divendres, 18 de març de 2011

Punt final de l'exili de Francesc Macià

El retorn del líder catalanista republicà un mes abans de la constitució d'Esquerra Republicana és rememorat a partir d'una fotografia inèdita

La imatge mostra la sortida cap a Catalunya de Macià des de l'estació del Quai d'Orsay a final del mes de febrer de 1931

El febrer de 1931Macià deixava enrere la seva experiència d'exili i retornava a Catalunya


París, 21 de febrer de 1931. Estació del Quai d'Orsay. Sortida de Francesc Macià cap a Catalunya. D'esquerra a dreta: Francesc Macià, Jaume Gascon, Josep Maymí (amb ulleres), i Francesc Vinyes Foto: FAMÍLIA MAYMÍ.


Han passat una vuitantena d'anys des d'aquell 21 de febrer del 1931 en què Francesc Macià Llussà, des de l'estació del Quai d'Orsay de París, deixava enrere la seva experiència d'exili i retornava a Catalunya. Un mes després d'aquest fet, Macià s'erigiria en una figura clau en la fundació d'ERC i després, ja en ple mes d'abril del mateix any, es va convertir en una icona històrica de primera magnitud a cavall de la proclamació de la República catalana i de la presidència que va exercir a la Generalitat de Catalunya fins a la seva mort el dia 25 de desembre de 1933.

A l'entorn familiar més immediat aquesta fotografia ha estat sempre present, sobretot a partir dels anys vuitanta del segle passat. Josep Maymí Lloveras –pare i avi, respectivament, dels autors de l'article– fou un testimoni directe d'aquell moment històric.

En l'àmbit estrictament familiar, Josep Maymí Lloveras mai no havia parlat d'aquest fet. Tenint en compte que havia fet la guerra en les files del bàndol republicà i que el seu tarannà sempre s'havia caracteritzat per una gran prudència –era d'aquells que preferia dir: “Calleu.., no digueu res..., només faltaria que se sabés...”–, havia optat pel silenci. Tanmateix, però, la fotografia sempre la va tenir a la sala d'estar, en un lloc preferent i clarament visible. La imatge parlava i continua parlant per ella mateixa, una espècie de testimoni mut amb connotacions polítiques simbòliques explícites, inequívoques i reveladores d'un moment històric certament esperançador.

I com és que Josep Maymí Lloveras era a París? A l'edat de 15 anys, cap al 1922, va anar a treballar a Barcelona i va estudiar anglès al Centre de Dependents, al final de la Rambla. Més tard li va tocar fer el servei militar; s'ho hauria pogut estalviar, sempre que accedís a fer-se mosso de quota –tal com el seu pare, Narcís Maymí Pica, li va proposar–. Tanmateix, però, ell va optar per guardar aquests diners de manera que, una vegada acabat el servei militar, podria anar a Londres i a París a perfeccionar tant l'anglès com el francès. I així ho va fer, el 29 de maig del 1930 marxava cap a Herne Bay –comtat de Kent, Anglaterra–. Posteriorment faria estada a Londres. Durant el febrer del 1931 va anar a París, on es va trobar amb el seu amic Jaume Gascon. L'amistat ja venia d'anys enrere, bàsicament a causa del fet que tots dos sempre havien tingut un gran interès pels idiomes. Gascon, que llavors exercia de periodista a la capital francesa, es relacionava amb freqüència amb alguns catalans que hi vivien, alguns dels quals exiliats.

Entre altres, tenia molt bona relació amb Francesc Vinyes, Lluís Boixader i Martí Vilanova, tots ells membres del partit Estat Català i implicats en els coneguts fets de Prats de Molló del 1926.

En paraules del mateix Gascon: “La darrera setmana de setembre [1930] els diaris de París publicaren que en Macià havia abandonat Brussel·les, per entrar a Espanya, però, tan bon punt l'havia descobert la policia espanyola, va ser conduït manu militari a la frontera francesa. El vàrem tenir tres dies allotjat a l'hotel Mont-Tabor i el dia 28 li vàrem oferir un sopar amb assistència de Carles Esplà [polític i periodista valencià]. El diari La Rambla me'n va publicar una fotografia”. Aquesta xarxa de relacions ens ha permès de comprendre millor una fotografia de la qual, fins fa ben poc, sabíem només algunes dades i encara incompletes. Afortunadament, la seva força simbòlica es manté del tot inalterada.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.