dimarts, 24 de novembre de 2015

Ens ha deixat Joan Pujol

Aquest matí ens ha deixat Joan Pujol qui va dedicar la seva vida a la cultura catalana. Nascut el desembre de 1955 ,fou el col·laborador més antic de Ràdio Arrels (emissora que s'emet des de Catalunya del nord) i va ser un dels fundadors de la Cobla Mil·lenària



dilluns, 23 de novembre de 2015

Ens ha deixat Clementina Gómez i Cortés

L'Esquela al diari El PuntAvui amb el llibre L'Exèrcit Popular Català en el que ella hi va col·laborar amb l'autor.

Ahir ens va deixar la Clementina Gómez i Cortés, històrica militant independentista, secretària d'en Ballester i Canals, adjunta de l'advocat del FNC Casas Salat, integrant del l'associació Roca i Farreras, Ipecc i Memorial 1714.

El diumenge 29 de novembre a les 12h es farà un acte d'homenatge al Fossar de les Moreres dedicat a ella.

Descansi en Pau.

Clementina Gómez on els alemanys van capturar al President Companys



dimarts, 17 de novembre de 2015

Enric Garriga Trullols, en pau descansi

Enric Garriga Trullols ens va deixar el 17 de novembre del 2011. Ell fou un activista polític català que va consagrar la seva vida a treballar per la independència de Catalunya i al reconeixement de la nació occitana.



Us deixem amb el comunicat que va fer  a Prats de Molló (Vallespir) 8 d'octubre de 1995 en raó de l'edició XIX de l'aplec excursionista dels Països Catalans organitzada pel Grup Pirinenc Excursionista Nord-català:



Enguany tenim aniversaris molt significatius per commemorar:
El de Verdeguer, el de Prat de la Riba, el de Batista i Roca i de les Victòries catalanes de les Illes Formigues i Panissars, fa 710 anys.
Tots som i continuem essent catalans gràcies a aquests homes i aquests fets històrics.
Macià ho tingué difícil, però sense la Victòria de Panissars, ell mateix no hauria existit, perquè els catalans no existiríem amb aquest nom i amb aquesta llengua. Seríem simplement francesos.
No descobreixo res en dir que sense la Renaixença catalana, representada en part molt important per Verdaguer, no s'hauria pogut produir l'avenç polític que obrí Prat de la Riba i que coronà Francesc Macià. Això no treu cap mèrit a aquests capdavanters, perquè el mèrit no està en conservar, sinó  en saber donar un pas endavant i aquests patriotes el donaren amb risc de perdre la vida o d'enfrontar-se a una part de la societat catalana, que ja li està bé parlar castellà i col·laborar en la pròpia destrucció de la identitat catalana.
Criticar els idealistes és molt fàcil perquè no tenen el present. Però Macià també era un idealista i a partir de la seva idea idealista construí un present real , que ara per nosaltres, és un passat gloriós.
Molts en voldria tenir d'aquests idealistes catalans i en canvi me'n sobren moltíssims d'aquells que sempre toquen de peus a terra. Hi són tan agafats, fins i tot de mans, que qualsevol programa que es pregunti on anem els catalans, ja els fa frisança o por.
Macià quan agafà les armes aquí, a Prats de Molló, no es preguntà on anem els catalans. Ja ho sabia. Anem a cercar, a prendre'ns la llibertat. La llibertat de tot un poble, que no vol ser esclau, que vol conservar la seva llengua i cultura i especialment treure'ns de sobre les cadenes que ens limiten.
Volem tenir la llibertat d'acció  per anar endavant, encara que els nostres "socis" (que cobren i no treballen) vulguin quedar-se enrere.
El dijous passat l'escriptor gal·lès Ronald Stuart Thomas deia que "quan una nació petita intenta sobreviure al costat d'una de gram, el perill que la gran es mengi la petita és enorme".
Des d'aquest punt de vista nosaltres ho tenim molt pitjor encara, perquè si Anglaterra es vol menjar Gal·les no deixa de ser un gran enemic pels Gal·lesos. Però el que passa és que els catalans en tenim dos de peixos grossos que se'ns  vol menjar: França i Espanya.
Vencérem França el 1285 i el Papa de Roma, que havia decretat una croada contra Catalunya, però Espanya ens vencé el 1714. Després guanyàrem batalles culturals i democràtiques, però la guerra encara no l'hem guanyat.
El dijous passat és el propi Papa, que en el seu discurs davant de l'Assemblea General de l'ONU, ha proclamat el dret de l'existència de totes les nacions, que tenen dret a modelar la seva pròpia vida segons les seves pròpies tradicions llengua i cultura. També declarà que cap estat, ni cap organització internacional estan legitimats per a decidir que una determinada nació no té dret a existir i proclamà el dret a la lliure determinació dels pobles. En canvi l'estat espanyol prepara el nou codi penal on es contempla el dret d'autodeterminació o independència com un delicte penal, tot tractant com a reus de delicte de rebel·lió els que s'aixequin públicament i pacíficament per declarar independent una part de l'estat espanyol actual.
De vegades, se'ns demana perquè els catalans no volem ser espanyols. Doncs perquè tenim mil raons. Però ara els en podríem donar només una: perquè llegim els diaris i tenim vergonya aliena de tots els escàndols polítics, econòmics, judicials, militars i policials, en què estan enfangats fins el coll. I tampoc volem ser francesos perquè França nega, al seu interior, els drets més elementals a les llengües dels pobles i el dret de les minories. Són dues convencions del Consell d'Europa que França es nega a signar.

Pel que fa a l'exterior, França ha aplicat el seu mateix sistema assimilador, anorreador i destructor de les cultures de pobles, allà on hi hagi anat: Vietnam, Conxinxina, Argelia,  Mozanbic, Jamaica o Moruroa, on hi fa esclatar les bombes nuclears, que li dóna la gana, sense que ningú ho impedeixi. No gràcies, no volem ser ni francesos ni espanyols.
L'estructura político-econòmica d'Europa no existia a l'època de Macià, però si ara fos aquí no diria allò de Catalunya independent dins un estat federal espanyol sinó independents dins d'una Europa dels pobles lliures. No diria nomes: Catalunya pot ser lliure i independent des del punt de vista econòmic, sinó que afirmaria que podem ser lliures, pesi qui pesi. És evident que això espantaria molts mussols ben aferrats a l'arbre protector  de les seves tenebres mentals, però també estic segur que això  despertaria el nostre poble, que treballa de dia i dorm de nit, i que té una visió molt més llarga que els mussols nocturns que només ens conten monsergues apocalíptiques, perquè estiguem quiets i no ens movem de la reserva índia perquè sinó vindrà el setè de cavalleria.
El que vindrà serà la dreta dura espanyolitzant, que enyora el temps del franquisme. Només cal veure les quantitats d'antics franquistes que militen al PP.
Si la democràcia espanyola, havent durat molts més anys dels que conegueren Macià i Companys, encara no ens ha pogut treure de sobre les institucions estatals que ja havien desaparegut aleshores, com són les diputacions i els governs civils o les forces de seguretat traspassades a la Generalitat (Policia i Guàrdia civil), aleshores que cal esperar que ens donin aquests nous que vindran?
Oblidem-nos dels espanyols i no visquem estamordits vers Madrid, com deia Batista i Roca, perquè els catalans tenim d'altres camps per córrer per Europa.

Adéu Espanya, adéu França!
Visca Catalunya lliure!
Enric Garriga Trullols
Prats de Molló
08.10.1995

diumenge, 1 de novembre de 2015

En record i homenatge de Josep Pineda i Fargas



Nat a Centelles (Osona) el 1894 
Mort a Hato Rey (Puerto Rico) el 1973

Els catalans de fora

El 1914 interrompé els seus estudis universitaris i es traslladà a Cuba per fer-se càrrec del negoci familiar.
S'adscriu al Centre Català de l'Havana que arribà a presidir el 1922 i, després, del 1944 al 1960, donant un gran impuls a l'entitat.

Va ser un dels fundadors del Club Separatista núm. 1 amb Claudi Mimó, Marià Grau, J. Conangla i Fontanilles, Joaquim Muntal, Francesc Molla, Pere Pons i Cercós, Josep López i Franc, Emili Sanchez i Martí i Josep Murillo. L'objectiu d'aquests clubs era crear-ne una xarxa a nivell internacional i de caire secret per avançar vers l'objectiu de la República Catalana.

Va ser el secretari de l'Assemblea Constituent del Separatisme Català que presidida per Francesc Macià, tingué lloc a la capital cubana el setembre-octubre de 1928, on s'aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana i, dins la Constitució, s'oficialitzà la bandera estelada amb els fons del triangle blau i l'estel blanc.

Retorna a Catalunya el 1931 amb la intenció de que els seus sis fills arrelin a la Pàtria. El 1936 torna a Cuba on va ser delegat de la Generalitat.

Va assumir la secretaria dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili de l'Havana el maig de 1944.

Dirigí la revista "La Nova Catalunya" portaveu del Centre Català. Fundà i també dirigí la publicació "Combat", que amb un nom prou significatiu, duia el subtítol "Editat per un grup de catalans d'Amèrica, en defensa dels països de llengua catalana: Principat de Catalunya i els regnes de València i de Mallorca. 558.532 Km. 1804 Municipis, 5.901.000 habitants".

El 1958 escriu el "Missatge català a València: València pels valencians!!" que tingué una gran circulació tant a l'exili com a l'interior. Per la seva col·laboració  i suport als grups valencianistes de de fora els de l'Ordre Internacional Valencianista de Sao Paulo li atorgaren la distinció de "València Honorari" i, a la vegada, el títol de "Membre Honorari del Gran Consell del Tribunal de les Aigües". Dins aquest camí de recolzar la idea de Països Catalans, va mantenir una prolífica relació amb activistes de l'interior, sobretot amb Joan Ballester i Canals.

El 1949 mor la seva mare a Catalunya mentre ell seguia a l'exili, drames personals que molts catalans han patit com a conseqüència de l'opressió del nacionalisme espanyol.

Des de Cuba mantingué una copiosa correspondència amb tot el món de l'exili, amb unes cartes que titulava "Cartes Patriòtiques", i que numerava enviant còpies a diversos destinataris. Hem vist la número 998, amb data del 2 de gener de 1960, feta abans d'instal·lar-se temporalment a Barcelona per posar solució a uns problemes visuals des que ja se'n lamenta en aquesta lletra, una de les últimes -sinó la última- que escrigué.

Va publicar "Puntos de vista del nacionalismo catalán" el 1928, "Himnes i salms de Catalunya" editat a Mèxic el 1955 i "Breve historia de Cataluña", obra molt difosa i adreçada al lector de l'Amèrica Llatina, que va tenir dues edicions: una a Mèxic el 1957 i l'altra a Buenos Aires el 1962, apareguda, aquesta darrera, amb presudònim.

Si Cuba va ser un dels focus més importants del separatisme a les Amèriques, el motiu és que va haver-hi homes combatius i activíssims com Pineda Fargas.


Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, abril del 2001

Per  amés informació:
  •  "Catalans d'Amèrica per la independència" Víctor Castell, Ed. Pòrtic, 1986. 
  • "El valencianisme republicà a l'exili" de Santi Cortés, Generalitat Valenciana, 1933.

.

.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.

EL CEMENTIRI ÉS PLE D'HEROIS.