dijous, 25 d’abril de 2013

L’assassinat dels germans Badia, avui

Enterrament dels germans Badia


El Nadal de fa tres anys vam pujar amb la meva dona a Montjuïc. Feia un dia com de primavera, fresc, barrejat amb l’olor de fulla tendra i de poncella, i potser fins i tot Mercè Rodoreda l’hauria trobat comparable al 14 d’abril. Tanmateix, les parades i celebracions oficials d’homenatge al President Macià anaven passant, monòtones, fredes, grises. Aquesta diada s’ha acabat convertint en un ritual més, com de carcassa buida. Vam atansar-nos a la tomba dels germans Badia, que és a tocar de la del president. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d’espígol, i se’n van anar. Portaven una estelada.

Després, com sempre que pujo a Montjuïc, vaig aturar-me també a resar un Parenostre davant d’on reposen les despulles de Manuel Carrasco i Formiguera. És curiós, Macià, Carrasco i els germans Badia enterrats uns metres uns als costat dels altres. Carrasco va ser assassinat el 9 d’abril de 1938, Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril de 1931, els germans Badia van ser tirotejats i morts el 28 d’abril de 1936. Abril! “Claror d'abril, depàtria que mor amb mi, quan miro els anys i el pas: viatge al llarg de lents crepuscles”, deia Salvador Espriu.
I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el President de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Intransigent, optimista, visionari, persistent, home d’estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar.
Perquè ja està bé, sí. Ja està bé de no adonar-se que mentre els altres somiaven en l’encaix impossible amb Espanya un petit grup d'homes no deixava d'avançar cap a la independència. Els separatistes -quin nom més bonic!- d'abans de la guerra del desastre nacional, no van ser mai un corrent hegemònic dins del catalanisme. Al contrari, van ser menyspreats i sovint vists com uns folls, uns eixelebrats perillosos i uns il·luminats de terregada. Però no van renunciar mai a la idea de pàtria plena, que és avui, curiosament, la idea que l'independentisme del segle XXI, ara sí ja majoritari en el catalanisme, ha recollit. Per aquella idea van patir tota mena de persecucions i vexacions. Molts, van pagar un preu altíssim simplement per voler ser -per voler ser catalans-. Ells sí que mereixen ser la panteó de catalans honorables. A ells, doncs, cal que els agraïm la seva lluita, perquè ara sabem que era la nostra.
Els germans Badia en són un dels millors exemples. El proper diumenge, dia 28 d'abril, recordem el seu assassinat i commemorem la seva lluita per les llibertats nacionals. Al punt exacte on van ser tirotejats pels failangistes de la FAI (carrer Muntaner, 38, cantonada Diputació), a les 12 del migdia, es farà un petit acte en record seu, i hi participaran Oriol Junqueras, i l’amic Lluís Duran. M’han fet l’honor de convidar-m’hi, honor que trasllado a tots els lectors d’aquest diari. Un moment per recordar, en paraules d’Antoni Rovira i Virgili, la seva mort “empesos per un deure de ciutadania i per un ideal de pàtria, havien lluitat, impàvids, contra les ombres i contra aquells que les mouen i les paguen. Ells volien per al bé de Catalunya, trencar i desfer el mecanisme del crim'.
Quim Torra

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.