dilluns, 3 de juny del 2013

Adéu Marita

Malauradament fa poc ens ha deixat la Marita, una de les patriotes de les nostres files, la Maria Pilar Fenés ens ha escrit sobre ella.

Seguint el meu camí

En Jordi Riba m’ha demanat un escrit sobre la Marita i, com que era tan gran la seva personalitat i el ventall d’àmbits que va viure, no sé per on començar. Potser de la manera més simple, la lineal, però fent una doble lectura dels fets i així retre homenatge a la seva profunditat.



La Marita Viscarro Aubeso va néixer el 20 de juny de l’any 1944 al carrer del Torrent de les Flors del barri de Gràcia de BCN. L’any 1944 la pel.lícula que va guanyar més òscars es titulava Going my way i crec que aquest és un bon títol per a aquest escrit i per a la seva vida.


Les seves arrels provenien del Delta de l’Ebre, concretament del poble de sant Carles de la Ràpita – d’aquí li venia aquest nom tan singular: Maria de la Ràpita. Quan la sentia parlar amb el seu germà, li sortia el deix característic de la terra. En aquells camps d’arròs tan fèrtils, aquells cels inmensos, aquella mar oceànica, aquelles dunes amarades encara del silenci de la poesia àrab, sento l’abast de la seva ànima, on convivien respectuosament jueus, moros i cristians.

La mare va morir de part i el fet de quedar òrfena acabada de néixer va influir poderosament en la seva recerca d’una família d’amics que també fossin germans, amb qui compartir el viatge de la vida i de la consciència.

Del decurs de la seva existència, en destacaré algunes pinzellades que no pretenen ser exhaustives, sinó representatives d’un itinerari intensament viscut i que, des de la meva perspectiva i vivència, adopten en general la forma de records, bàsicament per no fer d’aquesta evocació un reguitzell de dades cronològiques buides de contingut.

Va optar pel magisteri com a vocació, es va casar a Gallifa, va tenir un fill i es va separar, fites totes aquestes prou importants per anar pautant el seu camí. Ens vem conèixer a Itaca, una torre senyorial a prop de l’avinguda del Dr. Andreu on s’assajava una forma de vida en comunitat i on ella va allotjar-se un temps després de la seva separació. I ens vem “reconèixer” quan descobrírem que compartíem un mateix llenguatge: totes dues érem lletraferides i ens agradava d’allò més esbrinar el missatge de somnis i senyals. Això permetia que sovint emprenguéssim grans viatges interiors dels que tornàvem nodrides, meravellades, i encara més assedegades de misteri… Ítaca fou un destí que ens va portar més lluny.

Recordo moltes vetllades a la vora del foc en les trobades mensuals de revisió bíblica que fèiem al Montseny amb en Lluís Mª Xirinacs; hores de feina conjunta per a la Fundació Vivarium animada per en Raimon Panikkar: tertúlies amicals a la casa que va llogar uns anys molt a prop del dolmen de Vallgorguina; cites per practicar el Tai Chi taoista a la natura; viatges entranyables a Andalusia, als castells càtars, a Navarra; passejades per Can Bordoi de Llinars del Vallés quan ella dirigia aquell centre d’activitats de la Fundació Bofill; cursos d’harmonització energètica que ens ajudaven a desplegar les ales…

Un dels darrers encàrrecs en el que vem cooperar fou la traducció al català del llibre Dialogues avec l’ange, que recopila ensenyaments transcrits per Gitta Mallasz i que la Marita considerava un dels llibres revelats del segle XX. La traducció va ser laboriosa, artesanal, acurada i va representar un apropament al món angèlic, entenent l’àngel com un guia, un mestre i un missatger de saviesa. 

Ja jubilada, va dedicar el seu cor, coneixements i entusiasme a la lluita per la independència de Catalunya, que també ho era per la sanació de Catalunya, una terra dividida, ferida, esgotada, però forta com un roure i sostinguda per l’amor de tots els seus cadells al llarg dels segles.

La malaltia, un càncer de pàncrees, li va atorgar una pròrroga d’un any per completar les qüestions pendents, per ordenar els papers, les relacions i el país. Fou un temps per al comiat de part seva i de part nostra.

Va marxar ‘casualment’ el dijous de Corpus (un dels 3 dijous que llueixen més que el sol segons una versió catòlica) i no és estrany que: 
- havent nascut al Torrent de les flors marxés quan la tradició marca esculpir catifes de flors arreu, damunt dels carrers i torrenteres; 
- marxés quan l’àliga de la Patum trenca les cadenes i el protocol, ballant amb una estelada al coll;
- quan es recupera la Coronela a l’Ajuntament de la seva ciutat;
- quan balla l’ou damunt el surtidor d’un claustre gòtic,
- i el dia que se celebra en el calendari cristià la comunió dels vius i els morts.

Tampoc no és estrany que, tocada en néixer per la Gràcia, morís al Poble Nou, gran símbol del seu anhel, de la seva tasca, del seu compromís per una nova terra, un país alliberat, un Poble Nou… La coherència de la vida responia fil per randa a la seva coherència.

Es podrien cloure aquestes ratlles amb una imatge que emana dolçor i que ella va encarnar plenament. En Lluís Maria Xirinacs, amb qui va col.laborar molts anys, parlava de l’ensaimada com a espiral que inclou una volta individual, una altra de comunitària i una altra de còsmica, reflectint tres dimensions necessàries en el desenvolupament de tot ésser humà: el treball en un mateix, el treball fratern en i per al poble i el treball espiritual. La Marita va seguir el seu camí (1), va dedicar-se a la pedagogia del jovent, a la UNESCO, a l’Assemblea de Catalunya (2) i va exercir la cura de l’ànima, tot conversant amb els àngels (3). 

Igual que els seus estimats poetes i místics, persones com ella justifiquen una època, una nació, una humanitat en camí. Va marxar, en paraules seves manllevades a Joan de la Creu,”estando ya mi casa sosegada”. No trobo millor manera d’acabar una vida i aquesta ressenya. 

Maria Pilar Fenés, amiga seva.


La lluita serà el teu record i la victòria el teu homenatge

.

.