divendres, 28 de juny de 2013

Èlia Badia



Èlia Badia ens ha deixat avui, 28 de juny, a conseqüència d’un greu accident de trànsit.
Era sòcia del casal La Teixidora, regidora de Sant Salvador de Guardiola (Bages) i membre del Secretariat Nacional de la CUP, continuava molt vinculada a l’Anoia, la comarca on va néixer el 1979.
L’ajuntament de Sant Salvador de Guardiola celebrarà avui un ple extraordinari a les vuit del vespre.
El nostre condol a la família, amics i companys.

L'Alguer vol dedicar un parc a Rafael Caria



El Municipi de l'Alguer dedicarà un parc en la seva àrea urbana a un il·lustre fill seu: Rafael Caria (1941-2008). Com a mínim aquesta és la voluntat expressada en un document presentat al President del consistori, fruit d'una iniciativa conjunta de majoria i oposició, en el qual s'especifica la necessitat de dedicar a Caria o un parc en l'àrea de Maria Pia (el quarter on residia), o "d'un espai prestigiós" al centre de la ciutat.


Rafael Caria –membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Creu de Sant Jordi– ha estat un dels activistes i estudiosos algueresos més actius dels darrers quaranta anys. Va néixer quan l'Alguer era encara sota el règim feixista, i durant els primers anys de democràcia, com molts seus conciutadans, va emigrar en cerca d'unes perspectives millors.



Després de l'experiència "continental" va decidir tornar a l'Alguer, on va entrar a treballar en l'aeroport per la companya aèria de l'Estat italià, Alitalia. Sempre més interessat per l'ànima catalana de la seva ciutat, al 1967 entra al Centre d'Estudis Algueresos, la més important associació algueresista d'aquell període. Al cap d'uns anys, gràcies a una beca d'aquesta entitat, va poder fer una estada a Catalunya, entrant així en contacte directe amb el clima repressiu que es respirava sota del franquisme, experiència fonamental per la seva actuació com a catalanista alguerès. Eren els anys en què a Sardenya prenia forma un independentisme inspirat en les lluites d'alliberament nacional del món colonial, i per Caria i altres sards i catalans eren mancomunats en una mateixa condició de pobles oprimits. Llavors va començar a prendre forma, amb una patrulla de companys –entre els quals l'actual president d'Ómnium Cultural de l'Alguer, Esteve Campus– un moviment cívic per la defensa de la llengua i de la cultura algueresa, que passés d'un discurs folklòric a un de polític.



Fins llavors l'alguerès era un fet casi exclusivament cultural, mentre Rafael Caria marca una diferència, perquè va expressar la voluntat d'utilitzar el català de l'Alguer com una llengua normal, és a dir, amb dignitat plena. Doncs quan Caria entrà al Municipi com a regidor independent dins de les files del Partit Comunista Italià, va començar a emprar, en els plens, l'alguerès.



En els anys següents, després d'haver trencat la col·laboració amb el PCI, aquest afany el va portar a protagonitzar iniciatives pel reconeixement dels idiomes minoritaris a Itàlia, entre els quals el català i el sard, fins a arribar l'any 1977 a anunciar, com a treballador de l'aeroport alguerès, els vols en català i sard. La companya aèria italiana, per la qual treballava, el va amenaçar d'acomiadament, un fet que el portà a encadenar-se davant la porta del terminal per protesta. Caria continuarà treballant en la mateixa companyia, malgrat encara avui els vols no s'anunciïn més en català, i tampoc en sard.



L'any següent naixia Sardenya i Llibertat, partit independentista i d'esquerres que mirava tant al procés de descolonització com a la realitat catalana, i al 1981 va obtenir tres escons en el consistori. A més de Caria, entraren al Municipi Carles Sechi –futur Síndic als anys noranta i ànima de l'Obra Cultural de l'Alguer– i Pere Lluís Alvau –actiu protagonista de la vida cultural ciutadana. L'aventura fou breu però històrica, signada tan per la defensa de la especificitat local com per la salvaguarda del territori davant de l'especulació edilícia, que llavors amenaçava àrees naturals com Port del Compte.



Avui la petició unànime del reconeixement –cívic, cultural i polític– de la figura de Caria és una senyal d'una certa convergència sobre la valorització de la cultura local i els llaços amb els Països Catalans que, d'aquí a uns anys, sembla ésser una característica de la política local. És també el reconeixement implícit als que han fet costat a Caria en les seves batalles, i a aquells que han pres com exemple aquesta figura de poeta, militant i estudiós de l'Alguer.

divendres, 7 de juny de 2013

Homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera






El Centre d’Història Contemporània de Catalunya, el Departament de la Presidència de la Generalitatde Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics us conviden a
Homenatge a Manuel Carrasco i Formiguera
Dia i hora: dijous 20 de juny, a les 19h
Lloc: Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47, de Barcelona.

Enguany fa 75 anys de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera. El Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics convoquen una jornada acadèmica per entendre’n la trajectòria política i ideològica. Es farà tot resseguint el seu compromís patriòtic, democràtic i cristià, a partir de les responsabilitats que li va encomanar el poble català a l’Ajuntament de Vilanova, a l’efímera República Catalana, al Govern de la Generalitat preestatutari (1931), a les Corts de la República i a la direcció d’Unió Democràtica de Catalunya.
El programa és el següent: 

  • 19 h: Salutacions de la Hble. Sra. Joana Ortega, vicepresidenta de la Generalitat, el Dr. Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, i el Dr. Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.
  • 19.15 h: 'Manuel Carrasco i Formiguera, advocat, regidor i conseller de la Generalitat de Catalunya provisional', per la Dra. Mercè Morales.
  • 19.40 h: 'Manuel Carrasco i Formiguera, defensor de l'Estatut de Núria, home d'UDC i afusellat per Catalunya', pel Dr. Josep M. Roig.
  • 20.05 h: 'El pensament nacionalista de Manuel Carrasco i Formiguera', pel Dr. Lluís Duran.
  • 20.30 h: 'El pensament cristià i democràtic en la Catalunya republicana', pel Dr. Francesc Canosa.

Cal confirmar assistència per telèfon al 93 552 61 77 o 93 552 91 03, o per correu electrònic a sceh@iec.cat o mferranl@gencat.cat.
Díptic

dimarts, 4 de juny de 2013

Commemoració del 111è Aniversari del traspàs de Jacint Verdaguer

Diumenge, 9 de juny de  2013


Commemoració del 111è Aniversari del traspàs de


Jacint Verdaguer

el poeta més popular de Catalunya


 



A les 9.45 h Sortida autocar: a la Rambla, sortida Metro L3-Parada Drassanes
(davant del Centre d’Art Santa Mònica)

A les 10h Cementiri de Montjuïc: Inici de l’Ofrena floral d’homenatge a les tombes de:

Antoni Nicolau i Amadeu Vives, músics compositors d’obres de Verdaguer
Joan Salvat-Papasseit, poeta /Josep Maria Folch i Torres, escriptor
Apel·les Mestres escriptor i dibuixant  / Dr. Robert, metge i polític; amics de Verdaguer
Francesc Macià, president de la Generalitat  / Manuel Carrasco i Formiguera, polític,
75è aniversari del seu afusellament.

 

A les 12: A la tomba del poeta Jacint  Verdaguer  (Via Sant Joan, Agrupació 9, núm. 1)

Presentació: Marcel Fité, lingüista i escriptor
- Ofrena floral de l’Ajuntament de Barcelona 
 - Ofrena floral de l’Associació Indrets del Record
 - Interpretació d’El cant dels ocells pel violoncel·lista Isaac Friedhoff i Calvo

Commemoracions:
- Bac de Roda, de Jacint Verdaguer, en el 300 aniversari de la seva execució (1713)
- 125 anys de la publicació del llibre Pàtria, de Jacint Verdaguer

- Recital de textos de Jacint Verdaguer a càrrec de l’actor i rapsode Lluís Soler.

-Interpretació al violoncel de L’emigrant  i altres peces de música popular per Isaac
  Friedhoff i Calvo.
- Parlament de la Dra. Lluïsa Plans, membre de la Societat Verdaguer, presentació del  
       llibre de la seva tesi doctoral En defensa pròpia de Jacint Verdaguer.  
- Cloenda de l’acte a càrrec d’un regidor de l’Ajuntament de Barcelona.
- Cant del poble, al violoncel.
- Obsequi als assistents d’un opuscle de record.

1.15 h Sortida de l’autocar.
2.15 h Dinar al restaurant Can Llança, d’Alfou.

- Havent dinat, visita a Can Suari d’Alfou indret del poeta Francesc Casas i Amigó,
   amic de Verdaguer. Obsequi d’un dossier sobre Casas i Amigó.
- Visita a les esglésies romàniques de Sant Julià i Sant Jaume d’Alfou. 
- Passejada per Sant Antoni de Vilamajor  
Arribada a Barcelona a les 9.

  Import: visites, autocar i dinar 40€  

Organització: Ajuntament de Barcelona, Indrets del Record, IPECC.
 
* El pagament de 40 € s’ha de fer efectiu a l’IPECC, a “la  CAIXA” c/c 2100-1006-52-0200061004
 
Més informació i inscripcions:

INSTITUT DE PROJECCIÓ EXTERIOR  DE LA CULTURA CATALANA
Hotel d’Entitats. Providència, 42. 08024  BARCELONA (Països Catalans)


                             Tel: 93 213 76 48 // e-mail: ipecc@ipecc.cat // Web: www.ipecc.cat  

dilluns, 3 de juny de 2013

Adéu Marita

Malauradament fa poc ens ha deixat la Marita, una de les patriotes de les nostres files, la Maria Pilar Fenés ens ha escrit sobre ella.

Seguint el meu camí

En Jordi Riba m’ha demanat un escrit sobre la Marita i, com que era tan gran la seva personalitat i el ventall d’àmbits que va viure, no sé per on començar. Potser de la manera més simple, la lineal, però fent una doble lectura dels fets i així retre homenatge a la seva profunditat.



La Marita Viscarro Aubeso va néixer el 20 de juny de l’any 1944 al carrer del Torrent de les Flors del barri de Gràcia de BCN. L’any 1944 la pel.lícula que va guanyar més òscars es titulava Going my way i crec que aquest és un bon títol per a aquest escrit i per a la seva vida.


Les seves arrels provenien del Delta de l’Ebre, concretament del poble de sant Carles de la Ràpita – d’aquí li venia aquest nom tan singular: Maria de la Ràpita. Quan la sentia parlar amb el seu germà, li sortia el deix característic de la terra. En aquells camps d’arròs tan fèrtils, aquells cels inmensos, aquella mar oceànica, aquelles dunes amarades encara del silenci de la poesia àrab, sento l’abast de la seva ànima, on convivien respectuosament jueus, moros i cristians.

La mare va morir de part i el fet de quedar òrfena acabada de néixer va influir poderosament en la seva recerca d’una família d’amics que també fossin germans, amb qui compartir el viatge de la vida i de la consciència.

Del decurs de la seva existència, en destacaré algunes pinzellades que no pretenen ser exhaustives, sinó representatives d’un itinerari intensament viscut i que, des de la meva perspectiva i vivència, adopten en general la forma de records, bàsicament per no fer d’aquesta evocació un reguitzell de dades cronològiques buides de contingut.

Va optar pel magisteri com a vocació, es va casar a Gallifa, va tenir un fill i es va separar, fites totes aquestes prou importants per anar pautant el seu camí. Ens vem conèixer a Itaca, una torre senyorial a prop de l’avinguda del Dr. Andreu on s’assajava una forma de vida en comunitat i on ella va allotjar-se un temps després de la seva separació. I ens vem “reconèixer” quan descobrírem que compartíem un mateix llenguatge: totes dues érem lletraferides i ens agradava d’allò més esbrinar el missatge de somnis i senyals. Això permetia que sovint emprenguéssim grans viatges interiors dels que tornàvem nodrides, meravellades, i encara més assedegades de misteri… Ítaca fou un destí que ens va portar més lluny.

Recordo moltes vetllades a la vora del foc en les trobades mensuals de revisió bíblica que fèiem al Montseny amb en Lluís Mª Xirinacs; hores de feina conjunta per a la Fundació Vivarium animada per en Raimon Panikkar: tertúlies amicals a la casa que va llogar uns anys molt a prop del dolmen de Vallgorguina; cites per practicar el Tai Chi taoista a la natura; viatges entranyables a Andalusia, als castells càtars, a Navarra; passejades per Can Bordoi de Llinars del Vallés quan ella dirigia aquell centre d’activitats de la Fundació Bofill; cursos d’harmonització energètica que ens ajudaven a desplegar les ales…

Un dels darrers encàrrecs en el que vem cooperar fou la traducció al català del llibre Dialogues avec l’ange, que recopila ensenyaments transcrits per Gitta Mallasz i que la Marita considerava un dels llibres revelats del segle XX. La traducció va ser laboriosa, artesanal, acurada i va representar un apropament al món angèlic, entenent l’àngel com un guia, un mestre i un missatger de saviesa. 

Ja jubilada, va dedicar el seu cor, coneixements i entusiasme a la lluita per la independència de Catalunya, que també ho era per la sanació de Catalunya, una terra dividida, ferida, esgotada, però forta com un roure i sostinguda per l’amor de tots els seus cadells al llarg dels segles.

La malaltia, un càncer de pàncrees, li va atorgar una pròrroga d’un any per completar les qüestions pendents, per ordenar els papers, les relacions i el país. Fou un temps per al comiat de part seva i de part nostra.

Va marxar ‘casualment’ el dijous de Corpus (un dels 3 dijous que llueixen més que el sol segons una versió catòlica) i no és estrany que: 
- havent nascut al Torrent de les flors marxés quan la tradició marca esculpir catifes de flors arreu, damunt dels carrers i torrenteres; 
- marxés quan l’àliga de la Patum trenca les cadenes i el protocol, ballant amb una estelada al coll;
- quan es recupera la Coronela a l’Ajuntament de la seva ciutat;
- quan balla l’ou damunt el surtidor d’un claustre gòtic,
- i el dia que se celebra en el calendari cristià la comunió dels vius i els morts.

Tampoc no és estrany que, tocada en néixer per la Gràcia, morís al Poble Nou, gran símbol del seu anhel, de la seva tasca, del seu compromís per una nova terra, un país alliberat, un Poble Nou… La coherència de la vida responia fil per randa a la seva coherència.

Es podrien cloure aquestes ratlles amb una imatge que emana dolçor i que ella va encarnar plenament. En Lluís Maria Xirinacs, amb qui va col.laborar molts anys, parlava de l’ensaimada com a espiral que inclou una volta individual, una altra de comunitària i una altra de còsmica, reflectint tres dimensions necessàries en el desenvolupament de tot ésser humà: el treball en un mateix, el treball fratern en i per al poble i el treball espiritual. La Marita va seguir el seu camí (1), va dedicar-se a la pedagogia del jovent, a la UNESCO, a l’Assemblea de Catalunya (2) i va exercir la cura de l’ànima, tot conversant amb els àngels (3). 

Igual que els seus estimats poetes i místics, persones com ella justifiquen una època, una nació, una humanitat en camí. Va marxar, en paraules seves manllevades a Joan de la Creu,”estando ya mi casa sosegada”. No trobo millor manera d’acabar una vida i aquesta ressenya. 

Maria Pilar Fenés, amiga seva.


La lluita serà el teu record i la victòria el teu homenatge

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.