Però, l’article d’avui no parlarà d’un dia de joia i festa sinó d’un dels dies més tristos que es recorden: la mort de Francesc Macià, el Nadal de 1933.
Ho recordem no perquè fa tants anys que ha mort o que va néixer, sinó
per fer patent que la flama que ell va aconseguir encendre ni els anys
de foscor més absoluta han aconseguit apagar.
Francesc Macià i Llussà, conegut com
l’Avi, va morir el 25 de desembre de 1933 a la seva residència de la
Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat.
La seva desaparició va deixar el país orfe però la seva acció ha marcat el camí del somni per on Catalunya podia avançar.
El cos del president va estar exposat al
Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i, dos dies després va
ser traslladat sobre un armó d’artilleria, tirat per cavalleries fins al
Cementiri de Montjuïc. Quan va passar davant del Gran Teatre de Liceu, l’orquestra va interpretar Els Segadors en el seu honor i pel seu dol.
L’enterrament de Macià va esdevenir una manifestació de dol popular imponent que omplia de gent els carrers de Barcelona per on passà la comitiva fúnebre.
Per tal d’exemplificar el sentiment del poble, narraré com es va viure el Nadal de 1933 i els dies posteriors, a través de l’article de Rossend Llates del Setmanari de Literatura, Art i Política, Mirador, del 28 de desembre de 1933:
“La mort, que barreja als homes, un moment, però, els destria i els remarca. L’últim homenatge és també llur consagració a la vida.
Els homes s’hi apleguen per tal d’atorgar llur sufragi al nom del
difunt i votar-lo a la immortalitat. Qui més qui menys, gairebé tothom
té un instant, quan el rastre de la seva existència encara sura dins
l’ambient, durant el qual la seva despulla va fonent-se i, a la vegada,
poques o moltes consciències d’amics s’atalaien a fixar-lo dins llur
memòria i salvar-lo del naufragi d’un no-res, si més no, terrenal. I
a mesura que l’amor que deixa a la terra, que ell ha sembrat per la
vida, és més intens i expandit, la seva immortalitat és més segura.
Quan un home acaba de morir, és ben certa aquella màxima que, a
l’inrevés d’una de Maquiavel, declara que més li val ésser estimat que
temut. I és que l’amor i la mort, com a bons germans, no s’abandonen i
la mort no sabria negar a l’amor una espurna de sobrevivència, a favor
d’aquells homes que el tenen per pledejador de la seva causa.
Cada persona que assistia a l’enterrament del President Macià és una paraula que n’escriurà la història al llibre de la Pàtria.
I la història de Macià -és a dir la seva vida definitiva- serà la que
n’escriurà la totalitat de les generacions catalanes. No pas els
partidaris ni els contraris, car tot això no compta per un mort. No pas
els poderosos o els humils, ja que la mort anivella. Tampoc l’element
oficial, ni els ciutadans més neutres: tots plegats, en hores de
plenitud -tant dins el goig com dins el dolor-, no són sinó gent
catalana. Àdhuc, per uns instants, els forasters que per amor s’adherien
piadosament a l’acte eren nostres.
Partidaris, contraris,
poderosos, humils, gent oficial, ciutadans privats, catalans, forasters,
de tot vèiem passar dins la llarga corrua del seguici fúnebre. Cadascú és distint i tots plegats convergeixen en un sentiment i un respecte. Hi van perquè Francesc Macià, en vida, va saber inspirar un sentiment i un respecte a tots i a cadascú.
Els que no saben analitzar-se l’entenen per veu interior. Tota aquesta
gent senzilla i que no té altre esment que el de la figura del noble
ancià que beneïa amb la seva presència; d’altres que recorden el seu
gest d’elegància moral, la seva vida errabunda i encesa dins una edat
glacial; d’altres que s’havien burlat de la tossuderia aparentment poc
sàvia del patriota, però que inconscientment l’estimaven i l’enyoren;
d’altres que només el respecten i respecten el nom de Catalunya, que ell
ha presidit durant les primeres anyades de retrobança d’ella mateixa,
tot aquest conglomerat de voluntats disperses com a raigs, però
coincidents en un centre, és avui el nou cos i la nova ànima del
President finat.
Macià rebé del destí el do de simbolitzar per a ell la idea de la pàtria catalana. I en ell l’home està al servei del símbol.
Per això, en desaparèixer l’home, tota aquesta gentada s’aplega per a
evitar que s’aterri el símbol i per mostrar, a desgrat de la impotència
de la natura, com l’esperit és amatent a negar l’obra de la mort.
I per això la processó s’avença com un exèrcit contra un enemic. És un poble en marxa, guaitat per més poble.
El dia, a estones brúfol, a estones manyac, es baralla i es besa amb la
claror de les armes i les banderes, l’esclat de les flors i
l’arrenglerament dels domassos. Llisquen avions pel cel com espies d’una
altra vida i tot plegat avença i cada cop recula més, per una estona,
l’enemic comú. La solemnitat, per moments, és viva i alegre.
Però tot s’atura prop d’un fossar. Fins
ací la vida. Llavors ens torna als ulls el dolor i sentim l’enyorament
infinit d’ésser només uns homes que duen a colgar sota terra un moridor
com nosaltres. En aquest instant la història fa el seu minut de silenci i tot és humà, trist i aclaparador.
De tornada, recobrarem la fe i rependrem
la marxa de la vida. La bandera del patriota surarà en sang i or de
capvespre, i així, per sempre, la podran veure cada dia els nostres
germans.”
Amb l’objectiu d’establir la visió de l’època sobre Francesc Macià, us acompanyo a continuació l’article de portada del Setmanari de Literatura, Art i Política, Mirador, del mateix 28 de desembre de 1933, que porta per títol “Francesc Macià el seu caràcter i la seva força”:
“En desaparèixer el President Macià,
Catalunya sent que perd un polític diferent dels altres polítics. La
polseguera de comentaris que la seva mort ha suscitat arreu d’Espanya i
de l’estranger demostren clarament que fou una persona de prou caràcter
per deixar un rastre pertot on passà. I és evident, per a tots els
comentaristes, propicis i adversos, que la figura de Francesc
Macià ofereix unes característiques especials que la faran digna
d’estudi per als futurs historiadors de la lluita de Catalunya per les
seves llibertats i no menys per als que escriguin sobre la implantació i consolidació de la República espanyola.
Per a nosaltres l’anàlisi és molt més difícil del que serà per a ells. Judicar serenament no pertany pas a aquestes hores.
Amb tot això, sense voler exhaurir la matèria, ens sembla que hi ha
alguns extrems prou clars perquè puguem arriscar una modesta teoria
sobre la figura i el caràcter del President suara traspassat que
Catalunya plora. Les línies d’aquesta teoria són prou generals per no
tocar el punt neuràlgic d’algun detall d’aquests que són propietat
exclusiva de la posteritat, la qual sap reivindicar gelosament les seves
prerrogatives, punint amb tota mena d’equivocacions els que gosen
ficar-se dins de la zona prohibida.
D’aquests fets indubtables i generals que ens proposem d’assenyalar, el primer de tots és que Macià
dins la turba de revolucionaris i reformadors que es movien abans de
l’adveniment de la República i àdhuc després, era l’únic que manipulava
una cosa real. En veritat mai es mogué de la idea de Catalunya;
és a dir, d’un poble existent, amb història composta de present, passat
i futur i amb homes de carn i ossos. Fins i tot quan féu política de
cara al poble és que s’adonà que l’única massa de combat disponible a
Catalunya era la gent senzilla, tractada de manera paternal i absent de
cabòries. Era impermeable a ideologies buides o ventureres que tant
volen apassionar per Espanya la gent revolucionària. Fou Macià
un revolucionari sense teories, i, probablement sense proposar-ho,
l’únic dels revolucionaris que tocava de peus a terra i que representava
una força de debò.
Aquesta posició pràctica i realística
donà com a conseqüència, entre d’altres coses, l’agregació de grans
masses obreres al moviment catalanista. El catalanisme de dreta que fins
l’any 1923 dominà dins Catalunya, no les hauria pogut integrar perquè
no sabia quin paper encomanar-los. Macià, predicant-los un sentiment
catalanista, els assenyalà un deure, una tasca i, naturalment, unes
possibilitats d’acció i d’entusiasme.
Un altre fet objectiu del caràcter de
Francesc Macià és el no desmaiar davant l’allunyament de l’èxit. Si les
circumstàncies s’haguessin donat d’altra manera, hauria fracassat sense
desistir de la seva tenacitat.
I és que intuïa que la primera
cosa que calia a Catalunya, per a obtenir que fos una força política
eficaç, era un cert clima sentimental dins les ànimes. La resta vindria
sola. Ho faria ell, o entre tots plegats.”
La mort d’en Macià el 25 de desembre de
1933 va suposar un xoc per a la societat catalana de l’època i per a les
aspiracions de llibertat del poble català però va deixar la porta
oberta a les noves generacions perquè agafessin el relleu per encarrilar
finalitzar el camí cap a l’objectiu final.
L’horitzó 2014 assenyalat aquesta setmana per portar a terme la consulta per la independència recull
l’esperit de l’Avi per tal d’aconseguir una Catalunya políticament
lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment
gloriosa.
De la foscor de la mort d’un dia de Nadal a la llum de l’esperada llibertat: un anhel, la llibertat del nostre poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada