dijous, 24 de desembre del 2020

Francesc Macià



Benvolguts,

Avui dia de Nadal i de record en el traspàs de Francesc Macià us presentem oficialment el nou format del blog i també us comuniquem ens estrenem a l'instagram que es suma a la pàgina de facebook.

Són dotze anys d'activitat a la xarxa recordant els independentistes i els nacionalistes que ja no són entre nosaltres, aquest 2020 en record del President Lluís Companys vam sortir als carrers que ens ha fet repensar la nostra activitat. 

Així doncs Homenatge Nacional manifesta el següents objectius:

  • Donar a conèixer i divulgar personatges claus de la totalitat de la nació, La Catalunya Gran:
    • Seguirem fent la tasca al blog com fins ara, incloent les xarxes socials esmentades.
    • Crearem recursos pedagògics:  per tal de fer un treball divulgatiu i d'ensenyament treballarem en recursos pedagògics amb l'objectiu de donar a conèixer personalitats i episodis de la nostra història. 
    • Volem establir contacte amb altres organitzacions que tinguin aquesta finalitat per tal de treballar conjuntament.
  • Crear una necrologia independentista:
    • Seguirem fent la tasca de necrologia que ja fem actualment. A dia d'avui moltes persones que dediquen part de la seva vida a la llibertat de Catalunya i/o de la seva cultura moren per diverses causes i cauen en l'anonimat.
  • Localitzar les tombes dels nostres patriotes:
    • Tasca que ja vam començar a realitzar i que seguirem endavant per tal que tothom pugui realitzar els homenatges que cregui oportuns.
  • Actes i accions d'homenatge: .
    • Tenim l'objectiu de crear una xarxa de coordinació per organitzar actes unitaris i transversals entre les diferents organitzacions que així ho desitgin.

Aquells que us vulgueu posar en contacte per participar i col·laborar ho podeu fer a homenatgenacional@gmail.com.
 

Homenatge Nacional

dijous, 10 de desembre del 2020

Hipòlit Nadal i Mallol


Port de la Selva 14 de gener de 1891
Buenos Aires (Argentina) 10 de desembre 1978

Fill d'una família de pescadors del Port de la Selva, l'Hipòlit, de ben jove, va anar a Barcelona a aprendre l'ofici de sastre. S'inicià en el camp del periodisme, escrivint a La Nació, L'esquella de la Torratxa, L'escena Catalana, La campana de Gràcia i altres publicacions de la capital catalana, així com a Ciutadania de Girona, i L'Empordà Federal de Figueres.

S'adhereix a la Unió Catalanista i, el setembre de 1912 n'és delegat pel seu poble nadiu. A finals del mateix any, per no fer el servei militar a l'exèrcit espanyol, emigra a l'Argentina instal·lant-se a Buenos Aires.

S'incorpora a la colònia catalana de la capital argentina; associant-se al Casal Català des d'on va impulsar i dirigir el Comitè Llibertat, organització independentista dels catalans de l'Argentina. Junt amb n'Antoni de P. Alèu i J. Vila Estruch, tiren endavant la revista Catalunya Nova periòdic setmanal d'acció patriòtica que, durant el 1914, va treure 17 números. La seva implicació en la cultura catalana al continent sud-americà fan que esdevingui un promotor de l'Associació Protectora per l'Ensenyança Catalana.



El 1918, publica "Algues (Proses salobres)" records de la seva infantesa; i el 1928 "Articles de combat" que recopila els seus escrits contra la dictadura de Primo de Rivera publicats prèviament a Ressorgiment, una revista que comencen a editar el 1916 conjuntament ell Pius Arias, Manuel Cairol i Francesc Colomer. També va editar els opuscles El meu Francesc Macià, El Corpus de sang i 6 d'octubre.





Els seus fills, nascuts a l'Argentina i que parlen català com els seus nets, van donar la biblioteca d'en Nadal i unacol·lecció de Ressorgiment al seu poble nadiu, que l'ha honorat dedicant-l'hi una plaça amb el seu nom.

Sobre Ressorgiment

Ressorgiment és la revista més destacada d’entre la quarantena que editaren els catalans a l’Argentina. Publicada en llengua catalana entre els anys 1916 i 1972 a Buenos Aires, va aparèixer de manera regular i gairebé ininterrompuda durant tots els anys de la seva existència, fenomen remarcable si es tenen en compte tots els avatars econòmics, polítics i socials que es van succeir durant aquests 57 anys de vida, que li han concedit el mèrit d’haver estat una de les de més durada en llengua catalana.

La van fundar el 1916 Pius Àrias, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Hipòlit Nadal. La continuïtat de la seva publicació va ser deguda a la tenacitat del seu promotor, editor i director Hipòlit Nadal i Mallol, periodista i polític catalanista, el qual la redactava en gran part, moltes vegades signant amb els pseudònims següents: Valentí Just, Valentí Fort, Fermí Fort, Justí Ferm, Fidel Català, E.L. Coll de la Lloia, E.L. Coll de Pení, Gepus, Hinama, Joan Nut, Paul, Pere Pí , Petit, P. De Reig, C. Solà i Vilanova, Vent de Garbí, Victor, Vikimé, Mari Algues, així com amb distintes inicials. Apareguda en plena 1a Guerra Mundial, fou testimoni des de l’altra banda de l’Atlàntic de la dictadura de Primo de Rivera, de la 2a República i de la dictadura franquista. També fou portaveu del món artístic i cultural català tant dels catalans emigrats com dels que des de Catalunya difongueren el seu art i el seu saber més enllà de les fronteres.  Entre els col·laboradors literaris i catalanistes trobem els noms de Esteve Albert i Corp, Josep Alemany i Borràs, Josep M. Batista i Roca, Maria Gràcia Bassa Rocas que signava amb el nom Gràcia B. de Llorens, Jordi Arbonès, Víctor Castells, Lleó Fontova, Francesc Masferrer i molts d’altres.  La revista era mensual, de format fol i d’entre 15 i 20 pàgines per número. La paginació és continua des de la pàgina 1 a la 10860, fet poc usual en aquest tipus de publicació. La seva presentació és molt acurada, tal com es proposaren els seus fundadors amb l’ànim de superar les revistes coetànies. 

Dels números 1 al 19 el títol apareix escrit com “Resurgiment” i a partir del número 20 canvia a “Ressorgiment” per tal d’adaptar-se a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Des del número 621 d’abril de 1968 introdueix, amb un cos de lletra força més petit, el títol en castellà “Resurgimiento” que es manté fins al darrer exemplar. Tipogràficament va evolucionar d’acord amb els temps. La il·lustració de la coberta, ocupa a partir del segon any un paper rellevant. Va ésser encarregada a distints artistes, fins a un total de 24, que li aporten valua gràfica i ens permeten veure tendències artístiques ben diverses, així trobem a Joan Vila i Pujol (Joan d’Ivori), Feliu Elias i Bracons (Apa), Pompeu Audivert, Francesc Domingo o Lluís Macaya, entre d’altres. Les corresponents als anys 30 són amb tinta de color. 

És una revista amb força il·lustracions, la majoria de les quals corresponen a fotografies de paisatge i de persones representatives de la cultura i de la política


dijous, 3 de desembre del 2020

Joaquim Ventalló i Vergés


«Abans hi havia més sinceritat, més educació, més sentiments, més espontaneïtat. La gent xiulava pels carrers per expressar la seva alegria. Abans la gent es comunicava més. Parlava i llegia i ja teníem cinema i ràdio, i futbol i diaris. Però hi havia temps per a dedicar i per a pensar en els altres.»

Entrevista de Manuel Naranjo i Teixidó a
Joaquim Ventalló i Vergés a la revista Sumari dels
Antics Alumnes dels Jesuïtes de Casp. Barcelona, 1993


  
Joaquim Ventalló, en la seva
etapa de regidor de l’Ajuntament
de Barcelona Gabriel Casas / FV
Terrassa, Vallès Occidental, 5 de febrer de 1899 - Barcelona, 3 de desembre de 1996


Tal dia com avui ens va deixar Joaquim Ventalló. És conegut popularment per  traduir i adaptar els llibres de Les aventures de Tintín al català i per retransmetre el primer partit de futbol per ràdio en català, un partit entre la Real Unión d'Irun i el Barça. Més enllà d'això, anem a conèixer el Ventalló polític.

Formava part de l'anomenat «Grup de L'Opinió», diari on hi va escriure des del 1928, i va prendre part en els esdeveniments polítics que facilitaren la proclamació de la Segona República Espanyola. El 1931 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya i fou escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona, però el 1933 abandonà el partit amb Joan Lluhí i Vallescà, Josep Tarradellas i Joan Casanellas i Ibars per formar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Del 1931 al 1934 fou director de L'Opinió i, del 1934 al 1936, de La Rambla.

Durant la Guerra Civil espanyola es va exiliar a França, ja que fou perseguit per la FAI, però tornà a Barcelona el 1943. Depurat pel franquisme, no pogué exercir de periodista i va treballar d'agent comercial.

Si voleu conèixer amb profunditat la seva història es recomana la lectura de la biografia editada per la fundació Irla



Font: fundació Irla i Viquipèdia



dijous, 15 d’octubre del 2020

Homenatge Nacional surt al carrer per recordar el President Lluís Companys

Per primera vegada Homenatge Nacional realitza una acció al carrer i ho fem per homenatjar al President Lluís Companys en el 80è aniversari de l'afusellament per part de l'estat espanyol. L'acció ha consistit en una encartellada -uns cartells antics d'Estat Català i alguns recordatoris d'actes anteriors- a la Gran Via Lluís Companys de Premià de Mar.







dissabte, 12 de setembre del 2020

Lola Anglada i Sarriera

Barcelona 28 d'octubre de 1892 - Tiana 12 de setembre de 1984


Lola Anglada va ser escriptora de temes infantils, conreant l'escultura i la ceràmica; però se la coneix, sobretot, per la seva faceta de dibuixant i pintora amb unes obres dedicades principalment a la mainada, plenes de gràcia i delicadesa.
De ben jove ja aportà els seus dibuixos a "El Patufet" i a "Cu-cut". El 1916 feu una llarga estada a París, fita gairabé obligada dels artistes d'aleshores.
Col•labora a "D'ací d'allà" i a "La Mainada". Il•lustra, a Catalunya i a França, obres de diversos autors o bé els que ella mateixa escriu com Contes del paradís, En Peret, Margarida, Martinet, La Barcelona dels nostres avis, etc. fins a esdevenir una figura mítica de la il•lustració catalana, degut als seus dibuixos.

A una gran varietat de llocs podem trobar aquesta informació però el que no s'esmenta -ni a la Gran Enciclopèdia Catalana- és que com a persona va ser una dona lliure, autoafirmada i compromesa amb la lluita d'alliberament del país.

L'any 1923, connecta a París amb Macià, amb qui arriba a unir-los una gran amistat que fa que posteriorment el visiti en el seu exili a Brussel•les. Durant aquest període dóna molts dels seus dibuixos als exiliats perquè els poguessin vendre i aconseguir així, diners per a la seva subsistència.
Sota la dictadura de Primo de Rivera, pren part activa en el moviment a favor dels presos; principalment pels detinguts per l'intent d'atemptat contra el rei d'Espanya, el borbó Alfons XIII, que no va reeixir i que va ser conegut amb el nom de "Complot del Garraf".

El març de 1930, és la primera signant d'un "Manifest de les dones catalanes", on es denuncia l'amnistia concedida als presos polítics després de la renúncia de Primo, ja que hi havia un article que excloïa aquells delictes que atemptessin a la integritat de la unitat d'Espanya. Aquest manifest va rebre el suport de milers de dones de tot Catalunya, un fet extraordinari en una època en que la dona encara no se li reconeixien els drets polítics. Arran de tota la seva activitat de solidaritat amb els empresonats es guanyà el sobrenom de "Mareta dels presos". Va militar a la Unió Catalanista, de la qual va ser secretària d'Acció Cultural i Social des del 1932

D'esquerra a dreta: M. Badia, J. Garriga, Lola Anglada, D. Civit i F. Ferrer
Participa i col•labora amb els seus dibuixos amb la Unió Catalanista, Nosaltres Sols! Durant la Guerra Civil s'afilià a la UGT i col•laborà en el Comissariat de propaganda i el 1937 rep l'encàrrec de la Generalitat de crear el personatge "El més petit de tots que esdevindria molt popular.
Acabada la guerra, passa dos anys amagada en un pis de Barcelona, fins que les trasllada a Tiana quan l'alcalde del poble li assegura que  allà no seria represaliada.



Acaba els seus dies a Tiana on la fan filla adoptiva de la vila on viurà tranquil·lament fins el dia de la seva mort.


Placa commemorativa del nomenament de Lola Anglada 
com a filla adoptiva de la vila de Tiana

dijous, 27 d’agost del 2020

Josep Abril i Llinés: La Catalunya de fora




El Masnou (Maresme) 1879
Santiago de Xile 27 d'agost de 1929

La família  d'en Josep va traslladar-se a Sabadell on va treballar d'adroguer i durant sis anys va presidir el Foment Mercantil Sabadellenc.

Ingressà a la Lliga Regionalista. Es fa soci del Centre Català. Amb Manuel Folguera i Duran, que havia estat primer secretari de la Lliga (1877) Gabriel Casas, Joan Torres i altres, durant els fets de la Setmana Tràgica, proclamen la República Federal i Social a Sabadell. Posteriorment formen una comissió per entrevistar-se amb les forces del govern i revoltats, a fi d'aturar els estralls i les amenaces de bombardeig per part de l'artilleria de l'exèrcit. Participa en els fets de la Solidaritat Catalana, bergant perquè les forces econòmiques i les obreres s'incorporin al moviment.

Buscant nous camins marxa a Amèrica i després de viatjar per diversos països s'estableix a Santiago de Xile on obre un cafè-pastisseria. El 1916 es fa soci del Centre Català, també ingressa a Estat Català.

El 1923 funda el Comitè de Publicitat Catalana, junt amb Frederic Margarit i Josep Carbó, entitat de caire separatista, que sempre presidí. Aquest Comitè s'adhereix a Estat Català i recapten diners per la insurrecció armada que preparava Macià. Editen "Catalunya" que del 1926 al 1927 treu 34 números. Des d'aquesta publicació porten un fort combat contra la dictadura del general Primo de Rivera, honoren Rizal heroi filipí afusellat pels espanyols; defensen el lider rifeny Abd-el-Krim en la seva lluita per la independència del Marroc i contra  el colonialisme dels polítics i militars espanyols. Com que la dictadura havia rebut el beneplàcit del rei, el borbó Alfons XIII, adreçça un "Missatge al rei d'Espanya" atacant aquesta posició (1923).

Logotip del Comitè de Publicitat Catalana de Xile


Portada de la revista Catalunya número 25 d'abril de 1927

El 1925, fa una "Carta oberta a Francesc Cambó"  contra la participació catalana en la política espanyola. Degut a les pressions diplomàtiques de l'ambaixada espanyola prop del dictador xilè, Coronel Carlos Ibañez és veu obligat a deixat de publicar "Cataunya". Aleshores, en Josep Abril passa a col·laborar a "Nova Catalunya" de Montevideo que sortia amb el significatiu subtítol de "Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-Amèrica". També va escriure a "Canigó" (1927) de Xile i a "Nación Catalana" (1923-1930) de Buenos Aires. En tots aquests escrits té un to molt combatiu de denúncia de l'opressió espanyola envers Catalunya. D'ell es deia que escrivia els articles amb metralladora.

El 1928 vincula el Comitè de Publicitat, al "Grup Separatista Avant" de Montevideo, que  es proclamaven partidaris de la lluita armada per aconseguir l'alliberament de Catalunya. Es separa d'Estat Català per desavinences polítiques amb Macià, l'Abril és partidari de la línea més radical de Daniel Cardona. Abril era intuïtiu, d'un dinamisme patriòtic i de ferma voluntat cosa que el portà a fortes polèmiques amb altres sectors dels separatistes.

 Obres
  •  Missatge al rei d'Espanya (1923)
  •  Carta oberta a Francesc Cambó (1925)
Imatge cedida pel blog Llibres Nacionalistes
  • Queremos a Cataluña libre y soberana, no esclava de España (1924)
Imatge cedida pel blog Llibres Nacionalistes
  •  El Provincialismo Español; la Mancomunidad catalana y su obra (1925)
Imatge cedida pel blog Llibres Nacionalistes
  • La salvación de Cataluña está en su independencia
Imatge cedida pel blog Llibres Nacionalistes
 
  • República a la española y a la catalana (1928) 
imatge cedida per Free Catalonia

Es va casar amb la xilena  Elisa Alavaria amb qui va tenir quatre fills. En morir va ser amortallat amb l'estelada.

dimecres, 19 d’agost del 2020

Josep Maria Murià i Romaní



Nat el 19 d'octubre de 1907 a Barcelona
Mort el 19 d'agost de 1999 a Guadalajara (Mèxic)

Josep Maria Murià és fill de Magí Murià i Torner i d'Anna Romaní i Sabater. Fou germà de la periodista Anna Murià i Romaní i pare de José María Murià Rouret. Des de ben aviat va tenir inquietuds literàries que plasmà a la premsa, tant de Barcelona com de comarques, pels volts dels anys trenta col·laborà a El Borinot, La Nau i el Diari de Catalunya

Milità a Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Català i, ja en plena guerra, a Estat Català.

Durant la guerra, en caure el Front d'Aragó, s'allistà voluntari a l'Exèrcit Popular on és anomenat milicià de cultura del seu batalló. Lluità a la batalla de l'Ebre on tanta joventut catalana hi va deixar la vida.

Passà la frontera, camí d'un llarg exili, el febrer de 1939. Degut a la seva condició de francmaçó i de felibre, pot evitar entrar als camps de concentració francesos. S'afincà a Montalban on, juntament amb en Marcel·lí Perelló , fan el Butlletí d'Estat Català, mecanografiat i que, del juny de 1939 fins al maig de 1940, va treure 46 números. D'allà es trasllada a Montpeller on, per raons de feina,  pot obtenir informació sobre els horaris i transports ferroviaris d'interès militar, que trametien als membres de la Resistència, que lluitaven contra l'ocupació alemanya.

L'abril de 1942 s'embarca cap a Mèxic on, en el Districte Federal, publica el butlletí d'Estat Català, de curta durada. L'any 1943, junt amb Artur Costa, treuen La Nación Catalana, feta en espanyol a fi i efecte de donar a conèixer el fet català als habitants d'Amèrica Llatina.

També forma part del grup editor d'Enllà, que duia el significatiu subtítol de Catalunya per la independència dels pobles i el socialisme. S'adhereix al moviment Comunitats Catalanes, que s'escampa arreu de les colònies de catalans que vivien en els diversos països americans.

S'afilia a la Unió dels Catalans Independentistes que funcionava a Santiago de Cuba. Des de la capital asteca ingressa al Front Nacional de Catalunya; el seu company Marcel·lí Perelló, en seria el delegat a Mèxic, El 1959, es trasllada a Guadalajara (Jalisco), tot just  arribat es fa soci del Centre Català, des d'on comença a treure un butlletí, que era el portantveu del Centre; però després es va transformar en el Butlletí d'Informació dels Països Catalans; que va durar 15 anys, en el curs del qual en van sortir 180 números; es feien trameses a l'interior, molt sovint interceptades per la policia espanyola.



Escrit, amb afegitsd'HN, per Robert Surroca i Tallaferro
l'abril del 2000 a Barcelona


Obres

Assaig
La revolució al camp de Catalunya (1937)
Revisión de la dramática neoclásica (1971)
Vivències d'un separatista (1985)

Poesia
L'espera, poemes (1942)
L'últim recull (1980)
Trajecte confús (1978)
Ramals del trajecte (1980)

Narracions i contes
Els dos puntals (1938) novel·la
Narraciones fugaces (1967), versió catalana del 1974
Cuentos de humor gris (1987) versió catalana del 1992
Cinc contes per a infants (1984)



Esquela apareguda a El Informador, diario independiente [Guadalajara (Mèxic)], 20-08-1999, pàg. 13-E

diumenge, 16 d’agost del 2020

La Centúria Rafael Casanova


Segell editat el 1936
A les primeries de la guerra civil, es van organitzar a Catalunya columnes de milicians per anar als fronts d’Aragó i Madrid. El capità Albertí Bayo, cap de l’Aeronàutica Naval a Barcelona, va convèncer la Generalitat de la conveniència de recuperar l’illa de Mallorca.

Capità Albertí Bayo. 1892 - 1967
Aleshores, Sant Boi va organitzar una centúria nacionalista, formada per membres d’ERC i Estat Català i comandada per Francesc Roig i Comas. Després d’una setmana d’instrucció al castell de Montjuïc, s’embarcaren al ‘Marqués de Comillas’. El 16 d’agost desembarcaren a Punta Àmer (Mallorca), sota un intens foc enemic. Foren bombardejats i lluitaren, cos a cos, contra la infanteria franquista. El 3 de setembre van haver de donar marxa enrere. Només hi va haver un mort. Els companys van enterrar Tomàs Cervera a una platja mallorquina...


Plànol, dibuixat per En Baldiri Déu, del lloc on van enterrar el santboià Tomàs Cervera
Alguns dels seus membres van ser:


 Francesc Capdevila i Font, 

1918 - 1937
nascut el 23 de febrer de 1918 a Sant Boi amb militància a ERC i corresponent a la Lleva de 1939. Es va presentar voluntari com a milicià a la Centúria Rafael Casanova i després de la incursió a Mallorca va ser enquadrat com a soldat de la 123 Brigada Mixta -d'ara en endavant BM- (27 Divisió), del XVIII Cos d'Èxèrcit.  Aquesta divisó va participar en l'ofensiva sobre Osca el juny de 1937 i sobretot estava nodrida de joves estrangers que van participar a les Olimpíades Populars. Capdevila va morir al front d'Aragó el 16 de juny de 1937 als 18 anys.

Jesús Castells Ridaura
1916 - 1936

Nat el primer de maig de 1916. El seu ofici era el de jornaler i paleta a la Constructora Santboiana. Va militar a Estat Català. Estava enquadrat a la Divisió Carles Marx que estava nodrida principalment per membres de la UGT i el PSUC. A l'agost de 1936 va participar en el desembarcament de Mallorca, Jesús Castells va presentar-se com a milicià voluntari a la Centúria Rafael Casanova. És enviat al front d'Aragó amb la seva Divisió original el 7 de setembre de 1936 i va morir en combat el 24 d'octubre de 1936 a l'ermita de Santa Quitèria (Tardienta, Osca).

Membres de la Divisió Carles Marx 

Tomàs Cervera i López
? - 1936

Nascut provablement a Els Serrans, País Valencià, va créixer al carrer Sant Pere número 9 de sant Boi i va treballar d'escrivent a Can Dubler. La seva militància política la va dedicar a Estat Català i a Esquerra Republicana de Catalunya. Es va enquadrar a la Divisió Carles Marx i es presentà com a voluntari a la Centúria Rafael Casanova. Víctima d'un atac aeri va ser l'únic de la Centúria RC que va perdre la vida a Mallorca, el 2 de setembre de 1936. 

Milicians del desembarcament de Mallorca sota les ordres de Bayo. El tercer sosté una estelada.

Juan Manzanares Huerta
1914 - 1937
Fill de pares immigrants i família humil, Juan Manzanares estava plenament integrat a Catalunya. Treballava al mas de pagès i militava a Esquerra Republicana de Catalunya. Es presentà voluntari a la Centúria Rafael Casanova  més tard seria Caporal de la 124 BM (27 Divisió) de l'Exèrcit Popular de la República. Mort en combat al front nord d'Aragó entre el 23 i 25 de setembre de 1937.

Jaume Martí Campmany

1916 -1937
Nascut a Sant Boi el 28 de febrer de 1916 i militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i el sindicat UGT. Es presenta voluntari a la Centúria Rafael Casanova i anirà al front d'Aragó com a soldat de la 124 Brigada Mixta (27 Divisió) de l'EPR on morirà al nord del front l'1 d'octubre de 1937.

Ramon Nin Sabé
1916 - 1937
Nat el 14 de setembre del 1916, treballa de pintor i milita a ERC, és cridat a la lleva 1937 i s'enquadra a la 124BM (27 Divisió de l'EPR) com a soldat ras. Es fa voluntari a la Centúria Rafael Casanova. Mor en combat a la zona de Zuera (Saragossa) el 25 d'agost de 1937.

Josep Puig i Ventura

1914- 1935
Nascut a Sant Boi el 15 de desembre de 1914, treballava de rajoler i militava a ERC. S'enquadra a la Divisió Carles Marx, concretament a la columna 1er de maig. Es va presentar a com a voluntari a la Centúria Rafael Casanova. Va entrar en combat en l'assalt a l'ermitade Santa Qutèria, a Osca, i va morir ferit el 24 d'octubre de 1936.

Pere Romagosa Petit

1911 - 1932
Nascut a Sant Boi el 28 de març de 1911, treballava d'escrivent i en el comerç. Militava a ERC i a la UGT. La seva lleva correspon a la del 1932 i entra a la Divisió Carles Marx, concretament a la columna 1er de maig.  Es va presentar a com a voluntari a la Centúria Rafael Casanova. Quan va entrar en combat a Tardienta a Osca va ser atacat per un obús llançat per les forces franquistes. Degut a l'explosió perd la vida el 19/20 d'ocutbre de 1936.

Joaquim Torralba Beltran
1915 - ?
Nat a Sant Boi el 25 de novembre de 1915 i militant d'ERC. S'enquadra durant la lleva de 1936 a la BM 124 (27 Divisió) de l'EPR.  Es va presentar a com a voluntari a la Centúria Rafael Casanova. Desapareix en combat.



Trobareu la fitxa d'altres membres de la Centúria Rafael Casanova i la d'altres brigadistes a la web del museu de Sant Boi
Aquesta entrada s'ha pogut editar gràcies a la informació trobada a la xarxa del museu de Sant Boi, l'associació Memòria de Mallorca i els llocs ja citats durant l'entrada.

diumenge, 9 d’agost del 2020

En memòria de l'Octavi Viladrosa i Josa

Article aparegut al diari Llibertat escrit per Agustí Barrera


Octavi Viladrosa i Josa  (Barcelona1922- París 2004). Nat al barri de Gràcia, de ben jove es vincula a l’Orfeó Gracienc. Allí coneixerà en Joaquim Casamitjana, president del Casal d’Estat Català del Districte VIIIè, farà  amistat amb Josep Planchart, el seu  inseparable amic de joventut, amb el qual militarà primer a Estat Català (EC) i, després de l’ocupació de Catalunya, al Front Nacional de Catalunya (FNC).

Quan esclata la guerra, té catorze anys, diu que en té dos més i s’afilia al Casal d’Estat Català de Gràcia. Després del Congrés de maig del 1936 les, JEREC s’havien separat de l’Esquerra Republicana (ERC) i havien reconstruït Estat Català.

Treballa com a tipògraf, de dependent de perfumeria a la casa Vicenç Ferrer i com a recepcionista d’hotel. Durant la guerra s’inscriu a la defensa passiva i al Socors Roig Internacional (SRI). Durant els Fets de Maig del 1937, junt amb altres trenta militants, participa en la defensa del Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia dels atacs d’un camió blindat de la CNT- FAI.

El 1938 treballa com a recepcionista al restaurant col•lectivitzat Catalunya. El 3/2/1939  junt amb d’altres amics arriben amb tren  a Girona, la ciutat és bombardejada pels Junkers i Messermichts de l’aviació alemanya, les carreteres plenes de fugitius que són metrallats per l’aviació feixista. Quan arriben a Figueres hi troben els dirigents d’Estat Català Joaquim Casamitjana, Marcel•lí Perelló, Vicenç Borrell, tots seguiran el camí de l’exili que els salvava de la presó o el piquet d’execució.

 És membre del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català. Amb J.Planchart i dos altres militants cremen les deu mil fitxes de cartró dels militants del partit. Amb disset anys travessa la ratlla de la frontera pel Pertús el 8/2/1939, és internat al camp de concentració d’Argelers ( l’aigua salabrosa produirà diarrees i morts per deshidratació) traslladat al camp de Bram, hi treballarà de forner a la panificadora del camp. Una vegada fora del camp de concentració, treballa com a paleta, i en una fàbrica hidromecànica a Tolosa de Llenguadoc, la Societat Hidromecànica de Bievres, que construeixen maquinària per a la fabricació de cartutxos de metralladora, allí coincideix amb Joaquim Casamitjana, company de militància. Aquest, integrat a la resistència antinazi, és detingut a finals del 1943 i assassinat.

Manuel Cruells, que ha arribat de París, l’escriu des de Montpeller dient-li que hi ha hagut una trobada amb  Joan Cornudella, Andreu Abelló i un representant de Nosaltres Sols, per tal de crear un front patriòtic resistent. Cal recordar que és el 4/5/1940, quan en la reunió a París a la 39, Rue Maurois a casa del rellotger Joan Massot i Rodamilans, representant de la Unió catalanista,  els delegats de Nosaltres Sols, Daniel Cardona,  Jaume Martínez Vendrell i per part d’Estat Català, Joan Cornudella, Antoni Andreu i Marcel•lí Perelló, clouen un procés de converses, per tal de coordinar esforços en la línia d’estructurar un front patriòtic resistent, que força temps més endavant s’anomenarà Front Nacional de Catalunya.

L’armistici de Compiegne entre l’alt comandament de la Wehrmacht i els plenipotenciaris del govern francès se signa el 22/6/1940, un mes més tard de la formació del FNC.


Després de l’armistici, es troben a Perpinyà, per tal de coordinar esforços, Joan Cornudella el seu cosí Jaume Cornudella, Antoni Andreu Abelló antic membre del Comitè Central d’Estat Català i dos militants de Nosaltres Sols, l’organització de Daniel Cardona, que tingué   a l’entorn d’uns 700 militants. Al cap de poc temps travessen la ratlla de la frontera per la muntanya, cal establir passos segurs per poder anar d’una banda a l’altra sense risc.

Es decideix que el FNC s’encarregarà de les tasques d’enllaç entre Barcelona i Perpinyà, passant plànols d’interès militar, persones fugitives de l’Europa ocupada, els seus contactes seran els sectors gaullistes de l’administració francesa i els serveis d’intel•ligència anglesos, sobretot, belgues i polonesos. L’organització s’estructura en dues branques, la política dirigida per Joan Cornudella i la militar per Jaume Martínez Vendrell.

Quan es forma el nucli inicial, del que després serà el FNC, l’O.Viladrosa es troba a Perpinyà amb J.Cornudella, M. Cruells, Andreu Abelló. Junt amb Gregori Font i Joan Sardà organitzen un servei de pas de frontera. Amb documents d’identificació falsos fets per M.Viusà, fan set viatges a Catalunya en tres mesos.

L’arribada a Barcelona dels militants del FNC, després d’un any i mig d’exili, els ofereix la imatge d’una ciutat plena de guàrdies civils i de banderes espanyoles i de la Falange, els afusellaments al Camp de la Bota, la por, la gana i l’estraperlo.

El FNC estableix contacte i col•labora amb els serveis secrets del govern polonès a l’exili (Londres), amb el Deuxième Bureau francès i l’Intelligence Service anglès, que els forneixen documents oficials per a poder moure’s en territori francès sense entrebancs.

La xarxa del FNC treballa en els següents àmbits:
a) Ajudar a fugir de l’Europa ocupada militars, jueus i perseguits per l’exèrcit alemany.

b) Recuperar entre 600-700 aviadors que havien estat abatuts en territori francès que  via Lisboa - Londres es podien reincorporar a la lluita

c) Pas d’informació d’interès  militar cap als aliats, bases dels submarins alemanys a Mallorca, moviments d’unitats de tropes, informació cartogràfica sobre la badia de Roses (per a un possible desembarcament), defenses de Gibraltar, tipus de càrrega dels vaixells que salpaven en direcció a països de l’Eix.

d) Informació dels països ocupats que s’havia de fer arribar a Londres, cartes topogràfiques dels Ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg.

Baltasar Toll, que fa el soldat al carrer Ample de Barcelona a la seu dels serveis del contraespionatge militar, actua com a agent doble, igual que l’Enric Llistosella, passant informació intrascendent al contraespionatge espanyol.

vilarosa_1992L’Octavi Viladrosa treballa pel FNC, com a alliberat, fins que el 1943 és detingut junt amb una cinquantena de militants més i passa 46 dies als soterranis de la Comissaria de Policia  de Via Laietana, està sota la jurisdicció del tribunal Militar de Espionaje y Otras Actividades.
L’evolució de la guerra desfavorable a les potències de l’Eix fa que al cap de dos anys, el 15/10/1945 sigui alliberat i es reincorpora a la Secció Militar del FNC, fent d’enllaç entre Jaume Martínez i les distintes seccions barcelonines.
Participa,  junt amb quaranta militants  més, a la Ia Conferència del FNC celebrada el 18 /4/1946 a Dosrius, a casa de l’Esteve Albert.

Com a conseqüència d’una acció fallida a l’Estadi de Montjuïc, és detinguda la secció militar del FNC. Avisat a temps, l’O.Viladrosa es pot escapolir i s’amaga uns dies a cases de militants. Passa la frontera i s’instal•la un temps a Andorra, d’allí passa a  Perpinyà i acaba vivint a París, on es casa amb Claude Hyzette.

L’Octavi Viladrosa  escriu un llibre autobiogràfic: Sang, dolor, esperança, que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius. El llibre podria portar com a subtítol: La Generalitat  Republicana i la primera resistència independentista(1931-1946).

El llibre ens sembla especialment interessant, perquè tracta d’un període històricament important i poc estudiat fins ara; la resistència nacionalista dels anys quaranta, i per algú que en fou protagonista. Incorpora  a més a més, una visió des d’una òptica independentista del procés de la guerra i la revolució.

Part de la informació que he fet servir per a redactar la biografia d’O.Viladrosa, procedeix del llibre:La Catalunya resistent (pàgs 51-55). El seu autor és l’amic Robert Surroca. Editorial. Pagès editors. Lleida. 2006

diumenge, 21 de juny del 2020

Ens ha deixat en Jordi Fité i Gabarró


El Cercle Català de Negocis informa de la mort de Jordi Fité i Gabarró. Adjuntem el mail enviat als seus socis i simpatitzants

Benvolguts:

Lamentablement, us hem de comunicar la trista notícia de la mort, ahir al vespre, del nostre amic Jordi Fité i Gabarró. La seva sobtada mort ens ha deixat profundament consternats.
Són molts els que al llarg dels darrers anys hem tingut l'honor de compartir aquest tram de la trinxera amb en Jordi; una persona que desbordava dignitat i noblesa. En Jordi ha deixat un espai que serà impossible reemplaçar. Però ens quedarà el seu llegat i un record inesborrable de qui ha sigut un amic entranyable.

Així mateix, volem agrair-vos en nom propi i de la seva família, les nombroses mostres de condol i d’afecte que hem anat rebent.
Jordi, moltes gràcies per haver-nos deixat compartir un trosset de la teva vida amb nosaltres. Et recordarem sempre.

Els teus companys.

Per desig de la família no es faran funerals; el Cercle Català de Negocis celebrarà un homenatge, informarem pròximament del lloc i la data.


dissabte, 9 de maig del 2020

80 anys del Front Nacional de Catalunya

Enguany celebrem els 80 anys de l'organització nacionalista anomenada Front Nacional de Catalunya

Us recomanem aquest article de l'associació Vibrant escrit per en Fèlix Rabassa i el vídeo editat pel FNC


El Front Nacional de Catalunya, en els 80 anys del seu naixement.
Un 4 de maig de 1940 un grup de sis patriotes catalans exiliats es van reunir a París amb l’objectiu de continuar la lluita per l’alliberament de la nostra nació.
El Front Nacional de Catalunya vol retre un sentit homenatge a aquells herois com en Daniel Cardona, en Jaume Martínez i Vendrell i tants altres militants anònims que van lluitar per la nostra nació en els temps foscos de la Segona Guerra Mundial i de l’ocupació franquista, amb l’únic ideal de Catalunya i del seu alliberament.
El Front Nacional de Catalunya, en aquest aniversari històric, es declara hereu dels patriotes que el van fundar els anys 40 per tal de demostrar que tots els seus patiments i esforços no han estat debades. Seguim i seguirem les seves petjades fins a la nostra plena i total llibertat com a poble.

dimecres, 1 d’abril del 2020

Jaume Fortuny: l'intent d'alliberar Lluís Companys


l’Hospitalet de Llobregat, 12/10/1917
 Ripollet 01/04/1988

Jaume Fortuny i Fontanet neix al barri de la Torrassa. La seva militància a Esquerra Republicana de Catalunya ERC i a la CNT obeeix a la consciència de molts obrers de la doble opressió com a catalans i com a treballadors.

Quan el cop d’estat feixista de l’exèrcit, sortí a lluitar com a sindicalista llibertari i com a seguidor de Francesc Macià.

Fortuny ingressa a l’Escola Popular de Guerra de la Bonanova, obté la graduació de tinent de l’Exèrcit Popular. És nomenat Comissari Polític del 864è Batalló, adscrit a la 216a Brigada Mixta de la 67a Divisió. Més endavant és ascendit a comandant i nomenat Comissari de Propaganda de la 67a Divisió.

Durant la guerra és ferit dues vegades. A l’acabament de la guerra es troba a Alacant, amb quatre companys més intenta d’arribar a casa i passar la frontera, caminen de nit durant divuit dies, esquivant els controls. La situació familiar, dos germans als camps de concentració i els seus pares molt vells, el decideixen a quedar-se al costat dels pares.

Arreu havia començat la caza del rojo, el 15/09/1939 identificat per un falangista, és apalissat en els interrogatoris per tal que confessi els seus crims. És empresonat al Castell de Montjuïc.

En un simulacre de judici és condemnat a mort per la mateixa raó que tots els que ara dormen al Fossar de la Pedrera, pel mateix delicte que assassinaren Joan Peiró i el President Lluís Companys, el delicte era ésser: rojo, marxista, anarcosindicalista, separatista, judeo- masónico, comunista.



Traslladat al  Castell de Montjuïc, veu com el tres d’octubre arriba el President Lluís Companys, ell té una certa mobilitat dins del recinte, és una mena d’ordenança auxiliar, és per això que creu en la possibilitat d’alliberar el President Ll.Companys, amb l’ajut d’un nucli de la resistència, possiblement militants del Front Nacional de Catalunya o d’Estat Català, la seva xicota l’Angeleta forma part d’aquest nucli, anys més tard morirà en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Llívia.

El dia sis d’octubre amb la complicitat d’un presoner que treballava a la cuina fa arribar amagat enmig del menjar, dins d’un tub de termòmetre aquest missatge: President: estem assabentats de la vostra arribada. No us desamineu. Vetllem per la vostra llibertat. Ànim!  ( CP 67 D). Tres dies més tard el segon missatge: President: tot està previst. Ànim ! Visca la llibertat ( CP 67 D). El dia dotze d’octubre, el tercer missatge  dins d’un tub de vidre, deia: President: avui arriba l’hora de la llibertat. Ànim. Visca Catalunya Lliure ( CP 67 Divisió). Aquest tercer missatge fou descobert, s’establiren mesures de vigilància estrictes, els presoners foren aïllats, la fugida no era possible. Descobert que ell era l’autor de la nota, resta trenta dies incomunicat, apallissat durant tot aquest temps.

El gener del 1941 és ingressat a la presó Model, a la cel·la 97 de la cinquena galeria, dos mesos després és jutjat per l’intent d’alliberament del President Ll. Companys, és condemnat a mort i posteriorment indultat amb una condemna de vint anys. El desembre del 1942 un altre judici pel seu grau de Comissari Polític durant la guerra, una tercera pena de mort. El 1949 és alliberat, s’ha passat deu anys empresonat.

Vam conèixer en Jaume Fortuny quan amb els amics Ignasi Ponti, Robert Surroca, l’Enric Borràs i el que signa iniciàrem les tasques, l’any 1984, del Grup per a l’Anul·lació del Procés al President Companys ( GAPPC), ell fou un dels motors del Grup , l’home de les iniciatives més entusiastes i agosarades, ell que el va intentar salvar dels seus botxins, ara tornava a bregar per dignificar la seva memòria. Tenia un tracte afable però ferm, el seu estil era directe, deia les coses pel seu nom, per això algunes vegades fou titllat de poc polític.

Grup promotor GAPPC. Jaume Fortuny és l'encerclat, sobre d'ell en Robert Surroca

En els diversos actes de presentació del GAPPC a distints indrets del Principat, vam entendre per quina raó el nomenarem Comissari de Propaganda, posseïa una paraula inflamada, tenia l’art de l’oratòria del míting, pujava la tensió del públic en un crescendo continuat, fins arribar a l’esclat, a la conclusió final, la consigna breu i concisa, que detonava com un espetec enmig de la sala.

En Jaume Fortuny havia nascut  i viscut a la Torrassa, coneixia fil per randa tots els detalls que diferenciaven Sants, de Collblanc, de la Torrassa, era un enamorat i un extraordinari coneixedor del seu barri. 

El combatent de primera hora que fou en Jaume Fortuny va escriure la seva autobiografia Tornarem a morir? Recull de les seves experiències de guerra i de presoner polític.

Ell l’home que en gesta heroica intentà  modificar el curs de la historia, va morir sense veure l’anul·lació del procés de l’home que intentà salvar, del President de la seva nació.

Lluny dels compromisos polítics fets entre passadissos, en Jaume mantenia viu en el seu cor cansat de la lluita per la llibertat, la figura del qui representà la nostra dignitat col·lectiva, enfront dels que intentaren esborrar-nos del mapa com a nació i com a treballadors.

El coratge i la lluita d’en Jaume Fortuny i de molts d’altres, ens ha permès de sobreviure com a nació.

Bibliografia

-Fortuny, Jaume. Tornarem a morir? Editorial Pòrtic. Barcelona 1984

Part de la informació emprada en la redacció d’aquesta biografia ha estat extreta del llibre: La Catalunya resistent. De l’amic Robert Surroca. Pagès editors 2006

Article escrit per Agustí Barrera i Puigví al portal d'informació Llibertat.cat

.

.