El llegat de Manel Vuisà

(14 desembre 1917 - 11 febrer 1998) 


Nat a la Barceloneta al carrer sant Miquel, fill d'un macip o estibador del moll. Viusà començà a treballar en un obrador de talla de vidre per a ulleres.Va anar a estudiar belles arts a la Llotja. Tenia un tarannà tímid però amb una força interior que sorprenia, gràcies a l'austeritat, a l'abnegació i a la tenacitat, va poder superar els moments de penúria que va tenir a la vida, en diverses ocasions.Un dia el seu pare el va portar a un míting que feia Jaume Compte Canelles (d'Estat Català) a la plaça de toros de la Barceloneta.

Als disset anys va haver d'escollir entre dues vocacions: la poesia o la pintura. Va triar la pintura. De seguida es va adscriure al separatisme militant, a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC). Durant la guerra civil espanyola número 5, s'hi presentà com a soldat voluntari al bàndol català. Serví en els serveis de Transmissions al front d'Aragó. A les acaballes de la guerra caigué presoner dels italians de la divisió Littorio i fou internat un any en un camp de concentració de Valladolid. Un cop alliberat, es va casar amb l'escultora Gertrudis Galí Mallofré (27 desembre 1912/11 febrer 1998), de Terrassa.

En aquesta ciutat, la parella d'artistes Viusà-Galí tenia una parròquia feta de clients solvents ; s'hi guanyaven molt bé la vida. Ell com a pintor, ella com a escultora. Les activitats clandestines, separatistes, dintre del Front Nacional de Catalunya, van fer de Viusà el responsable de les finances i de l'aparat de propaganda. Ell dirigia un equip d'agitació i imprimien clandestinament, en tipografia, 3.000 exemplars de la revista Per Catalunya, òrgan del Front Nacional. En van sortir vint números, els primers fets a l'interior i la resta a l'exili. De resultes d'una caiguda de molts militants del Front, el 1946, Viusà s'hagué d'exiliar el 1948. Anà a Puigcerdà amb tren i passà la frontera illegalment, primer ell i dies després la seva dona amb les tres filles petites : Adela, Joana i Núria ; Jordi nasqué a l'exili. Es van instal·lar a la Platja de Canet. Tres anys després van mudar-se a París on hi havia tot el mercat de l'art. Per la rue Clauzel hi van passar molts polítics que avui governen o estan a l'oposició. A can Viusà hi trobaven conhort, consell, orientació, esperança... i també un plat a taula. Més que un polític, Viusà era la consciència de l'independentisme català militant, del separatisme pur i dur, sense cap supeditació ideològiques mundialistes. Viusà era un enemic declarat de la intromissió de certa ideologia totalitària al si del sobiranisme català. Tenia fusta d'estadista, perquè tenia una virtut escassa a Catalunya, la capacitat de síntesi. Retia culte a la informació internacional. A despit d'anar curt de diners, cada dia comprava i llegia Le Monde com si fos un deure religiós; també les revistes Le Nouvel Observateur i L'Epansion. A la dècada dels 1960 va comprar de segona mà una màquina offset AB Dick de sobretaula, format Din A4 ; la tenia a casa seva. Va elaborar i imprimir dues biografies polítiques. La del President Lluís Companys i la del President Francesc Macià. Edità i imprimí tres números de la revista Foc Nou i un opuscle, Correspondència Secreta : Franco, Hitler, Mussolini, sota el pseudònim de Pere Vergós, de 64 pàgines ; sense data però es calcula que va ser al 1970 ; Edicions Ariadna ; Collecció Conèixer ; Guadalajara (Mèxic). Per raons de l'art, la parella passà uns mesos als Estats Units, hi van fer algunes exposicions.

Els espanyols el van acusar de pertànyer a l'Exèrcit Popular Català, de ser-ne el delegat a l'exterior. Pressionats pels espanyols, els francesos el van tancar a la presó uns mesos. Quan en va sortir, sense càrrecs, se n'anà dos anys a Veneçuela. En una universitat estatal de Caracas va impartir l'assignatura de Belles Arts i Gravat. De Veneçuela en va sortir escuat, per la poca formalitat de la societat i del món docent en particular. En canvi, l'experiència dels Estats Units li va ser d'allò més profitosa. Va collaborar molt esporàdicament a la premsa de l'exili, a les revistes Xaloc, Ressorgiment i Butlletí d'Informació dels Països Catalans. La Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. La va retirar la seva filla Joana, perquè ell no podia entrar a l'Estat espanyol, hi tenia ordre de recerca i captura.

Viusà és tot un tros de la història del país, del període més compulsiu i esforçat. Juntament amb Joan Ballester Canals, Manuel de Pedrolo Molina i Josep Armengou Feliu, amb Manuel Viusà representen la força moral del separatisme català. Si Viusà hagués tornat de l'exili durant la Transició, l'independentisme català no hagués comès certs errors.

1969-1970. A París, Manuel Viusà i Josep Saumell van recollir diners entre la colònia catalana de França i alguns catalans de les Amèriques, per poder passar cada mes una pensió modesta a la vídua del president Companys, Carme Ballester.

Batista Roca va fer per manera de reclamar per a la vídua una pensió del govern oest-alemany, ja que Companys va ser detingut per l'Abwehr quan vivia refugiat a Bretanya. L'Abwehr el va lliurar a la policia espanyola. La vídua malvivia en la penúria, tota sola, en una golfes. Treballava portant encàrrecs en una merceria, no la tenien assegurada.