Ens va deixar Joan Serra

A mitjans de març d'aquest any va morir el patriota Joan Serra, de cal Jan Pasor de les Escodines, fill de Manresa, llibreter de bell. Instal·lat a Barcelona, regentava des del 1998 amb Immaculada de Regàs la llibreria Llibre Vell. Amb parada al mercat de Sant Antoni, la seva trajectòria començava als Pavellons Antoni Palau, on venien llibres, i al carrer Riera Baixa, 16, on venien còmics. 

Per tal de no fer el servei militar espanyol  va marxar de l'estat espanyol i es va exiliar a la Catalunya del Nord sota administració francesa, concretament al Monestir de Sant Miquel de Cuixà, i en tornar als anys 70 es va negar a tenir el DNI espanyol en considerar-lo l'estat opressor.

L'any 1980 amb ex-militants de l'IPC i independents va refundar Nosaltres Sols! i més endavant es va integrar a Estat Català.

Serra destacà per ser una ànima insubmisa i un rebel enfront l'ocupació de Catalunya.

Descansi en pau

Josep Maria Murià i Romaní

Nat el 19 d'octubre de 1907 a Barcelona
Mort el 19 d'agost de 1999 a Guadalajara (Mèxic)

Josep Maria Murià és fill de Magí Murià i Torner i d'Anna Romaní i Sabater. Fou germà de la periodista Anna Murià i Romaní i pare de José María Murià Rouret. Des de ben aviat va tenir inquietuds literàries que plasmà a la premsa, tant de Barcelona com de comarques, pels volts dels anys trenta col·laborà a El Borinot, La Nau i el Diari de Catalunya

Milità a Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Català i, ja en plena guerra, a Estat Català.

Durant la guerra, en caure el Front d'Aragó, s'allistà voluntari a l'Exèrcit Popular on és anomenat milicià de cultura del seu batalló. Lluità a la batalla de l'Ebre on tanta joventut catalana hi va deixar la vida.

Passà la frontera, camí d'un llarg exili, el febrer de 1939. Degut a la seva condició de francmaçó i de felibre, pot evitar entrar als camps de concentració francesos. S'afincà a Montalban on, juntament amb en Marcel·lí Perelló , fan el Butlletí d'Estat Català, mecanografiat i que, del juny de 1939 fins al maig de 1940, va treure 46 números. D'allà es trasllada a Montpeller on, per raons de feina,  pot obtenir informació sobre els horaris i transports ferroviaris d'interès militar, que trametien als membres de la Resistència, que lluitaven contra l'ocupació alemanya.

L'abril de 1942 s'embarca cap a Mèxic on, en el Districte Federal, publica el butlletí d'Estat Català, de curta durada. L'any 1943, junt amb Artur Costa, treuen La Nación Catalana, feta en espanyol a fi i efecte de donar a conèixer el fet català als habitants d'Amèrica Llatina.

També forma part del grup editor d'Enllà, que duia el significatiu subtítol de Catalunya per la independència dels pobles i el socialisme. S'adhereix al moviment Comunitats Catalanes, que s'escampa arreu de les colònies de catalans que vivien en els diversos països americans.

S'afilia a la Unió dels Catalans Independentistes que funcionava a Santiago de Cuba. Des de la capital asteca ingressa al Front Nacional de Catalunya; el seu company Marcel·lí Perelló, en seria el delegat a Mèxic, El 1959, es trasllada a Guadalajara (Jalisco), tot just  arribat es fa soci del Centre Català, des d'on comença a treure un butlletí, que era el portantveu del Centre; però després es va transformar en el Butlletí d'Informació dels Països Catalans; que va durar 15 anys, en el curs del qual en van sortir 180 números; es feien trameses a l'interior, molt sovint interceptades per la policia espanyola.

Escrit, amb afegitsd'HN, per Robert Surroca i Tallaferro

l'abril del 2000 a Barcelona

Obres

Assaig
La revolució al camp de Catalunya (1937)
Revisión de la dramática neoclásica (1971)
Vivències d'un separatista (1985)

Poesia
L'espera, poemes (1942)
L'últim recull (1980)
Trajecte confús (1978)
Ramals del trajecte (1980)

Narracions i contes
Els dos puntals (1938) novel·la
Narraciones fugaces (1967), versió catalana del 1974
Cuentos de humor gris (1987) versió catalana del 1992
Cinc contes per a infants (1984)

Esquela apareguda a El Informador, diario independiente [Guadalajara (Mèxic)], 20-08-1999, pàg. 13-E

10 anys de la mort de Francesc Espriu, fundador del FNC

Pintor i activista polític, parent llunyà de Salvador Espriu

Esparreguera, 1916 – Barcelona, 28 d'octubre de 2008

Estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona, i el 1932 es va afiliar a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC), on era representant dels estudiants de belles arts. També formà part dels escamots d'Estat Català amb els quals va prendre part en els fets del sis d'octubre de 1934. El setembre del 1936, durant la guerra civil espanyola, marxa voluntari al front d'Aragó on participà en la batalla de Belchite; després li diagnosticaren una malaltia greu i fou alliberat de tornar al front.

En acabar la guerra marxà a l'exili i fou internat al camp d'Argelers. A Perpinyà es retroba amb Alexandre Cirici Pellicer i altres antics membres del FNEC i reben un ajut del Comitè Britànic d'Ajuda als Refugiats perquè puguin estudiar a Montpeller, amb Ernest Fouard i Camille Descosy. Allí hi troba, entre altres Josep Pallach, Màrius Torres, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Cruells i Pompeu Fabra.

El 1940 participà en la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC), i el 25 de gener de 1941 torna a Barcelona clandestinament, on forma part d'un grup que inicia un servei d'informació en col·laboració amb els aliats. El 25 de novembre de 1943 Espriu fou detingut en l'anomenada "caiguda dels cinquanta" i condemnat a dos anys de presó a la Model, d'on surt el 4 de novembre de 1945.

Quan surt de la presó segueix dedicat plenament a la pintura i a l'escultura (estatuetes de terracota), i comença a exposar el 1948. El seu estil no segueix ni l'avantguardisme de moda ni la pintura comercial, l'estil que ell descriu com a 'realisme interior' no és ni entès ni reconegut en la Barcelona grisa del primer franquisme. Viu sense luxes, tot i exposar amb èxit de crítica a la Sala Gaspar el 1953. Participa en la redacció de la revista Ariel, fins que perd tota la seva obra i pertinences en un incendi el 1960, és llavors quan decideix traslladar-se a París amb la familia. Allà, participa regularment a les exposicions col·lectives d'artistes independents, i en solitari a partir del 1966, també exposa a Tòquio i més endavant a Barcelona 1974 i a Madrid 1975.

Torna a Catalunya el 1979. A cavall entre Barcelona i Vilaverd (Conca de Barberà), segueix pintant, dibuixant i fent escultura (terracotes) fins a l'últim dia de la seva vida, exposant amb èxit arreu de la geografia catalana.

No deixa mai ni la lluita per la llibertat de Catalunya ni la militància al Front Nacional de Catalunya de qui fou el seu darrer secretari general.

Joan Graupera i Casanova

Avui fa 21 anys que ens va deixar Joan Graupera i Casanova (1905 - 7 de juliol del 1997), president d'Estat Català d'Arenys de Mar. Al cel sigui i que el seu record ens faci present qui som els catalans.

A la següent foto podem trobar al patriota Graupera en la XV renovació de la Flama de la llengua catalana publicada al dossier 40 anys de la FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA 1968 - 2008

Joan Grauper Casanova, a la dreta de l'abat Just, i Josep Bellsolell Julià, verguer del Maresme de la FEEC, membres fundadors del Centre Excursionista d'Arenys de Mar. FOTOGRAFIA ARXIU ARMAND GIMÉNEZ GARCIA

Jaume Ros i Serra

Agramunt, Urgell, 1918 

Oliana, Alt Urgell, 18 d'octubre de 2005

fou un activista polític català. Milità des de ben jove a Estat Català, durant la guerra civil espanyola s'incorporà a la columna Macià-Companys i en acabar la guerra es quedà al Rosselló, on col·laborà en el passatge de fugitius civils i militars per la frontera durant la Segona Guerra Mundial i va col·laborar amb el FNC sense abandonar la militància a Estat Català.

Després del 1945 tornà a Agramunt, però al cap de poc es va establir a Andorra, on des del 1962 acollí durant molts anys la representació pràctica de la Generalitat de Catalunya a l'exili i fou correu del president Josep Tarradellas. Va col·laborar al Diari d'Andorra i El Periòdic d'Andorra.

El 1994 fou un dels principals impulsors del Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, i el 1999 deixà la militància a Estat Català, alhora que donava suport a la candidatura de Catalunya Lliure a les eleccions al Parlament Europeu de 1989.

El 2000 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, l'import de la qual, però, va cedir a La Bressola.

Obres

    La memòria és una decepció 1920-1939 (1995)
    La decepció de la memòria: 1939-1995 (1995)
    Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya (1996)
    Catalunya amb una sabata i una espardenya (1996)
    Conèixer l'altra Andorra (2001)

Fotografia cedida per Climent Miró: 

A l'esquerra dret: Josep Planxart i Martori (1918-2015), es desconeix qui és la senyora del seu costat. Asseguts  l'Eduard Tell i Nohet (1936-2000) llegint la revista Fervor, editada per la secció d'Estat Català (EC) de la Seu d'Urgell, en Jaume Ros i Serra d'Escaldes i també d'Agramunt, de la Vall del Sió, com deia sempre, el qual conversava amb un compatriota de la Terra Ferma que encara desconec. A la dreta, en Ventura Niubò i la Berta

ACTE: Marcel·lí Perelló. Una vida per la inependència

Martí Marcó: l'independentisme armat

1959 Barcelona

29 de gener de 1979

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

En 1978 Marcó, junt amb altres companys, fou entrenat per ETA a Baiona, i va tornar a Catalunya amb un arsenal d'armes i munició

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (anaven armats amb pistoles Firebird del 9 mm Parabellum, carregades per assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.

Fonts: Sàpiens i Viquipèdia

Fotos de l'homenatge a Martí Marcó

Estat Català

 

Actes d'homenatge a Martí Marcó

Us presentem els actes d'homenatge del 38è aniversari de l'assassinat de Martí Marcó a mans de la policia espanyola. 
Aquesta entrada s'anirà actualitzant segons ens arribin les dades. Recordeu que ens podeu fer arribar el vostre acte a homenatgenacional@gmail.com

Estat Català

Ofrena floral i homenatge.
Diumenge 22 de gener a les 12h.
Cantonada carrer Bruc /Diputació

Esquerra Republicana de Catalunya / JERC

Dilluns 23 de gener a les 20 h, participa a la xerrada sobre la figura de Martí Marcó i l'independentisme dels anys 70 que se celebrarà al casal d'ERC-Barcelona Vella (Carrer Palau, 2).

Avui fa un any ens va deixar Josep Planchart

Recordatori repartit el dia del seu enterrament. A.C.S.

La mort dels germans Badia

Portada del Diari de Barceona el 28 d'abril de 1937, un any després de la mort dels germans Badia

Recordem a en Martí Torrent i Blanchart

El 15 d'abril del 2012 ens va deixar el militant d'Estat Català i Nosaltres Sols! Sr. Martí Torrent. El recordarem amb aquest pamflet d'un acte d'Esquerra de Catalunya que ell mateix va presentar.

Josep Planchart i Martori (Sant Celoni, 5 de desembre de 1918 - Barcelona, 23 de juliol de 2015)

Aquesta matinada ha mort Josep Planchart als 96 anys, dirigent històric d'Estat Català, on hi militava des de l'any 1936.

Es farà una cerimònia de comiat demà divendres a 2/4 de 4 al tanatori de Sant Gervasi.

Ens ha deixat el patriota Josep Planchart i Martori, membre d'Estat Català des del 1936; va combatre a la guerra i va ser internat en camps de concentració i treballs forçats a França i a Espanya. Als anys quaranta s'incorpora al Front Nacional de Catalunya, organització independentista clandestina que tenia secció militar. Enquadrat al FNC i a Estat Català, Planchart va passar informació al bàndol aliat durant la Guerra Mundial i va seguir militant a l'independentisme d'EC, el partit fundat per Francesc Macià el 1922, fins al dia d'avui, havent de passar en tres ocasions per les comissaries i la presó durant el franquisme.Va ocupar, després del franquisme, els càrrecs de Secretari General i President d'Estat Català.

 

Tota una vida entregada a la lluita per la independència de Catalunya, el seu esforç i sacrifici, d'ell i de tants milers de patriotes, han fet possible que avui siguem a les portes de tenir per fi l'Estat Català.

Catalunya sempre et tindrà en el seu record!

Comitè Executiu d'Estat Català 

                           23 de juliol de 2015

Planchart de jove

Cartell per les eleccions generals espanyoles de 1977

Planchart a la commemmoració de la IV República Catalana el 14 d'abril del 2008

Josep Planchart acompanyat de Conxa Murall (vídua de Martí Torrent (29 d'octubre de 1912 - 15 d'abril de 2012)) a l'acte d'homenatge dels Germans Badia de 2013

Recordança dels germans Badia

Article a la revista Avant nº2 del 1978 sobre els germans Badia escrit per Josep Planchart  (Sant Celoni, 5 de desembre de 1918 - Barcelona, 23 de juliol de 2015)

El mateix article va servir per recordar els germans Badia al 2001

* Material obtingut gràcies al Sr. Martí Torrent (Arenys de Mar, 29 d'octubre de 1912 - Barcelona, 15 d'abril de 2012)

Fotografia de patriotes

Fotografia del 10 d'abril del 2002 a Reus després d'una reunió del Consell Consultiu d'Estat Català.

Aquesta fotografia va aparèixer al Butlletí d'Estat Català 3ª Època núm.3 de l'11 de setembre del 2002

Començant per l'esquerra n'Antoni Batlle (20 de juliol de 1919 - 27 de juny de 2002), davant seu en Martí Torrent (29 d'octubre de 1912 - 15 d'abril de 2012 , al seu costat Josep Planchart (Sant Celoni, 5 de desembre de 1918 - Barcelona, 23 de juliol de 2015) . Es desconeix la persona que hi ha davant d'aquest.

General Moragues

Articles de la revista Estel Blanc d'Estat Català:

Estel Blanc 2na època nº4 - 9 de setembre de 1998 

Estel Blanc 3ra època nº1 - 21 d'octubre de 2001

Quan Estat Català va fer 60 anys

Durant el juliol de 1982 aquesta targeta va recòrrer nombroses mans de patriotes per commemorar i fer homenatge al naixement d'Estat Català, el tercer partit nacionalista d'Europa.

Avui fa 92 anys que el fundaren Francesc Macià, Lluís Marsans i Sola, Daniel Cardona i Civit, Domènec Solé, Manuel Pagès i Mercader 

Gràcies patriotes!

Gràcies President!
Gràcies Avi!

Antoni Batlle i Mas

Avui fa dotze anys que ens va deixar el patriota Antoni Batlle i Mas, militant històric d'Estat Català.

Esquela mortuòria d'Estat Català anunciant la defunció del Sr. Batlle

A continuació  llegireu un article de'n Jaume Renyer publicat a Vilaweb (2009) dedicat a Antoni Batlle.

Avui fa set anys que traspassà, a la ciutat de Reus, el patriota català Antoni Batlle i Mas (20 de juliol del 1919 - 27 de juny del 2002). Tenia, doncs, vuitanta-dos anys i un esperit ferreny, característic dels separatistes d'abans de la guerra.

Vaig tenir ocasió de tractar-lo sovint els darrers anys de la seva vida, quan ja anava amb crosses però no faltava a cap acte catalanista que es feia a Reus.  Vivia en un pis del carrer del Carrilet rodejat de records personals i polítics acumulats en la seva llarga trajectòria militant. Allí l'anàvem a veure alguns amics, Carles Pellicer (regidor i diputat de CIU) i els seus familiars. Quan només era un jovençà s'afilià a les Joventuts d'Estat Català, lluità amb l'exèrcit de la República i, quan acabada la guerra fou incorporat per força a l'exèrcit espanyol, s'integrà a la secció militar del Front Nacional de Catalunyadirigida per Jaume Martínez Vendrell. El seu nom de guerra era "Baldiri". 

Destacat a la Vall d'Aran i la Cerdanya ajudà a resistents i fugitius dels nazis a creuar la frontera franco-espanyola, conducta que li fou acreditada per l'exèrcit francès amb un diploma on consta: "Antoni Batlle i Mas (Baldiri), soldat sans uniforme des Forces Françaises Combattantes, a participé, en territoire occupé par l'ennemi, au glorieux combat pour la liberation de la Patrie". Sobre la seva activitat clandestina en tant que militant del FNC el mateix Jaume Martínez Vendrell li va enviar aquesta nota que vaig reproduir en el llibre "Un home del silenci: Jaume Cornudella i Olivé", (Pagès Editors, Lleida, 2001, pàgina 134): 

"Amic Baldiri:

Com podràs comprovar en el meu llibre "Una vida per Catalunya", he respectat ben contra la meva voluntat, la teva de que en el mateix no hi figuri cap de les accions per tu portades a cap en la clandestinitat contra el règim franquista. I solament, com em vares autoritzar, només hi figura el teu nom. Això no és just, doncs els que tant ens vàrem sacrificar i tantes vides va costar, avui hem sigut oblidats en el més olímpic despreci. Dissortadament han resultat estèrils totes les accions, els esforços i sacrificis. La ferida que portem oberta només es clourà quan passem a millor vida. Rep una forta abraçada del teu germà.

Jaume Martínez Vendrell".

Escriví unes memòries sobre dels seus anys de lluita per Catalunya: "El perquè d'una obsessió: prendre part en la lluita per l'alliberament de la pàtria subjugada i vexada", que resten inèdites. 

Recordança dels germans Badia

Article sobre els germans Badia a la revista d'Estat Català: Estel Blanc nº1 -2na època 14 d'abril de 1998 

Miquel i Josep Badia

Els dies previs al 28 d'abril de 1998, quan els germans Badia foren assassinats feia 62 anys, Estat Català va fer corre entre els joves nacionalistes més punyents dels anys 90 aquest anunci d'aquest acte en memòria dels germans assassinats per la FAI

 

Documentació obtinguda gràcies a la familia de Martí Torrent