dilluns, 31 de desembre del 2012

Mor el doctor Moisès Broggi, als 104 anys


La desaparició del centenari cirurgià deixa enrere una trajectòria lligada al món de la medicina catalana


Moisès Broggi/ Xavier Bertral
Moisès Broggi, el setembre de 2011 FRANCESCEl metge cirurgià i humanista català, Moisès Broggi, ha mort a Barcelona als 104 anys, complerts el passat 18 de maig. El funeral serà el dia 2 de gener al Tanatori de les Corts.
Nascut l'any 1908, Broggi va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1931, l'any de la República, especialitzat en cirurgia sota la direcció dels germans Trias i Pujol, Antoni i Joaquim, considerats els pares de la cirurgia moderna catalana.
Durant la Guerra Civil, va formar part de l'equip mèdic de les Brigades Internacionals, al bàndol republicà, posant en marxa els primers quiròfans mòbils del món. Just abans d'acabar la guerra, va entrar a treballar l'Hospital de Vallcarca de Barcelona, però amb la victòria franquista Broggi va ser destituït de tots els seus càrrecs oficials, dins el procés de depuració per part del règim franquista. Va ser sotmès a un Tribunal Sumaríssim, que el va inhabilitar per al servei públic.
Però això no el va aturar en la seva carrera professional. Primer a Terrassa i després a diversos centres de Barcelona, va exercir la medicina en el sector privat, on va donar molta preeminència a la seva tasca assistencial.
Al llarg de la seva vida, resumida per ell mateix en dos volums de memòries i en un últim llibre que va publicar l'any passat com a 'Reflexions d'un vell centenari', Broggi ha estat reconegut àmpliament per la seva tasca professional i per la seva vessant humanista.
Aportacions humanistes
Va ser president de la Comissió de Deontologia del Col·legi de Metges i membre fundador de l'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1985.
L'any 1966 va esdevenir membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, de la qual en fou nomenat president el 1980. L'any 1981 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Té també la Medalla d'Or de Barcelona i la Medalla d'Or de la Generalitat des de 2008.
Fill d'Antoni Broggi i Elisa Vallès, simpatitzants de la Lliga Regionalista, s'ha declarat sempre catalanista i cada cop més independentista. L'octubre del 2009 es va adherir a Reagrupament i a les eleccions municipals del 2011, tancà la llista electoral de la coalició Unitat per Barcelona. En les eleccions generals espanyoles de 2011, Moisès Broggi va encapçalar la llista de la coalició d'ERC amb Reagrupament i la plataforma d'independents Catalunya Sí per al Senat a la província de Barcelona. En cas d'haver estat escollit no hauria pres possessió de l'acta de Senador a causa de la seva avançada edat.
"Hi ha massa gent al món"
Se'n va deixant set fills, onze néts, deu besnéts. Això no obstant de la seva constant preocupació dels últims anys per la demografia. "Hi ha massa gent al món, i no hi cabrem, caldria equilibrar la gent que neix i mor", li deia en una entrevista al director del diari ARA, Carles Capdevila, el passat mes de setembre de 2011, quan encara tenia 103 anys.
Fins al final va mantenir el cap clar. En la seva conversa amb Capdevila, Broggi reiterava el seu catalanisme i es declarava optimista perquè "com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen". També opinava sobre els moments complicats que travessa la sanitat pública i apostava per un copagament en funció de la renda. Sobre el més enllà, opinava que "hi ha un esperit universal que ho mou tot" i del qual tothom en forma part.
Font: Ara.cat

dimarts, 25 de desembre del 2012

Recordant a Macià

Recordatori repartit al cementiri de Montjuïc i editat per Indrets del record en una data tant especial com avui





diumenge, 23 de desembre del 2012

L’herència d’una nit de Nadal: 25 de desembre de 1933


Les festes de Nadal ja han arribat. Aquest és un moment típic i idoni de retrobament amb la família i de festeig i grans àpats. Per tant, moments de goig i alegria.

Però, l’article d’avui no parlarà d’un dia de joia i festa sinó d’un dels dies més tristos que es recorden: la mort de Francesc Macià, el Nadal de 1933. Ho recordem no perquè fa tants anys que ha mort o que va néixer, sinó per fer patent que la flama que ell va aconseguir encendre ni els anys de foscor més absoluta han aconseguit apagar.

Francesc Macià i Llussà, conegut com l’Avi, va morir el 25 de desembre de 1933 a la seva residència de la Casa dels Canonges, al Palau de la Generalitat.
La seva desaparició va deixar el país orfe però la seva acció ha marcat el camí del somni per on Catalunya podia avançar.
El cos del president va estar exposat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i, dos dies després va ser traslladat sobre un armó d’artilleria, tirat per cavalleries fins al Cementiri de Montjuïc. Quan va passar davant del Gran Teatre de Liceu, l’orquestra va interpretar Els Segadors en el seu honor i pel seu dol.

L’enterrament de Macià va esdevenir una manifestació de dol popular imponent que omplia de gent els carrers de Barcelona per on passà la comitiva fúnebre.
Per tal d’exemplificar el sentiment del poble, narraré com es va viure el Nadal de 1933 i els dies posteriors, a través de l’article de Rossend Llates del Setmanari de Literatura, Art i Política, Mirador, del 28 de desembre de 1933:

“La mort, que barreja als homes, un moment, però, els destria i els remarca. L’últim homenatge és també llur consagració a la vida. Els homes s’hi apleguen per tal d’atorgar llur sufragi al nom del difunt i votar-lo a la immortalitat. Qui més qui menys, gairebé tothom té un instant, quan el rastre de la seva existència encara sura dins l’ambient, durant el qual la seva despulla va fonent-se i, a la vegada, poques o moltes consciències d’amics s’atalaien a fixar-lo dins llur memòria i salvar-lo del naufragi d’un no-res, si més no, terrenal. I a mesura que l’amor que deixa a la terra, que ell ha sembrat per la vida, és més intens i expandit, la seva immortalitat és més segura. Quan un home acaba de morir, és ben certa aquella màxima que, a l’inrevés d’una de Maquiavel, declara que més li val ésser estimat que temut. I és que l’amor i la mort, com a bons germans, no s’abandonen i la mort no sabria negar a l’amor una espurna de sobrevivència, a favor d’aquells homes que el tenen per pledejador de la seva causa.

Cada persona que assistia a l’enterrament del President Macià és una paraula que n’escriurà la història al llibre de la Pàtria. I la història de Macià -és a dir la seva vida definitiva- serà la que n’escriurà la totalitat de les generacions catalanes. No pas els partidaris ni els contraris, car tot això no compta per un mort. No pas els poderosos o els humils, ja que la mort anivella. Tampoc l’element oficial, ni els ciutadans més neutres: tots plegats, en hores de plenitud -tant dins el goig com dins el dolor-, no són sinó gent catalana. Àdhuc, per uns instants, els forasters que per amor s’adherien piadosament a l’acte eren nostres.
Partidaris, contraris, poderosos, humils, gent oficial, ciutadans privats, catalans, forasters, de tot vèiem passar dins la llarga corrua del seguici fúnebre. Cadascú  és distint i tots plegats convergeixen en un sentiment i un respecte. Hi van perquè Francesc Macià, en vida, va saber inspirar un sentiment i un respecte a tots i a cadascú. Els que no saben analitzar-se l’entenen per veu interior. Tota aquesta gent senzilla i que no té altre esment que el de la figura del noble ancià que beneïa amb la seva presència; d’altres que recorden el seu gest d’elegància moral, la seva vida errabunda i encesa dins una edat glacial; d’altres que s’havien burlat de la tossuderia aparentment poc sàvia del patriota, però que inconscientment l’estimaven i l’enyoren; d’altres que només el respecten i respecten el nom de Catalunya, que ell ha presidit durant les primeres anyades de retrobança d’ella mateixa, tot aquest conglomerat de voluntats disperses com a raigs, però coincidents en un centre, és avui el nou cos i la nova ànima del President finat.

Macià rebé del destí el do de simbolitzar per a ell  la idea de la pàtria catalana. I en ell l’home està al servei del símbol. Per això, en desaparèixer l’home, tota aquesta gentada s’aplega per a evitar que s’aterri el símbol i per mostrar, a desgrat de la impotència de la natura, com l’esperit és amatent a negar l’obra de la mort.

I per això la processó s’avença com un exèrcit contra un enemic. És un poble en marxa, guaitat per més poble. El dia, a estones brúfol, a estones manyac, es baralla i es besa amb la claror de les armes i les banderes, l’esclat de les flors i l’arrenglerament dels domassos. Llisquen avions pel cel com espies d’una altra vida i tot plegat avença i cada cop recula més, per una estona, l’enemic comú. La solemnitat, per moments, és viva i alegre.

Però tot s’atura prop d’un fossar. Fins ací la vida. Llavors ens torna als ulls el dolor i sentim l’enyorament infinit d’ésser només uns homes que duen a colgar sota terra un moridor com nosaltres. En aquest instant la història fa el seu minut de silenci i tot és humà, trist i aclaparador.

De tornada, recobrarem la fe i rependrem la marxa de la vida. La bandera del patriota surarà en sang i or de capvespre, i així, per sempre, la podran veure cada dia els nostres germans.”
Amb l’objectiu d’establir la visió de l’època sobre Francesc Macià, us acompanyo a continuació l’article de portada del Setmanari de Literatura, Art i Política, Mirador, del mateix 28 de desembre de 1933, que porta per títol “Francesc Macià el seu caràcter i la seva força”:

“En desaparèixer el President Macià, Catalunya sent que perd un polític diferent dels altres polítics. La polseguera de comentaris que la seva mort  ha suscitat arreu d’Espanya i de l’estranger demostren clarament que fou una persona de prou caràcter per deixar un rastre pertot on passà. I és evident, per a tots els comentaristes, propicis i adversos, que la figura de Francesc Macià ofereix unes característiques especials que la faran digna d’estudi per als futurs historiadors de la lluita de Catalunya per les seves llibertats i no menys per als que escriguin sobre la implantació i consolidació de la República espanyola.

Per a nosaltres l’anàlisi és molt més difícil del que serà per a ells. Judicar serenament no pertany pas a aquestes hores. Amb tot això, sense voler exhaurir la matèria, ens sembla que hi ha alguns extrems prou clars perquè puguem arriscar una modesta teoria sobre la figura i el caràcter del President suara traspassat que Catalunya plora. Les línies d’aquesta teoria són prou generals per no tocar el punt neuràlgic d’algun detall d’aquests que són propietat exclusiva de la posteritat, la qual sap reivindicar gelosament les seves prerrogatives, punint amb tota mena d’equivocacions els que gosen ficar-se dins de la zona prohibida.

D’aquests fets indubtables i generals que ens proposem d’assenyalar, el primer de tots és que Macià dins la turba de revolucionaris i reformadors que es movien abans de l’adveniment de la República i àdhuc després, era l’únic que manipulava una cosa real. En veritat mai es mogué de la idea de Catalunya; és a dir, d’un poble existent, amb història composta de present, passat i futur i amb homes de carn i ossos. Fins i tot quan féu política de cara al poble és que s’adonà que l’única massa de combat disponible a Catalunya era la gent senzilla, tractada de manera paternal i absent de cabòries. Era impermeable a ideologies buides o ventureres que tant volen apassionar per Espanya la gent revolucionària. Fou Macià un revolucionari sense teories, i, probablement sense proposar-ho, l’únic dels revolucionaris que tocava de peus a terra i que representava una força de debò.

Aquesta posició pràctica i realística donà com a conseqüència, entre d’altres coses, l’agregació de grans masses obreres al moviment catalanista. El catalanisme de dreta que fins l’any 1923 dominà dins Catalunya, no les hauria pogut integrar perquè no sabia quin paper encomanar-los. Macià, predicant-los un sentiment catalanista, els assenyalà un deure, una tasca i, naturalment, unes possibilitats d’acció i d’entusiasme.
Un altre fet objectiu del caràcter de Francesc Macià és el no desmaiar davant l’allunyament de l’èxit. Si les circumstàncies s’haguessin donat d’altra manera, hauria fracassat sense desistir de la seva tenacitat.
I és que intuïa que la primera cosa que calia a Catalunya, per a obtenir que fos una força política eficaç, era un cert clima sentimental dins les ànimes. La resta vindria sola. Ho faria ell, o entre tots plegats.”

La mort d’en Macià el 25 de desembre de 1933 va suposar un xoc per a la societat catalana de l’època i per a les aspiracions de llibertat del poble català però va deixar la porta oberta a les noves generacions perquè agafessin el relleu per encarrilar finalitzar el camí cap a l’objectiu final.
L’horitzó 2014 assenyalat aquesta setmana per portar a terme la consulta per la independència recull l’esperit de l’Avi per tal d’aconseguir una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.

De la foscor de la mort d’un dia de Nadal a la llum de l’esperada llibertat: un anhel, la llibertat del nostre poble.

PROJECTE PATRIOTES




Clip resum de presentació del projecte PATRIOTES, un treball del grup de recerca de l'Associació CATALUNYA 1640 sobre la recuperació de la memòria històrica de l'independentisme català, centrat en entrevistes a veterans militants de Nosaltres Sols!, Estat Català i el Front Nacional de Catalunya.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Ha mort Pere Ignasi Fages i Mir

Intel·lectual, cineasta, patriota, company. Pere-Ignasi Fages i Mir va néixer el 30 de juny del 1942 a Barcelona. Era el fill petit del poeta Caries Fages de Clíment. Va començar estudis de Dret i va acabar a Madrid la carrera de Periodisme. Va ser l’encarregat de les relacions amb els mitjans de comunicació en la tancada d'intel·lectuals a Montserrat durant el Procés de Burgos i al començament de l'Assemblea de Catalunya. Va haver d'exiliar-se a París entre el 1971 i el 1975, període en que va ser secretari de Santiago Carrillo. Es declara un fervent seguidor del marxisme revolucionari, pel qual va interessar-se arran de la fascinació que sentia pel cinema rus i la Revolució d'Octubre.  Va començar en el món del cinema dirigint sessions de cine-club a la Casa de las Congregaciones Marianas, de Barcelona, sota l'empara dels jesuïtes, i promovent unes trobades a Sitges que van convertir- se en el precedent del festival de cinema que hi té lloc cada any.
Font: ERC

dimecres, 12 de desembre del 2012

Ermengol Amill

"Lliures o morts", la novel·la de Columna Edicions que et descobreix l'heroi oblidat del 1714. Compra'l aquí.





Entrat el segle XVIII, Ermengol Amill, mestre d’escola, s'implica de gairell a la Guerra de Successió. Amb l'únic objectiu de viure tranquil·lament amb la seva família a l'Empordà després d'abandonar el seu Pirineu natal, un gir inesperat en el seu destí el duu a lluitar sense descans per defensar a ultrança la nació catalana abandonada a la seva dissort. Amill encarna amb la seva resistència la peça d'escacs en què s'ha convertit Catalunya en el gran tauler europeu.
Amb la Guerra de Successió com a escenari de fons, amor, venjança, traïció, hipocresia, desconsol, coratge i amistat conviuen entre la vida d'aquest heroi involuntari i l'alta política que remou els fonaments del Vell Continent. La narració, recolzada sobre una gran quantitat d'informació rigorosament històrica, passa dels camps de batalla a les cancelleries europees per oferir els dos punts de vista d'aquesta història: el d'un home en una Catalunya que descobreix d'una manera lacerant que quan no hi ha amics ni enemics sinó interessos, la llibertat té un preu; i el dels grans poders que acabaran decidint el futur d'Europa i les seves nacions.
Ermengol Amill i Moliner (Bonestarre,[1] 1665[2]Crotona, 1732[3]) fou militar català durant la Guerra de Successió.[4] Va cursar estudis a Tarragona i es va casar amb Rosa Pont a Agullana, on va exercir de mestre i traginer. Amb Rosa Pont va tenir tres fills: Raimunda, batejada el 13 de novembre de 1701; Ponç, batejat el 25 de novembre de 1703 i Margarida, l'1 de febrer de 1708.[3] Més endavant féu la carrera militar.[4]
Després de l'aixecament austriacista esdevingué el coronel d'un regiment de fusellers de muntanya voluntaris (miquelets), batejat després com a Regiment de Fusellers Voluntaris Sant Raimon de Penyafort (o Sant Ramon).[4] Fou un dels principals caps militars del Front Exterior. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage, qualificat d'autèntic heroi per la seva intensa activitat entre el 1712 i el 1714 lluitant al costat d'altres militars il·lustres com Josep Moragues, Antoni Desvalls o Rafael Nebot.[4] Va lluitar a les comarques del Maresme, Osona, Moianès, Lluçanès, els dos Vallès, el Llobregat, el Bages, i al setge de Barcelona.[4] Quan el 1713 els Regàs, Antoni de Cortada i d'altres vigatans ja havien abandonat la lluita, ell prosseguí la guerra per, tal com queda testimoniat, la Llibertat de la Pàtria.
El gener del 1714 es posà sota les ordres[5] d'Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que havia estat encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, i combaté al Maresme, Vallès, Moianès, Lluçanès, Bages, Baix Llobregat i Penedès.
Finalment el 18 de setembre del 1714 es va veure obligat a capitular a Cardona, juntament amb els seus companys d'armes, i, tot i que li havien promès la llibertat a canvi d'allistar-se a l'exèrcit espanyol, els castellans incompliren la paraula i l'empresonaren.[4] Pogué escapar de la presó de Girona tot fugint cap a França i després cap a Viena,[4] on va continuar al servei Carles III comandant una companyia de cavalleria.[4] A Viena tingué un altre fill, de nom Llorenç, que va estudiar matemàtiques.[3]
Des d'aleshores va participar de les guerres contra l'Imperi Otomà. De fet, lluitant contra l'Imperi Otomà, fou fet presoner i torturat. El 1718 obtingué la llibertat, però segurament amb la salut malmesa. Se'l nomenà governador del castell de Crotona al Regne de Nàpols[4] fins l'any 1730, moment en que, segurament per problemes de salut, va subrogar el càrrec formal de governador del castell de Crotona.[3]
Va ser nomenat governador de Crotona el 1730 fins el 1732, any de la seva mort. Va morir als 67 anys el dia 4 de setembre de 1732 i va ser enterrat a la cel·la del monestir dels Mínims de Sant Francesc de Crotona. La seva tomba ja no existeix després que l'església del mateix nom fos enderrocada a mitjans del segle XIX.[3]
Font de la biografia

diumenge, 23 de setembre del 2012

Martí Gasull, fundador de la Plataforma per la Llengua

Mor Martí Gasull, fundador de la Plataforma per la Llengua, en una allau a l'Himàlaia

Hi ha vuit alpinistes més desapareguts, mentre que uns altres cinc ja han pogut ser rescatats
Martí Gasull, en una imatge d'arxiu. / ACN
Martí Gasull, en una imatge d'arxiu. / ACN
 
Martí Gasull, fundador de la Plataforma per la Llengua, ha mort aquest diumenge en una allau al mont Manasiu (8.163 metres), a l'Himàlaia, segons ha confirmat en un comunicat la mateixa entitat.
Hi ha vuit alpinistes més desapareguts i cinc ja han pogut ser rescatats per helicòpters i traslladats a Katmandú, que és a uns 100 quilòmetres al nord-oest de Manaslu, el lloc de l'accident. Els núvols i la boira estan dificultant les tasques de rescat.

L'inspector de policia Basant Mishra ha explicat que s'han recuperat els cossos sense vida d'un escalador alemany i un guia nepalès, apareguts a uns 7.000 metres al mont Manaslu. L'accident s'ha produït a gran altura, en una zona de difícil accés per als equips de rescat.

dilluns, 3 de setembre del 2012

L’ADÉU A UN INDEPENDENTISTA: Josep Maria Ainaud de Lasarte



Josep Maria Ainaud de Lasarte

XAVIER TORRALBA. Aquest dilluns 3 de setembre a les 19,30h. s’ha oficiat a l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, la missa en honor al recentment desaparegut historiador, promotor cultural, advocat, periodista i polític català Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona 1925-2012).

A l’acte, que ha estat multitudinari, han acudit entre altres el president de la Generalitat, Artur Mas; l’expresident del Govern Jordi Pujol; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, així com el Bisbe de Barcelona i diverses personalitats del món cultural català.
Durant la missa, un cor format majoritàriament per nebots i familiars d’en Josep Maria, ha estat cantant cançons tradicionals catalanes. Al finalitzar l’acte, instintivament i sense que estigués programat, una de les nebodes d’en Josep Maria,  la M.B.i A. amb llàgrimes als ulls ha cridat un efussiu “Visca Catalunya independent i lliure! acompanyada per altres membres del cor. Cap dels asistents “oficials” a l’acte ha fet cap gest en sentir-ho, tot i que sí s’han sentit aplaudiments entre els assistents “no oficials”.

En Josep Maria Ainaud de Lasarte, que durant la Segona Guerra Mundial col·laborà amb els aliats passant informació als anglesos sobre els moviments de vaixells al port de Barcelona i pilots i fugitius per la frontera dels Pirineus, va ser sempre un home molt compromès amb l’activisme català, i arribà a ser diputat per Convergència i Unió del 1980 al 1984, només una legislatura, donat que en alguna ocasió va trencar la disciplina de partit per votar a favor de propostes sobre la independència de Catalunya.
En Josep Maria Soler i Sabater, historiador especialista a la Guerra Civil Espanyola, parla en aquest àudio d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte.

http://www.catradio.cat/reproductor/657385/Josep-M-Soler-i-Sabater-historiador-valora-el-llegat-dAinaud-de-Lasarte

Al final del seu àudio, en Josep Maria Soler i Sabater no sap afirmar del cert si en Josep Maria Ainaud era obertament independentista. Jo sí ho puc afirmar, donat que he tingut l’honor de parlar amb ell en diverses reunions familiars, sobre la independència de Catalunya.
Fins aviat Josep Maria. Estem orgullosos de tu, i esperem no defraudar-te mai, allà on siguis.
Visca Catalunya independent i lliure!

diumenge, 26 d’agost del 2012

Primer aniversari de la mort d'Heribert Barrera





Va triar un camí difícil, en un context difícil, i això l'honora. Heribert Barrera va morir el passat 27 d'agost de 2011 als 94 anys. Fou el primer President del Parlament de Catalunya un cop restaurat després de la transició i exercí sempre un paper molt actiu en política com a membre d'ERC però sobretot com a home de país.

A la Universitat Catalana d'Estiu se li va retre homenatge, com en tants altres indrets per aquestes dates, en un acte que presidí l'actual President d'ERC, Oriol Junqueras. En deu minuts, Junqueras va fer una contextualització del segle XIX i principis del XX a Catalunya, destacant la conflictivitat alhora que l'excepcionalitat del nostre territori, que segons l'historiador ostenta el rècord de guerres civils, i totes en un mateix segle, mentre d'altra banda és capaç de dur a terme la revolució industrial en un territori pobre en recursos naturals. Al final del recorregut explicava l'impacte de l'exili sobre la demografia catalana i l'autoestima del país: els exiliats eren en molts casos les persones més políticament i intel·lectual actives, i no tots van tornar. En aquest punt el discurs s'enfilava amb la figura d'Heribert Barrera.

"Fill de Martí Barrera, fill d'un militant de la CNT que encara en la seva figura moltes de les contradiccions que a nosaltres ens sembla que existeixen i que no sempre eren viscudes com a tals. Martí Barrera és militant de la CNT, Conseller de la Generalitat, i quan esclata la guerra dóna al seu fill un fusell i li diu: "Apa noi, a defensar Catalunya". Quan Heribert Barrera se'n va a l'exili fa una aposta personal, i col·lectiva i nacional extraordinària: que és formar-se, estudiar. Ho fa, i ho fa bé, i més endavant renunciarà a la tranquil·litat, al plaer, i al reconeixement de la seva vida acadèmica brillant per tornar-se a posar al servei del país. Va triar un camí difícil, en un context difícil, i això l'honora."

Encara som el que som per tot allò que l'obra d'aquella generació, de Soldevila, Pompeu Fabra, Pere Coromines, ens ha donat. Són una generació que sovint va triar els camins més durs, perquè sabien que eren els camins que calien. Des d'aquí els recordem perquè ens serveixin d'exemple.


dissabte, 18 d’agost del 2012

divendres, 10 d’agost del 2012

Josep Maria Ainaud de Lasarte



Sempre ajudant, sempre somrient, sempre endavant. Obert a tots però fidel als seus. Exemple i mestre humil. Fins a sempre i moltes gràcies Josep Maria, els qui ens quedem seguirem el camí que has ajudat a traçar.


 Ainaud fou historiador, periodista i polític. Estudiós de personatges emblemàtics del catalanisme com Francesc Macià, Francesc Cambó, Bonaventura Gassol i Enric Prat de la Riba, la seva obra gira al voltant de la difusió de la cultura i la història de Catalunya. N'és una mostra l'editorial Aymà liderada per Joan Baptista Cendrós, que reuní Homenots com en Josep Maria, en Joan Oliver (Pere Quart), Nèstor Luján. Mestres tots, grans catalanistes, exemples per tots avui. En foren el resultat la publicació d'una història de Catalunya on apareixien banderes catalanes, o bé que tothom qui treballés a l'editorial parlés i escrivís correctament el català; tot això perdent diners a cabassos amb alegria i generositat. Són les fites com aquestes són les que ens han permès arribar avui a tenir una nació catalana que aspira clarament a ser 'un país normal', ho explica i ho reclama amb llibertat i en democràcia.

Homes com el Josep Maria són exemple de compromís amb una gent i amb una causa als quals ha sabut fer costat al llarg de la vida, sense allunyar-se'n ni en els moments difícils ni en els dolços. L'esforç silenciós en la vida d'estudi i la vida activa a la ciutat i arreu del país, sempre en la fermesa i la fidelitat van ser el fil conductor de la seva acció i allò que la va omplir de sentit. Fermesa, fidelitat i humilitat són l'exemple que deixa als joves catalans que tenen per davant un futur tan obert com incert, perquè cadascun de nosaltres sàpiga trobar per als seus estimats i la seva feina aquesta mateixa força que fa país i fa vida.



Text extret dels articles de la Vanguardia i l'ARA
http://www.lavanguardia.com/local/20120810/54336001558/ainaud-de-lasarte-miquel-rey-mataro-homenatge.html 

dilluns, 2 de juliol del 2012

Mor en Toni Nadal, l’"home del temps”" enamorat del país


Cerverí, segarrenc, geganter, diable carranquer, geògraf i meteoròleg, aficionat al muntanyisme i, sobretot, un enamorat del país


Toni Nadal, ha mort aquest cap de setmana, als 41 anys, en un accident de muntanya. Els Bombers de la Generalitat han localitzat el seu cos aquest dilluns al matí a la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça. La seva família va denunciar ahir diumenge la seva desaparició i les condicions meteorològiques han dificultat la seva recerca. Nadal havia sortit tot sol dissabte al matí per fer una travessa de muntanya des del refugi Ventosa Calvell. Al vespre l'esperaven a casa però no va tornar. Toni Nadal serà recordat per saber transmetre amb passió el gust pel paisatge i la cultura del país, a través de les seves previsions meteorològiques i també en els seus reportatges del programa "Espai Terra".

 


Imatge l'edició digital de 'Lo Carranquer', la revista dels Diables de Cervera - Carranquers.
Imatge l'edició digital de 'Lo Carranquer', la revista dels Diables de Cervera - Carranquers.

Els Bombers de la Generalitat han localitzat aquest matí el cos sense vida de Toni Nadal, a qui buscaven des d'ahir diumenge al migdia, després que la família alertés de la seva desaparició. La família va alertar els serveis d'emergències, que ahir el van buscar amb les dificultats climatològiques. Finalment, l'helicòpter dels Bombers, que s'havia enlairat a primera hora del matí, ha localitzat el cos des de l'aire a les 07.01 hores d'aquest dilluns. Els Bombers han accedit a la zona i han confirmat que havia mort. Ha estat evacuat al tanatori de l'Hospital Comarcal de Tremp. 
 
 

dijous, 21 de juny del 2012

Emili Teixidor: Descansa en pau

“Amb Teixidor perdem una mirada crítica, de les que més necessàries són en moments de desconcert com el present”
 
 
 
Ens ha deixat l’escriptor i pedagog Emili Teixidor, nascut a Roda de Ter el 22 de desembre del 1933. El nom d'Emili Teixidor és ja indestriable de Pa negre, la pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga amb un incomparable èxit de crítica i de públic. Un dels grans mèrits de Villaronga ha estat posar imatges suggerents i fidels a l'univers literari de Teixidor, que l'escriptor va descabdellar des dels contes de Sic trànsit Glòria Swanson als anys 70 i la seva primera novel·la, Retrat d'un assassí d'ocells, fins a la que dóna títol a la pel·lícula Pa negre. Teixidor recrea el paisatge entre industrial i agrícola que va viure durant la postguerra a la seva població natal, Roda de Ter, i a tot Osona. És un cicle narratiu que evoca uns anys sòrdids sense dissimular-ne aquesta sordidesa, que era econòmica però també, i sobretot, moral. A través d'aquesta evocació veiem com els seus personatges, especialment els adolescents, descobreixen els misteris de la vida, la brutalitat i les meravelles, sovint tan confusament agermanades.

Però l'aportació de Teixidor no s'esgota amb això. Cal recordar-ne almenys dos vessants d'activitat més que, juntament amb l'anterior, vivia com una sola i única passió. D'una banda, la pedagogia. Fundador de l'escola Betània-Patmos, va dedicar moltes energies a la formació dels joves. És aquesta vocació la que li va despertar la del narrador: la necessitat que els més joves poguessin llegir, i ho fessin en la pròpia llengua, novel·les sobre el món actual, sobre la història del país, sobre els seus neguits i inquietuds. Una vocació que va dur-lo a ser un dels capdavanters de la literatura infantil i juvenil a partir dels anys seixanta. L'altra vessant és la de la divulgació literària i el foment de la lectura, que el va dur a realitzar un programa exemplar de televisió, Mil paraules, i a pronunciar nombroses conferències sobre la lectura, fins a ser-ne un referent reconegut unànimement.
 
Novel·lista, pedagog i apòstol de la lectura, amb Teixidor perdem una mirada crítica, de les que més necessàries són en moments de desconcert com el present.
 
Emili Teixidor i Viladecàs va néixer a Roda de Ter, Osona, el 22 de desembre del 1933. A finals dels anys 60 va començar la seva producció literària en el terreny de la literatura infantil i juvenil en llengua catalana i no és fins l'any 1979 quan escriu la seva primera obra per a adults, el recull de narrativa breu Sic trànsit Glòria Swanson, guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or de narrativa. L'any 1983 obté el premi Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya amb la novel·la juvenil El príncep Alí.
 
Les seves obres es van traduir a diferents idiomes i va rebre nombroses distincions com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l'any 1992; el premi Crítica Serra d'Or de literatura juvenil el 1995; el Premi Nacional del Ministeri de Cultura de literatura infantil i juvenil de l'any 1997 i el premi Sant Jordi de novel·la del 1999.
 
La seva novel·la, Pa negre, publicada el 2003, va obtenir els premis Joan Crexells, Lletra d'Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura, i Maria Àngels Anglada. Recentment ha estat portada al cinema, ha guanyat 9 premis Goya i ha estat candidata per competir als Òscars.

dijous, 14 de juny del 2012

Gastó Comère



Dissabte a les 12.30h us esperem a l'Auditori de l'Escola de Música on retrem homenatge a en Gastó Comère, que fou alcalde republicà de la Garriga assassinat a l'inici de la Guerra civil per defensar els seus ideals de justícia, llibertat i igualtat que són els nostres.

dimarts, 5 de juny del 2012

10 de juny · DIA DE LA MEMÒRIA · Campanades d'homenatge a tots aquells que han estimat Catalunya.



El 10 de juny és l'aniversari de la mort del poeta Jacint Verdaguer (1845-1902), i aquesta és la data triada per celebrar el Dia de la Memòria.
A les 7 de la tarda cal que brandin totes les campanes. I si algú pregunta "Per qui sonen les campanes?", respondrem: "Per tots els passats que han estimat Catalunya".
Som fruit d'un passat i cal que tots hi siguem fidels. Volem homenatjar, doncs, els que ens han fet possible, a aquells que ens han deixat una paraula viva i una obra clara. A tots honor i glòria.

diumenge, 3 de juny del 2012

El mestre Josep Lluís Bausset s'ha mort

Tenia 101 any i deixa un camí d'activisme cultural i polític compromès amb la nació
Lluís Bausset rebent el Miquelet d'Honor el 2010

l mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset s'ha mort avui a Alcúdia amb 101 any. La seva llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació el va portar a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida. Fou un amic inseparable de Joan Fuster, Vicent Ventura i Manuel Sanchis Guarner, i va contribuir a fundar el Partit Socialista del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià i l'Agrupació Valencianista la Senyera, entre altres iniciatives.

Bausset va néixer el 1910 a Paiporta (Horta) i els primers anys de vida els va passar entre el poble natal i Alcúdia. Els anys vint del segle passat es llicencia en Farmàcia a Madrid, però poc temps després ja és reconegut com un ferm defensor de la llengua i apareix com a signant, el 1932, de les Normes de Castelló en representació de l'Agrupació Valencianista Escolar.

Poc després, a Alcúdia funda l'Agrupació Valencianista la Senyera amb una quinzena de membres dels quals ell era l'únic que demanava l'estaut d'autonomia per al País Valencià. La resta de membres demanaven directament la independència, influïts per les tendències d'Estat Català al Principat.

Després de la guerra dels tres anys, Bausset és depurat pel franquisme i passa un mes a la presó, a la vegada que queda inhabilitat per exercir de mestre, encara que ell continua fent classes clandestinament de Física i Química a València. Durant l'estada a València, coneix Joan Fuster, que el defineix com 'un personatge subterrani dels més admirables del País Valencià', i es fan amics inseparables fins a la mort del de Sueca el 1992. A partir de la seva coneixença, Bausset participarà a les tertúlies més conegudes i animades del valencianisme.

Bausset també coneix i fa amistat amb Vicent Ventura, gràcies al qual comença a escriure articles al Levante, primer esporàdicament i, després, amb certa constància. L'últim article de Bausset a Levante és del febrer d'enguany i porta per títol '300 anys de País Valencià'.

El 1955 recupera, per oposicions, la seva plaça de mestre i l'exerceix a llocs com Tortosa, Xàtiva, Alberic, Alzira, Carlet i Carcaixent. A partir d'aquell moment, Bausset organitza tertúlies sobre política, llengua i cultura a Alcúdia. El 1974 participa en la fundació del PSPV, de la mà de Vicent Ventura. En aquell moment, el partit té una forta vinculació amb la defensa nacional del País Valencià i reivindica la unitat històrica i cultural dels Països Catalans.

El 1979 participa en la fundació d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Contribueix en la celebració de les primeres edicions dels Premis Octubre i participa en el Primer Congrés d'Història del País Valencià i en les diverses campanyes del Secretariat per a l'Ensenyament de l'Idioma.

Premis i homenatges

La Universitat de València li va atorgar el premi Ventura al compromís cívic l'any 2000. També aquell any, la Fundació Lluís Carulla li va donar el premi d'actuació cívica i va rebre el Premi Valencià de l'Any de la Fundació Huguet. La Fundació Ernest Lluch li va fer un reconeixement en nomenar-lo membre del seu comitè d'honor. L'Ajutmanet d'Alcúdia, poc temps després, li va dedicar un carrer amb el seu nom.

El 2010, quan Bausset fa 100 anys, moltes entitats aprofiten per retre-li homenatges. Un dels més destacats va ser el d'ACPV, que va celebrar una jornada a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb Eliseu Climent, president d'ACPV; Robert Martínez, batlle d'Alcúdia; i Jordi Pujol, ex-president de la Generalitat de Catalunya, entre d'altres.

També l'homenatgen la Societat Coral el Micalet, amb el Miquelet d'Honor extraordinari, i Escola Valenciana, durant les Trobades d'Escola en Valencià.

dissabte, 2 de juny del 2012

dilluns, 28 de maig del 2012

Jordi Gomis, descansa en pau company

Mor al Pic Aneto un conegut veí d'Alcover mentre practicava una travessa

Jordi Gomis era membre de Reagrupament i fou el número tres de la llista d'Esquerra-Catalunya Sí al Congrés de Diputats en les passades eleccions

Redacció - Alcover (Alt Camp)
28 de maig de 2012
Delcamp.cat
Una imatge que Gomis mostrava al seu Facebook. Era un gran enamorat de la muntanya.
Una imatge que Gomis mostrava al seu Facebook. Era un gran enamorat de la muntanya.

Gomis, el primer per la dreta, en una imatge de la presentació de la candidatura d'Esquerra-Catalunya Sí
Gomis, el primer per la dreta, en una imatge de la presentació de la candidatura d'Esquerra-Catalunya Sí


Un muntanyenc de 41 anys i veí d'Alcover, Jordi Gomis, ha mort aquest diumenge després de patir un accident al Pic Aneto, concretament a la zona coneguda com el Pas de Mahoma, segons ha informat la subdelegació del govern espanyol a Osca. Es tracta d'un punt molt proper al pic, a més de 3.000 metres d'alçada. Gomis era un enamorat de la muntanya i n'era un expert.
En les tasques de recuperació del cos de la víctima, que ha caigut uns 300 metres per un tall rocós i amb gel i ha estat localitzat poc després de les dues del migdia, hi ha participat l'equip de rescat de la Guàrdia Civil de Benasc, un helicòpter i un metge del 061. El facultatiu ha certificat la mort del muntanyenc i el seu cadàver ha estat traslladat a Benasc.

Gomis, molt conegut a Alcover i arreu del país

Jordi Gomis, alcoverenc conegut al seu poble i també arreu del país, fou un dels membres destacats del partit de Joan Carretero al Camp de Tarragona. Era membre de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament.
Actiu militant independentista, va participar de valent en la campanya a les eleccions al Parlament i també al Congrés de Diputats. En aquestes darreres, conjuntament amb Esquerra-Catalunya Sí va ocupar el número tres de la llista dels independentistes.
Gomis ha col·laborat també en diversos mitjans de comunicació com articulista d'opinió, també a delCamp.cat, i avui s'estrenava al diari digital NacióDigital.cat. En podeu llegir l'article pòstum a la dreta d'aquesta pàgina.

El perfil de Jordi Gomis

Jordi Gomis va néixer a Alcover (Alt Camp) el 1971, estava casat i tenia una filla. S'havia llicenciat en Ciencies Econòmiques i havia fet estudis de màrqueting a l'Escola d'Alta Direcció i Aministració. Professionalment treballava com a director comercial a Indugraf Offset, del sector de les arts gràfiques. Aficionat als esports de muntanya, i políticament independentista, li agradava de dir que deixava "el debat dreta-esquerra com a secundari en l’actual panorama polític català".

Mor un policia local a Manresa

Mor el policia local de Manresa que va ser atropellat per un conductor

L'autor de l'atropellament està pendent de ser jutjat per un cas similar a Sant Fruitós de Bages
L'agent de la Policia Local de Manresa que va ser envestit pel conductor d'un ciclomotor ha mort aquesta matinada.
Els fets van passar la nit de dilluns, i des d'aleshores l'agent estava ingressat a l'UCI de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Es preveu que el conductor del ciclomotor, Marc A.M., de 21 anys i veí de Manresa, passi a disposició judicial aquest dijous. Es dóna el cas que l'arrestat ja va ser detingut l'any 2009 per atropellar un policia local de Sant Fruitós de Bages, el qual també va resultar ferit greu. Per aquest cas, Marc A.M. està pendent de la justícia i s'enfronta a una petició de cinc anys de presó per un delicte de lesions i un altre contra la seguretat del trànsit.
L'atropellament de l'agent mort va tenir lloc aquest dilluns a dos quarts d'onze de la nit, a la carretera del Pont de Vilomara, quan un policia local va intentar aturar el ciclomotor i el va haver d'esquivar per no ser atropellat. Tot seguit, el vehicle va impactar amb violència contra un altre agent, que va haver de ser atès d'urgència al lloc dels fets per una ambulància medicalitzada del SEM.
L'agent de la Policia Local va patir un politraumatisme sever amb fractures obertes de les tíbies i el peroné de les dues cames, fractura de pelvis, pneumotòrax, hematoma al fetge, hemorràgia i altres traumatismes menors. A més, va haver de ser intervingut d'urgència en dues ocasions. Finalment, l'agent ha mort aquesta matinada de dimecres.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Homenatge als germans Badia

Acte d'homenatge als germans Badia i acte de record a Martí Torrent.
Dissabte 28 a les 12h al C/ Muntaner 38, al lloc on els van assassinar.

dilluns, 16 d’abril del 2012

Martí Torrent i Blanchart




Aquest cap de setmana ens ha deixat a l'edat de 99 anys Martí Torrent i Blanchart, històric militant de Nosaltres Sols i Estat Català. Martí Torrent va participar l'abril del 2011 en els actes del 75è aniversari de l'assassinat dels Germans Badia on ens va obsequiar amb un abrandat discurs i apareix a la portada del darrer número de la revista Pàtria. 

Revista Pàtria: Martí Torrent  durant l'acte d'homenatge als Germans Badia l'any passat.
Aquest és el vídeo de l'últim moment en el que se'l va veure en un acte públic:


A partir d'avui dilluns a les 15'30h es pot visitar la capella ardent (sala 13) al Tanatori de Les Corts. La cerimònia de comiat serà demà dimarts a les 13h. El condol a la seva esposa Conxita i als seus fills. Catalunya queda orfe amb la pérdua d'aquest gran patriota. 


Martí Torrent participà en l'espionatge al servei dels EEUU contra els alemanys: Vídeo

La Següent informació és datada el 21 de desembre del 2008
Avui, Martí Torrent i Blanchart és un avi de 96 anys. Fa 60 anys va ser espia del servei secret dels Estats Units. Aquesta és la història que rescata la revista "Sàpiens", la d'un català a les ordres dels serveis secrets nord-americans i en contra del nazisme. La seva missió: aconseguir qualsevol informació dels ciutadans alemanys que arribaven a aquella Barcelona dels anys 40. Ell i la resta del grup d'informadors vigilaven els locals on anaven els empresaris alemanys amb connexions amb el partit nazi. Escoltaven i passaven la informació al consolat. Diu que no ho havia explicat perquè mai li ho havien preguntat.
Més de seixanta anys han trigat a fer-se públiques les peripècies d'un jove que espiava per als americans. La història que rescata la revista "Sàpiens" recorda quan Europa estava immersa en la Segona Guerra Mundial i un grup de catalans va col·laborar amb els serveis secrets dels Estats Units. Intentaven aconseguir qualsevol informació dels ciutadans alemanys que arribaven a aquella Barcelona dels anys quaranta.

Martí Torrent i Blanchart, amb 96 anys, recorda com, acabada la guerra civil i sent un destacat militant d'Estat Català, va col·laborar amb els serveis d'espionatge del consolat nord-americà a Barcelona. Torrent és l'últim supervivent d'aquella xarxa d'informació, que mai va estar finançada pels americans. Els espies en tenien prou amb continuar la lluita contra el feixisme, que s'estenia per Europa. En paraules del mateix Torrent "ho fèiem per fotre el Franco, per fotre el Hitler i per fotre el Mussolini."

La història de Blanchart és el resultat del treball del periodista Jordi Finestres per a la revista "Sàpiens". Després de mesos d'investigació, va localitzar a Washington, als arxius nacionals dels Estats Units, els documents que demostren aquesta col·laboració. Si fins ara no n'havia parlat, Torrent diu que és perquè ningú li ho havia preguntat.




Algunes fotos:




El 2007 va rebre un homenatge de la Generalitat juntament amb altres membres fundadors del Front Nacional Català

A principis dels anys 40


Martí Torrent amb en Planchart a la parada d'EC d'un 11 de setembre



 


Descansi en pau. Glòria als herois de Catalunya.

Ha mort Josep Lluís Pérez, militant d'EPOCA exiliat des de 1977



En Josep Lluís Pérez (Fotografia policial de la detenció als 22 anys).


Josep Lluís Pérez va viure exiliat a Israel i al Canadà des que va haver de fugir el 1977, exclòs junt a altres independentistes de l'amnistia general
 
Fa poc s'ha conegut en sectors independentistes el traspàs de Josep Lluís Pérez Pérez (Barcelona 1955), que va morir a l'Estat d'Israel el passat 9 de març a causa d'un càncer a l'edat de 57 anys.
Pérez va viure exiliat a Israel i al Canadà durant dècades, després que va haver de fugir acusat de formart part de l'anomenat Exèrcit Popular Català (EPOCA) el 1977 i de la mort de l'oligarca franquista Josep M. Bultó. Aquests independentistes no es van poder beneficiar de l'aministia general que va buidar les presons d'empresonats per causes polítiques. 

Havia format part del FNC (Front Nacional de Catalunya) i de l'Assemblea de Catalunya.També havia dissenyat cartells del FNC i va ser un dels promotors del llibre publicat i distribuït clandestinament de Josep Armengou “Justificació de Catalunya.”

Robert Surroca, històric independentista, ha tramès a Llibertat.cat una nota biogràfica en conèixer la mort del patriota Josep Lluís Pérez, que reproduïm aquí:
La mort Josep Lluís Pérez, lluitador independentista
El 9 de març va morir, a Israel, Josep Lluís Pérez; víctima d’un càncer a l’edat de 57 anys. Va néixer a Barcelona, a la plaça de les Olles, el 1955. Estudià Pedagogia a la Facultat de Lletres de la Universitat Central de Barcelona. Donava classes per a infants. Va ser guia de nois escoltes del Club d’Amics de la UNESCO. Estudia a Belles Arts. 

El 1972, amb disset anys, s’afilia al Front Nacional de Catalunya. Va participar en l’Assemblea de Catalunya i va ser un membre actiu en l’organització de l’onze de setembre de 1976, el primer en llibertat, a Sant Boi del Llobregat. 

El 1976, s’incorpora a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) passant a viure en la clandestinitat. L’u de juliol de 1977, va ser detingut junt amb Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls, acusats per la mort de l’industrial Josep Maria Bultó. Brutalment torturats, entre altres, pels policies franquistes José Maria Calleja Peinado i David Peña Álvarez. Va estar empresonat a la Model i a Sòria, fins que, el novembre de 1977, surt en llibertat per l’aplicació de l’amnistia. Aquesta mesura de gràcia va ser impugnada pel govern espanyol –de la ma del falangista Rodolfo Marín Villa- i tot seguit retirada; motiu pel qual, els quatre companys, emprenguessin el camí de l’exili. Josep Lluís ho va fer a Israel on, posteriorment, va adoptar la nacionalitat; vivia en un quibuts amb el nom de Lluc Puig. Amb la prescripció del cas, el 1998, va fer diversos viatges a Catalunya per veure el seu pare tot i mantenir la residència a Israel on treballava de dissenyador gràfic.
Una recopilació del llibre de mossèn Armengou, publicat clandestinament, el anys 60 “Justificació de Catalunya” va ser feta per EPOCA, el 1978, editat clandestinament i repartit. La portada va ser obra del Josep Lluís, també el dibuix del full volant del FNC, de l’11 de setembre de 1973.
El dur i llarg camí de l’alliberament de la nostra Pàtria, ha fet que molts homes i dones, hagin patit en la seva carn i en les seves vides per aquesta causa: la nostra. Els que van triar la lluita armada, els millors, eren conscients del que això els podia comportar i van emprendre el camí amb decisió i coratge. En la mort d’aquest patriota català, amic i company, el nostre record i el nostre homenatge. 


Robert Surroca i Tallaferro 
(Agraeixo part d’aquesta informació als antics companys del Josep Lluís).
El poble vencerà
 

Adéu, adéu, companys, us dic adéu,
me’n vaig molt lluny, fins als confins del viure.
Si ara he caigut i vençut m’encadenen,
no hi ha grillons que em privin de ser lliure.

Feixistes vils encara senyoregen
damunt el llom de la terra sotmesa.
No passaran. El poble desespera
d’anys i més anys de lluita de fermesa.

Un poble vell i antic i ferm es llança
cap al combat. Milers de crits, de veus.
Seguem arran. Alcem el puny, dempeus!

La llibertat, avui mateix, demà.
Als quatre vents onegin les banderes.
Bon cop de falç. El poble vencerà. 


Àlvar Valls

Presó Modelo
21 juliol 1977

dimecres, 11 d’abril del 2012

Guillem Agulló



Guillem Agulló,
 ni oblit, ni perdó!

V MEMORIAL JOSEP SUNYOL


dimecres, 14 de març del 2012

Voluntaris del Regiment Pirinenc

Aquest divendres 23 de març es va fer un homenatge al Regiment Pirinenc Núm. 1 de Catalunya a la sala d’actes del CADCI.
L’acte contava amb els historiadors Jaume de Ramon i Vidal (autor d’un llibre sobre el Regiment Pirinenc) i Antonio Gascón Ricao, els quals van fer la conferència.
Al finalitzar l’acte van parlar els veterans del Regiment Pirinenc.


Audio amb tot l'acte sencer de l'acte d'Homenatge al Regiment Pirinenc nº1. PART: 1ª - CADCI, Palestra, FNEC, FEHC (disculpeu la publicitat de goear i que al principi no s'escolta prou bé per causes de distància):






Vídeo:



dilluns, 27 de febrer del 2012

En record de Josep Termes i Ardèvol





El dilluns 27 tindrà lloc l'homenatge al mestre Josep Termes i Ardèvol (1936-2011). Hi intervindran: Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya; Teresa Abelló, professora de la Universitat de Barcelona; Jordi Casassas, catedràtic d’Història Contemporània de la UB, i Enric Olivé, director de la Càtedra UNESCO de Diàleg Intercultural. Presenta: Agustí Colomines, historiador i director de la Fundació Catalanista i Demòcrata. L’acte, obert a tothom, serà a les 19.30 h a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

Josep Termes i Ardèvol (Barcelona, 27 de juliol de 1936 - Barcelona, 9 de setembre de 2011). Llicenciat en lletres per la Universitat de Barcelona (1963), la seva oposició al règim va valdre-li l’expulsió de la Universitat el 1958 i el 1966.

Termes es va especialitzar en història del moviment obrer dels segles XIX i XX http://www.blogger.com/img/blank.gifi la seva relació amb el catalanisme polític. El seu últim volum publicat fou la 'Història del moviment anarquista a Espanya (1870 1980)'. També va escriure: 'Anarquismo y sindicalismo en España: la primera Internacional (1864-1881)' (1972), 'El nacionalisme català. Problemes d'interpretació' (1974), 'Les arrels populars del catalanisme' (1999), 'Històries de la Catalunya treballadora' (2000) i, el 2009, 'Resum de la història del catalanisme'…

Del 1976 al 1980 fou codirector de l’equip que classificà els fons d’arxiu de l'Ateneu Barcelonès. Mestre d’historiadors, va ser guardonat, entre d’altres distincions, amb la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Font: Ateneu Barcelonès

.

.