Tal dia com avui de l'any 1336, fa 681 anys, moria a Barcelona el comte-rei Alfons III de Barcelona i IV d'Aragó. Era fill de Jaume II i Blanca d'Anjou, princesa hereva del regne de Nàpols. El matrimoni dels seus progenitors era el paradigma de la política expansiva catalana; orientada clarament cap a la bota italiana. El cas de Jaume i Blanca, però, no era exactament com el de Pere i Constança de Sicília (els pares de Jaume i els avis d'Alfons). Jaume havia derrotat amb les armes els Anjou napolitans i els havia desposseït del tron. Amb el pacte matrimonial la cancelleria de Barcelona s'assegurava la lleialtat de les elits polítiques napolitanes.
Alfons, però, no era el primogènit. El seu germà gran Jaume va protagonitzar un dels escàndols més sonats de l'època. Havia estat promès en matrimoni amb Elionor, filla del rei Ferran IV de Castella. Amb aquest matrimoni, el castellà -immers en una disputa pel poder amb els seus cosins- buscava el suport de la Corona d'Aragó a la seva causa. Però les noces es van convertir en un espectacle grotesc. Jaume, el nuvi, va desaparèixer poques hores abans per ingressar en una orde militar-religiosa. Un escàndol, promogut pels rivals polítics del rei castellà, que posava en risc les aliances i els tractats entre les dues corones, per al repartiment del territori peninsular.
Però Alfons va passar a la història per un altre fet. A la península grega, Tessalònica -un petit reialme governat per cavallers croats d'origen francès- estava en guerra amb els emperadors bizantins de Constantinoble. La Companyia Catalana d'Orient -els almogàvers, la infanteria d'elit- hi van arribar com a mercenaris dels croats. Conclosa la guerra amb una victòria, els croats es van negar a pagar. I els almogàvers van prendre possessió d'Atenes i de Neopàtria i les van constituir en ducats independents integrats en l'edifici polític de la confederació catalano-aragonesa. Durant 77 anys la senyera va onejar sobre les columnes del partenó d'Atenes.
Alfons, però, no era el primogènit. El seu germà gran Jaume va protagonitzar un dels escàndols més sonats de l'època. Havia estat promès en matrimoni amb Elionor, filla del rei Ferran IV de Castella. Amb aquest matrimoni, el castellà -immers en una disputa pel poder amb els seus cosins- buscava el suport de la Corona d'Aragó a la seva causa. Però les noces es van convertir en un espectacle grotesc. Jaume, el nuvi, va desaparèixer poques hores abans per ingressar en una orde militar-religiosa. Un escàndol, promogut pels rivals polítics del rei castellà, que posava en risc les aliances i els tractats entre les dues corones, per al repartiment del territori peninsular.
Però Alfons va passar a la història per un altre fet. A la península grega, Tessalònica -un petit reialme governat per cavallers croats d'origen francès- estava en guerra amb els emperadors bizantins de Constantinoble. La Companyia Catalana d'Orient -els almogàvers, la infanteria d'elit- hi van arribar com a mercenaris dels croats. Conclosa la guerra amb una victòria, els croats es van negar a pagar. I els almogàvers van prendre possessió d'Atenes i de Neopàtria i les van constituir en ducats independents integrats en l'edifici polític de la confederació catalano-aragonesa. Durant 77 anys la senyera va onejar sobre les columnes del partenó d'Atenes.
Article d'ElNacional.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada