dijous, 15 d’octubre de 2015

Recordem a Lluís Companys i Jover amb un poema de Joan Brossa

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 – Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català d'ideologia catalanista i republicana. Primer president del Parlament de Catalunya (1932 – 1933), ministre del Govern Espanyol (segon semestre del 1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936 – 1940) durant la Segona República Espanyola i president d'ERC (1933 – 1934). És l'únic president de govern del món, escollit democràticament, que ha mort executat.

El President Companys besant una nena que anà a ofrenar-li un ram de flors al Quarter General d'Alcanyís.
A continuació us deixem l'escrit de l'edició especial d' Emprius club d'opinió del 27 d'abril de 1989, dia del lliurament del "Femall Emprius" a Joan Brossa que consta d'una introducció del poeta Joan Brossa i un poema d'ell dedicat a la figura de Companys.

Si els poetes sempre tenen raó, Joan Brossa en tenia dues vegades quan escrivia contra l'oblit damunt les parets glaçades del franquisme la seva "Oda al president Companys". Era l'any 1971. Les seves paraules d'homenatge al victoriós vençut feien de tornaveu al silenci d'un poble derrotat. Però no mut, gràcies al poeta. Avui l'homenatge li rebot a les mans, com un bumerang. Modest, sincer.

Oda al president Companys:

Poc escau de girar-se al vendaval:
els mots no han d'ordir una sola pausa;
alegra el fons de la meva fe total
en la justesa de la nostra causa.

El teu exemple es dreça com un cim
que ens fa bullir la sang dintre de l'abisme,
i tot té la sortida en aquell cim,
un dels més vils, dels nazis i el franquisme.

Quan l'horitzó es tancava entre volcans
tothom t'exhorta a anar-te'n de la plaga.
M'hi nego mentre restin catalans
pels camps de França, dius. I el drac et draga.

En el parlar no hi ha renec prou fort 
per a la infàmia d'aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i el fil de fotes de la tirania.

D'un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de la Llibertat,
de la noblesa en bé de Catalunya.

Punt per punt (dotze cops empresonat: 
 prop de quatre anys de reixa) ets una vida
que va seguint la llum des del passat
i desplaçant la fosquedat podrida.

El poble et va elegir. No t'han vençut.
Aquesta pau -que és pau de cementiri-
només raona els mots en un embut
i res no arxiva el clam del teu martiri.

Un bosc desprèn la neu dels teus botxins,
que el temps -aliat nostre- distancia:
fanàtics cremaran el poder fins
al moment que, per fi, naixerà el dia.

Cuito a cantar-te, President Companys;
la feina de govern que de tu resta,
tan curta, arriba per damunt dels anys,
arbre arrelat al fort de la tempesta.

Dura el teu pas enllà del desencís;
portes la pàtria a l'hora que toca;
saps fer-te d'aigua en el moment precis
o esdevenir, si cal, serra de roca.

Saps portat al puny la rosa d'aquells vents
i en les dificultats cap tors no et torça;
el curs de la foguera que tu estens
trasmuda el plany dels catalans en força.

Reviuen Casanova i Fiveller.
Hereu, vas cloure un cicle de la vella
lluita del nostre poble; tu vas fer
que el munt de reixes es mudés en rella.

Com cal que t'alci el nostre agraïment!
Quin monument de rels promet la terra!
Quin broll de mars al cim del monument
que Catalunya et deu des de la guerra!

Deixes de ser bandera de partit:
tu, President, damunt les quatre barres,
prens la paraula dins la immensa nit.
Rompen d'una vegada les amarres!

El teu esforç titànit fruita ja;
tornaran a lluitar els teus rabassaires;
la roca d'un foc nou retrunyirà
i esclataran carenes de mals aires.

Tots els abismes que portem a dins 
serpegen, verds, i articulen els ferres, 
però el futur enllaça els teus camins,
i el nostre sol serà centre de terres.

Aquí Castella és Prússia, a remolc
seu han trencat el ritme  de les places;
han arrencat la planta del seu solc
i destruït els vincles que tu enllaces.

I així es féu fosc en ple migdia. Amics,
¿quin llop no neda, tot guardant la roba,
si els qui ordenen desorde són els rics,
i el cel completa el compte de qui roba?

Un foc de cendres calma fugitiu,
i al mar declina l'ombra de les bótes;
ens administra plebs de senyoriu;
pel nostre temps s'escola un fil de gotes

de sang. L'onada muda. President:
l'exemple del teu ordre resta; totes
les primaveres ens el fan present
i en la seva riquesa no t'esgotes.

S'acaba a salts el metall militar,
la nit no calla més les seves cintes;
passa per vell el nou poder del mar,
i la mentida imposa mitges tintes.

Els tirans juren en fals. Tenen set
d'equivocar amb orgull les calaveres.
Poc saben madurar. Se'n van de dret
a convertir els cavalls en cuques feres.

I fan seva la pàtria al femer;
ajuden al teatre més innoble;
es venen el capvespre a l'estranger
i enterren viu el contingut del poble.

Cert. La realitat és il·legal.
Però el casal no muda de bandera;
no confonguem les fustes , només cal
que mots i muts recobrin la parlera.

Obrim el crit, i sempre enllà; si anell
el sentiment, la voluntat anella.
La teva sang aboca el seu ramell
i ens fa cercar més cares de l'estrella.

Que el poble vegi, tot alçant el puny,
tenyir l'espina d'una santa eufòria.
La teva veu indòmita retruny:
Tornarem a lluitar per la Victòria!

No oblidarem les coses que hem après
en aquests anys de fosca tramuntana;
les ribes ens uniran homes de pes
i obrirà solcs l'Esquerra Catalana.

(Quan els profits de classe entren en joc
la dreta sol tornar-se servidora
del centralisme espanyol: crida foc,
i el seny i l'ordre fan de tapadora.)

Defensors de la terra, segador
de cadenes, la llei serà complerta.
Bon cop de falç! Visca la Nació
catalana! Ara és hora d'estar alerta.

Lluitem en la certesa d'ensorrar 
d'un cop de falç tota lludrigada
de l'imperialisme castellà,
que ens arracona el sol i que ens degrada.

Lliure a recer del Fur rau el destí
de tots; la llum poc llustra altre missatge,
i al capdamunt del Far veiem lluir
el teu coratge immens, el teu coratge!

Divers et dreces en un sol llorer
i símbol d'una lluita sempre nova:
ets Rafael Companys, el Conseller,
i el President En Lluís Casanova.

Solstici d'hivern de 1971
Joan Brossa

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.