divendres, 28 de juny del 2013

L'Alguer vol dedicar un parc a Rafael Caria



El Municipi de l'Alguer dedicarà un parc en la seva àrea urbana a un il·lustre fill seu: Rafael Caria (1941-2008). Com a mínim aquesta és la voluntat expressada en un document presentat al President del consistori, fruit d'una iniciativa conjunta de majoria i oposició, en el qual s'especifica la necessitat de dedicar a Caria o un parc en l'àrea de Maria Pia (el quarter on residia), o "d'un espai prestigiós" al centre de la ciutat.


Rafael Caria –membre de l'Institut d'Estudis Catalans i Creu de Sant Jordi– ha estat un dels activistes i estudiosos algueresos més actius dels darrers quaranta anys. Va néixer quan l'Alguer era encara sota el règim feixista, i durant els primers anys de democràcia, com molts seus conciutadans, va emigrar en cerca d'unes perspectives millors.



Després de l'experiència "continental" va decidir tornar a l'Alguer, on va entrar a treballar en l'aeroport per la companya aèria de l'Estat italià, Alitalia. Sempre més interessat per l'ànima catalana de la seva ciutat, al 1967 entra al Centre d'Estudis Algueresos, la més important associació algueresista d'aquell període. Al cap d'uns anys, gràcies a una beca d'aquesta entitat, va poder fer una estada a Catalunya, entrant així en contacte directe amb el clima repressiu que es respirava sota del franquisme, experiència fonamental per la seva actuació com a catalanista alguerès. Eren els anys en què a Sardenya prenia forma un independentisme inspirat en les lluites d'alliberament nacional del món colonial, i per Caria i altres sards i catalans eren mancomunats en una mateixa condició de pobles oprimits. Llavors va començar a prendre forma, amb una patrulla de companys –entre els quals l'actual president d'Ómnium Cultural de l'Alguer, Esteve Campus– un moviment cívic per la defensa de la llengua i de la cultura algueresa, que passés d'un discurs folklòric a un de polític.



Fins llavors l'alguerès era un fet casi exclusivament cultural, mentre Rafael Caria marca una diferència, perquè va expressar la voluntat d'utilitzar el català de l'Alguer com una llengua normal, és a dir, amb dignitat plena. Doncs quan Caria entrà al Municipi com a regidor independent dins de les files del Partit Comunista Italià, va començar a emprar, en els plens, l'alguerès.



En els anys següents, després d'haver trencat la col·laboració amb el PCI, aquest afany el va portar a protagonitzar iniciatives pel reconeixement dels idiomes minoritaris a Itàlia, entre els quals el català i el sard, fins a arribar l'any 1977 a anunciar, com a treballador de l'aeroport alguerès, els vols en català i sard. La companya aèria italiana, per la qual treballava, el va amenaçar d'acomiadament, un fet que el portà a encadenar-se davant la porta del terminal per protesta. Caria continuarà treballant en la mateixa companyia, malgrat encara avui els vols no s'anunciïn més en català, i tampoc en sard.



L'any següent naixia Sardenya i Llibertat, partit independentista i d'esquerres que mirava tant al procés de descolonització com a la realitat catalana, i al 1981 va obtenir tres escons en el consistori. A més de Caria, entraren al Municipi Carles Sechi –futur Síndic als anys noranta i ànima de l'Obra Cultural de l'Alguer– i Pere Lluís Alvau –actiu protagonista de la vida cultural ciutadana. L'aventura fou breu però històrica, signada tan per la defensa de la especificitat local com per la salvaguarda del territori davant de l'especulació edilícia, que llavors amenaçava àrees naturals com Port del Compte.



Avui la petició unànime del reconeixement –cívic, cultural i polític– de la figura de Caria és una senyal d'una certa convergència sobre la valorització de la cultura local i els llaços amb els Països Catalans que, d'aquí a uns anys, sembla ésser una característica de la política local. És també el reconeixement implícit als que han fet costat a Caria en les seves batalles, i a aquells que han pres com exemple aquesta figura de poeta, militant i estudiós de l'Alguer.

.

.