10 anys de la mort de Francesc Espriu, fundador del FNC

Pintor i activista polític, parent llunyà de Salvador Espriu

Esparreguera, 1916 – Barcelona, 28 d'octubre de 2008

Estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i el 1932 es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), on era representant dels estudiants de belles arts. També formà part dels escamots d'Estat Català amb els quals va prendre part en els fets del sis d'octubre de 1934. El setembre del 1936, durant la guerra civil espanyola, marxa voluntari al front d'Aragó on participà en la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retroba amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reben un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats perquè puguin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descosy. Allí hi troba, entre altres Josep Pallach, Màrius Torres, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 participà en la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 torna a Barcelona clandestinament, on forma part d'un grup que inicia un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut en l'anomenada "caiguda dels cinquanta" i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on surt el 4 de novembre de 1945.

Quan surt de la presó segueix dedicat plenament a la pintura i a l'escultura (estatuetes de terracota), i comença a exposar el 1948. El seu estil no segueix ni l'avantguardisme de moda ni la pintura comercial, l'estil que ell descriu com a 'realisme interior' no és ni entès ni reconegut en la Barcelona grisa del primer franquisme. Viu sense luxes, tot i exposar amb èxit de crítica a la Sala Gaspar el 1953. Participa en la redacció de la revista Ariel, fins que perd tota la seva obra i pertinences en un incendi el 1960, és llavors quan decideix traslladar-se a París amb la familia. Allà, participa regularment a les exposicions col·lectives d'artistes independents, i en solitari a partir del 1966, també exposa a Tòquio i més endavant a Barcelona 1974 i a Madrid 1975.

Torna a Catalunya el 1979. A cavall entre Barcelona i Vilaverd (Conca de Barberà), segueix pintant, dibuixant i fent escultura (terracotes) fins a l'últim dia de la seva vida, exposant amb èxit arreu de la geografia catalana.

No deixa mai ni la lluita per la llibertat de Catalunya ni la militància al Front Nacional de Catalunya de qui fou el seu darrer secretari general.

Manuel Viusà i Camps: l'independentisme irreductible

Barcelona, 14 de desembre de 1917

París, 11 de febrer de 1998

Manuel Viusà fou un pintor i nacionalista militant. Neix, el 1917, a una família obrera d'origen republicà i catalanista: el pare era descarregador al port i la mare planxadora.  Viu a la Barceloneta. Quan esclata la revolta franquista es presenta de voluntari per defensar la República i Catalunya. Lluita al front d'Aragó amb la Brigada Roja i Negra, en una unitat de transmissions. Quan es retiren van a parar al Cinca amb uns altres companys que es queden amb la missió  de recuperar el material, però són detinguts per les forces del "Campesino", pensant-se que volien desertar. Després d'un temps tancats al castell de Lleida, s'aclareixen els fets i immediatament s'incorpora a una Brigada Mixta de Carrabiners i gent del PSUC a Bell-lloc d'Urgell. El dia de Nadal del 1938 cau presoner dels italians per la Division Littorio, a la zona del Seròs, i és internat a un camp de concentració de Valladolid. Al cap d'un any aconsegueix tornar a Barcelona.

A través de Sixt Blasco, antic membre de la FNEC -com ell- es posa en contacte el 1939 amb, els qui incien el que després seria el Front Nacional de Catalunya,  Enric Pagès i Montesut i amb en Lluís Sabaté i Rossignol -que va morir al camp d'extermini de Mauthausen. És en aquesta època quan es casa i té quatre fills amb Gertrudis Galí.

Munta al carrer dels Correus Vells de Barcelona un taller de fabricació de papers falsos per a fugitius de camps de concentració francesos. Més endavant lloga un local al C/ Morabos i  allà és on s'edit ala documentació  que fan servir els guies del FNC que es dediquen a passar clandestinament a gent perseguida.

En aquesta tasca Viusà és qui facilita la impremta, una Boston, amb que es van fer els tiratges dels butlletins i documents del FNC. Amb nom suposat, la família Viusà, es trasllada a Terrassa. Gràcies als seus contactes artístics aconsegueix diners per finançar les activitats de resistència del Front, que subsistia gràcies a gent com en Fontanals, d'Acció Catalana, o Pau Farnés. Viusà es feia dir Manuel Camps, nom amb el qual té obres signades. Tenia cura dels dibuixos i fotogravats del Per Catalunya, portaveu del FNC. Llavors de la caiguda del 46, la policia el va anar a buscar però es va escapar i s'amaga a Barcelona. Reapareix, uns mesos després, a l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947. És qui munta l'acció llançada de fulls volants, per mitjà de coets, damunt la gent que es va  concentrar en aquell acte.

L'any 1948 surt cap a l'exili amb la seva família i s'instal·len a la Platja de Canet de la Marenda (Rosselló). També  coordina i serveix de pont entre la direcció del Front, que es troba a l'interior, i les delegacions de l'exterior. Fins el 1951 s'està a Catalunya Nord, a partir de llavors viu a París i el 1956 torna a editar Per Catalunya. 

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes

Imatge cedida per Llibres Nacionalistes

A la dècada dels 60 escriu i edita biografies d'en Macià i en Companys que són enviades a Perpinyà a cura d'en Jaume Cornudella, i un cop aquí són recollides per l'equip de fronteres del Front. Viusà també és un dels primers en organitzar a Montllor recitals d'Ovidi,
Llach i Raimon. En motiu de les "Caputxinades" edita unes publicacions en nom de la FNEC en francès i anglès, per fer conèixer la lluita que es duia a terme a la universitat contra la dictadura.

Viusà va conèixer la viuda de Lluís Companys, Carme Ballester. Aquesta, arrel d'una malaltia es trobava en una situació complicada econòmicament i abans de trobar-se en una situació precària Viusà es va encarregar de canalitzar tota l'ajuda econòmica. Així aconsegueix que els Casals Catalans d'Amèrica i França  lliurin un ajut de (7.500 francs). Quan Batista i Roca se n'assabenta suma la mateixa xifra  i entre els dos promouen una reclamació al govern alemany, d'una pensió per la responsabilitat del segrest i l'assassinat del seu marit. Aquesta gestió és un èxit.

Un altre referent a destacar d'en Manuel Viusà és que sempre tingué  la casa de París -19 rue Clauzel- oberta a tots els patriotes forçats a exiliar-se.

El 1979 el govern espanyol acusa Viusà d'haver comprat, juntament amb el catalano-suís Sporri, les amres que va utilitzar l'anomenat Exèrcit Popular Català, sota la suposada direcció d'en Batista i Roca (aquí ho explica de manera distorsionada el diari El País). Fruit d'aquesta acusació, l'estat espanyol va demanar-se l'extradició. Quan es fa a París la vista sobre l'extradició, les autoritats espanyoles de la Jonquera, barren el pas els autocars, plens de gent, que volien assistir al judici en suport a Viusà. L'absoluta manca de proves aportades per justificar l'extradició va fer que el fiscal retirés els càrrecs, demanant excuses a l'acusat i agraint-li el seu passat de resistent en el Réseau Albi-Maurice, durant l'ocupació de França. A finals de 1980, ingressa a Esquerra Republicana de Catalunya, el 82 viuen la desgràcia de perdre la filla Núria i la néta Meritxell en les riuades d'Andorra i el 88 se li concedeix la Creu de St. Jordi.

Home actiu, entusiasta i vital, condicions que va posar al servei de Catalunya i el seu alliberament del jou espanyol.

Robert Surroca i Tallaferro

Països Catalans, març de 2002

Eduard Tell i Nohet: la lluita a la universitat

Barcelona 1936

Barcelona, 2 de febrer de 2000

L'Eduard ingressa a la Universitat de Barcelona per seguir-hi estudis de Dret. Forma part de les noves generacions que es desperten, en la consciència de la llibertat i el catalanisme, en les lluites universitàries dels anys cinquanta.

El 1956 l'exèrcit soviètic envaeix Hongria per tallar un govern filodemocràtic; Eduard Tell pren part activa en les manifestacions de protesta dels estudiants, els quals les transformen en crits contra la dictadura espanyola, i escridassen els policies amb el nom de "russos".

També actua en la segona vaga de tramvies, de l'any 1957, en què es llencen per les finestres de la Universitat Central, les fotografies de Franco i de José Antonio que,  de forma obligatòria, presidien tots els edificis públics, És un dels promotors de l'Assemblea del Paraninf.

Per tot això, i per ser un dels editors de la "Fulla Clandestina dels Estudiants" és detingut i processat. A més se'l culpa d'haver posat un explosiu prop de la comissaria de la policia de la Rambla.
S'exilia el 1957. A l'interior, la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) es revitalitza clandestinament, de la mà dels estudiants, alhora, militen al Front Nacional de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya i al Moviment Socialista de Catalunya.

L'Eduard Tell s'incorpora, a l'exterior, al Moviment Socialista de Catalunya i esdevé, des de Brusel•les, el representant de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya als organismes internacionals, junt amb Manuel Visuà, del Front Nacional de Catalunya, que vivia a París; aquests organismes internacionals donaven el seu reconeixement a la delegació catalana de la FNEC, al marge de la delegació espanyola que era representada per la Federación Universitaria Democrática Española (FUDE).

Tota la documentació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya d'aquest període es pot consultar a l'Arxiu Nacional de Catalunya, on l'Eduard la va dipositar.
L'Eduard Tell va dur una vida personal molt agitada, amb estades al Perú i Algèria, on es trobà enmig d'una revolta de la Kabília en què, per poc, no hi deixa la vida.
En l'última etapa de la seva vida militava a Estat Català.
Creiem que cal deixar constància d'aquests resistents que, com l'Eduard Tell, en els temps difícils van lluitar  per Catalunya i la seva llibertat.

Robert Surroca i Tallaferro
Barcelona, febrer de l'any 2000

 

Flora Marquès i Carreras: la militància oculta

Neix i mor a Begur (Baix Empordà)

1928 - 8 de desembre de 1987

La militància oculta

El seu pare, d'ofici paleta, va ser alcalde de Begur durant la República. La Flora va venir a treballar i viure a Barcelona, on a través d'en Josep Ma. Casablancas, va ingressar al Front Nacional de Catalunya a mitjans dels anys cinquanta.

Va assumir la responsabilitat de tenir a casa seva, al C/ Mahó de la ciutat comtal, una multicopista per fel els papers clandestins que el Front utilitzava per les seves activitats i campanyes. Ella es cuidava de picar els clixés i, sola o amb en Casablancas, se'n cuidaven d'imprimir-ho treien la màquina d'un amagatall on estava camuflada junt amb el paper i la tinta.

Amb la "Montse" -nom amb la que la vaig conèixer durant setze anys- havíem establert un mecanisme per recollir els papers, que jo encarrilava pels canals de distribució i difusió que teníem muntats. Aleshores jo tenia una cansaladeria i ella telefonava dient: "envieu-me la comanda que vaig fer, tal dia sobre tal hora, que seré a casa". Això volia dir un dia i una hora abans que l'indicat per telèfon. Ens trobàvem en un lloc convingut en l'últim trobada i que anàvem variant constantment. 

La recordo arribant amb uns paquets d'un pes inversemblant pels seus febles braços. Dintre d'ells la feina prèviament encomanada i que, en la solitud de casa seva, s'havia fet: butlletins, manifestos, octavetes de la FNEC, del Front, de les campanyes a favor de l'Abat Escarré amb motiu de les seves declaracions a "Le Monde" i després, pels fets del seu enterrament, el butlletí "Esquerra" que el FNC imprimia pel País Valencià i un llarg etcètera.

Era a començaments dels seixanta i allò va durar anys. La Flora sempre puntual, eficient amb  un treball impecable. Aquella va ser una tasca fosca, amagada desconeguda de gairebé tota la gent militant, una tasca que no rebia l'escalf dels companys amb els que la Flora no tenia -per raons elementals de seguretat- cap relació.

Homes i dones com la "Montse", han estat uns herois de la catalanitat. Sense esperar res, sense demanar mai, res. Gent del poble lluitant en defensa de les llibertats d'aquest poble.

La Flora Marquès  és un dels millors exemples d'aquests patriotes dels que Catalunya no en sabrà mai res. I, tot i que amb aquests modestos tríptics no pagarem el deute que amb ells tenim, almenys que quedi constància de que el país s'ha recuperat en gran part, per la gent de a peu. Siguem dignes del seu esforç en la nostra tasca de cada dia.

Robert Surroca i Tallaferro

Països Catalans, abril de 2002

Breu resum i punts importants per estelada.cat

Flora Marquès i Carreras: Begur, 1928- Begur, 1987

• Nascuda a Begur (Baix Empordà) l’any 1928, filla de l’alcalde de la vila durant la República.
• Es va traslladar a Barcelona per treballar, ingressant de la mà de Josep Maria Casablancas al Front Nacional de Catalunya.
• Va acollir a casa seva una multicopista que el FNC utilitzava per editar les seves publicacions clandestines, els clixés de les quals eren picats per ella.
• A casa seva es van editar butlletins, manifestos, octavetes i altres textos d’organitzacions com la Federació d’Estudiants de Catalunya (FNEC), campanyes com la de suport a l’Abat Escarré, revistes com Esquerra que el FNC va editar pel País València i moltes altres.
• Durant prop de vint anys va dur a terme les tasques encomanades per la direcció del FNC d’editar el material i dur-lo al seu contacte. Va emprar el sobrenom de “Montse”.
• El 8 de desembre de 1987 va morir a la seva vila natal de Begur.

Voluntaris del Regiment Pirinenc

Aquest divendres 23 de març es va fer un homenatge al Regiment Pirinenc Núm. 1 de Catalunya a la sala d’actes del CADCI.

L’acte contava amb els historiadors Jaume de Ramon i Vidal (autor d’un llibre sobre el Regiment Pirinenc) i Antonio Gascón Ricao, els quals van fer la conferència.

Al finalitzar l’acte van parlar els veterans del Regiment Pirinenc.

Audio amb tot l'acte sencer de l'acte d'Homenatge al Regiment Pirinenc nº1. PART: 1ª - CADCI, Palestra, FNEC, FEHC (disculpeu la publicitat de goear i que al principi no s'escolta prou bé per causes de distància):






Vídeo:

Andreu Xandri i Serrano

Apassionat del muntanyisme es fa del Centre Excusionista de Catalunya

A la universitat l'Andreu crea amb altres companys l'Associació Catalana d'Estudiants. Es tracta d' una organització de caràcter catalanista. En aquells temps es proclama la República, i aquest petit nucli, constitueix un primer grup de pressió , davant d' aquella universitat crítica, amb el recent Estatut d'Autonomia, que s' acaba d' aprovar.

Entra a la Universitat al curs 33/34, en aquell curs organitza el Club Català, un grup heterogeni d'universitaris i treballadors , que sota la causa excursionista, persegueix un ideal catalanista. Es tracta d'un sector escindit de Palestra.

Al finals del any 33 troba un grup afiliat a Nosaltres Sols, que sembla correspondre al seu ideal independentista, però la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal d'aquell any, i passant la comitiva per davant de la Seu social de Nosaltres Sols , sense que la bandera sigui al balcó, fa que en Xandri , juntament amb d' altres, s'esborri del partit.

El 6 d'octubre del 34 es proclama a Catalunya l'Estat Català. Xandri i els seus companys són sorpresos a la Pça Sant Jaume, i s' incorporen a la lluita immediatament. L' exèrcit avorta ràpidament la revolta a Catalunya., el President Lluís Companys i els altres membres del seu govern, són processats i empresonats al vaixell Uruguai.

Xandri ostenta un dels càrrecs directius de la F.N.E.C (Federació Nacional d' Estudiants de Catalunya), per què era més independentista que nacionalista, i va originar la fundació de B.E.N(Bloc Escolar Nacionalista).

El dia abans de fer-se públic la sentència dels fets d' octubre, contra el president Companys, convoca una manifestació a les Rambles amb una pancarta que diu: “Els estudiants per Lluís Companys”, en Xandri és detingut.

Quan esclata el 19 de juliol el comitè revolucionari de la F.N.E.C té com objectiu principal,defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil.

El dia 29 de juliol, l'Andreu Xandri, comença a col.laborar amb una secció personal diària, anomenada: Vida Cultural.Els tres primers articles corresponents als dies 29,30, i 31 d'aquell mes, són: Disciplina i Organització, Autoritat, i La força indestructible de Catalunya.

L'11 de setembre del 36 , dia eminentment revolucionari, es contempla íntimament lligat a les reivindicacions culturals catalanes, i en Xandri realitza un recompte de la lenta recuperació, després de la repressió de Felip V , i de l'aportació gairebé nul.la de Catalunya a la cultura europea, durant el segle passat.

L'Andreu Xandri se'ns mostra, en tot moment, com un jove amb una maduresa sorprenent, malgrat la seva jovenesa. El seu objectiu la revolució cultural , el seu ideal obtenir l' equilibri de l 'ideal grec, que sempre l'acompanya. Va escriure articles a Redreçament, Vida Cultural, Diari de Barcelona. A vida Cultural serà el darrer treball a al premsa, de l'Andreu Xandri , abans d' anar al front.

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritza la creació d' una unitat alpina, depenent de la Generalitat, i que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics el trobaren amb l'anarquista Garcia Oliver, i la F.A.I, Comandat a la Cerdanya per l' Antonio Martin, anomenat el "cojo de Màlaga".

El grup dels Pirineus , s' ofereix el 3 de maig , al president Companys, per defensar el govern autònom, protagonitzen veritables episodis heròics en la defensa de la Generalitat. En aquells dies moren, en Marimon, en Domènech Jaumot i d'altres. Els fets de Maig, es produeix l'enfrontament de les diverses forces del moment- el PSUC i la Generalitat per una banda , i el P.O.U.M i la F.A.I per l' altra. L'enfrontament no deixa de ser una lliçó d' unitat, que cal entre totes les forces que lluiten contra el feixisme. L'exèrcit de Catalunya és substituït per, El Ejército del Este, comandat pel General Pozas (comunista), en lloc del Coronel Guarner, que resta, no obstant, com a Cap d'Estat Major.

Durant els mesos de setembre i octubre es produeix una espectacular ofensiva de l ' exèrcit republicà al nord d'Aragó, protagonitzada per la 43 divisió, (en aquell temps en Xandri era tinent) es conquereixen les posicions de Cuculles i Biescas entre d' atres.

A la primavera del 38 en Xandri es ascendit a capità, i destinat a una cia. d'ametralladores. A finals de març, l' ofensiva feixista contra Catalunya ja no recularia. La 43 divisió ha de defensar-se sense mitjans i desconectada del X Cos de l' Exèrcit, els dies que precedeixen a l'ofensiva són catastròfics.

El dia 15 de juny, després d' una heròica resistència , cobrint la retirada dels seus homes, l'ametralladora del capità Xandri, emmudeix per sempre. Tenia 21 anys.

Dades tretes del llibre ANDREU XANDRI: MíSTICA I FORÇA.

Autora Rosa Maria Terrafeta i Badia.

Barcelonesa d'edicions.