BALTASAR PORCEL

L'escriptor mallorquí Baltasar Porcel va morir l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Clínic de Barcelona, als 72 anys d'edat, com a conseqüència d'un tumor cerebral pel qual va ser operat feia tres anys i que en els últims mesos se li havia reproduït.

La seva producció dramàtica va ser curta. Destaquen Els condemnats, La simbomba fosca, El general, L’inspector i Història d’una guerra. Va ser representativa dels corrents teatrals més importants del segle XX. Coneixedor del teatre europeu del seu temps, Porcel va intentar crear una dramatúrgia catalana que sortís del teatre amateur i “regional”. Però degut a un ambient que no era gens favorable per introduïr nous corrents, fossin de teatre o d’altres disciplines artístiques, Porcel va decidir decantar-se per la narrativa.


Va obtenir el 2002 el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya i el 2007 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes També va guanyar el 28è premi Sant Joan Caixa Sabadell amb la novel•la Cada castell i totes les ombres

Baltasar Porcel va néixer a Andratx, Mallorca, el 1937. La seva família estava ubicada a l'illa des de dates molt antigues, que en alguns dels seus llibres Porcel arribaria a remuntar a la conquesta pel rei Jaume I al segle XIII. L'avi i el pare de l'escriptor van emigrar a Cuba en busca de fortuna i van tornar sense ella, [ningú no es va fer ric allà], diria Porcel. El progenitor, durant algun temps, va treballar com a cuiner en una goleta, fins al retorn definitiu al poble d'origen. [En els anys de la postguerra -rememoraria l'escriptor- Andratx era un lloc molt tancat, encaixonat entre les muntanyes i el mar, amb pèssimes comunicacions amb Palma. Molts habitants no havien sortit mai del poble. La gent era pobre, encara que tingués petites possessions. La majoria de les famílies portava diversos segles vivint allà, mesclant entre elles i amb poc contacte amb el món exterior, el que propiciava un clima endogàmic i un tant enrarit. La llengua era un català ple de modismes, encara no havia arribat la gran onada migratòria de parla castellana ].


Al poble, la majoria de la gent es dedicava a l'agricultura, a la pesca i, segons com, al contraban. Una figura influent fou el seu oncle i padrí, Baltasar Guillem, aventurer vinculat als contrabandistes, que va estimular la imaginació precoç de l'autor. Porcel ha recordat que encara que imperava la doctrina de l'Església [la gent, en realitat, no era catòlica, sinó panteísta], i posava l'exemple de la seva pròpia mare, que creia inequívocament en la presència visible de fantasmes.


Lector precoç, va ser elegit president de la congregació mariana del poble i amb els capellans, [gent culta], es va introduir en la lectura d'autors com Jules Verne o Pío Baroja, que alternava amb els còmics de Roberto Alcázar y Pedrín o L'home emmascarat.


En els anys 50, coincidint amb els inicis del boom del turisme, els Porcel es traslladen a Palma, ja que el pare ha trobat feina com a encarregat de planta en el Hotel Victoria. Viuen al barri residencial de Son Armadams, on també s'ha instal lat el ja molt famós escriptor gallec Camilo José Cela.


A Palma, el Porcel adolescent s'integra en els grups de cristians joves i estudia comerç, dues direccions vitals que aviat abandona per sempre. Entra a treballar en una impremta, fa els seus primers passos periodístics en el Diari de Mallorca, connecta amb grups catalanistes i comença a escriure en aquesta llengua. També es fa amic de Llorenç Villalonga, psiquiatre de família distingida i escriptor aleshores molt poc reconegut. Li veia com tot el que jo no era: ric, refinat, irònic, movent bé en societat, i suposo que a ell li passava a l'inrevés una mica el mateix. Estava bastant obsessionat amb mi i em va retratar en diverses de les seves novel les]. Al llarg dels anys mantindrien una relació intensa i esquitxada de crisi regulars, que va generar un abundant epistolari.


Villalonga li va recomanar a Cela, qui el va tenir un parell d'anys treballant en la seva revista Papeles de Son Armadans. Allà li va tocar tant redactar paquets com escriure una necrológica del pintor Maurice de Vlamick. [De Cela vaig aprendre sobre tot el que era un escriptor professional, el més important que hi havia llavors a Espanya, i vaig aprendre també l'art d'escriure, de crear un llenguatge]. Però la capital mallorquina, que al principi havia representat, per a Porcel, la llibertat, va començar a constrènyer. [Jo era de poble i se'm notava, tenia accent pueblerina. Cap a 1960 em sentia completament desvinculat]. Va publicar el seu primer llibre, del qual Joan Triadú ha fer elogis en una ressenya. Porcel va escriure’l, demanant que li busqui treball a Barcelona. El generós crític l'acull a casa seva i el col•loca a Mobles Maldà, comerç propietat del seu amic l'activista catalanista Ermengol Passola. Amb el que, als pocs mesos de la seva arribada, es veu embolicat en les activitats clandestines que envoltaren els fets del Palau de la Musica, imprimint pamflets contra la repressió.


Va ser un dels comptats assistents al judici a Jordi Pujol, amb qui al llarg dels anys mantindria una important relació. Eren els feliços i agitats anys seixanta. Baltasar Porcel va aterrar a Barcelona en els inicis del decenni que va canviar el món i que ell va experimentar de manera molt intensa en diverses direccions. Pel personal, va viure una llarga relació amb Concha Alós, coneguda escriptora que en aquests anys va guanyar alguns dels premis més importants de la literatura espanyola, com el Planeta.


Pel professional, va assentar el seu prestigi amb la publicació de diversos llibres clau, ambientats en la Mallorca de la seva infància i joventut, que farien d'ell una clara promesa de la literatura catalana: Solnegre (1961), La lluna i el cala-flama ( 1963) o Els argonautes (1968). En acabar el decenni Porcel ja era una figura consagrada. En aquests anys es va dedicar amb regularitat a treballs editorials, travat una bona relació amb l'editor José Manuel Lara Hernández, qui li confià la direcció d'algunes col•leccions de Planeta i el va integrar en el jurat del premi.


Però, sobretot, en els anys 60 Porcel dedica una gran energia a les tasques periodístiques, que li permeten crear una experiència de primera mà en dues direccions molt diferenciades: els intersticis de la cultura catalana i els viatges per tot el món. I ho aconsegueix per la seva vinculació amb dos grans revistes del període: Destino, en castellà, i Serra d 'Or, en català. En ambdues arriba a ser signatura emblemàtica i molt llegida. Pel que fa a la cultura catalana, l'objectiu de Porcel en aquesta època és conèixer personalment i reflectir periodísticament a totes les seves grans figures.


En un temps de prohibició i repressions per al català, es proposa enllaçar amb els personatges que van marcar una edat d'or en els anys anteriors de la Guerra Civil, molts dels quals va a buscar a l'exili. Es proposa també establir una relació personal amb els principals resistents que han seguit en actiu.


La nòmina dels entrevistats, recollida al tom Grans catalans de la seva Obra completa, és aclaparadora. I la seva tècnica i estil aixequen butllofes. A Brussel•les. Porcel troba a un Josep Carner envellit i desmemoriat. El mallorquí ho reflecteix en el seu text i es veu acusat de cruel i [irresponsable desmitificador]. Visita a L'Escala a Victor Català dedicada a recopilar refranys; a Pau Casals a Sant Miquel de Cuixà; retrata Jordi Rubió, Ramon d'Abadal, l'abat Escarré, a Joan Miró, Josep Trueta, els gegants intel•lectuals que encarnen, en la visió de Porcel, [el país ideal]. I també a Espriu, Badia i Margarit, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc de B. Moll ...


En suma, traça una panoràmica posada al dia de la cultura catalana, revifant l'imaginari del qual es nodrirà, ja en democràcia, la Generalitat pujolista. Amb Josep Pla comença una relació que recorda la mantinguda amb Vilallonga, amb cert caire paternofilial, marcada pels alts i baixos i amb algunes ruptures. Ambdós són sens dubte les grans influències de Porcel en l'àmbit de l'escriptura en català. I al mateix temps que recapta l'testimoni dels grans intel•lectuals i creadors catalans, Porcel, que es veu a si mateix com un aventurer, comença a viatjar pel món, enviant reportatges a Destino.


Recorre la Mediterrania repetides vegades; París; els Estats Units, que visitarà en plena contestació del 68 i on s'implica en el fenomen hippy; Àfrica negra; Palestina en moments àlgids del conflicte àrab-israelià, al qual dedicarà un llibre-reportatge, el mateix que farà amb la Xina i la seva revolució cultural ... Els viatges ajuden a Porcel a establir el pont directe entre la gran literatura universal de la qual sempre s'ha nodrit i que té com a referència directa (de la Bíblia i els presocràtics al seu admirat Chateaubriand), i la seva pròpia literatura, sempre enriquida amb aportacions autobiogràfiques i detalls i ambientacions captades sobre el terreny.


Les dues direccions periodístic-literàries endegades en els anys 60 permeten Porcel consolidar folgadament una obra molt arrelada en el local i, a la vegada, de gran vocació universal.


També en aquesta època s'inicia la seva col•laboració amb La Vanguardia, on arriba el 1967 de la mà d'Horacio Sáenz Guerrero. Algun dels seus articles li comporta seriosos problemes amb censura i l’enemistat del ministre Fraga Iribarne, que el diari es veu obligat a capejar amb diplomàcia.

Els anys 70 s'obren amb la publicació d'una de les seves obres més conegudes, Difunts sota els ametllers en flor, amb la qual va obtenir el premi Pla a la Nit de Reis de 1970. És temps d'intensos debats professionals i polítics.


Fascinat per les actituds llibertàries, investiga el passat de l'activisme àcrata català per volums com La revolta permanent, amb el que obtindria el premi Espejo de Espanya, i en els anys que envolten la mort de Franco s'acosta molt als plantejaments anarquistes. [Aquí em vaig equivocar políticament però no m'importa, és una fe, un impuls, i em serveix], confessaria molt més tard. Visita amb freqüència Alacant, cultivant amistats com la de Francisco Umbral, alhora que les seves novel•les comencen a ser abocades regularment al castellà. El 1975 publica una de les seves obres més traduïdes, Cavalls cap a la fosca, la primera on combina clarament el món mític mallorquí de els seus primers llibres amb l'ambientació internacional fruit dels seus llargs viatges. El decenni, per Porcel, ve marcat per la crisi de Destino.


Al vendre l'editor Josep Vergés la revista a Jordi Pujol, l'autor mallorquí queda com home de confiança del polític en la publicació. Discrepàncies ideològiques en un moment convuls de la política espanyola i la posició dura de Porcel l’enfrontaran, primer a una part de la redacció i després, al seu antic mentor Josep Pla, que també l'abandona després que Porcel li censura un elogi de la dictadura portuguesa. En els anys següents a la mort del dictador, Porcel establirà una cordial relació amb el ja monarca Joan Carles I. [A la vida no es pot actuar només per racionalisme, i és molt millor tenir un rei com aquest que qualsevol president de la República].


A la vegada que, ja desvinculat de Destino, mantindrà la bona sintonia amb Jordi Pujol, de qui serà assessor en els decennis següents, encara que resistint sempre a ocupar un paper d'intel•lectual orgànic i mantenint una distància crítica respecte al seu partit, Convergència Democràtica. [Sóc catalanista però no antiespanyola i, cara a Espanya i a la llengua castellana, tinc unes idees que oficialment no són les d'ells], declararia l'escriptor.


Emparat pel president, Porcel fundaria el 1989 l'Institut Català de la Mediterrània, que va presidir fins l'any 2000, i des d'on va promoure la trobada de les cultures d'ambdós costats del mar i va fomentar polítiques catalanes d'acció exterior. [Catalunya va ser a l'Edat Mitjana una glòria mediterrània, i des de finals del segle XIX el Mediterranean té un paper molt important en la nostra cultura. Quan li vaig exposar a Pujol la meva idea que el Mediterrani era una realitat emergent trobar que a ell també li preocupava el tema, encara que les seves preferències són carolíngies. Ens vam posar a treballar i després va resultar que la política de la Generalitat va ser determinant perquè la Conferència Euromediterrània es desenvolupés a Barcelona, i el fòrum Euromed que organitzem ha estat un èxit ], declararia l'escriptor.


En aquests anys de recuperació autonòmica, els 80 i els 90, l'escriptor es converteix en un habitual dels nou mitjans de comunicació catalans, la TV i la ràdio, que fan familiar seva figura entre generacions més joves. Casat amb l'antropòloga Maria Àngels Roque, Porcel, instal lat en una torre de Valldoreix, veu créixer els seus fills Alexandre i Violant, a la vegada que no deixa de publicar, segueix amb els seus viatges i dedica una atenció creixent al món de l'art, que el fascina i que es farà cada vegada més omnipresent en la seva narrativa. A partir de 1982, escriu un article diari a La Vanguardia, que el converteix en una de les grans referències del columnista espanyol.


El 1991 Editorial Proa comença a publicar la seva Obra Completa. Recupera i àmplia unes cases familiars a la vall de Sant Elm, al costat d'Andratx i constata la radical transformació del seu univers d'infància. [Vaig entendre en el seu dia el boom del turisme perquè Mallorca era molt pobre i va tenir la possibilitat de ser rica. La meva valoració ha estat positiva fins que això s'ha convertit en la destrucció total del que existia]. Premis, honors, reconeixements ...


Mentre les seves novel•les cullen una rere l'altra la pràctica totalitat de premis catalans (Prudenci Bertrana, Sant Jordi, Ramon Llull, Lletra d'or, Creixells), també es van donant a conèixer fora de l'àmbit hispànic. La traducció a l'anglès de Cavalls cap a la fosca és considerada un dels millors llibres de 1995 per la revista nord-americana Publishers Weekly i per The critics choice, que agrupa alguns dels més prestigiosos crítics literaris-americans. El 1996 publica Mediterrània. Onatges tumultuosos, vigorosa síntesi de llibre de viatges, assaig històric, anàlisi literari i autobiografia personal en la línia del Danubi de Claudio Magris; sens dubte un dels seus millors llibres, i el més destacat de no-ficció que ha publicat. La versió francesa d'Actes Sud li reportarà diversos premis al país veí i la italiana le brinda el premi Bocaccio, rubricat la projecció europea del seu treball. El seu protagonisme en l'acte de cloenda de la Fira de Frankfurt 2007, amb la literatura catalana com a convidada, contribuiria decisivament a projectar la seva obra també en l'àmbit germànic.


L'agost de 2006 li descobreixen un tumor al cap, per al qual se sotmet a tractament a l'Hospital Clínic de Barcelona. Després de la quimioteràpia i un autotrasplantament de cèl•lules mare, aparentment es va recuperar i uns mesos més tard va tornar a la seva activitat habitual. Coincidint amb el seu 70è aniversari, el 2007 va rebre diversos homenatges pel conjunt de la seva trajectòria, així com el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El 2008 publicava una de les seves novel•les més ambicioses, Cada castell i totes les ombres. A la primavera del 2009 va saber que el limfoma malèfic se li havia reproduït, una notícia que va afrontar amb la seva actitud habitual davant la vida: positiva, realista i amb un punt estoica. Però sota cap concepte victimista ni autocompasiva.