Pere Català i Roca

Pere Català amb Nito Verdera

Pere Català i Roca (Valls, 1923 - Barcelona, 2009) fou un fotògraf i historiador català, fill de Pere Català i Pic i germà de Francesc Català Roca. Estudiós dels castells catalans, també fou autor d'obres sobre la catalanitat de Colom.
Obtingué el premi Ciutat de Barcelona de fotografia el 1954. Estudià els castells catalans, sobre els quals va dirigir la monumental obra de referència Els castells catalans (1966) i reuní una important documentació fotogràfica. Els castellers van estar un altre tema de la seva fotografia. Col·laborà sovint amb l'Institut d'Estudis Vallencs i promogué les relacions culturals amb l'Alguer. Fou membre de la Societat Catalana de Geografia, de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya i del Centre d'Estudis Colombins, amb el suport del qual investigà sobre la catalanitat de Cristòfor Colom. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2000 el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I.
Morí a Barcelona el 10 de febrer de 2009, a l'edat de vuitanta-sis anys, degut a una insuficiència renal.

Girona homenatja l'escriptor afusellat pel franquisme Carles Rahola

L'escriptor va ser afusellat el 15 de març del 1939 a les cinc de la matinada, hora en què han començat els actes. Entre el 1936 i el 1944 van ser afusellades 582 persones

Unes 150 persones han participat aquesta matinada de diumenge en una concentració d'homenatge a l'escriptor, historiador, polític republicà i catalanista Carles Rahola i Llorens, que va morir afusellat pels franquistes el 15 de març de 1939. Per tal d'honorar la seva memòria i també la dels 582 afusellats pels feixistes entre els anys 36 i 44, els participants han resseguit a la inversa el recorregut exacte, els últims passos que Rahola va fer just fa 70 anys.

L'assassinat es va consumar a les cinc del matí d'aquell fred 15 de març i per això la concentració silenciosa s'ha reunit a la mateixa hora però set dècades després a les portes del cementiri per tal de llegir la darrera carta de l'escriptor i dipositar alguns clavells a l'entrada del recinte. Seguidament, la comitiva s'ha dirigit a peu cap al centre de Girona a través del carrer del Carme fent una parada al Jardí de la Infància, un dels indrets preferits de l'escriptor. En aquest racó, a tocar de la Muralla i de la plaça Catalunya, s'ha llegit l'article Refugis i Jardins i s'ha interpretat la peça Damunt de tu només les flors, de Frederic Mompou.

L'acte central s'ha celebrat al monument a la Rambla dedicat a la figura de Carles Rahola, on el filòsof Josep Maria Terricabras ha reivindicat la figura de Rahola, la dels més de 580 afusellats pel feixisme "i també la de totes les persones que varen ser marginades, vilipendiades, empresonades i torturades pel règim franquista" .

Quim Curbet, de la comissió cívica organitzadora de l'homenatge, ha recordat que "Rahola va ser executat per donar exemple i això els gironins ho hem de tenir ben viu perquè ens hi podem tornar a trobar". L'acte ha aplegat una nodrida representació política, encapçalada pel delegat del Govern, Jordi Martinoy, l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, i el delegat del govern de l'Estat, Francesc Francisco Busquets. "Per això, ara no podem oblidar Carles Rahola, l'exemple de la seva vida i també de la seva mort", ha finalitzat Curbet.

Santa Eulàlia

Segons la tradició cristiana, Santa Eulàlia de Barcelona fou una noia barcelonina (més concretament, del Desert de Sarrià),[1] del segle III o IV, que per defensar la seva fe va patir diferents turments i va morir a la creu, si bé hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri, i fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de Santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se'n té és un himne del bisbe de Barcelona Quirze, de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època. La tradició que la fa originària de Sarrià encara és posterior.

D'acord amb la tradició, un dels turments que va patir va consistir a llançar-la rodolant dins una bóta plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Un altre turment fou el del foc, però miraculosament les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins.

Diu la llegenda que la van clavar tota despullada en una creu en forma de 'X' (forma coneguda com a creu de Santa Eulàlia). En aquell moment per preservar la seva intimitat li van créixer els cabells i va començar a nevar. És co-patrona de Barcelona.
Les seves despulles foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí i traslladades solemnement a la catedral.

Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom "Eulàlia", que en grec significa "ben parlada".

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Eul%C3%A0lia

Pere el Gran

Pere el Gran al Coll de Panissars.

Pere el Gran, III d'Aragó, I de València i II de Barcelona ( València 1240 - Vilafranca del Penedès 1285 ), Rei d'Aragó, de València (1276-1285) i de Sicília (1282-1285); Comte de Barcelona.

Fou el fill de Jaume el Conqueridor i la seva segona muller, Violant d'Hongria, i successor al tron de la Corona d'Aragó.
El seu pare el nomenà primer, hereu (1243) i procurador general de Catalunya (1257), i definitivament de Catalunya, Aragó i València (1262). El seu germà Jaume, per la seva part, fou nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com la ciutat de Montpeller.

Núpcies i descendents
Es casà el 13 de juny de 1262 a Montpeller amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília. D'aquest matrimoni tingueren:
l'infant Alfons (1265-1291), rei d'Aragó i comte de Barcelona
l'infant Jaume (1267-1327), rei d'Aragó i comte de Barcelona
la infanta Elisabet d'Aragó (1271-1336), casada el 1288 amb Dionís I de Portugal
l'infant Frederic (1272-1337), rei de Sicília
la infanta Violant d'Aragó (1273-1302), casada el 1297 amb Robert I de Nàpols
l'infant Pere d'Aragó (1275-1291)
La seva filla natural Teresa Pérez es casà amb Artal II d'Alagó

Viquipèdia

Avel·lí Artís - Gener "Tisner".

Escriptor, traductor, periodista, enigmista, ninotaire, escenògraf, publicitari, corrector i lluitador per Catalunya. Avel·lí Artís-Gener, 'Tísner', va morir el dia 7 de Maig del 2000 a Barcelona a l'edat de 87 anys a causa d'un atac de cor.
Avel·lí Artís-Gener, Tísner, va néixer el 28 de maig de 1912 a Barcelona. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts, però va exercir una pila d'oficis. Va fer d'escenògraf, periodista, ninotaire, director artístic de publicitat i corrector, a més a més de ser escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa de no-ficció. Per si fos poc, va col·laborar en diversos mitjans de comunicació, com ara l'AVUI, el Diario Mercantil, L'Opinió, La Publicitat, Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa, El Be Negre, Canigó, Quaderns de l'Exili i Tele-Exprés.

Durant la Guerra Civil espanyola es allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte, es va exiliar a Mèxic amb altres catalans com ara el seu cunyat, Pere Calders. Va col·laborar amb el seu pare, el dramaturg Avel·lí Artís, en la publicació de La Nostra Revista, que, després, sota la seva direcció, es va transformar en La Nova Revista. Torna a Catalunya l'últim dia de l'any 1965, després de vinc-i-cinc anys d'exili. A Catalunya, participa en l'Assemblea de Catalunya, engega la recuperació del Centre Català del PEN, del qual és el primer secretari general, i col·labora en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), de la qual va ser president del 1990 al 1994, per després passar a ser-ne soci d'honor. El retorn el va fer reprendre el contacte amb el món del periodisme amb una secció fixa al diari Tele-Exprés, per més endavant tenir una secció fixa de mots encreuats al diari La Vanguardia.
Pseudònim de caricaturista

Conegut popularment amb el pseudònim de Tísner en la seva faceta de caricaturista satíric a revistes com ara Papitu, L'Esquetlla de la Torratxa i El Be Negre, posteriorment també utilitza el nom de Tísner per firmar la seva obra literària. 556 brigada mixta va ser la seva primera novel·la, escrita a l'exili i que parla de la guerra. A Mèxic va fer de publicitari amb Pere Calders, i durant 4 anys va ser escenògraf al Canal 4. Precisament una novel·la entre la ciència-ficció i el realisme sobre aquest canal de televisió li va servir per guanyar el premi Sant Jordi l'any 1972. També guanya el Prudenci Bertrana el 1969 amb Prohibida l'evasió. Altres novel·les destacades són: Paraules d'Opoton el Vell, Els gossos d'Acteó, L'arriscada expedició dels pitecàntrops del Montgrony i L'invent més gran del segle XX. Una obra pel conjunt de la qual va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1997.
A més a més, de la seva memòria prodigiosa i de la seva habilitat narrativa han sorgit obres com Al cap de vint-i-sis anys, El pla de la Calma, Guia inútil de Barcelona, llibres a mig camí entre la biografia i la ficció.

Una de les millors aportacions a la literatura i a la història vénen a través de les seves memòries en els reculls Viure i veure, on apareix l'Avel·lí Artís-Gener amb tota la seva grandesa, amb els fets importants i amb les anècdotes que adquireixen la qualitat de categoria, amb milers de personatges i de detalls. I és que, vital i d'un fi humor, Tísner va ser un personatge polifacètic que a més a més de les professions esmentades va pilotar avions i va ser corredor de ral·lis. Obert i afable, l'autor va portar una vida plena d'incidències que el van ajudar a construir un món literari propi. La seva obra completa ajuda a copçar la força narrativa de Tísner. Cinquanta anys després de ser escrita, s'hi detecta una alenada potent de frescor, d'actualitat, d'ironia i de vitalitat. Però no només això, sinó que els seus últims treballs recopilen també anècdotes de la seva vida a través de diferents personalitats amb els llibres Ciris trencats i Més ciris trencats.
Traductor i activista

Entre les mil cares de Tísner també hi ha la de traductor. Va traslladar al català obres d'autors tan reconeguts com ara Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, i L'Aleph, de Jorge Luis Borges, entre d'altres.

Al marge de la seva activitat literària, Avel·lí Artís-Gener va ser també un lluitador incansable per les llibertats de Catalunya, per la democràcia i el progrés. Home nacionalista i d'esquerres, es va involucrar en política i el 1982 va ser candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra i la seva política va ser sempre defensar la Independència de la Nació Catalana.