Sang, dolor i esperança. D' Octavi Viladrosa i Josa

Portem tres anys recordant el dia que ens va deixar n'Octavi Viladrosa i Josa amb la informació recopilada a la xarxa. Enguany ho volem fer amb el llibre autobiogràfic: Sang, dolor, esperança, que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius. El llibre podria portar com a subtítol: La Generalitat  Republicana i la primera resistència independentista(1931-1946).

El llibre ens sembla especialment interessant, perquè tracta d’un període històricament important i poc estudiat fins ara; la resistència nacionalista dels anys quaranta, i per algú que en fou protagonista. Incorpora  a més a més, una visió des d’una òptica independentista del procés de la guerra i la revolució.

Encara es parla de la guerra a França?

Sí -va respondre Claude, que és el mateix que hauria contestat jo.

Sí, a França encara se'n parla en tots els moments i en cada ocasió. Es parla de la guerra, dels deportats, de la resistència, del genocidi, de l'extermini de jueus... Així es manté el record del passat i es perpetua una memòria col·lectiva. (...)

Si et parlo així, amic, és perquè dissabte una emissió de televisió encara ens parlava del que fou la guerra a França, de la resistència als nazis. Eren reportatges filmats durant tots aquells darrers anys. La veritable història d'aquesta terrible meitat de segle. Una història que perdurarà.

Si es parla de la guerra a França? Cada any d'editen nous llibres i són els de major venda, els que interessen més a la joventut, perquè té ganes de saber i de comprendre tot el que passà. Potser és que a França es tractava d'una guerra contra l'invasor, de l'enemic declarat de les guerres de 1870, de la del 14-18, i darrerament la del 39-45.

A casa nostra fou diferent. Es tractava, diuen, d'una guerra civil. De quina guerra civil?, cal preguntar-se. Fou realment civil? Almenys catalana no.

Un milió de morts als fronts de combat o assassinats? Això és el passat; un passat vergonyós i trist que ens volen fer oblidar, sense tenir en compte que és un passat que determina la nostra història present i futura.

És així como et trobes confrontat amb gent de la pròpia generació colpits d'amnèsia.

Aquells anys repressius i poc gloriosos, volen que sinuin convertits únicament en un mal somni, àdhuc per als que varen sofrir més, car és difícil admetre la derrota, les humiliacions i la deshonra. És així com el record, com experiència per al futur, que s'hauria de transmetre de generació en generació, s'esfuma com l'aigua d'un riu en desembocar al mar.

L'oportunisme de certs homes polítics ha fet la resta. Mitjançant obstruccións i silencis han assolit de liquidar el passat i fer-lo oblidar.

Admetre que vàren aixecar el braç,  que vàrem acceptar mil humiliacions i escarnis, realment no és cosa fàcil. Hi ha una mena de vergonya col·lectiva que preval. Però el problema no es resol amb l'oblit.
És cert que als anys quaranta érem quatre gats els resistents; també a França i a la resta de països ocupats.

Sabem que no entrarem als manuals de les escoles i que els nostres més vells amics aniran morint, anònims i ignorats.

Et preguntaràs per què t'escric tot això. Doncs, simplement, perquè fa tres o quatre setmanes, una noia féu una pregunta.

Els pobles, les nacions perduren gràcies a la memòria, oral o escrita, que es transmet com un heretatge de pares a fills. Segurament això ja ha estat dit i escrit. En tot cas, però, no és cap mal repetir-ho.


Octavi
París, 10-09-90

Sang, dolor, esperança. La Generalitat republicana i la primera resistència independentista (1931-1946). Aquest llibre és la història d'uns homes i dones que, procedents de la militància independentista de la preguerra, no es donaren per vençuts amb la victòria militar del feixisme espanyol el 1939; que entengueren que l'única batalla perduda és la que s'abandona.

En el període més repressiu del primer franquisme, ells decidiren que la seva activitat política s'havia de basar en la tríada: lluita, dignitat i pàtria, perquè amb la lluita ens podem dignificar com a poble i avançar en la cosecució de la nostra llibertat nacional i social.

Els militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) feren de pont entre els plantejaments polítics de l'independentisme d'abans i després del 1939. Del tronc de l'FNC en naixeren el PSAN, PSANp, el MDT, tot un teixit organitzatiu que ha permés d'avançar en l'anàlisi de la tàctica i l'estrategia de l'independentisme combatiu.

Ells, els militants heroics de primera hora, han fet possible amb llur sacrifici que ara l'Esquerra Independentista, hereva de la seva lluita i objectius polítics, pugui iniciar el procés de reconstrucció nacional, al servei de les classes populars, amb un bagatge teòric i pràctic herència de la seva experiència. Aquest llibre, vol ésser un homenatge a la seva lluita de patriotes resistents. (Text contraportada)

Octavi Viladrosa i Josa (Barcelona, 1922 - París, 2001)

Nat al barri de Gràcia, allí hi va conèixer el seu amic Josep Planchart. En esclatar la guerra, tots dos s'afiliaren al Casal d'Estat Català de Gràcia.

Als 17 anys, el 8 de febrer de 1939, travessà la ratlla de la frontera de camí cap a l'exili. Va ser internat als camps d'Argelers i Brams.

Des de la fundació del Front Nacional de Catalunya, el 4 de maig de 1940, en va ser un militant alliberat.

En la caiguda dels 70 militants de l'FNC el novembre de 1943, passà 46 dies incomunicat als calabossos de la comissaria de Via Laietana; va ser alliberat el 1945, amb motiu de la victòria aliada. Aquells mateix any s'incorporà a la Secció Militar de l'FNC, on feia d'enllaç entre Jaume Martínez Vendrell i les seccions barcelonines de l'FNC.

A causa d'una acció fallida a l'estadi de Montjuïc el juny de 1946, la Secció Militar de l'FNC va ser detinguda. Octavi Viladrosa pogué esquivar la detenció, i s'exilià primer a Andorra, després a Perpinyà i finalment a París. A l'exili parisenc va seguir fidel als amics i als principis que orientaren la seva lluita de joventut.

Miquel Badia. Vida i Mort d'un líder separatista.

Enguany per recordar Miquel Badia ho fem amb la biografia publicada al 2011 de Fermí Rubiralta. Si no el teniu us el podeu descarregar en PDF de manera gratuïta.

Aquesta és la biografia política d’un líder separatista: Miquel Badia i Capell (1906-1936). Des del seu ingrés a Estat Català, el 1922, fins al seu assassinat, a mans de pistolers de la FAI, el 28 d’abril de 1936, protagonitzà catorze anys de gran transcendència pel moviment separatista: participà directament en l’intent de regicidi conegut com el complot de Garraf, patí una llarga condemna a presidi, preparà la insurrecció nacional del Sis d’Octubre de 1934 i conegué encara la clandestinitat i l’exili. Catorze anys en els quals, donant per bo l’apel·latiu de “capità collons”, recorregué tots els esglaons de la lluita política, i, sobretot, donant forma orgànica als joves separatistes darrere les sigles de les JEREC, encapçalà l’estratègia de “nacionalitzar” el país, tot preparant el camí cap a la independència.


Fermí Rubiralta (L’Hospitalet, 1959)
Llicenciat en Història Contemporània per la UB i doctor en Ciències Polítiques per la EHU. Ha estudiat en profunditat la història de l’independentisme català en obres com ara: Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974) (1988), Joan Cornudella i Barberà (1904-1985) (2003), Una història de l’independentisme polític català (2004), Daniel Cardona i Civit (1890-1943)(2008) o El Partit Nacionalista Català (1932-1936). Joc polític i separatisme (2010).

ACTE: Marcel·lí Perelló. Una vida per la inependència

De LLuís LLach a Miquel Martí i Pol

Un sentidíssim homenatge a la memòria de Miquel Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort

Durant vint anys, des del 1982 i fins a la mort del poeta, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol van col·laborar estretament. El resultat de la seva col·laboració és ben conegut, un seguit de cançons i quatre composicions llargues: Ara mateix, Un pont de mar blava, Món Porrera i Germanies. El que no és gens conegut és el rerefons personal d'aquest treball conjunt: la profunda amistat que unia el poeta i el cantant i la manera com, a còpia de faxos, salvaven la distància i tiraven endavant la feina conjunta. Amb aquest llibre emotiu i revelador, Lluís Llach treu a la llum els detalls d'una de les col·laboracions artístiques més significades en la cultura catalana recent i ret un sentidíssim homenatge a la memòria de Miquel Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort.

Ermengol Amill

"Lliures o morts", la novel·la de Columna Edicions que et descobreix l'heroi oblidat del 1714. Compra'l aquí.

Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la Guerra de Successió. Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a l'Empordà després d'abandonar el seu Pirineu natal, un gir inesperat en el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el gran tauler europeu.

Amb la Guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció, hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu; i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions.

 http://www.lliuresomorts.cat/novel-la/

Ermengol Amill i Moliner (Bonestarre,^[1] 1665^[2] – Crotona, 1732^[3]) fou militar català durant la Guerra de Successió.^[4] Va cursar estudis a Tarragona i es va casar amb Rosa Pont a Agullana, on va exercir de mestre i traginer. Amb Rosa Pont va tenir tres fills: Raimunda, batejada el 13 de novembre de 1701; Ponç, batejat el 25 de novembre de 1703 i Margarida, l'1 de febrer de 1708.^[3] Més endavant féu la carrera militar.^[4]
Després de l'aixecament austriacista esdevingué el coronel d'un regiment de fusellers de muntanya voluntaris (miquelets), batejat després com a Regiment de Fusellers Voluntaris Sant Raimon de Penyafort (o Sant Ramon).^[4] Fou un dels principals caps militars del Front Exterior. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage, qualificat d'autèntic heroi per la seva intensa activitat entre el 1712 i el 1714 lluitant al costat d'altres militars il·lustres com Josep Moragues, Antoni Desvalls o Rafael Nebot.^[4] Va lluitar a les comarques del Maresme, Osona, Moianès, Lluçanès, els dos Vallès, el Llobregat, el Bages, i al setge de Barcelona.^[4] Quan el 1713 els Regàs, Antoni de Cortada i d'altres vigatans ja havien abandonat la lluita, ell prosseguí la guerra per, tal com queda testimoniat, la Llibertat de la Pàtria.
El gener del 1714 es posà sota les ordres^[5] d'Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que havia estat encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, i combaté al Maresme, Vallès, Moianès, Lluçanès, Bages, Baix Llobregat i Penedès.
Finalment el 18 de setembre del 1714 es va veure obligat a capitular a Cardona, juntament amb els seus companys d'armes, i, tot i que li havien promès la llibertat a canvi d'allistar-se a l'exèrcit espanyol, els castellans incompliren la paraula i l'empresonaren.^[4] Pogué escapar de la presó de Girona tot fugint cap a França i després cap a Viena,^[4] on va continuar al servei Carles III comandant una companyia de cavalleria.^[4] A Viena tingué un altre fill, de nom Llorenç, que va estudiar matemàtiques.^[3]
Des d'aleshores va participar de les guerres contra l'Imperi Otomà. De fet, lluitant contra l'Imperi Otomà, fou fet presoner i torturat. El 1718 obtingué la llibertat, però segurament amb la salut malmesa. Se'l nomenà governador del castell de Crotona al Regne de Nàpols^[4] fins l'any 1730, moment en que, segurament per problemes de salut, va subrogar el càrrec formal de governador del castell de Crotona.^[3]
Va ser nomenat governador de Crotona el 1730 fins el 1732, any de la seva mort. Va morir als 67 anys el dia 4 de setembre de 1732 i va ser enterrat a la cel·la del monestir dels Mínims de Sant Francesc de Crotona. La seva tomba ja no existeix després que l'església del mateix nom fos enderrocada a mitjans del segle XIX.^[3]

Font de la biografia

Daniel Cardona i Civit, de Fermí Rubiralta

RUBIRALTA i CASAS, F., Daniel Cardona i Civit, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008, 229 p.

Durant la darrera dècada, l'estudi del separatisme català que es va desenvolupar entre els anys vint i els noranta del segle passat ha vist com es publicaven una destacada llista d'estudis nous i necessaris. Des de les primeres anàlisis realitzades entre finals dels setanta i principis dels vuitanta pel professor nord-americà establert a Catalunya, Enric Ucelay-Da Cal, sobre la figura de Francesc Macià, el partit que aquell fundaria, Estat Català, i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i la deriva d'aquest durant la II República, el pes específic de la temàtica separatista dins de la historiografia catalana havia passat desapercebut. La matèria, tractada com un element marginal de l'estudi del nacionalisme català contemporani, va sofrir un oblit, potser intencionat, que deixava sense amb prou feines anàlisi un moviment que, encara que certament no de masses, no deixaria d'influir en l'evolució de la construcció del catalanisme. D'aquesta manera, en els últims deu anys, coincidint amb l'ascens polític de l'independentisme català en els diferents escenaris parlamentaris catalans i espanyols, els títols s'han anat succeint un després de l'altre. Des de l'estudi sobre el Front Nacional de Catalunya dels primers anys del franquisme fins a la violència terrorista de la banda armada Terra Lliure que es prolongaria des del tardofranquismo fins a la ressaca postolímpica de 1992. Obres que han iniciat un camí que sembla ja definitivament obert i que, lluny de certes publicacions anteriors editades des d'un caire marcat partidista i ideològicament definit, han començat ha interessar a l'àmbit acadèmic. És en aquest context que cal situar la biografia acabada de publicar pel professor català de la Universitat del País Basc, Fermí Rubiralta, sobre la figura d'un dels líders separatistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX: Daniel Cardona i Civil (1890-1943). Obra que resulta el fruit de més de vint anys d'investigacions i que aporta, per primera vegada, un estudi monogràfic d'una de les organitzacions del separatisme català radical més interessants de la centúria passada: Nosaltres Sols! (traducció literal del moviment independentista irlandès Sinn Féin). Així, l'obra de Rubiralta, que anteriorment ja va publicar una biografia sobre un altre líder del separatisme català com va ser Joan Cornudella i Barberà (2003), és interessant per diferents aspectes. D'una banda, perquè ens apropa sense apriorismes a una organització molt singular dins de l'evolució del catalanisme radical del període d'entreguerras. I és que seguint la figura de Daniel Cardona podrem visualitzar d'una manera clara l'itinerari seguit pel nacionalisme radical des de principis del segle XX fins al primer franquisme: la seva formació, la seva consolidació precària, les seves contradiccions i, evidentment, les seves escissions. La lectura atenta de la trajectòria de Cardona ens ofereix un mapa detallat del camí de constants fracassos que recolliria un moviment polític com el separatisme català que mai no va aconseguir imposar-se en el catalanisme més ampli i indefinit. Amb una quantitat ingent de documentació aconseguida a múltiples arxius particulars fins al moment no explorats o no explorables, Rubiralta ens dibuixa un Daniel Cardona marcat per l'obsessió de la independència de Catalunya des de la seva joventut. I el contextualitza en certs aspectes destacables: d'una banda en la seva pròpia vida privada i per un altre en la visió d'un separatisme sense cap caire social. D'una banda, des de la visió personal de la vida individual, Cardona es presenta com un exemple clàssic d'home de comarques arribat a Barcelona com a saltataulells i que caracteritzaria gran part del nacionalisme-separatisme català de la primera meitat del segle XX. Encara que en el seu cas, el retorn a l'àmbit agrícola i rural de Sant Just Desvern (en aquell moment no tan a prop com avui de Barcelona), el transformessin en una figura influent a distància. Un verdader líder de petits cercles que acudiran al seu feu on exercirà una de les poques alcaldies separatistes de Catalunya. Qüestió, la de la seva "tornada de la ciutat al camp", que es conjugaria amb una obsessionant necessitat de lluita separatista constant fins al punt d'anar debilitant constantment la seva economia familiar per la consecució del seu ideal polític. D'altra banda, la constància de Cardona en definir un moviment separatista voluntàriament apartat de les lluites socials d'una Catalunya extraordinàriament convulsa (amb l'ús increïblement longeu d'una entitat apolítica com l'Unió Catalanista ja cadàver polític en el període d'entreguerras) el situen com un personatge particular. I és que la voluntat de construir un moviment d'alliberament nacional català sense implicar-se o decantar-se cap a una o altra tendència social, esquerra o dreta per molt moderada o centrada que pogués ser, el van propulsar a una marginalitat absoluta dins d'una mínima presència política. Com ens explica detalladament Rubiralta, Cardona semblava seguir una visió potser romàntica del que hauria de ser un moviment nacionalista que deixés per a més endavant les problemàtiques socials i s'aboqués a les qüestions referents exclusivament a l'estatus quo polític català respecte a Espanya. En aquest sentit, l'obra de Rubiralta és especialment útil per conèixer aquests sectors del nacionalisme radical català que no es van moure de l'ideal separatista i que no derivarien les seves posicions cap el federalisme o l'autonomisme a partir de 1931.

En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik.

Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.

Fets i obra de Macià

L’AVUI proposa als seus lectors una cita nadalenca amb els fets i l’obra del president de la Generalitat Francesc Macià. La proposta de l’AVUI es concreta en els títols La Catalunya rebel, que va ser publicat originalment el 1927 per Estat Català, i Des de França, carta del senyor Macià, en què es recullen les cròniques periodístiques que va signar Macià per al diari La Publicidad mentre en feia de corresponsal durant la Primera Guerra Mundial Els volums són els dos primer títols de la col·lecció Memòria, que elabora l’editorial Símbol Editors. L’adquisició dels llibres caldrà dur-la a terme al servei al lector de l’AVUI, que és a la seu del diari, al carrer Enric Granados 84. L’horari d’atenció del servei al lector és de les nou del matí a les dues del migdia i de les quatre de la tarda a dos quarts de set del vespre, de dilluns a dijous. Els divendres aquest servei està obert de les nou del matí fins a les dues del migdia. Per aconseguir els llibres, que tenen preus diferents –el de La Catalunya rebel és de 9,95 euros i el de Des de França, carta del senyor Macià, de 6,95 euros–, els lectors han d’omplir la cartilla que es publicarà dijous vinent, 11 de desembre, amb els cupons que es publicaran els dies 11,12,13 i 14 d’aquest mes. La Catalunya rebel, que s’ha editat amb una introducció de l’historiador Agustí Colomines, fa la crònica del procés a què es va sotmetre el president Francesc Macià i a la resta d’implicats en els fets de Prats de Molló que van ser conduïts davant la justícia. El llibre també inclou un seguit d’informacions introductòries que contextualitzen històricament l’aixecament del 1926, que no va reeixir. Al seu torn, Des de França, carta del senyor Macià té Jaume Ciurana com a editor i introductor i reprodueix, traduïdes al català, una dotzena de les cròniques que Macià va fer arribar al diari La Publicidad mentre s’estava a París. Les cròniques abasten el període comprès entre el 10 de desembre del 1916 i el 17 de gener del 1917 i recullen fets i reflexions sobre la Primera Guerra Mundial.