dijous, 24 de desembre de 2020

Francesc Macià



Benvolguts,

Avui dia de Nadal i de record en el traspàs de Francesc Macià us presentem oficialment el nou format del blog i també us comuniquem ens estrenem a l'instagram que es suma a la pàgina de facebook.

Són dotze anys d'activitat a la xarxa recordant els independentistes i els nacionalistes que ja no són entre nosaltres, aquest 2020 en record del President Lluís Companys vam sortir als carrers que ens ha fet repensar la nostra activitat. 

Així doncs Homenatge Nacional manifesta el següents objectius:

  • Donar a conèixer i divulgar personatges claus de la totalitat de la nació, La Catalunya Gran:
    • Seguirem fent la tasca al blog com fins ara, incloent les xarxes socials esmentades.
    • Crearem recursos pedagògics:  per tal de fer un treball divulgatiu i d'ensenyament treballarem en recursos pedagògics amb l'objectiu de donar a conèixer personalitats i episodis de la nostra història. 
    • Volem establir contacte amb altres organitzacions que tinguin aquesta finalitat per tal de treballar conjuntament.
  • Crear una necrologia independentista:
    • Seguirem fent la tasca de necrologia que ja fem actualment. A dia d'avui moltes persones que dediquen part de la seva vida a la llibertat de Catalunya i/o de la seva cultura moren per diverses causes i cauen en l'anonimat.
  • Localitzar les tombes dels nostres patriotes:
    • Tasca que ja vam començar a realitzar i que seguirem endavant per tal que tothom pugui realitzar els homenatges que cregui oportuns.
  • Actes i accions d'homenatge: .
    • Tenim l'objectiu de crear una xarxa de coordinació per organitzar actes unitaris i transversals entre les diferents organitzacions que així ho desitgin.

Aquells que us vulgueu posar en contacte per participar i col·laborar ho podeu fer a homenatgenacional@gmail.com.
 

Homenatge Nacional

dijous, 10 de desembre de 2020

Hipòlit Nadal i Mallol


Port de la Selva 14 de gener de 1891
Buenos Aires (Argentina) 10 de desembre 1978

Fill d'una família de pescadors del Port de la Selva, l'Hipòlit, de ben jove, va anar a Barcelona a aprendre l'ofici de sastre. S'inicià en el camp del periodisme, escrivint a La Nació, L'esquella de la Torratxa, L'escena Catalana, La campana de Gràcia i altres publicacions de la capital catalana, així com a Ciutadania de Girona, i L'Empordà Federal de Figueres.

S'adhereix a la Unió Catalanista i, el setembre de 1912 n'és delegat pel seu poble nadiu. A finals del mateix any, per no fer el servei militar a l'exèrcit espanyol, emigra a l'Argentina instal·lant-se a Buenos Aires.

S'incorpora a la colònia catalana de la capital argentina; associant-se al Casal Català des d'on va impulsar i dirigir el Comitè Llibertat, organització independentista dels catalans de l'Argentina. Junt amb n'Antoni de P. Alèu i J. Vila Estruch, tiren endavant la revista Catalunya Nova periòdic setmanal d'acció patriòtica que, durant el 1914, va treure 17 números. La seva implicació en la cultura catalana al continent sud-americà fan que esdevingui un promotor de l'Associació Protectora per l'Ensenyança Catalana.



El 1918, publica "Algues (Proses salobres)" records de la seva infantesa; i el 1928 "Articles de combat" que recopila els seus escrits contra la dictadura de Primo de Rivera publicats prèviament a Ressorgiment, una revista que comencen a editar el 1916 conjuntament ell Pius Arias, Manuel Cairol i Francesc Colomer. També va editar els opuscles El meu Francesc Macià, El Corpus de sang i 6 d'octubre.





Els seus fills, nascuts a l'Argentina i que parlen català com els seus nets, van donar la biblioteca d'en Nadal i unacol·lecció de Ressorgiment al seu poble nadiu, que l'ha honorat dedicant-l'hi una plaça amb el seu nom.

Sobre Ressorgiment

Ressorgiment és la revista més destacada d’entre la quarantena que editaren els catalans a l’Argentina. Publicada en llengua catalana entre els anys 1916 i 1972 a Buenos Aires, va aparèixer de manera regular i gairebé ininterrompuda durant tots els anys de la seva existència, fenomen remarcable si es tenen en compte tots els avatars econòmics, polítics i socials que es van succeir durant aquests 57 anys de vida, que li han concedit el mèrit d’haver estat una de les de més durada en llengua catalana.

La van fundar el 1916 Pius Àrias, Manuel Cairol, Francesc Colomer i Hipòlit Nadal. La continuïtat de la seva publicació va ser deguda a la tenacitat del seu promotor, editor i director Hipòlit Nadal i Mallol, periodista i polític catalanista, el qual la redactava en gran part, moltes vegades signant amb els pseudònims següents: Valentí Just, Valentí Fort, Fermí Fort, Justí Ferm, Fidel Català, E.L. Coll de la Lloia, E.L. Coll de Pení, Gepus, Hinama, Joan Nut, Paul, Pere Pí , Petit, P. De Reig, C. Solà i Vilanova, Vent de Garbí, Victor, Vikimé, Mari Algues, així com amb distintes inicials. Apareguda en plena 1a Guerra Mundial, fou testimoni des de l’altra banda de l’Atlàntic de la dictadura de Primo de Rivera, de la 2a República i de la dictadura franquista. També fou portaveu del món artístic i cultural català tant dels catalans emigrats com dels que des de Catalunya difongueren el seu art i el seu saber més enllà de les fronteres.  Entre els col·laboradors literaris i catalanistes trobem els noms de Esteve Albert i Corp, Josep Alemany i Borràs, Josep M. Batista i Roca, Maria Gràcia Bassa Rocas que signava amb el nom Gràcia B. de Llorens, Jordi Arbonès, Víctor Castells, Lleó Fontova, Francesc Masferrer i molts d’altres.  La revista era mensual, de format fol i d’entre 15 i 20 pàgines per número. La paginació és continua des de la pàgina 1 a la 10860, fet poc usual en aquest tipus de publicació. La seva presentació és molt acurada, tal com es proposaren els seus fundadors amb l’ànim de superar les revistes coetànies. 

Dels números 1 al 19 el títol apareix escrit com “Resurgiment” i a partir del número 20 canvia a “Ressorgiment” per tal d’adaptar-se a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Des del número 621 d’abril de 1968 introdueix, amb un cos de lletra força més petit, el títol en castellà “Resurgimiento” que es manté fins al darrer exemplar. Tipogràficament va evolucionar d’acord amb els temps. La il·lustració de la coberta, ocupa a partir del segon any un paper rellevant. Va ésser encarregada a distints artistes, fins a un total de 24, que li aporten valua gràfica i ens permeten veure tendències artístiques ben diverses, així trobem a Joan Vila i Pujol (Joan d’Ivori), Feliu Elias i Bracons (Apa), Pompeu Audivert, Francesc Domingo o Lluís Macaya, entre d’altres. Les corresponents als anys 30 són amb tinta de color. 

És una revista amb força il·lustracions, la majoria de les quals corresponen a fotografies de paisatge i de persones representatives de la cultura i de la política


dijous, 3 de desembre de 2020

Joaquim Ventalló i Vergés


«Abans hi havia més sinceritat, més educació, més sentiments, més espontaneïtat. La gent xiulava pels carrers per expressar la seva alegria. Abans la gent es comunicava més. Parlava i llegia i ja teníem cinema i ràdio, i futbol i diaris. Però hi havia temps per a dedicar i per a pensar en els altres.»

Entrevista de Manuel Naranjo i Teixidó a
Joaquim Ventalló i Vergés a la revista Sumari dels
Antics Alumnes dels Jesuïtes de Casp. Barcelona, 1993


  
Joaquim Ventalló, en la seva
etapa de regidor de l’Ajuntament
de Barcelona Gabriel Casas / FV
Terrassa, Vallès Occidental, 5 de febrer de 1899 - Barcelona, 3 de desembre de 1996


Tal dia com avui ens va deixar Joaquim Ventalló. És conegut popularment per  traduir i adaptar els llibres de Les aventures de Tintín al català i per retransmetre el primer partit de futbol per ràdio en català, un partit entre la Real Unión d'Irun i el Barça. Més enllà d'això, anem a conèixer el Ventalló polític.

Formava part de l'anomenat «Grup de L'Opinió», diari on hi va escriure des del 1928, i va prendre part en els esdeveniments polítics que facilitaren la proclamació de la Segona República Espanyola. El 1931 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya i fou escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona, però el 1933 abandonà el partit amb Joan Lluhí i Vallescà, Josep Tarradellas i Joan Casanellas i Ibars per formar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Del 1931 al 1934 fou director de L'Opinió i, del 1934 al 1936, de La Rambla.

Durant la Guerra Civil espanyola es va exiliar a França, ja que fou perseguit per la FAI, però tornà a Barcelona el 1943. Depurat pel franquisme, no pogué exercir de periodista i va treballar d'agent comercial.

Si voleu conèixer amb profunditat la seva història es recomana la lectura de la biografia editada per la fundació Irla



Font: fundació Irla i Viquipèdia



.

.