diumenge, 26 d’agost de 2012

Primer aniversari de la mort d'Heribert Barrera





Va triar un camí difícil, en un context difícil, i això l'honora. Heribert Barrera va morir el passat 27 d'agost de 2011 als 94 anys. Fou el primer President del Parlament de Catalunya un cop restaurat després de la transició i exercí sempre un paper molt actiu en política com a membre d'ERC però sobretot com a home de país.

A la Universitat Catalana d'Estiu se li va retre homenatge, com en tants altres indrets per aquestes dates, en un acte que presidí l'actual President d'ERC, Oriol Junqueras. En deu minuts, Junqueras va fer una contextualització del segle XIX i principis del XX a Catalunya, destacant la conflictivitat alhora que l'excepcionalitat del nostre territori, que segons l'historiador ostenta el rècord de guerres civils, i totes en un mateix segle, mentre d'altra banda és capaç de dur a terme la revolució industrial en un territori pobre en recursos naturals. Al final del recorregut explicava l'impacte de l'exili sobre la demografia catalana i l'autoestima del país: els exiliats eren en molts casos les persones més políticament i intel·lectual actives, i no tots van tornar. En aquest punt el discurs s'enfilava amb la figura d'Heribert Barrera.

"Fill de Martí Barrera, fill d'un militant de la CNT que encara en la seva figura moltes de les contradiccions que a nosaltres ens sembla que existeixen i que no sempre eren viscudes com a tals. Martí Barrera és militant de la CNT, Conseller de la Generalitat, i quan esclata la guerra dóna al seu fill un fusell i li diu: "Apa noi, a defensar Catalunya". Quan Heribert Barrera se'n va a l'exili fa una aposta personal, i col·lectiva i nacional extraordinària: que és formar-se, estudiar. Ho fa, i ho fa bé, i més endavant renunciarà a la tranquil·litat, al plaer, i al reconeixement de la seva vida acadèmica brillant per tornar-se a posar al servei del país. Va triar un camí difícil, en un context difícil, i això l'honora."

Encara som el que som per tot allò que l'obra d'aquella generació, de Soldevila, Pompeu Fabra, Pere Coromines, ens ha donat. Són una generació que sovint va triar els camins més durs, perquè sabien que eren els camins que calien. Des d'aquí els recordem perquè ens serveixin d'exemple.


.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.