dilluns, 14 d’octubre de 2013

S'ha mort Max Cahner, gran impulsor de la cultura catalana



Max Cahner, ex-conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, s'ha mort aquesta matinada a setanta-sis anys. La contribució de Cahner a la cultura del país és extraordinària: va impulsar la nova època de la revista Serra d'Or, el 1961 va crear Edicions 62, va contribuir a la promoció de la Gran Enciclopèdia Catalana i fou un dels impulsors del Congrés de Cultura Catalana. Del 1980 al 1984, en el primer govern Pujol, fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació dela Generalitat.
Durant aquest període Cahner, seguint el pensament de Prat de la Riba, va posar les bases institucionals per estructurar culturalment el país: recuperà la xarxa de museus, biblioteques i arxius i va impulsar una política lingüística contundent.
En l'acte d'homenatge que hom li va retre el 2010, Jordi Pujol va dir que havia estat un encert nomenar Max Cahner, 'perquè tenia una idea molt clara d'allò que calia fer per a estructurar un país'.
Max Cahner i Garcia va néixer a Bad Godesberg (Renània) el 3 de desembre de 1936, en el si d'una família que des del 1890 s'havia establert a Catalunya. El seu pare, Max Cahner i Bruguera, era català de naixement, però durant la guerra del 1936-1939 va ésser expulsat del país amb la família i enviat a Alemanya. L'any 1939 la família va tornar a Barcelona. 
El 1952, quan tenia tan sols quinze anys, es va matricular a les facultats de química i de dret de la Universitat de Barcelona, on va conèixer Albert Manent, que el va introduir en els ambients de la catalanitat resistent. Va participar en el moviment estudiantil antifranquista com a membre de l'Assemblea Lliure del Paranimf (1957) i posteriorment fou expulsat del país (1964) per la seva activitat nacionalista. 

Va impulsar la nova època de la revista Serra d'Or (1959) i creà Edicions 62 (1961), que va dirigir fins el 1969; el 1972 fundà Curial Edicions Catalanes. Contribuí decisivament a promoure la Gran Enciclopèdia Catalana, el Congrés de Cultura Catalana i la campanya del català al carrer. Alhora va treballar per intensificar els lligams culturals i polítics amb el País Valencià i la consciència de Països Catalans, sobretot com a rector de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent del 1985 al 1987. També fou director de la nova etapa de la Revista de Catalunya. Així mateix, va ser molt significativa la seva col·laboració amb el filòleg Joan Coromines.

Políticament, va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya el 1976, i del 1980 al 1984 fou conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat. Des d'aquest càrrec, va crear i reconstruir les infrastructures necessàries per al desenvolupament d'una cultura normalitzada: Arxiu Nacional de Catalunya, Filmoteca de Catalunya, adquisició del teatre Poliorama, llei de normalització lingüística, TV3 i Catalunya Ràdio, Centre d'Art Santa Mònica, creació de biblioteques... També fou comissari del projecte del Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori fins que en va dimitir, el 1992, per divergències amb Josep Maria Flotats. El 1994 es va donar de baixa com a militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i va crear un partit propi, Acció Catalana.
Font: Vilaweb
ENTREVISTA DE L'ABRIL DEL 2007


Max Cahner va fer setanta anys a final de l'any passat. Per celebrar aquest aniversari una colla d'amics i antics col·laboradors seus van escriure uns textos d'homenatge, que s'han aplegat en un llibre, 'Servir Catalunya' (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). La Fundació Ramon Trias Fargas, dirigida per Antoni Vives, n'ha assegurat l'edició i ha organitzat un dinar que s'ha fet avui a Barcelona. VilaWeb va entrevistar Max Cahner ahir.
ENTREVISTA 

Sant Vicenç de Montalt, ahir a mig matí. Fa un dia assolellat. Max Cahner s'està a tocar de l'església, en una casa gran i antiga. 'Al segle XVI ja hi era', em comenta mentre pugem escales amunt. Seiem en un racó de la biblioteca, que és una de les estances de la casa on hi ha llibres. Al soterrani n'hi ha cinquanta mil més, a les parets del garatge n'hi ha caixes plenes i la resta són a Barcelona. Començar parlant de llibres sembla inevitable. 

Ara, de temes, no en manquen pas: l'home que tinc al davant, que tothom coincideix a qualificar d'hereu del noucentisme, ha estat un gran activista polític i cultural. Ha impulsat molts dels grans projectes editorials i culturals del país de les últimes dècades, o hi ha participat: Serra d'Or, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, Curial, Revista de Catalunya, Teatre Nacional de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, MNAC, Avui, Universitat Catalana d'Estiu, Acció Catalana, Fundació Acta... Va ser també conseller de Cultura del primer govern de Pujol i editor i col·laborador de Joan Coromines. 


Els llibres van ser la vostra via d'entrada al catalanisme? 

En certa manera, sí. La meva família era d'origen foraster i a casa parlaven català, però no tenien una tradició catalanista. La meva mare va néixer a Madrid i el meu pare era fill d'un jueu alemany. La meva entrada al catalanisme va ser a través de la política i de la llengua. De la persecució lingüística, per a ser exactes. Però hi va haver llibres, també, és clar. Jordi Maluquer, per exemple, bon amic i aleshores veí de replà, em va regalar la 'Primera història d'Esther' d'Espriu, en una primera edició que devia ser del 1951, quan jo tenia catorze anys. Era un dels primers llibres interessants que es va editar després de la guerra. Tot i que era un llibre difícil, aquest em va portar a uns altres. També recordo un llibret que em va regalar la meva germana quan va partir peres amb el seu xicot, perquè era un regal d'ell. Era un recull de normes per a escriure bé en català, i quan vaig estar malalt de tuberculosi el vaig estudiar. Després, a la universitat, hi vaig conèixer gent com l'Albert Manent, Ramon Bastardes, Jordi Carbonell, Josep Benet... Ens vam fer amics i parlàvem molt de catalanisme. La politització va venir a través d'aquests amics de la meva època universitària. 

Una politització que d'entrada va desembocar en la fundació d'Edicions 62... 

Bé, de primer vam agafar Germinabit, que era un senzill butlletí dels escolans de Montserrat, i per iniciativa de Josep Benet, que era ex-escolà de Montserrat, el vam modernitzar. Després Germinabit es va fusionar amb Serra d'Or, sempre sota el paraigua de l'Església per a evitar la censura. El director era un monjo, però la fèiem a Barcelona. La portàvem a les llibreries per vendre-la i aleshores vam veure que les llibreries tenien poquíssims llibres en català, com a molt, restes d'abans de la guerra. I gairebé sense adonar-nos-en ens vam ficar en el món de l'edició. La idea va ser de Jordi Pujol i de Josep Benet, i Ramon Bastardes i jo la vam dur a la pràctica. Era l'any 1961 i s'havia de dir Edicions 61, però no vam poder registrar aquest nom perquè ens van dir que a Logronyo ja existia Ediciones 61. Vam dir-ne Edicions 62, i si també hagués estat ocupat, n'hauríem dit Edicions 63. 

El primer llibre que vau publicar, per Sant Jordi de 1962, va ser 'Nosaltres els valencians', de Joan Fuster. Ja teníeu el país sencer al cap? 

Sí, sí, és clar. Jo sempre he cregut en els Països Catalans i els he defensat. El llibre, a més, va tenir un èxit espectacular. Per poder-lo editar em vaig vendre un cotxe que m'havia regalat el meu pare, pel qual crec recordar que em van donar 30.000 pessetes. Durant uns quants anys l'editorial va funcionar molt bé. Vam engegar moltes col·leccions i vam publicar títols importants, com els quatre volums de 'Catalunya dins l'Espanya moderna', de Pierre Vilar, i 'Els altres catalans', de Francesc Candel. 

I com és que va deixar de funcionar bé? 

Perquè vam decidir fer una enciclopèdia universal en català, l'Enciclopèdia Catalana. Amb Ramon bastardes, Jordi Carbonell i Enric Lluch. La inversió econòmica per a aquell projecte era molt alta i, tot i que vam treure el primer volum i teníem gairebé 20.000 subscriptors, Edicions 62 en va patir les conseqüències econòmiques i els directius de Banca Catalana ens van frenar els crèdits. Encara sort que Jordi Pujol ens va perdonar els crèdits directes, però els que teníem amb els altres bancs sí que els vam haver de pagar i el meu pare va perdre una torre que tenia a Sarrià, que ens havia servit d'aval. 

Us hauria agradat continuar fent d'editor? 

No especialment. Jo no feia llibres per fer negoci i no volia transformar-me en un empresari de l'edició. Jo feia pàtria, entre cometes. L'editorial era una eina al servei del país. A més, no és fàcil. Planeta té un imperi perquè té un mercat molt gran: l'espanyol i l'americà. Amb això, cap editorial catalana pot competir-hi. Ni tan sols 62 no se'n surt. Jo ara tinc Curial, on faig els llibres que crec que he de fer, i els meus. Però no tinc capital per a fer expansions i procuro no perdre-hi diners. Ja no arrisco: a la meva edat, no em toca. 

I un bon dia, Jordi Pujol us fa conseller... 

Recordo que jo m'estava en aquesta casa i un bon dia, l'any 1980 suposo, va aparèixer Pujol amb bicicleta, que venia des de Premià. No va telefonar. Es va presentar aquí, tot suat, i em va demanar d'anar a la cuina per refrescar-se i beure aigua. 'Et venia a veure perquè vénen eleccions i he pensat que podries ser conseller de Cultura, si he de formar govern', em va dir. Li vaig respondre que m'ho havia de pensar i vam quedar que ja en tornaríem a parlar. Cal tenir en compte que les relacions amb ell arran de la crisi de 62 i Enciclopèdia Catalana havien estat complicades, i tot i que em va perdonar els crèdits, no tot havien estat flors i violes. En vam tornar a parlar al seu despatx del passeig de Gràcia i allà vaig explicar com m'imaginava jo la conselleria. En aquella època, el pare dels Maragall era director general de Cultura, que depenia d'Ensenyament, i també incloïa Joventut i Esports. A Pujol, li vaig dir que, a mi, d'Esports no me'n parlés, i que Joventut tampoc no m'interessava. En canvi, li vaig dir que volia Política Lingüística, que era bàsica. I ell m'hi va afegir temporalment Mitjans de comunicació, com passa ara, mentre es creava TV3, per passar les competències, després, a Presidència. Jo crec que hi vam fer una feina positiva, amb l'Arxiu Nacional, el MNAC, el futur del Liceu, l'ajut genèric als llibres, la renovació del sistema de biblioteques, la restauració de monuments... 

La Llei de Normalització Lingüística de 1983, impulsada per Aina Moll, era tan ambiciosa com permetia el moment? 

Vam haver de cedir una mica, és clar, i no podíem proclamar el català única llengua oficial, però sí que vam dir que el català era la llengua de la Generalitat. Era ambiciosa i en aquell moment no hi va haver conflictes. Ni tan sols en Vidal-Quadras no hi va fer oposició frontal. I va restar clar que no eren dues llengües idèntiques. Al principi Pujol em donava la raó, tot i que després vaig tenir la sorpresa que no va renovar el meu mandat... 

A què ho atribuïu? 

A les pressions que va rebre, és clar. Tot i que ell, per amor propi, no acceptarà que va cedir, però em va treure sense raons. 

L'heu tractat molt i heu declarat en alguna ocasió que mai no heu estat pujolista. Quina valoració feu de la figura de Jordi Pujol? 

Jo diria que Pujol no és el millor del món, però també crec que era el millor que ens podia passar en aquell moment. A més, no hi havia alternatives. Raventós era una bellíssima persona, però no tenia caràcter, el tombava qualsevol. Benet és un gran intel·lectual, però no és un home d'acció. No hi havia cap altre líder... I després, la seva personalitat no va deixar que sortís un successor al seu partit. Roca i Junyent hauria pogut ser-ho, però no lligava gens amb Pujol, eren de tradicions molt diferents. En relació amb mi, ell sabia que jo feia allò que em deia, però també sabia que sempre li posava pegues. Ara, m'ha tractat sempre bé. Ha estat una relació de sí, però. 

Al cap d'uns quants anys, el 1996, vau fundar Acció Catalana. Estàveu desencantat de la situació política? 

Sí, érem una colla de gent que vèiem que hi havia una certa desil·lusió. Era l'època en què en Roca feia política espanyola, que no tenia ni cap ni peus. Esquerra eren uns xicotets molt nacionalistes, però no els veia governant (tampoc no els hi veig ara), els mancava experiència. En definitiva, era un moment de poca trempera nacionalista. Pujol va anar cedint massa, l'actuació de Josep M. Cullell va crear molt de desànim i Convergència va perdre tremp, com passa a Esquerra ara. Hi ha partits que són punta de llança en un moment i després acaben acostumant-se a sous i poltrones. És llei de vida. Jo crec que Acció Catalana va ser un projecte que, en un moment en què la política era poc atractiva, va fer que alguna gent, com l'Antoni Vives, s'hi enganxés. I ara tornem a estar en un moment molt difícil de la política catalana. Vam començar amb els pactes entre Pujol i Aznar, però després el tripartit encara ha estat pitjor, per a desanimar políticament la gent. De totes maneres, són etapes, ara pugen i ara baixen. 

Algunes persones, com el president Pujol mateix, al llibre d'homenatge diuen que no sou de tracte fàcil i ho atribueixen al vostre component germànic... 

Això del caràcter germànic és un tòpic. Jo sóc de família jueva, que no és ben bé igual que germànica. I l'àvia era francesa i ma mare de Madrid, de classe popular, de Lavapiés. El germanisme de la meva sang és molt difícil de trobar. És cert que jo era dur en les negociacions, tal com va escriure en Prenafeta al seu llibre. Són estils: en Sanuy feia moltes giragonses i jo anava més al gra. Per això he tingut disgustos i fracassos. Pel camí que vaig prendre ja es veia que tindria embolics. No vaig ser prou caut, però tampoc no volia ser-ho. Segurament que amb més habilitat hauria pogut evitar els conflictes a Enciclopèdia. Em resta la frustració d'haver perdut el capital del meu pare, que era important, però no he deixat de fer res per aquest motiu. Amb aquests diners m'hauria fet una altra casa o un viatge al voltant del món? No m'interessa, en tinc prou per a viure i segurament que amb menys també hauria passat. Les coses que m'han passat, me les he mirades amb fredor. No he volgut entrar en un pessimisme destructiu, de l'estil de 'Catalunya no m'estima'. No serveix de res. 


En acabat, abans de baixar al soterrani per veure els 50.000 llibres emmagatzemats, Max Cahner em demana, si us plau, que no li faci dir res que pugui ofendre o molestar ningú, encara que ho hagi dit. D'acord. En tot cas, si ningú se sent ofès o molest, n'assumeixo la responsabilitat. 

Martí Estruch Axmacher

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.