Molins de Rei homenatja Guillem Agulló

Molins de Rei ha dedicat un espai al jove independentista de Burjassot assassinat el 1993 per espanyolistes. Hi ha assistit el conseller Carles Mundó.

Molins de Rei va aprovar a final d’abril de l’any passat de dedicar un espai de la vila a Guillem Agulló, el jove independentista de Burjassot (l’Horta) assassinat brutalment el 1993 per un grup espanyolista d’ideologia neonazi. Un any després, l’ajuntament ha organitzat un acte per avui 30 de juny, d’homenatge a Agulló que ha comptat amb la participació del conseller de Justícia, Carles Mundó, i del batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals. És la primera vegada que en un acte d’homenatge a Agulló hi intervé un membre del govern de la Generalitat. L’espai dedicat al jove assassinat porta el nom de ‘Racó Guillem Agulló i Salvador’.

La iniciativa fou aprovada al ple de l’ajuntament arran d’una moció d’Esquerra Republicana, votada favorablement per PDECat, PSC, CUP i Molins Camina.

Un Passatge per en Guillem Agulló a Vic

El divendres 28 de juny van celebrar un acte d'homenatge al jove patriota, Guillem Agulló, assassinat a mans d'espanyolistes.
L'homenatge coincideix amb la inauguració del passatge Guillem Agulló.

Guillem Agulló, del País Valencià, tenia 20 anys quan ens va deixar, el seu catalanisme el va portar a militar a l'organització Maulets, i el seu barcelonisme a ser membre de la Penya Barcelonista Boixos Nois de la Secció PValencià, d'estètica Skinhead Antiracista, era conegut al moviment SHARP, per tot això aquell fatídic dia d'abril de 1993 van decidir acabar amb ell, avui en Guillem tindira 40 anys.

Els seus agressors són tots al carrer i dels 4 només un va complir 4 anys dels 14 dels que va ser condemnat.


El ple de l'Ajuntament de Vic celebrat el 3 de juny va decidir, per unanimitat dedicar-li un passatge.

Mural d'en Guillem a la seva Avinguda

Mural

Els pares de Guillem Agulló

Guillem Agulló, 20 anys amb tu

Afegeix la llegenda

Guillem Agulló

Guillem Agulló,
 ni oblit, ni perdó!

GUILLEM AGULLÓ

PARE DEL MILITANT DE MAULETS ASSASSINAT PER NEONAZIS

«El mataren per independentista»

En la recent presentació del darrer informe Raxen, Guillem Agulló va denunciar l'abandó institucional de les víctimes dels grups ultra i la impunitat amb què actuen. L'assassí del seu fill, condemnat a 16 anys de presó, només en va complir 4 i es presenta a les eleccions per Alianza Nacional
El Moviment contra la Intolerància va convidar-lo a la presentació del darrer Informe Raxen que denuncia l'activitat racista, homòfoba i neonazi, però no va confirmar la seua assistència i aparegué espontàniament. Tenia reticències a unir la seua imatge a aquesta associació?
–«Guillem és un símbol de la lluita antifeixista, però té una vessant que el fa diferent. El van assassinar perquè era independentista. Era de Maulets i tenia relació amb el PSAN. La filosofia del Moviment contra la Intolerància és la de la defensa dels drets humans en el seu concepte més universal. Guillem és altra cosa. És la defensa, radical, de la identitat nacional catalana, sense que això supose deixar de respectar i tolerar els altres. El Moviment contra la Intolerància no aplica eixe sentit. Però coincidim: l'ésser humà està per damunt de tot, cap ideologia no val la mort de ningú. Lamentablement l'informe Raxen constata que la violència de signe ultra continua al dia.»

–Eixe informe torna a situar el País Valencià al front de l'activitat neonazi i feixista. Hi ha algun germen especial que ho explique?

–«Hi ha un gran sediment antidemocràtic, major que en cap altre lloc. Les bombes contra Joan Fuster i la quantitat d'agressions que es produïren en la transició van ser la manifestació d'una violència feixista que encara hui perdura sense que es produïsca cap reacció institucional.»

–En l'època que assassinaren el seu fill considerava perillós que fóra dels Maulets?
–«En plena democràcia costa assumir que els ideals polítics et poden costar la vida. Però entrava dins del possible. Els catalanistes han sigut i continuen sent víctimes ben identificables. A mesura que Guillem augmentava el seu compromís i acció política, més perill hi vèiem, i ens feia patir. Sovint tornava a casa marcat per les topades amb grups de la ultradreta. La violència existent era un fet encara que no eixia a la llum pública. Tot es reduïa a ‘baralles entre grups de joves' o es deia que era cosa de ‘tribus urbanes'.»

–Eixa versió va prevaldre també en el procés judicial per l'assassinat del seu fill malgrat les proves de les connexions dels acusats amb els grups d'ideologia neonazi. Què haguera significat el reconeixement d'eixa relació?
–«Haguera comportat la denúncia explícita, per part d'un tribunal, de l'existència d'organitzacions paramilitars, nazis i feixistes emparades per la policia i les institucions polítiques. Però no volgueren entrar en eixa via d'investigació i s'anà a jutjar estrictament l'autoria de la ganivetada. S'esforçaren molt a despolititzar el crim del meu fill. El reconeixement del seu assassinat per la seua militància nacionalista era traure a la llum les misèries de la transició valenciana, l'opressió del fet identitari amb els pactes de Manuel Broseta i Emili Attard que ens abocaren a un estatut de segona, i al conflicte no resolt de l'anomenada Batalla de València que ha servit d'aliment al manteniment de l'entramat feixista.»

–Considera que l'actual degoteig d'assalts a les seus d'entitats culturals i partits nacionalistes valencians tenen arrels comunes amb la violència que va posar fi a la vida del seu fill?
–«Té un fil absolutament directe. El blaverisme, el GAV, Espanya 2000, Alianza Nacional, Democracia Nacional, etcètera... són el mateix. La connexió és clara. Tots arranquen de la teoria del falangisme: la unitat d'Espanya és fonamental, per damunt de les regions, i els qui vulguen trencar-la i no facen seus els símbols espanyols, són els seus enemics.»

–Acusa la delegació del govern d'evitar donar resposta policial a eixe tipus de crim, que anomena de baixa intensitat?
–«Les víctimes de crims feixistes només tenim el suport dels més pròxims i algunes organitzacions d'esquerra, però no de les institucions. La sensació d'impunitat és total. La llei de partits polítics, per exemple, s'aplica només a l'esquerra abertzale, però també hauria de servir per il·legalitzar els partits de l'extrema dreta que tampoc no condemnen la violència i fan apologia del genocidi.»

La mort del seu fill, Guillem Agulló, en 1993, per un grup de joves d'extrema dreta, el va sumir en una esgotadora lluita pel reconeixement polític d'aquell assassinat, convertit en símbol del moviment antifeixista nacionalista al País Valencià.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/62989-lel-mataren-per-independentistar.html

Guillem Agulló al Facebook.

Grup del Facebook en memoria de Guillem Agulló

Guillem Agulló

L'11 d'abrilde fa una dècadaassassinaren el jove nacionalista Guillem Agulló i Salvador.

Els intents de treure-lia aquest fetconnotació políticao de criminalitzarla víctima són algunsaspectes d'un casen absolut resolt.La memòria de GuillemAgulló es manté viva. "Caminava pel carrer i vaig llegir el titular a la premsa. Vaig passar de llarg. Uns metres més enllà quedava clavat a terra: 'Guillem?!'. A tots ens va costar reaccionar: era impossible. Impossible però real." Toni Gisbert, que va ser portaveu de l'acussació popular en el judici per l'assassinat de Guillem Agulló, descriu gràficament la perplexitat en què va quedar sumida bona part de la societat val

enciana en aquells primers moments. El que ningú no volia imaginar acabava de passar: les mateixes pulsions que, de l'anomenada tensió ençà, feien succeir agressions i amenaces contra tot allò que sonés a nacionalista convertien en real les pitjors de les possibilitats i un jove de divuit anys queia fulminat d'una punyalada al cor. La matinada de l'11 d'abril del 1993, Guillem Agulló i Salvador, fill de Burjassot, a l'Horta, el mateix poble que acabava d'enterrar el poeta Vicent Andrés Estellés ("Quan soterràrem Guillem encara eren fresques les flors per Estellés", recorda un veí), era assassinat en un carreró de Montanejos, a l'Alt Millars. Hi havia anat amb una colla d'amics a passar-hi les vacances de Pasqua. Van tenir la desgràcia de coincidir-hi amb ·els de Marxalenes", un grup d'aquest barri de València, d'extrema dreta, que va trobar intolerable el pedaç que duia Guillem cosit al braç: "Nazis fora." "Nosaltres som els nazis", expliquen els amics que li van dir. I se li van tirar a sobre. Quan finalment van fugir, alertats de la presència d'un guàrida de seguretat, "els de Marxalenes" deixaven darrere Guillem Agulló estès a terra, ferit de mort, i l'eco dels crits que proferien tot corrent: "Viva Franco!", "Arriba España!". Aquella nit no hi hagué detencions. Els agressors van tornar al seu lloc d'acampada. L'endemà al matí alguns encara van esmorzar al poble. I van marxar a València per diferents mitjans. Els únics que van passar per les dependències de la Guàrdia Civil van ser, precisament, els amics de Guillem, molts menors d'edat: els hi van retenir durant pràcticament tota la nit sense deixar-los trucar a casa. Dos dies després es presentaven a la policia de València Gerardo Damián Mora García, José Camilo Cuñat Montaña (el Pollo) i Juan Manuel Sánchez López (el Picha); Francisco García Antón (Modi) era detingut a casa seva. El dia 14 es lliurava, a Alacant, Pedro José Cuevas Silvestre (el Ventosa), que es confessava autor material de la navallada. Tots van ser inculpats i acusats d'assassinat. Tan sols un d'ells, Cuevas, havia d'acabar condemnat. D'homicidi. El judici va ser polèmic. La sentència també. Deu anys després de ls fets de Montanejos, l'anomenat "cas Agulló" continua provocant perplexitats. O indignació.Els pares, Carme i Guillem, abraçats durant el parlament que va fer vibrar la plaça de bous de València, aquell mateix 1993.No estàs sol. Tant hi fan, els números rodons. Tant hi fan que siguin tres, set o vuit i mig, els anys passats des que mataren Guillem Agulló. A casa seva, a Burjassot, els pares i les germanes n'han mantingut el record intacte cada dia de cada dia. Per amor, primer. I per la solidaritat rebuda, també. És impossible seure a la taula dels Agulló i no estremir-se per la combinació de serenitat i fermesa que transmeten els seus pares, per la constatació del dolor tan viu i palpable, ara i aquí. El pare, Guillem, parla amb la veu trencada: "A poquet a poquet hem hagut d'anar aprenent a viure amb la falta d'una persona estimada. Molt, molt estimada. Perquè Guillem era una passada. Una passada que no us podeu imaginar. Guillem t'inflava a besos de dalt a baix. Tot. I d'abraços. I de la nit al dia..." Per continuar fent via, la força mútua. Ho explica Carme, la mare: "Ell m'aguanta a mi i jo l'aguante a ell. De veritat. A més, veus que no estem sols. Guillem no ha mort perquè la gent continua recordant-se d'ell. I ara més encara que estan despertant: hi ha tota una generació que farà canviar el món." A mesura que creixia la indignació popular pel crim, n'augmentaven també les mostres públiques. Arreu dels país se succeïren les manifestacions de rebuig; hi va haver pronunciaments d'institucions, universitats, instituts i escoles; d'organitzacions polítiques, socials i cíviques; de personalitats conegudes en els més diversos àmbits; de milers de persones anònimes... Un dels actes més emotius i multitudinaris va tenir lloc a la plaça de bous de València, en la commemoració del 25 d'abril d'aquell any, que es va convertir en homenatge. Al Tall li va dedicar a Guillem Agulló la cançó "A Miquel Grau", i aquell "per guanyar la llibertat, quants germans tenen de caure?" va prendre la dramàtica actualitat, arribat directament, pel fil mai tallat dels esdeveniments, des dels sotragats anys setanta. "A nosaltres -explica Guillem Agulló pare-, la gent que ens estima, ens estima de veres. I la gent que ens odia, ens odia a mort. Però tenim molta gent que ens estima."

Una imatge del públic el posterior Tirant de Rock que se li va dedicar en homenatge.Culpar la víctima. La Guàrdia Civil els ho havia repetit als pares tant bon punt els havia tingut al davant; el governador civil de Castelló també hi insistia; després, ho farien, una vegada i una altra, tant els acusats com les seves defenses: es tractava d'una baralla entre joves; res més. Dels crits proferits pels agressors o de les seves connexions amb personatges i grupuscles de l'extrema dreta blavera a la ciutat de València (com ara José Manuel Chuliá, militant de l'aleshores activa Acción Radical que, segons un informe policíac de l'època, era "de caràcter racista, xenòfob i neonazi", i membre de la penya Ultra Yomus del València CF, responsable, per exemple, d'exhibir una pancarta amb el lema "Guillem, jódete"), no calia dir-ne res. De fet, en el posterior judici es va barrar qualsevol possibilitat d'investigació en aquest sentit, malgrat els arguments de les diverses acusacions populars. "I això que el fiscal ho reconegué, que era una mort política", explica Carme Salvador. "Però -rebla el seu marit-, l'actual sistema democràtic no té lloc per a explicar una mort política." No hi va haver prou, amb això. Des de l'actiu altaveu del diari Las Provincias, aleshores en mans de María Consuelo Reyna, es va orquestrar una escandalosa campanya mediàtica destinada no tan sols a generar confusió sobre el cas (amb afirmacions tan surrealistes com aquesta: "Pedro Cuevas no va apunyalar Guillem Agulló, com en un començament ell mateix pensava"), sinó a criminalitzar qui havia estat assassinat. Així, "la banda d'Agulló" o "l'skin de Burjassot" són exemples de la terminologia repetida sense descans per aquest diari, entestat a dibuixar com a violent qui havia estat, precisament, víctima de la violència. "Mira si la premsa pot fer mal -explica Carme-, que ací en el poble li digueren a ma mare: 'Ai, quan l'han mort alguna cosa hauria fet ell'. A sa iaia, li ho van anar a dir! I era gent normal, que no es clava en res, però que acabava creient la mentida, a força de sentir-la repetir." Durant el judici que va començar l'octubre de 1995 a Castelló de la Plana, es van reiterar les situacions on se semblaven intercanviar els papers. En aquest sentit, un dels aspectes més controvertits de la vista oral va ser l'acceptació, per part del tribunal, de l'anomenada "testimoni X", proposada sobtadament per la defensa i de qui encara no se'n coneix la identitat. "X" deia sentir-se amenaçada a l'hora de testificar. No va aportar cap prova determinant (afirmava haver sentit que un amic de Guillem deia que aquest tenia un puny americà), però va acabar d'incidir en aquella estranya "criminalització de la víctima" que es va denunciar en el seu moment. Virgilio Latorre, advocat de l'acusació particular impulsada per la família, recalca que "hi havia un judici constant sobre la víctima". Davant l'anonimat requerit per "X", Latorre recorda el moment: "De quin temor parla? Els qui estem atemorits som nosaltres, que tenim aquí un mort! Les pors subjectives d'aquesta senyoreta no em serveixen." Per a Latorre, "el tribunal va cometre diversitat d'irregularitats, com ara reunions amb les defenses, relacionades amb aquest testimoni, que se'ns ocultaven. Per això es va produïr la recusació: semblava que el tribunal hagués tret partit". Efectivament, el tribunal de la secció segona de l'Audiència Provincial de Castelló va ser recusat per l'acusació popular de Maulets, l'organització independentista de la qual formava part Guillem. Per defecte de forma, contaminació i interès d'empatia ideològica cap als acusats. Però es desestimà i Maulets, en senyal de protesta, es va retirar del judici. Finalment, la sentència va caure com un gerro d'aigua freda sobre molts: un únic condemnat (el confés Pedro Cuevas) per homicidi (14 anys); la resta, absolts. Pocs dies després, un d'ells, Juan Manuel Sánchez, participava en una agressió amb navalla al barri del Carme de València.

Concentració-cadena humana que, el novembre de 1995, va envoltar l'edifici on es duia a terme el judici per l'assassinat, a Castelló de la Plana: abans i després de la dura càrrega policíaca, durant la qual es van arribar a disparar cartutxos de posta.Ara mateix. Al costat d'on viu la família Agulló algú ha fet una pintada: "Guillem, fotet." "Ara ho fan en valencià -explica el pare-. Són els mateixos que empastifaven les parets del Mestalla insultant el meu fill; aleshores signaven 'C. Vinatea'. Curiosament, d'aquells blaveros ara n'hi ha que s'han apuntat al Bloc Nacionalista Valencià: hi han entrat els blaverets i me n'han triat a mi." Aquests deu anys no han estat fàcils per als Agulló. "Ens negaren el pa i la sal", explica Guillem. I Carme continua, a poc a poc: "Ens han ficat moltes traves. El deixaren, a ell, sense faena; fins fa cosa d'un any ens trucaven a qualsevol hora del dia o de la nit; ens destrossaren el cotxe... Però res, com més estrenyien, més ganes teníem de tirar endavant." Guillem recorda els primers anys després de la mort del fill: "La gent s'acolloní. Molt. Rebia amenaces contínuament i la sensació d'impunitat era terrible. Pel que fa a nosaltres... ens costà molt llevar-nos del cap la percepció que érem responsables de la mort de Guillem. Molt. Fixa't fins a quin punt és greu, això." "Ho vaig arribar a pensar mil voltes, -continua Carme-. Si nosaltres haguérem dut una altra vida o haguérem tingut unes altres conviccions, hauríem tingut un fill pijo, però ara seria viu. I això... Fins que dius que no: no ens hem equivocat nosaltres: s'han equivocat ells, els pares d'ells. Mira, en un acte d'homenatge que feren a Castelló de la Ribera, se'ns va acostar una dona que ens va dir: 'Ací en el meu poble hi ha molts Guillems.' Jo no l'entenia, i ella continuà: 'Després de la mort del teu fill, a molts xiquets que ara tenen set o vuit anys els van posar el seu nom. I jo em vaig posar a plorar."

Carme Salvador i Guillem Agulló, davant de casa seva, a Burjassot.

Núria CadenasEL TEMPS nº 982(del 8 al 14 d'abril 2003)

Podeu llegir articles, cançons en homenatge, esqueles entre altres a: http://www.guillemagullo.tk/

És una llàstima que es parli de dretes o esquerres, quan la lluita és entre espanyols i catalans.

Guillem des de aquí volem recordar al teva memòria i la teva lluita.