé maltractaven els exiliats. Els Humbert, com tants més, van desobeir les ordres i sense fer soroll van fer de tot i de més per ajudar tants refugiats com van poder. Van perdre el compte del nombre de gent que va passar per casa seva. Era una família d’acció, no de números.

La Reina es va casar jove amb Gilbert Grau, un polític contra corrent, incòmode per als poders francesos i espanyols, i que es distingia per la seva fermesa: ja des de mitjan segle passat maldava per uns Països Catalans independents i reunificats. Va arribar a fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya i Països Catalans. Va viatjar sovint a Palma, a València, a Barcelona… ‘Idees massa radicals i massa avançades’, deien alguns, quan defensava allò que pensava i obertament parlava de la situació colonial que es vivia a Catalunya Nord. Grau fou també uns dels impulsors de la Flama del Canigó i puc dir amb seguretat que fou sobretot ell el qui hi va saber atorgar amb la traça i l’enginy necessaris per a esquivar el franquisme (que no és poca cosa!) bona part del caràcter reivindicatiu, catalanista i polític que encara conserva. Va ser amb ell que la Reina va aprendre la llengua. De petita parlava francès a casa i tenia prohibit el català a l’escola.

I si el marit era un polític potser avançat al seu temps, la filla gran, la Daniela Grau, és una activista incansable i insubornable, coneguda perquè és la promotora de tota mena d’accions i associacions catalanistes i independentistes a Catalunya Nord. Ara, a les bambolines, a cada àpat, a cada conversa, a cada bon dia i bona nit durant tota una vida, a cada racó de la vida de la Daniela i d’en Gilbert, l’autèntica activista (i la política també) eren la Reina, la mateixa que a casa va acollir desenes de refugiats republicans. Com recorda la Daniela, la seva mare va fer de la catalanitat una raó de vida. No faltava mai a cap acte ni a cap conferència que hi fes referència i protestava cada vegada que se sentia agredida lingüísticament o culturalment. Era, en paraules de la filla, coherent en tot allò que feia. I era, també, una dona d’acció. No li agradava decebre. Com us deia, de la Reina, jo ja en sabia alguna cosa abans de conèixer-la. Qui me n’havia parlat per primera vegada fou el meu avi Martí, que participà juntament amb Gilbert Grau i tants més en l’esborrament simbòlic de la frontera ara fa una cinquantena d’anys fent arribar la flama al Principat de Catalunya. L’avi viatjava sovint a Catalunya Nord i es trobava amb la família Grau. En parlava amb devoció i admiració. De fet, l’any 2010 l’avi i la Reina Humbert, entre més, van ser homenatjats conjuntament al Parlament de Catalunya, en un acte conduït per Ernest Benach i Muriel Casals, aleshores presidents del parlament i d’Òmnium Cultural, per recordar els impulsors de la Flama. L’avi ja era mort. Ella sí que hi va ser. I s’hi va emocionar.

Al funeral de dijous a la catedral d’Elna hi assistiren amics, polítics, representants d’associacions… però també refugiats i familiars de refugiats que durant l’exili havien passat per casa dels Humbert. Van parlar en públic i li van agrair la generositat, la solidesa i la perseverança. I alguns van lamentar que ella (sí, ella tampoc) no hagués pogut viure prou per veure la llibertat del país. De sentir-ho, ella s’hauria emocionat i potser aquesta vegada hauria plorat i tot. Quan algú es mor, no solament desapareix la persona, sinó que massa sovint hi ha el risc que també se’n vagi part d’allò que representava, del camí recorregut, d’allò que anhelava i de l’experiència acumulada. És feina dels qui encara som aquí no deixar que res de tot això es dilueixi en la història. I més ara, que sembla que perdem el fil a cada cantonada. Per a la Reina i per a totes les altres. Gràcies Reina, ara descansa.

Article de Roger Cassany i Viladomat




.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.