En memòria de l'Avi, un heroi

El dia de Nadal però de 1933 ens va deixar el Molt Honorable President de la Generalitat, Francesc Macià a qui recordem amb aquest article publicat el 7 de març del 1981 al diari francès Samedi recordant els Fets de Prats de Molló

Magí Clotet i Mateu: Un resistent

 Vila-Rodona (Alt Camp) 30-10-1909 

Sabadell 25-12-1978

 De jove, la seva família es traslladà a viure a Sant Just Desvern on, en Magí, és membre fundador de "Nosaltres Sols!", organització separatista dirigida per Daniel Cardona. Més tard s'integra a Estat Català. Per disposició d'aquest partit ingressa al Departament d'Ordre Públic de la Generalitat. El 1935 es casa amb Edelmira Canet i Garcia amb qui té una filla que, posteriorment, va donar-li quatre nets.

Carnet com a membre del Departament d'Ordre Públic  de la Generalitat

Durant la guerra, per la seva condició de policia, actua contra els elements incontrolats -sobretot després dels fets de maig de 1937- que tants estralls van fer a la reraguarda.

a l'exili francès és un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya, militància que va mantenir fins la seva mort, essent membre del seu Consell Nacional des del 1948 fins al 1974.

Quan l'ocupació de França, és enviat pels alemanys a Séte, fent-lo treballar del seu ofici de torner, a través del MOI (Main d'Oeuvre Immigré). Un vespre en que es trobava en una reunió d'exiliats catalans, escoltant la BBC en un semisoterrani que tenia una finestra que donava al carrer, hi va passar per davant d'aquesta un oficial alemany que en sentí una llengua per a ell estranya, pica a la porta i entrà pistola en mà. Un dels assistents va clavar-li un cop desarmant-lo i, entre tots, el van lligar i "empaquetar" deixant-lo a la via del tren.

Després d'aquest fet, en Magí s'incorporà a la Resistència. S'enrolà, a la Correze, al grup 423 amb base a Bort-les-Orgues, als límits del Limousin amb l'Auvergne, participant en un munt d'accions contra els nazis.

En acabar-se la 2a Guerra Mundial, en Magí  s'incorpora a les forces guerrilleres que entren per la Vall d'Aran, l'octubre de 1944. Forma part de l'escamot de maquis que controlava el Port de la Bonaigua. En veure un cotxe (molt escassos a l'època) en Magí li encara la metralladora amb el dit al gatell, però en advertir-lo els companys que el vehicle no duia distintius militars i  els ocupants eren paisans no l'ataquen. En aquell cotxe hi viatjava el comandament de l'exercit espanyol  atacat pels guerrillers.

S'incorpora a la secció del FNC de Perpinyà, on col·labora en la impressió  i edició d'"Opinions", portaveu d'aquesta organització a Catalunya Nord. El seu germà Francesc va ser detingut el 1941, a Barcelona, acusat de militar al FNC, passant a prop de quatre anys a la presó sense ser jutjat.

El 1947 retorna, clandestinament, residint a Barcelona i LLeida, amb documentació falsa facilitada pel Front. Poc esprés es trasllada a Sabadell, on l'alcalde  Josep Ma. Marcet, el documentà legalment. Amb Marcet mantingué bones relacions, tot i la gran discrepància ideològica, ja uqe aquest tenia una actitud de suport a gent perseguida o empresonada que, en Magí, va aprofitar moltes vegades. Treballà en una empresa tèxtil i, a la vegada, fa de mestre de català i francès.

El 19 d'abril de 1950, el llibertaris Josep-Lluís Facerias, Toni Franquesa Fonoll i un altre no identificant anaren a la "barraca" d'en Magí demanant que els guardés unes metralletes i uns paquets. En Franquesa li va comunicar que tenien la intenció de fer un atemptat a en Marcet. En Magí  els va explicar que aquest havia  tret molta gent de la presó i que havia empleat perseguits a la seva fàbrica. Van acceptar les seves objeccions  i marxaren de camí de Barcelona. Pel trajecte tingueren una topada amb la guàrdia civil, que va matar en Franquesa, a qui van trobar un paper amb l'adreça d'en Magí. Va ser detingut i interrogat durant vuit dies fins que, per gestions d'en Marcet, va ser alliberat.

En la seva "barraca" del carrer Burriana núm. 34, de la capital del Vallès Occidental -que era un magatzem de metal·lúrgica propietat del també militants del Front, Joan Fuster- on em Magí cremava els seus toscanos, hi havia reunions conspiratives del Front i, a la vegada, hi desfilava tot el Sabadell democràtic i clandestí cercant consell o ajuda que ell mai negà a ningú, al marge de la ideologia, mentre fos antifeixista. Per allà van passar-hi anarquistes, comunistes, sindicalistes, bascos, etc. i sempre van trobar la mà oberta i la solidaritat  d'en Magí Clotet.

Va ser un dels fundadors de l'Òmnium Cultural i l'Assemblea de Catalunya a Sabadell.

Home bondadós i afable, a la seva mort tot el Sabadell cultural i democràtic l'acompanyà com una mostra de respecte i estima que es va guanyar. Posteriorment es dóna el seu nom a un carrer de la vila, substituint el que fins aleshores havia portat i que era el d'un genocida espanyol: Hernán Cortés. Com va dir l'alcalde Farrés en el moment de l'acte inaugural: "...si un s'havia dedicat a massacrar indis, l'altre havia lluitat tota la seva vida per la llibertat d'un poble": el nostre.

Rober Surroca i Tallaferro

Països Catalans juliol-agost de 2003

(Agraïm la informació tramesa pel company del Front i amic, de Sabadell: Josep Guillem i Vallribera)

Actes d'homenatge a Francesc Macià

Us presentem els actes d'homenatge del 83è aniversari de la mort del President Macià. L'entrada s'anirà actualitzant segons ens arribin les dades.

Esquerra Republicana de Catalunya:

 10h Ofrena floral a la Tomba del President Macià - Cementiri de Montjuïc (Barcelona).

 11:30h Acte polític al monument a Francesc Macià - Pl. Catalunya (Barcelona).

Estat Català: 

10:30h Acte polític al monument a Francesc Macià - Pl. Catalunya (Barcelona).

 

Catalans, sapigueu fer- vos dignes de Catalunya Francesc Macià

Acte de lliurament de l'Arxiu documental de Josep Planchart

Auditori del Museu d'Història de Catalunya. PLaça de Pau Vila, 3, 08039 Barcelona, a les 19 hores
El propvinent dia 15 de desembre el Centre d’Història Contemporània de Catalunya organitza l’acte de lliurament de l’arxiu documental de Josep Planchart. Serà a les 7 del vespre a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya. Josep Planchart va ser un dels màxims dirigents d’Estat Català, degà dels partits i organitzacions independentistes, va recollir al llarg de la seva vida escrits i publicacions del partit, com també del Front Nacional de Catalunya, la Generalitat de Catalunya i d’activitats de la dita resistència cultural.

Durant l’acte el doctor Lluís Duran intervindrà amb la conferència “Josep Planchart i Estat Català, la primera organització independentista”. Enllaç de l'acte.

Podeu escoltar aquest enregistrament, del febrer de 2005, on ell mateix explicava algunes de les seves vivències: 

i aquest vídeo en homenatge seu:

Josep Planchart, a la Via catalana de 2013

Ens ha deixat en Llorenç Planes de la Catalunya del Nord

Ens arriba la mala notícia que ens ha deixat el patriota de Catalunya Nord Llorenç Planes

Costoja (Vallespir), 29 de març de 1945 

4 de desembre de 2016

Llorenç Planes  és un escriptor i polític nord-català molt influent en el moviment catalanista de la Catalunya del Nord.

Va nàixer en una casa de pagès a Costoja (Vallespir) el 1945, a prop de la frontera d'estat. Passà la seva joventut pels voltants d'aquest ròdol i només va ser quan féu 16 anys que començà a allunyar-se de la terra nadiva. Se n'anà primer a Perpinyà per a estudiar el batxillerat i més endavant a Tolosa on estudià enginyeria agrònoma.

La seva trajectòria professional el portà més al nord encara, hagué de passar dos anys a Dijon en una escola de funcionaris del Ministeri francès de l'Agricultura i després del servei militar, visqué uns quatre anys a Orlhac (Alvèrnia) i d'ençà el 1975 va residir a París abans de tornar a la Catalunya del Nord uns quants anys després.

Donà classes d'agricultura a Tesà (el Rosselló), alhora que fou encarregat d'aquesta matèria a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (el Conflent) des del 1973, des d'on procurà tractar de manera comuna els problemes dels agricultors de la Catalunya del Nord i de la Catalunya del Sud. Va col·laborar amb el Grup Cultural de la Joventut Catalana i amb el Comitat Rossellonès d'Estudis i Animació (CREA). Del 1970 al 1978 fou redactor de La Falç. El 1986 fou un dels fundadors d'Unitat Catalana, i el 1989 substituí Andreu Barrere en la presidència, càrrec en el qual fou renovat el 1993.

Inspirat per l'analogia amb Euskadi Nord i Euskadi Sud, va encunyar el terme Catalunya Nord, reflectit per primera vegada en El petit llibre de la Catalunya Nord, publicat el 1974.

Fou regidor (1995-2001) i tinent d’alcalde (1998-2001) de Sant Nazari de Rosselló.


Les seves obres són:
El petit llibre de Catalunya-Nord (Lluita per un "Rosselló" català) (1974)
Els vins del Rosselló (1980)
Per comprendre Catalunya Nord. De la identitat desnaturalitzada a l'esperança de futur (2012)

El diari Avui li dedicava aquesta entrevista el novembre del 2012

Demà a Radio Arrels en parlaran a "El matiner" a les 8h30 amb el nostre invitat Jaume Roure, company del partit Unitat Catalana duran molts anys.

Ens ha deixat en Carmel, de la Coronela Motards

Carmel, a la dreta de la foto amb dos amics seus.

Avui és un dia trist per la gent de la Coronela Motards -club de Harley's indepedentista-. Avui ens ha deixat, el Carmel. Una gran persona i un gran patriota, compromès amb la causa fins l'últim dia.

90 Aniversari dels Fets de Prats de Molló. Homenatge a Francesc Macià i als voluntaris catalans

 Homenatge a Francesc Macià i als seus voluntaris

 

Macià a Brussel·les després del judici a França pels fets de Prats de Molló

Commemoració dels Fets de Prats de Molló
Diumenge, 20 de novembre del 2016

     Actes a Prats de Molló:
A les 11: Acte d’homenatge a Francesc Macià davant del monument.
Conduirà l’acte i donarà la benvinguda: Sra. Mercè Guix, de l’Associació Prats Endavant
♦ Ofrena floral de l’Ajuntament de Prats de Molló i d’entitats.
♦ Parlaments:
 . Il·l. Sr. Claudi Ferrer, batlle de Prats de Molló
   . Sra. Dolors Làzaro Palau, representant de l’IPECC
   . Sr. Miquel Arnaudies, president de la Federació d'entitats en defensa de la llengua i la
cultura a Catalunya del Nord
   . Sr. Tomàs Callau, historiador, secretari general d’Estat Català
   . Sr. Enric Vilanova i Cortassa, president d’ERC de Catalunya del Nord
   . Il·ltre. Sra.  Teresa Jordà i Roura, diputada d’ERC al Congrés de Madrid
   . Participació de la Coral La Barretina de Prats de Molló. Himne d’Els Segadors.
♦ Visita exterior de la vil·la Denisa, on s’allotjà l’Estat Major de Francesc Macià

♦Ofrena floral al monument a Jacint Verdaguer. Posat en planta: Indrets del Record. Paraules d’homenatge. Verdaguer: carta de navegar per la República Catalana.

Josep Narcís Roca i Farreras: Teoritzador bàsic del nacionalisme català

Barcelona 1834

1891

Josep Narcís Roca i Ferreras fou un dels primers teòrics de l'alliberament nacional català i un dels pioners a introduir els conceptes moderns de Països Catalans, nacionalisme i separatisme des d'una òptica d'esquerres.

Roca i Ferreras va néixer l'any 1834 a Barcelona en el sí d'una família d'extracció popular, amb arrels menestrals. Va estudiar medicina, la gran passió de la seva vida, i encara que es dedicarà professionalment a fer de metge, també va participar en diferents revistes de continguts mèdics i d'investigació. Fou col·laborador de diaris com La Renaixensa, El Diluvio o l'Arch de Sant Martí, on escrivia articles d'actualitat i de reflexió. De formació autodidacta en el terreny ideològic, es situava en el camp federalista, democràtic i republicà i va difondre abastament aquestes idees en els seus articles o en tertúlies literàries. Més endavant evolucionà cap a postulats plenament independentistes i revolucionaris, recollint el pensament dels socialistes europeus i dels federalistes catalans.

Va teoritzar sobre "el patriotisme social", que seria un precedent del nacionalisme d'esquerres actual, i el defineix com a patriotisme defensiu, fraternal, emancipador, humanitari i social i oposat al patriotisme dominador i opressor de pobles. Així, criticava als membres de la Internacional socialista que renegaven dels projectes d'alliberament nacional perquè els veien com a conservadors. Ell lligava indissolublement l'emancipació social i personal amb la lluita per la llibertat del poble (ho resumeix en la fórmula "l'home lliure en la nacionalitat lliure, el català lliure en la Catalunya lliure").

"Ni espanyols ni francesos súbdits, sinó catalans lliures"
Creia que l'emancipació del poble català seria fruit de l'acció i conscienciació de les classes populars, jornaleres i camperoles ("per acabar amb la ignorància del poble"). Va defensar el dret de Catalunya a assolir la plena llibertat i a decidir lliurement la seva relació amb l'estat espanyol.

Va denunciar les tesis del catalanisme conservador, d'arrel burgesa, que concebia únicament la reivindicació nacional en termes de major llibertat econòmica per als propis interessos mercantils. L'associació de catalanisme i conservadurisme de finals del segle XIX feia que es veiés el nacionalisme com anclat en el passat, i per això veia necessària la difusió d'un pensament catalanista però profundament progressista, popular i d'avenç democràtic i social (a semblança del model irlandès, pel qual mostra gran interès).

Els seus escrits sobre temàtica social usaren una terminologia plenament socialista i revolucionària, i abarcaven les problemàtiques socials de la fam o l'exclusió de la gran massa de proletaris. Per ell, no hi havia dubte que la independència nacional tan sols pot ser beneficiosa en tan que portés un nou sistema de justícia amb millores de les condicions de vida de les classes treballadores. L'emancipació social del proletariat havia de ser indissoluble de la lluita per la llibertat nacional, i aquesta idea de Roca té l'originalitat de ser formulada dècades abans del que seran posteriorment les tesis de Lenin sobre la qüestió nacional.

Va tractar també el tema de la llengua catalana i va defensar el seu total reconeixement oficial i ús per part dels catalans, tan al Principat com a València o Mallorca. També creia en el paper fonamental del coneixement i difusió de la història pròpia dels catalans com a element de presa de consciència nacional i la importància de conèixer bé el passat per a construir "els nous temps". Va ser un dels primers a teoritzar una República catalana com a govern independent per al nostre poble a més d'usar de manera desacomplexada paraules com Països Catalans, nacionalisme o separatisme.

Els seus articles li provocaren diverses sancions, com ara la presó arran dels articles "Dos procediments per a l'emancipació" o "Ni espanyols, ni francesos", però també es creà una gran polèmica arran d'una intervenció seva en el Míting del Novetats, que causà un gran rebombori a diversos diaris, ja que l'acte es clogué amb nombrosos crits a favor de la independència de Catalunya.

Josep Narcís Roca i Ferreras va morir el 30 d'octubre de 1891, a causa d'una llarga malaltia. No hi ha dubte que va ser un avançat al seu temps. Ell morí a finals del segle XIX i no va poder veure l'evolució del segle XX, amb la formulació d'un catalanisme d'esquerres, l'emergència de les forces separatistes catalanes, el triomf de la República, però tampoc la Revolució russa i l'evolució internacional de la lluita obrera.
Les seves teoritzacions són la llavor i fonament de les posteriors concepcions independentistes catalanes tal i com les entenem en l'actualitat, amb la ferma unitat de la lluita per la justícia social i la llibertat nacional (com, després de Roca, recullen personatges com Francesc Macià, Jaume Compte, Andreu Nin o Joan Comorera, entre d'altres).

Malgrat que la seva figura ha estat ignorada i oblidada pels historiadors, que solen posar l'origen del catalanisme en homes com Prat de la Riba o Cambó, fonamentalment conservadors, les seves aportacions són prou importants com per considerar-lo el "pare" del nacionalisme català d'esquerres modern. Els qui creuen que el nacionalisme català és d'origen burgès i propi de les dretes (i per tant incompatible amb la lluita per la justícia social), veuen desmentides les seves tesis amb la figura de Roca, que demostra que el catalanisme polític neix de l'esquerra i que és profund

Per conèixer el seu pensament, es pot consultar el llibre de Toni Strubell (basat en una obra inacabada de Fèlix Cucurull), J. Roca i l'origen del nacionalisme d'esquerres (Llibres del Set-Ciències).

Font

Articles de Josep Narcís Roca i Farreras publicats a La Renaixensa

• Catalunya i la Federació (1/5/1873)
• La Tradició de Catalunya (10/5/1873)
• El catalanisme progressiu (1/6/1873)
• Catalunya privilegiada (10/6/1873)
• Catalunya exceptuada (10/7/1873)
• Catalunya província descentralitzada (20/7/1873)
• Catalunya Estat (10/8/1873)
• Catalunya República (20/8/1873)
• Catalunya separada. Catalunya confederada (1/9/1873)

 Font

130 anys del "Primer discurs independentista" de Roca i Farreras

Imatge de l'acte realitzat el 25 de juliol del 1886, al Teatre Novetats.

El 26 de juliol de 2016 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès un acte que recordava el primer discurs independentista, de la mà de Josep Narcís Roca i Farreras. S'hi va viure un nou ambient d'optimisme i d'unitat, amb la presència de la vicepresidenta del Govern de la CAC, Neus Munté, i del president de l'ANC, que va emplaçar els 72 diputats independentistes del Parlament a ser dignes de la memòria de Roca i Farreras, i que va cloure la intervenció amb un “Ara toca acabar la feina i acabar-la bé”.

Aquest esdeveniment va passar un 25 de juliol del 1886, al Teatre Novetats, en una cita convocada pel Centre Català de Valentí Almirall a la qual, per indicació del dramaturg Àngel Guimerà, es va convidar a fer un parlament Josep Narcís Roca i Farreras, de filiació republicana i federal, farmaceutic i articulista actiu en el món del catalanisme.

L'acte va comptar amb intervencions de Toni Strubell, coordinador de la Comissió de la Dignitat i estudiós de la figura de Roca i Farreras; Jordi Sànchez, com a president de l’Assemblea Nacional Catalana; Patricia Gabancho, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, i Albert Pont, president del CCN.


Roca i Farreras, oblidat i recuperat per Toni Strubell

Al mes de maig Toni Strubell, el principal especialista en la figura de Josep Narcís Roca i Farreras i també de Fèlix Cucurull (qui va recollir i estudiar la trajectòria del pensador independentista del XIX), signava un article a ElPunt/AVUI en què recordava l'efemèride dels 130 anys, un punt de partida de l'acte d'ahir a l'Ateneu Barcelonès.

Strubell recuperava les paraules de Roca i Farreras en aquell míting, que es cloïa amb un “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!”

Aquest article d'Strubell apunta la reflexió que "Una de les lliçons que hem d'aprendre avui d'aquest discurs, i del míting on es va llegir, és que resulta absurd que hom pretengui que l'actual Procés sigui una ocurrència del president Mas o de l'ANC avui. Igualment, l'enorme èxit que va tenir a la sala, on els aplaudiments que va concitar van ser favorablement recollits a quasi tota la premsa catalana, ens deixa ben clar que no hi havia rebuig de la societat civil a la idea d'independència. Ben al contrari."

I que "És el gran avenç que ha pogut fer el sobiranisme, avui majoritari, respecte al crit esperançat que va llançar Roca i Ferreras, el primer federalista que va dir públicament que una federació amb Espanya era impossible. El primer a fer el pas a l'independentisme ja aquell llunyà 1886. Un fet que aquest mes de juliol faríem bé de recordar."

Font

Alícia Macet i Juncosa

Avui ens ha deixat Alícia Macet i Juncosa  a l’edat de 85 anys. Les seves exèquies es faran aquest divendres a les 11 del matí al crematori de Perpinyà.

Alícia Macet i Juncosa (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931) és una historiadora especialitzada en Història Moderna de la Catalunya del Nord. Fou filla d'Alberta Juncosa i Ferrer i de Francesc Marcet i Vila. Durant la guerra, el seu pare (membre del PSUC) va ser mobilitzat pel govern de la República i el van enviar al front mentre que Alícia i la seva mare van anar a viure a Barcelona. El 27 de gener de 1939 es van exiliar a França per reunir-se amb el seu pare, que havia estat internat al camp d'Argelers. Quan aquest es va escapar del camp, es van retrobar a Marsella. Posteriorment es traslladaren a París.

Alícia es va escolaritzar al poble de Garancières, on va estar tres anys. Va ser gràcies a l'hisendat per qui el seu pare treballava que va poder ingressar al Lycée de Jeunes Filles de Versalles. L'any 1945 es van instal·lar a Bologne-sur-Seine. El 1949 finalitzà el batxillerat i va estudiar Història a la Universitat de la Sorbona, on es va llicenciar el 1952. Posteriorment va obtenir el diploma d'Estudis Superiors i el concurs d'Agregació Acadèmica. Del 1969 fins a la seva jubilació, el 1995, tingué una càtedra d'Història Moderna. Alícia Marcet s'especialitzà en Història moderna de la Catalunya del Nord (segles XV-XVIII) i ha publicat més de 70 llibres i també ca col·laborar amb Ràdio Arrels(ràdio de Catalunya Nord).

Com a gran defensora de la identitat catalana, l'any 1990 va fundar i presidí la Fundació Comte Guifré, en defensa de l'ensenyament de la llengua catalana al Rosselló.

La ciutat de Perpinyà la va distingir amb el Premi Joan Blanca i va ser nomenada per l'estat francès Comandant de l'Orde de les Palmes Acadèmiques i Chevalier des Arts.

Les seves obres foren:

• Història de Perpinyà la fidelíssima (1955)
• La Bressola : 10 anys d'escola catalana a Catalunya Nord (1987)
• Breu història de les terres catalanes del nord (1988)
  Rosellón (1988)
• Abrégé d'histoire des terres catalanes du nord (1991)
• Roussillon y en otros lugares: las imágenes de los tiempos modernos (1993)
• La fijación del Rosellón a Francia (1995)
• El Perpignan infame en la Edad Media (1998)
• Mots-clefs de l'histoire catalane du nord (2003)

Referències

• Bussot, Gerard. Font: Bussot, Gerard. Gent d’un segle. Sant Feliu de Guíxols 1900-2000 (401 apunts biogràfics). Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 2011, p. 248.
• «El clergat en la revolta dels angelets».
• «Publicacions».
• «World Identities». 

Part d'aquesta informació ha estat extreta de la 

Viquipèdia i la pàgina de facebook de Ràdio Arrels

Joan Grau i Rei. De quan un adhesiu podia costar la vida.

Barcelona, 24 de gener de 1924 

 3 de novembre de 2000

Membre de la secció militar del Front Nacional de Catalunya, el anys 40, va esdevenir la mà dreta de Jaume Martínez Vendrell.

Ell es va cuidar de fer la informació de les defenses del castell de Montjuïc i de les Platges del nord i sud de Barcelona que, junt amb tota la que es va recopilar del Golf de Roses, s'entregà- a través d'en Gibernau- a l'Organització de Serveis Especials (OSS) dels Estat Units per a un possible desembarcament aliat a Catalunya (Operació Torxa) en el marc de la 2a Guerra Mundial.

Va ser un dels membres de l'escamot que va penjar banderes al transbordador del port de Barcelona. Una l'11 de setembre de 1944 i l'altra, la diada de Sant Jordi de l'any següent.

L'11 de setembre de 1945, els militants del Front sortiren a repartir octavetes i a enganxar papers engomats, on hi havia la bandera catalana en colors acompanyada de dos textos diferents que deien: "Català: Recorda la festa de l'11 de setembre de 1714. Sigues hereu digne del seu heroisme i amor a la llibertat. Front Nacional de Catalunya"  i l'altre "Català: Recorda el Conseller en Cap, Rafael de Casanova, fou ferit en lluita oberta pels soldats de Felip V. El President de la Generalitat Lluís Companys mor assassinat , contra tota llei,  pels sicaris de Franco. Felip V fou un rei injust. Franco és un assassí. Front Nacional de Catalunya". El grup estava compost per: Grau, Joan Josep Ferrer i Grau i en Manuel Fontich i Aldosa. Van enfilar carrer Villaroel escampant els papers; quan trobaven un bar d'ambient popular, un d'ells es quedava a la porta i els altres dos entraven repartint les octavetes per les taules. En arribar a la Diagonal van coincidir amb un tramvia i van decidir llençar la resta de papers a dintre. Quan ja ho havien fet van comprovar que, a dalt del tramvia, hi anaven una parella de policies. Com que el tramvia arrencà no en feren cas i seguiren el seu camí enganxant papers engomats. En anar a creuar la Via Augusta, en Ferrer i en Fontich per una banda i en Grau per l'altra, se'ls va travessar un cotxe d'on van sortir uns individus cridant "Alto policia" . Tots tres es van treure les pistoles i van començar a disparar, quan en Ferrer i en Fontich anaven a escapolir-se van veure a en Grau ferit a terra, el van recollir i tots tres junts emprengueren la retirada, però en Grau que perdia molta sang per la cama, els va demanar que marxessin, doncs no tenia sentit que caiguessin tots. Estirat a terra va veure com un policia disparava diversos trets al pit a un noi que estava arraconat amb els braços enlaire: era Josep Corbella que no tenia res a veure amb els fets. Va morir.

El segon adhesiu: Català: Recorda el Conseller en Cap, Rafael de Casanova, fou ferit en lluita oberta pels soldats de Felip V. El President de la Generalitat Lluís Companys mor assassinat , contra tota llei,  pels sicaris de Franco. Felip V fou un rei injust. Franco és un assassí. Front Nacional de Catalunya

En Grau duia dues pistoles, el policia que el va escorcollar se'n va quedar una per ell, deixant-l'hi justament la que no havia disparat.  Inconscientment el policia li va fer un gran favor, doncs en Grau es va inventar una història que va fer que s'en sortís només amb uns anys de presó.

Durant tota la seva vida va mantenir-se fidel al Front i als seus ideals de joventut, essent una referència pels militants que, anys a venir, van seguir el camí que ells van marcar.

Joan Grau i Rei ens va deixar l'any 2000 víctima d'una malaltia que va arrossegar durant anys amb total enteresa.

Fins Sempre, "Joanet".

Robert Surroca i Tallaferro

Països Catalans, novembre de 2000

Reina Humbert i Grau

 1929 - 13 d’agost 2016

El passat 13 d’agost, ens va deixar Reina Humbert, filla d’una família d’Elna que durant anys va acollir i ajudar desenes d’exiliats sud-catalans, juntament amb el seu marit Gilbert Grau. Era la mare de la Daniela Grau i Humbert, militant cultural i política activa, entre altres grups, a l’Assemblea nacional Catalana i per la Flama dels Països catalans (Assoc. dels portadors de la Flama), i sogra del dirigent de CDC Jordi Vera.

Tots els catalanistes la coneixien, ja que, tota sola o ara des d’anys acompanyada de la seua filla Daniela Grau i Humbert, era assídua a molts dels actes ja fossin cultural o reivindicatiu, relacionat amb Catalunya i la catalanitat.

L’any 2010 va ser homenatjada pel Parlament de Catalunya, en un acte emotiu conduït pel president del Parlament, Ernest Benach, acompanyat per la presidenta d’Òmnium Cultural, entitat que també actualment organitza (al sud) les rutes de la Flama, Muriel Casals que hi van recordar els setze impulsors de la Flama als anys cinquanta i seixanta.

També va ser entrevistada per Vilaweb TV en un reportatge que podeu veure aquí, juntament amb Maria Rosa Tourné i Josep Sangenís.

També podeu llegir aquí una entrevista que li va fer el  vilaweb nacional.

Aquesta notícia ha sigut redactada per Teo Vidal i Sol a Vilaweb

El seu enterrament va ser  dijous 18 d’agost a les 14h30 a la Catedral d’Elna.

A Barcelona serà recordada a diumenge, 23 d’octubre de 2016, a les 12 del migdia a la Ofrena floral setmanal al Fossar de les Moreres.

Necrologies:

Catalunya Nord per la Independència guardarà en memòria Reina HUMBERT, catalana, militant defensora de la llibertat dels Països Catalans.

Publié dans L'Indépendant le 18 août 2016 (Distribué dans Perpignan)

______________

En un mes d'agost que ens ha robat ja més d'una persona emblemàtica d'Elna i del Rosselló, hem de lamentar la desaparició de la Reina Humbert, viuda d'en Gilbert Grau.

Recordarem la seva presència a molts actes per fidelitat amb la cultura catalana. 

També era membre de Terra dels avis. 

Presentem el nostre condol i les nostres amistats a tota la seua família. 

 Gràcies Reina, ara descansa

«Els Humbert, com tants més, van desobeir les ordres i sense fer soroll van fer de tot i de més per ajudar tants refugiats com van poder. Van perdre el compte del nombre de gent que va passar per casa seva»

Ens vam conèixer el gener del 2009, amb motiu dels setanta anys de l’exili. Aleshores em va dir: ‘La que em costa més de treure’m del cap és la imatge de refugiats morts i de famílies senceres malaltes i sense res escampades per la platja d’Argelers, durant dies i dies’. Era una entrevista amb vídeo i encara recordo com les llàgrimes que volien brollar cap enfora li feien brillar els ulls, sense arribar a plorar. Al cap de cinc anys vam tornar a parlar en una segona entrevista, aquesta vegada per telèfon, i em va dir, amb el 9-N a la vista: ‘La independència la veurem al novembre, oi? Molts avis vostres descansaran més tranquils’. Intueixo que els ulls li brillaven, també, potser d’una altra manera.

Recordar la Reina és, al meu modest entendre, un petit acte de justícia i de tendresa històriques. No us ho amagaré pas: a mi, amb la Reina, m’hi lliga alguna cosa més que no pas un parell d’entrevistes; si m’ho permeteu, i per ser honestos, hi dedicaré dues línies més avall. Però de petites grans heroïnes com la Reina, d’aquí i d’allà, d’ara i d’abans, el record de les quals es pot veure amenaçat pel frenesí i la irreverència dels temps que corren, tothom en deu conèixer. Doncs per a totes, ara us explico el perquè, valgui aquest petit gra de sorra que humilment vol afegir-se al calaix de la memòria col·lectiva.

La família de la Reina Humbert és coneguda per haver ofert llits de casa i de més enllà a desenes de soldats i civils republicans exiliats. Durant anys, la mare de la Reina, que aleshores era pre-adolescent, va cuinar, alimentar i curar refugiats en secret. El pare de la Reina sovint els anava a cercar directament a la frontera per endur-se’ls d’amagat a casa abans no els enviessin als camps de refugiats. La Reina mateix recordava la primera vegada que vam parlar com la família sencera va tenir infeccions per la presència constant d’aquells homes i dones destrossats, plens de polls, empiocats, prims i afamats. I també com de cruels eren les autoritats franceses, que més que acollir i guarir, gairebé maltractaven els exiliats. Els Humbert, com tants més, van desobeir les ordres i sense fer soroll van fer de tot i de més per ajudar tants refugiats com van poder. Van perdre el compte del nombre de gent que va passar per casa seva. Era una família d’acció, no de números.

La Reina es va casar jove amb Gilbert Grau, un polític contra corrent, incòmode per als poders francesos i espanyols, i que es distingia per la seva fermesa: ja des de mitjan segle passat maldava per uns Països Catalans independents i reunificats. Va arribar a fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya i Països Catalans. Va viatjar sovint a Palma, a València, a Barcelona… ‘Idees massa radicals i massa avançades’, deien alguns, quan defensava allò que pensava i obertament parlava de la situació colonial que es vivia a Catalunya Nord. Grau fou també uns dels impulsors de la Flama del Canigó i puc dir amb seguretat que fou sobretot ell el qui hi va saber atorgar amb la traça i l’enginy necessaris per a esquivar el franquisme (que no és poca cosa!) bona part del caràcter reivindicatiu, catalanista i polític que encara conserva. Va ser amb ell que la Reina va aprendre la llengua. De petita parlava francès a casa i tenia prohibit el català a l’escola.

I si el marit era un polític potser avançat al seu temps, la filla gran, la Daniela Grau, és una activista incansable i insubornable, coneguda perquè és la promotora de tota mena d’accions i associacions catalanistes i independentistes a Catalunya Nord. Ara, a les bambolines, a cada àpat, a cada conversa, a cada bon dia i bona nit durant tota una vida, a cada racó de la vida de la Daniela i d’en Gilbert, l’autèntica activista (i la política també) eren la Reina, la mateixa que a casa va acollir desenes de refugiats republicans. Com recorda la Daniela, la seva mare va fer de la catalanitat una raó de vida. No faltava mai a cap acte ni a cap conferència que hi fes referència i protestava cada vegada que se sentia agredida lingüísticament o culturalment. Era, en paraules de la filla, coherent en tot allò que feia. I era, també, una dona d’acció. No li agradava decebre. Com us deia, de la Reina, jo ja en sabia alguna cosa abans de conèixer-la. Qui me n’havia parlat per primera vegada fou el meu avi Martí, que participà juntament amb Gilbert Grau i tants més en l’esborrament simbòlic de la frontera ara fa una cinquantena d’anys fent arribar la flama al Principat de Catalunya. L’avi viatjava sovint a Catalunya Nord i es trobava amb la família Grau. En parlava amb devoció i admiració. De fet, l’any 2010 l’avi i la Reina Humbert, entre més, van ser homenatjats conjuntament al Parlament de Catalunya, en un acte conduït per Ernest Benach i Muriel Casals, aleshores presidents del parlament i d’Òmnium Cultural, per recordar els impulsors de la Flama. L’avi ja era mort. Ella sí que hi va ser. I s’hi va emocionar.

Al funeral de dijous a la catedral d’Elna hi assistiren amics, polítics, representants d’associacions… però també refugiats i familiars de refugiats que durant l’exili havien passat per casa dels Humbert. Van parlar en públic i li van agrair la generositat, la solidesa i la perseverança. I alguns van lamentar que ella (sí, ella tampoc) no hagués pogut viure prou per veure la llibertat del país. De sentir-ho, ella s’hauria emocionat i potser aquesta vegada hauria plorat i tot. Quan algú es mor, no solament desapareix la persona, sinó que massa sovint hi ha el risc que també se’n vagi part d’allò que representava, del camí recorregut, d’allò que anhelava i de l’experiència acumulada. És feina dels qui encara som aquí no deixar que res de tot això es dilueixi en la història. I més ara, que sembla que perdem el fil a cada cantonada. Per a la Reina i per a totes les altres. Gràcies Reina, ara descansa.

Article de Roger Cassany i Viladomat

Al President Companys per Ventura Gassol

Commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys

Commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys

El 15 d'octubre de cada any és el dia nacional

en memòria de les víctimes de la Guerra Civil

i de la repressió de la dictadura franquista.

Així ho ha acordat el Consell Executiu del Govern de la Generalitat, que ha elegit la data de l'aniversari de l'afusellament del president Lluís Companys, l'únic president escollit democràticament que va ser executat pel feixisme a l'Europa occidental.

El govern pretén així donar continuïtat a la iniciativa de l'any passat de proclamar aquesta data com a dia nacional, coincidint que llavors es complien 75 anys de l'assassinat del president Companys.

Amb la declaració del 15 d’octubre com a dia nacional, la Generalitat pretén contribuir al reconeixement de les víctimes recollit a la llei del Memorial Democràtic, en el preàmbul de la norma, i a les diverses resolucions aprovades al Parlament en aquesta línia.

Cementiri de Montjuïc

Fossar de la Pedrera

Mausoleu del president Companys

Dissabte, 15 d’octubre

Faran la tradicional ofrena floral al president Lluís Companys:

10.15: El president i altres membres del Govern de la Generalitat de Catalunya

10.20: La presidenta i altres membres del Parlament de Catalunya

10.25: L’alcaldessa i altres membres de l’Ajuntament de Barcelona

Cementiri de Montjuïc 

Fossar de la Pedrera

Diumenge, 16 d’octubre, a les 12 del migdia:

Els consellers Neus Munté i Raül Romeva assistiran a l'homenatge als immolats pel franquisme que organitzen l'Associació Pro Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya i el Memorial Democràtic, al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. És l’homenatge que es fa cada any, el diumenge després del dia 15 d’octubre, als republicans que van ser executats pel règim franquista, i als qui van ser empresonats o represaliats per raons polítiques i ideològiques.

Més enllà de la llei del Memorial Democràtic, el govern explica la seva decisió per la necessitat d'ajustar-se a les nombroses resolucions i informes de l'Organització de les Nacions Unides. L'estiu del 2014, el relator especial de l'ONU sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no-repetició va fer un sever informe contra l'Estat espanyol per no haver emprès una política d'estat en matèria de veritat, que carregava contra la inexistència d'informació oficial i de mecanismes d'esclariment de la veritat, així com contra les interpretacions restrictives de la llei d'amnistia de 1977, que entorpeixen l'obertura d'investigacions. El relator també criticava que el govern espanyol no hagi actuat per gestionar les exhumacions i la identificació de les restes de les víctimes.

La llei que anul·larà els sumaríssims

El ple del Parlament farà, la setmana vinent, el primer debat de la proposició de llei que declara “nuls i sense cap efecte jurídic” els consells de guerra sumaríssims instruïts per causes polítiques pel règim franquista a Catalunya, desafiant el marc competencial de Catalunya. La iniciativa, promoguda per la Comissió de la Dignitat i avalada per JxSí, CSQP i la CUP, començarà a partir de llavors a tramitar-se a la cambra. També es votarà una proposta per presentar al Congrés una modificació de la llei de memòria històrica.

La llei que anul·larà els consells de guerra sumaríssims

El ple de Parlament farà, la setmana vinent, el primer debat de la proposició de llei  que declara “nuls i sense cap efecte jurídic” els consells de guerra sumaríssims instruïts per causes polítiques pel règim franquista a Catalunya, desafiant el marc competencial de Catalunya. La iniciativa, promoguda per la Comissió de la Dignitat i avalada per JxSí, CSQP i la CUP, començarà a partir de llavors a tramitar-se a la cambra. També es votarà una proposta per presentar al Congrés una modificació de la llei de memòria històrica.

______________________________ 

Barcelona, dissabte, 15 d’octubre del 2016

Commemoració de l'assassinat del president Lluís Companys

Castell de Montjuïc

Marxa de torxes als Glacis de Santa Helena

5.15 h Sortida de l’autocar gratuït de la plaça Universitat (davant de la Universitat).  

           Reserva de places al 93 317 15 13

A les 6 del matí Marxa de Torxes al lloc on fou afusellat el president. Ofrena floral. Parlaments: Robert Fabregat, president de la Federació d’ERC de Barcelona, Alfred Bosch, president del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament i Assumpta Montellà, historiadora i escriptora.

Cementiri de Montjuïc

Fossar de la Pedrera

Mausoleu del president Companys

A 3/4 de 9: Sortida de l’autocar gratuït de la plaça Universitat (davant de la Universitat).  

                   Reserva de places al 93 453 60 05

A 2/4 de 10: Ofrena floral a la tomba del president Companys.

                   Parlament de Marta Rovira, secretària general d’ERC.

Actes d’homenatge al president Lluís Companys

en el 76è Aniversari del seu afusellament

Monument al president de Catalunya Lluís Companys

(Inici del Passeig Lluís Companys, entre Ronda Sant Pere i Arc del Triomf)

Consell Municipal del Districte de l’Eixample

Dissabte, 15 d’octubre, a la 1 del migdia:

Ofrena floral:

Consell Municipal del Districte de l’Eixample

Indrets del Record i Perenne Fossar de les Moreres

Record de Conxita Julià, que representa la noia del mocador del monument

Una història petita immortalitzada

Conxita Julià i Farrés va néixer a Barcelona l’11 de juny de 1920.   És poeta i excursionista.

Quan el president Companys estava empresonat al penal d’El Puerto de Santa María (Cadis), juntament amb tot el Govern de la Generalitat, pels Fets del Sis d’Octubre de 1934, Conxita Julià, una noieta de catorze anys, va escriure cartes i poemes al president de Catalunya per encoratjar-lo. Un cop alliberat el govern català, el 14 d’abril de 1936 en un acte públic d’homenatge al president Macià a la seva tomba, al cementiri de Montjuïc, la Conxita es presentà davant del president Companys i ell, com a mostra de reconeixement pel coratge que li havia mostrat en les seves missives, i no tenint res més a mà, li regalà el mocador que duia al butxacó de l’americana.

Una anècdota petita, un record gran. La Conxita va guardar com a record aquell mocador del president i aquest preuat record va marcar tota la seva vida quan es va esdevenir el màxim sacrifici per la vida del president Companys i, tal com fa el poble, va reconèixer l’exemple i el símbol que representava. Actualment el mocador està reservat al Museu d’Història de Catalunya.

Conxita Julià, “la nena del mocador”, així ha quedat amb aquest sobrenom en la veu popular, no ha deixat mai d’homenatjar el president Companys cada 15 d’octubre al seu monument. I la hi hem acompanyada sempre. Ara, però, d’ençà del desembre de 2014, la Conxita s’ha traslladat a viure a Alacant, a casa de la seva filla. Enguany, amb 96 anys, no pot ser present a l’acte d’ofrena floral, i ens ha enviat unes paraules d’adhesió.

Monument al president Companys a Barcelona

El monument erigit a la memòria del president Lluís Companys, a la cantonada de la Ronda de Sant Pere/Passeig de Lluís Companys, prop de l’Arc de Triomf, va ser inaugurat el 21 d’abril de 1998. A l’hora de projectar el monument, l’escultor, en saber l’anècdota de “la nena del mocador” s’hi inspirà i la deixà reflectida en la seva obra.

XX Premis Lluís Companys, 2014 

 

El divendres, 17 d'octubre del 2014, es lliuraren els Premis Lluís Companys “destinats a premiar aquelles persones i entitats que s'hagin distingit per la seva defensa del nostre país en tots els aspectes cultural, econòmic i polític”  Conxita Julià hi fou guardonada.  

La placa d’honor diu: “Premi atorgat a Conxita Julià, ‘la nena del mocador’, per la seva persistència en la custòdia de la memòria del president Lluís Companys i pel seu amor al país”.

XXII Premis Nacionals Lluís Companys, 2016

Es lliuraran el divendres, 28 d'octubre, a les 8 del vespre, al Casinet d'Hostafrancs, c/ Rector Triadó, 53. Tothom hi és invitat a assistir-hi.

Com cada any ERC Sants-Montjuïc atorga els Premis Nacionals Lluís Companys a persones i entitats que s'hagin distingit per la seva dimensió social i humana i els seus valors en la defensa i promoció del nostre país.

Enguany els proposats ho han estat per part de tota la militància d'ERC Barcelona que hagi volgut participar-hi, i l'elecció final dels sis candidats guanyadors ha estat per part d'un jurat format per personalitats de les Entitats més representatives de Sants Montjuïc.

Persones i entitats a qui enguany han estat atorgats els premis:

Núria Armentano i Oller, és doctora en Antropologia per la UAB. Directora i fundadora d’Antropòlegs LAB, dedicada a l’antropologia tant en laboratori com en camp.  Experta en intervencions arqueològiques a jaciments. S’ha distingit per la seva col·laboració en l’exhumació i reconeixement forense de restes humanes de fosses comunes de la Guerra civil, un dolorós pas necessari per a la reconciliació i la recuperació de la dignitat i de la memòria col·lectiva del nostre poble.

Institució Montserrat, fundada l’any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, per tal de difondre els valors de laïcitat, catalanisme, modernitat i tolerància entre les noves generacions. Tot i haver sofert nombrosos entrebancs que l’han portada de vegades fins gairebé a la desaparició, ha estat capaç de renovar-se, mantenir-se i créixer fins a convertir-se en un referent d’innovació pedagògica i de compromís amb el país.

Empar Moliner, escriptora i periodista. La seva literatura es caracteritza pel sentit de l'humor i per una visió crítica de la societat contemporània i les seves contradiccions. La seva defensa de la llibertat la converteixen en un exemple de defensa dels valors d’una república catalana lliure, democràtica i social.

Plataforma en defensa de l’Ebre, s’ha distingit, des del moment de la seva fundació l’any 2000, per la seva oposició als plans del govern espanyol que conduirien inexorablement a la desaparició de l’Ecosistema del Baix Ebre, així com per l’impuls d’una nova cultura de l’aigua respectuosa amb el medi ambient i amb els recursos hídrics del país. La seva actuació és un model de mobilització social, de civisme i de responsabilitat amb el futur de la nostra terra.

Revista Sàpiens, amb una presentació moderna, un contingut amè, de qualitat i rigor. Des del seu naixement l’any 2002, ha esdevingut un referent de la divulgació històrica en l’àmbit de Països Catalans, líder de lectors a Catalunya, amb més de 141.000 lectors mensuals. La seva incansable labor de divulgació i de recerca ha contribuït a donar a conèixer aspectes inèdits de la nostra història, sempre amb una projecció global. És un exemple d’eina de divulgació cultural i de compromís amb el nostre país i la nostra història comuna.

FAPAC (Federació de Pares d'Alumnes de Catalunya), la FAPAC agrupa nombroses associacions de pares d’alumnes d’arreu del territori. Serveix com a eina de coordinació, suport logístic i grup de pressió davant les administracions. La seva tasca és de defensa del model lingüístic català i d’una escola de qualitat moderna i compromesa amb el país. Davant dels atacs dels qui volen destruir el nostre model lingüístic ha mostrat sempre una actitud valenta que ha permès la preservació del valor més preuat que podem donar als infants: una educació que formi ciutadans crítics, lliures i compromesos amb el país.