dissabte, 19 de novembre del 2016

Ens ha deixat en Carmel, de la Coronela Motards

Carmel, a la dreta de la foto amb dos amics seus.
Avui és un dia trist per la gent de la Coronela Motards -club de Harley's indepedentista-. Avui ens ha deixat, el Carmel. Una gran persona i un gran patriota, compromès amb la causa fins l'últim dia.


dimecres, 16 de novembre del 2016

90 Aniversari dels Fets de Prats de Molló. Homenatge a Francesc Macià i als voluntaris catalans

 Homenatge a Francesc Macià i als seus voluntaris

 
Macià a Brussel·les després del judici a França pels fets de Prats de Molló

Commemoració dels Fets de Prats de Molló
Diumenge, 20 de novembre del 2016

     Actes a Prats de Molló:

A les 11: Acte d’homenatge a Francesc Macià davant del monument.
Conduirà l’acte i donarà la benvinguda: Sra. Mercè Guix, de l’Associació Prats Endavant
♦ Ofrena floral de l’Ajuntament de Prats de Molló i d’entitats.
♦ Parlaments:
 . Il·l. Sr. Claudi Ferrer, batlle de Prats de Molló
   . Sra. Dolors Làzaro Palau, representant de l’IPECC
   . Sr. Miquel Arnaudies, president de la Federació d'entitats en defensa de la llengua i la
cultura a Catalunya del Nord
   . Sr. Tomàs Callau, historiador, secretari general d’Estat Català
   . Sr. Enric Vilanova i Cortassa, president d’ERC de Catalunya del Nord
   . Il·ltre. Sra.  Teresa Jordà i Roura, diputada d’ERC al Congrés de Madrid
   . Participació de la Coral La Barretina de Prats de Molló. Himne d’Els Segadors.
♦ Visita exterior de la vil·la Denisa, on s’allotjà l’Estat Major de Francesc Macià

♦Ofrena floral al monument a Jacint Verdaguer. Posat en planta: Indrets del Record. Paraules d’homenatge. Verdaguer: carta de navegar per la República Catalana.

dimecres, 9 de novembre del 2016

Josep Narcís Roca i Farreras: Teoritzador bàsic del nacionalisme català


Barcelona 1834
1891

Josep Narcís Roca i Ferreras fou un dels primers teòrics de l'alliberament nacional català i un dels pioners a introduir els conceptes moderns de Països Catalans, nacionalisme i separatisme des d'una òptica d'esquerres.

Roca i Ferreras va néixer l'any 1834 a Barcelona en el sí d'una família d'extracció popular, amb arrels menestrals. Va estudiar medicina, la gran passió de la seva vida, i encara que es dedicarà professionalment a fer de metge, també va participar en diferents revistes de continguts mèdics i d'investigació. Fou col·laborador de diaris com La Renaixensa, El Diluvio o l'Arch de Sant Martí, on escrivia articles d'actualitat i de reflexió. De formació autodidacta en el terreny ideològic, es situava en el camp federalista, democràtic i republicà i va difondre abastament aquestes idees en els seus articles o en tertúlies literàries. Més endavant evolucionà cap a postulats plenament independentistes i revolucionaris, recollint el pensament dels socialistes europeus i dels federalistes catalans.

Va teoritzar sobre "el patriotisme social", que seria un precedent del nacionalisme d'esquerres actual, i el defineix com a patriotisme defensiu, fraternal, emancipador, humanitari i social i oposat al patriotisme dominador i opressor de pobles. Així, criticava als membres de la Internacional socialista que renegaven dels projectes d'alliberament nacional perquè els veien com a conservadors. Ell lligava indissolublement l'emancipació social i personal amb la lluita per la llibertat del poble (ho resumeix en la fórmula "l'home lliure en la nacionalitat lliure, el català lliure en la Catalunya lliure").

"Ni espanyols ni francesos súbdits, sinó catalans lliures"
Creia que l'emancipació del poble català seria fruit de l'acció i conscienciació de les classes populars, jornaleres i camperoles ("per acabar amb la ignorància del poble"). Va defensar el dret de Catalunya a assolir la plena llibertat i a decidir lliurement la seva relació amb l'estat espanyol.

Va denunciar les tesis del catalanisme conservador, d'arrel burgesa, que concebia únicament la reivindicació nacional en termes de major llibertat econòmica per als propis interessos mercantils. L'associació de catalanisme i conservadurisme de finals del segle XIX feia que es veiés el nacionalisme com anclat en el passat, i per això veia necessària la difusió d'un pensament catalanista però profundament progressista, popular i d'avenç democràtic i social (a semblança del model irlandès, pel qual mostra gran interès).

Els seus escrits sobre temàtica social usaren una terminologia plenament socialista i revolucionària, i abarcaven les problemàtiques socials de la fam o l'exclusió de la gran massa de proletaris. Per ell, no hi havia dubte que la independència nacional tan sols pot ser beneficiosa en tan que portés un nou sistema de justícia amb millores de les condicions de vida de les classes treballadores. L'emancipació social del proletariat havia de ser indissoluble de la lluita per la llibertat nacional, i aquesta idea de Roca té l'originalitat de ser formulada dècades abans del que seran posteriorment les tesis de Lenin sobre la qüestió nacional.

Va tractar també el tema de la llengua catalana i va defensar el seu total reconeixement oficial i ús per part dels catalans, tan al Principat com a València o Mallorca. També creia en el paper fonamental del coneixement i difusió de la història pròpia dels catalans com a element de presa de consciència nacional i la importància de conèixer bé el passat per a construir "els nous temps". Va ser un dels primers a teoritzar una República catalana com a govern independent per al nostre poble a més d'usar de manera desacomplexada paraules com Països Catalans, nacionalisme o separatisme.

Els seus articles li provocaren diverses sancions, com ara la presó arran dels articles "Dos procediments per a l'emancipació" o "Ni espanyols, ni francesos", però també es creà una gran polèmica arran d'una intervenció seva en el Míting del Novetats, que causà un gran rebombori a diversos diaris, ja que l'acte es clogué amb nombrosos crits a favor de la independència de Catalunya.

Josep Narcís Roca i Ferreras va morir el 30 d'octubre de 1891, a causa d'una llarga malaltia. No hi ha dubte que va ser un avançat al seu temps. Ell morí a finals del segle XIX i no va poder veure l'evolució del segle XX, amb la formulació d'un catalanisme d'esquerres, l'emergència de les forces separatistes catalanes, el triomf de la República, però tampoc la Revolució russa i l'evolució internacional de la lluita obrera.
Les seves teoritzacions són la llavor i fonament de les posteriors concepcions independentistes catalanes tal i com les entenem en l'actualitat, amb la ferma unitat de la lluita per la justícia social i la llibertat nacional (com, després de Roca, recullen personatges com Francesc Macià, Jaume Compte, Andreu Nin o Joan Comorera, entre d'altres).

Malgrat que la seva figura ha estat ignorada i oblidada pels historiadors, que solen posar l'origen del catalanisme en homes com Prat de la Riba o Cambó, fonamentalment conservadors, les seves aportacions són prou importants com per considerar-lo el "pare" del nacionalisme català d'esquerres modern. Els qui creuen que el nacionalisme català és d'origen burgès i propi de les dretes (i per tant incompatible amb la lluita per la justícia social), veuen desmentides les seves tesis amb la figura de Roca, que demostra que el catalanisme polític neix de l'esquerra i que és profund

Per conèixer el seu pensament, es pot consultar el llibre de Toni Strubell (basat en una obra inacabada de Fèlix Cucurull), J. Roca i l'origen del nacionalisme d'esquerres (Llibres del Set-Ciències).







Articles de Josep Narcís Roca i Farreras publicats a La Renaixensa

Catalunya i la Federació (1/5/1873)
• La Tradició de Catalunya (10/5/1873)
El catalanisme progressiu (1/6/1873)
• Catalunya privilegiada (10/6/1873)
• Catalunya exceptuada (10/7/1873)
• Catalunya província descentralitzada (20/7/1873)
Catalunya Estat (10/8/1873)
Catalunya República (20/8/1873)
• Catalunya separada. Catalunya confederada (1/9/1873)


130 anys del "Primer discurs independentista" de Roca i Farreras


Imatge de l'acte realitzat el 25 de juliol del 1886, al Teatre Novetats.

El 26 de juliol de 2016 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès un acte que recordava el primer discurs independentista, de la mà de Josep Narcís Roca i Farreras. S'hi va viure un nou ambient d'optimisme i d'unitat, amb la presència de la vicepresidenta del Govern de la CAC, Neus Munté, i del president de l'ANC, que va emplaçar els 72 diputats independentistes del Parlament a ser dignes de la memòria de Roca i Farreras, i que va cloure la intervenció amb un “Ara toca acabar la feina i acabar-la bé”.

Aquest esdeveniment va passar un 25 de juliol del 1886, al Teatre Novetats, en una cita convocada pel Centre Català de Valentí Almirall a la qual, per indicació del dramaturg Àngel Guimerà, es va convidar a fer un parlament Josep Narcís Roca i Farreras, de filiació republicana i federal, farmaceutic i articulista actiu en el món del catalanisme.

L'acte va comptar amb intervencions de Toni Strubell, coordinador de la Comissió de la Dignitat i estudiós de la figura de Roca i Farreras; Jordi Sànchez, com a president de l’Assemblea Nacional Catalana; Patricia Gabancho, vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès, i Albert Pont, president del CCN.


Roca i Farreras, oblidat i recuperat per Toni Strubell


Al mes de maig Toni Strubell, el principal especialista en la figura de Josep Narcís Roca i Farreras i també de Fèlix Cucurull (qui va recollir i estudiar la trajectòria del pensador independentista del XIX), signava un article a ElPunt/AVUI en què recordava l'efemèride dels 130 anys, un punt de partida de l'acte d'ahir a l'Ateneu Barcelonès.

Strubell recuperava les paraules de Roca i Farreras en aquell míting, que es cloïa amb un “Llibertat i fraternitat ha de ser el nostre lema, catalans; independents i agermanats. Visca Catalunya, visca la independència nacional!”

Aquest article d'Strubell apunta la reflexió que "Una de les lliçons que hem d'aprendre avui d'aquest discurs, i del míting on es va llegir, és que resulta absurd que hom pretengui que l'actual Procés sigui una ocurrència del president Mas o de l'ANC avui. Igualment, l'enorme èxit que va tenir a la sala, on els aplaudiments que va concitar van ser favorablement recollits a quasi tota la premsa catalana, ens deixa ben clar que no hi havia rebuig de la societat civil a la idea d'independència. Ben al contrari."

I que "És el gran avenç que ha pogut fer el sobiranisme, avui majoritari, respecte al crit esperançat que va llançar Roca i Ferreras, el primer federalista que va dir públicament que una federació amb Espanya era impossible. El primer a fer el pas a l'independentisme ja aquell llunyà 1886. Un fet que aquest mes de juliol faríem bé de recordar."


dijous, 3 de novembre del 2016

Alícia Macet i Juncosa

Avui ens ha deixat Alícia Macet i Juncosa  a l’edat de 85 anys. Les seves exèquies es faran aquest divendres a les 11 del matí al crematori de Perpinyà.

Alícia Macet i Juncosa (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931) és una historiadora especialitzada en Història Moderna de la Catalunya del Nord. Fou filla d'Alberta Juncosa i Ferrer i de Francesc Marcet i Vila. Durant la guerra, el seu pare (membre del PSUC) va ser mobilitzat pel govern de la República i el van enviar al front mentre que Alícia i la seva mare van anar a viure a Barcelona. El 27 de gener de 1939 es van exiliar a França per reunir-se amb el seu pare, que havia estat internat al camp d'Argelers. Quan aquest es va escapar del camp, es van retrobar a Marsella. Posteriorment es traslladaren a París.

Alícia es va escolaritzar al poble de Garancières, on va estar tres anys. Va ser gràcies a l'hisendat per qui el seu pare treballava que va poder ingressar al Lycée de Jeunes Filles de Versalles. L'any 1945 es van instal·lar a Bologne-sur-Seine. El 1949 finalitzà el batxillerat i va estudiar Història a la Universitat de la Sorbona, on es va llicenciar el 1952. Posteriorment va obtenir el diploma d'Estudis Superiors i el concurs d'Agregació Acadèmica. Del 1969 fins a la seva jubilació, el 1995, tingué una càtedra d'Història Moderna. Alícia Marcet s'especialitzà en Història moderna de la Catalunya del Nord (segles XV-XVIII) i ha publicat més de 70 llibres i també ca col·laborar amb Ràdio Arrels(ràdio de Catalunya Nord).

Com a gran defensora de la identitat catalana, l'any 1990 va fundar i presidí la Fundació Comte Guifré, en defensa de l'ensenyament de la llengua catalana al Rosselló.

La ciutat de Perpinyà la va distingir amb el Premi Joan Blanca i va ser nomenada per l'estat francès Comandant de l'Orde de les Palmes Acadèmiques i Chevalier des Arts.


Les seves obres foren:
  • Història de Perpinyà la fidelíssima (1955)
  • La Bressola : 10 anys d'escola catalana a Catalunya Nord (1987)
  • Breu història de les terres catalanes del nord (1988)
    Rosellón (1988)
  • Abrégé d'histoire des terres catalanes du nord (1991)
  • Roussillon y en otros lugares: las imágenes de los tiempos modernos (1993)
  • La fijación del Rosellón a Francia (1995)
  • El Perpignan infame en la Edad Media (1998)
  • Mots-clefs de l'histoire catalane du nord (2003)
Referències
Part d'aquesta informació ha estat extreta de la 
Viquipèdia i la pàgina de facebook de Ràdio Arrels



Joan Grau i Rei. De quan un adhesiu podia costar la vida.




Barcelona, 24 de gener de 1924 
 3 de novembre de 2000

Membre de la secció militar del Front Nacional de Catalunya, el anys 40, va esdevenir la mà dreta de Jaume Martínez Vendrell.

Ell es va cuidar de fer la informació de les defenses del castell de Montjuïc i de les Platges del nord i sud de Barcelona que, junt amb tota la que es va recopilar del Golf de Roses, s'entregà- a través d'en Gibernau- a l'Organització de Serveis Especials (OSS) dels Estat Units per a un possible desembarcament aliat a Catalunya (Operació Torxa) en el marc de la 2a Guerra Mundial.

Va ser un dels membres de l'escamot que va penjar banderes al transbordador del port de Barcelona. Una l'11 de setembre de 1944 i l'altra, la diada de Sant Jordi de l'any següent.



L'11 de setembre de 1945, els militants del Front sortiren a repartir octavetes i a enganxar papers engomats, on hi havia la bandera catalana en colors acompanyada de dos textos diferents que deien: "Català: Recorda la festa de l'11 de setembre de 1714. Sigues hereu digne del seu heroisme i amor a la llibertat. Front Nacional de Catalunya"  i l'altre "Català: Recorda el Conseller en Cap, Rafael de Casanova, fou ferit en lluita oberta pels soldats de Felip V. El President de la Generalitat Lluís Companys mor assassinat , contra tota llei,  pels sicaris de Franco. Felip V fou un rei injust. Franco és un assassí. Front Nacional de Catalunya". El grup estava compost per: Grau, Joan Josep Ferrer i Grau i en Manuel Fontich i Aldosa. Van enfilar carrer Villaroel escampant els papers; quan trobaven un bar d'ambient popular, un d'ells es quedava a la porta i els altres dos entraven repartint les octavetes per les taules. En arribar a la Diagonal van coincidir amb un tramvia i van decidir llençar la resta de papers a dintre. Quan ja ho havien fet van comprovar que, a dalt del tramvia, hi anaven una parella de policies. Com que el tramvia arrencà no en feren cas i seguiren el seu camí enganxant papers engomats. En anar a creuar la Via Augusta, en Ferrer i en Fontich per una banda i en Grau per l'altra, se'ls va travessar un cotxe d'on van sortir uns individus cridant "Alto policia" . Tots tres es van treure les pistoles i van començar a disparar, quan en Ferrer i en Fontich anaven a escapolir-se van veure a en Grau ferit a terra, el van recollir i tots tres junts emprengueren la retirada, però en Grau que perdia molta sang per la cama, els va demanar que marxessin, doncs no tenia sentit que caiguessin tots. Estirat a terra va veure com un policia disparava diversos trets al pit a un noi que estava arraconat amb els braços enlaire: era Josep Corbella que no tenia res a veure amb els fets. Va morir.

El segon adhesiu: Català: Recorda el Conseller en Cap, Rafael de Casanova, fou ferit en lluita oberta pels soldats de Felip V. El President de la Generalitat Lluís Companys mor assassinat , contra tota llei,  pels sicaris de Franco. Felip V fou un rei injust. Franco és un assassí. Front Nacional de Catalunya

En Grau duia dues pistoles, el policia que el va escorcollar se'n va quedar una per ell, deixant-l'hi justament la que no havia disparat.  Inconscientment el policia li va fer un gran favor, doncs en Grau es va inventar una història que va fer que s'en sortís només amb uns anys de presó.

Durant tota la seva vida va mantenir-se fidel al Front i als seus ideals de joventut, essent una referència pels militants que, anys a venir, van seguir el camí que ells van marcar.

Joan Grau i Rei ens va deixar l'any 2000 víctima d'una malaltia que va arrossegar durant anys amb total enteresa.



Fins Sempre, "Joanet".

Robert Surroca i Tallaferro
Països Catalans, novembre de 2000


.

.